Crònica del 29 Manga Barcelona

Qui ho havia de dir... Han passat 4 anys des del meu últim Manga Barcelona, l'últim abans de la forçada interrupció de 2020 i de circumstàncies personals que complicaven l'assistència en edicions posteriors. Però per fi hi vam tornar, gràcies a l'acreditació que aquest blog va rebre al temps afegit a la categoria "Social Media", i tot i que novament va ser una cosa familiar i d'un sol dia -ara que se celebra al pont de desembre hi ha altres compromisos i plans que tampoc faciliten anar-hi gaire més d'una vegada-, en vull fer la tradicional crònica.

Amb aquest pòster ben representatiu del públic mitjà que va a l'esdeveniment, i entre el 7 i el 10 de desembre d'aquest 2023, tenia lloc el 29 Manga Barcelona, que per a mi és el primer a la nova ubicació, la Fira Barcelona Gran Via, molt més adequada per a l'assistència de tantíssima gent, si voleu saber la meva opinió. 

Ignoro què hi ha al darrere de la decisió d'un canvi de lloc d'un esdeveniment amb tanta tradició, de vegades ens pensem que s'han adonat que un espai era massa petit i en realitat potser és una qüestió de contractes expirats o problemes de calendari, però el cas és que, malgrat que el transport resulta més complicat i llarg, són unes instal·lacions molt àmplies i ben aprofitades que, de fet, personalment coneixia de l'edició de 2019 de RetroBarcelona.

És cert que el dia que hi vam poder anar va ser dijous, el teòric dia "fluix", però en realitat només és l'últim per al qual s'exhaureixen les entrades. No s'hi estava malament perquè, senzillament, la gent s'hi podia moure millor que a Montjuïc i, evidentment, que a La Farga. 

Pels diversos pavellons es repartien zones de fanzines, botigues de marxandatge, restauració -i, a més, hi havia la zona exterior de food trucks-, parades de còmics tant de primera com de segona mà, estands de les editorials, escenaris, sales de conferències, exposicions i activitats per a nens i adolescents, tant de l'àmbit de les manualitats com de l'esport, a més de la clàssica zona de Nintendo amb diversos jocs de moda per a la Switch. 

Allà ens vam fer una foto de família sortint d'una canyeria de Super Mario i també vam provar, la meva filla i jo, el Sonic Superstars. És amb aquestes coses, i en iniciatives culturals com les de la Nihongo Experience organitzada per Daruma Serveis Lingüístics, on treballo -però no aquells dies-, que el públic més petit s'ho passa d'allò més bé, i així ho vam poder comprovar després que, en arribar, la nena s'avorrís una mica de la zona editorial, especialment quan no coneix gaires coses del món del manga i l'anime. 

Un cop a la zona d'activitats i també meravellada per la del marxandatge i imitant les coreografies de la gent que ballava K-Pop, la tarda va canviar del tot per a ella, i és aquest el record que li va quedar d'una fira que des que va néixer a nosaltres ens ha tocat viure d'una altra manera, i que ella no recorda pas de l'última vegada perquè, llavors, tenia 2 anyets. A l'entrada corresponent ja vaig explicar que va ser la protagonista amb la seva disfressa de Son Gohan, que aquest cop ha portat el seu germanet d'un any i mig. 

També ens vam fer la tradicional foto davant de l'estand de Selecta Visión, perquè va ser davant de l'equivalent de 2011 on ens vam conèixer els pares d'aquests dos menuts. 

Però per a nosaltres ja no és una fira per estar-nos-hi des que obre fins que ens en fan fora, ni per anar-hi amb amics i amb calma. Ara fem una ullada a les edicions d'alguns còmics que ens interessen, busquem algun número endarrerit, observem les tendències actuals i la gent fent cosplay, saludem algun conegut amb qui ens topem, jo particularment visito alguna exposició -aquest any m'ha cridat l'atenció una de dedicada al 35è aniversari de El meu veí Totoro, amb il·lustracions d'homenatge per part de diversos dibuixants-, i admirem les figuretes de tota mena de personatges. 

Teníem dubtes sobre com anirien les coses amb dos nens petits i que donen força feina, l'un perquè és massa petit i l'altra perquè té massa energia, però malgrat les incomoditats el balanç és positiu i, si podem, l'any vinent repetirem perquè, al capdavall, s'ho passen bé i és una molt bona opció per passar un pont de desembre.

Crònica del 25 Manga Barcelona

Un any més, sense faltar a la cita tot i que aquesta vegada, curiosament i per primer cop després d'anys consecutius en què sí que ho feien, no m'han concedit acreditació (sí que l'hi han donat a la Míriam, la fotògrafa), relato el nostre pas per l'esdeveniment més important del manga a aquesta banda dels Pirineus, que celebra la 25a edició, poca broma, amb el canvi de nom que ja va experimentar el seu germà de còmic general.

FOTOGRAFIES DE LA MÍRIAM PUJOL

Com va passar amb l'antic Saló del Còmic, ara Còmic Barcelona, el del Manga, amb cartell dissenyat per Kenny Ruíz i celebrat entre el 31 d'octubre i el 3 de novembre, aquest any ha estrenat nom, cosa que ha coincidit amb el seu 25è aniversari, que no és poca cosa.

El Manga Barcelona 25 (o 25 Manga Barcelona, no acaba de quedar clar quina és la bona ni tan sols dins la pàgina web oficial) ha estat, doncs, una edició amb una efemèride molt important, i fa girar la mirada enrere i veure que han estat 25 edicions, ja, d'un esdeveniment pel qual no gaire gent devia donar ni un duro quan va començar, però al qual molts hem assistit des del principi (o gairebé, en el meu cas) i de manera ininterrompuda.

Això també significa que començo a tenir una edat, i justament ara -fins i tot una mica tard per als estàndards- m'agafa amb una filla de 2 anys que és tot un trasto i que és la protagonista del nostre pas per esdeveniments d'aquesta mena.

Fa anys vam veure, en un Saló del Manga, un nen disfressat de Son Gohan tal com surt per primera vegada, i sempre hem dit que algun dia ens agradaria copiar la idea. Enguany ha estat possible gràcies a l'habilitat amb el fil i l'agulla de la meva sogra i ens hem endut la nena així.

El que no esperàvem, perquè tampoc no sabíem que hi era ni l'havíem disfressat amb aquesta intenció, era que participaria en un concurs de cosplay infantil, i val a dir que va pujar a l'escenari sense gaires problemes i va fer caure la bava de la gent, tal com ens cau a nosaltres.

El cert és que va atraure mirades durant les diverses hores que vam ser al Manga Barcelona -se'm fa molt estrany anomenar-lo així, si em permeteu dir-ho-, i també li van fer alguna foto persones desconegudes. No és ideal, però aquestes coses acostumen a passar.

I nosaltres també n'hi vam fer moltes, de fotos. De fet, la majoria les protagonitza ella. Aquí la tenim, per exemple, imitant el Kame Hame Ha d'en Goku a la Dragon Ball World Adventure, una zona força gran dedicada a Bola de Drac i el seu univers, on es podia participar en activitats relacionades amb l'obra d'Akira Toriyama.

Nosaltres també ens hi vam voler fer fotos, és clar, perquè encara que siguem ganàpies ens continua agradant.

En realitat no li agrada gaire que li facin fotos, si més no, quan no vol no hi ha manera, però tal com ens imaginàvem -i per això bàsicament assistim ara al Saló- li encanta veure l'ambient, les figures, els estands, la llum i els colors que es poden trobar sempre en aquesta fira.

Dibuixar li agrada molt, i aquí sempre ho pot fer. Novament va ser possible a la Mangateca, que també té pissarres de retoladors, cosa de la qual ella difícilment es cansaria.

També va tenir l'oportunitat de pintar una bossa de tela a l'anomenada Doraemon Square, tot i que es va notar que ja no tenia 1 any i va ser més difícil que es concentrés i fes cas.

Allà també hi havia una zona de photocall amb en Doraemon, en Nobita i la Shizuka, però aquesta última no la vam poder veure, i ens hi vam fer una foto, com l'any passat.

Encara no mira dibuixos d'en Doraemon, tampoc d'en Shin-chan, però els reconeix perquè n'ha vist imatges i en té ninots, i per això vam anar també a la zona dedicada al nen de cinc anys més trapella de Kasukabe.

Se'ns veu una mica lluny, però aquesta és la sala d'estar de la família Nohara, reproduïda per a l'ocasió i on ens van fer també una foto.

Per descomptat, amb el mateix Shin-chan també ens vam poder immortalitzar, a la sortida de "casa seva".

On també ens vam fer una foto en família va ser a l'Espai Nintendo, que aquest cop tenia com a joc estrella el recentment llançat Luigi's Mansion 3, i ens hi vam poder retratar amb chroma key fent el pallasso.

Per descomptat, ens vam fer la tradicional foto davant de l'estand de Selecta Visión, on vam quedar per primer cop l'any 2011 -tot i que llavors encara se celebrava a La Farga de l'Hospitalet-, i com fem des que tenim aquest dimoniet, la vam incloure també a ella.

Vull aprofitar l'avinentesa per dir que la persona que ens va fer les fotos en què sortim tots -llevat de la de Nintendo- va ser la Maria Rosa, que sempre ens dona un cop de mà amb la nena, i aquest cop més encara, sense queixar-se ni un sol cop. Moltes gràcies, si llegeixes això, que ja vas sortir a les fotos de l'any passat, però no et vaig esmentar.

Com he apuntat més amunt, ja no té 1 any, dona molta més feina i el cert és que no ha estat el millor any, a títol individual, pel que fa al Saló, en part per  haver d'estar pendent d'ella i els moments més difícils que ens "regala" quan estem moltes hores junts. Així que els moments de desconnexió que ens proporciona la seva ajuda s'agraeixen molt.

A mi em va resultar particularment difícil mirar bé els estands, perquè hi havia molta gent i amb el cotxet no és fàcil acostar-s'hi, i tampoc no vaig anar a cap xerrada ni presentació de novetats, però com els darrers anys, al final veure l'ambient, i com la nena s'ho passa bé, ho acaba compensant tot.

Vull afegir que, per primer cop, vam comprar el dinar als estands dels restaurants japonesos que sempre hi ha, però que almenys jo sempre havia ignorat deliberadament per prejudicis respecte a la relació qualitat/preu dels llocs de restauració dels esdeveniments massius.

Admeto, però, que aquest cop vam triar aquesta via per comoditat i, tot i que els preus són una mica alts per al meu gust, no és res d'extremament exagerat i el menjar, de fet, és força bo.

Acabo, com sempre, amb les compres, que aquest cop es redueixen a un volum, el primer de Cutey Honey 90's, de Gô Nagai (Mazinger Z, Devilman...), publicació en català d'Ooso Comic que vaig comprar directament a l'estand, on també em van fer el favor de canviar-me el volum únic de Cutey Honey: The Legend que em va arribar malmès fa molt de temps, però que la botiga on el vaig comprar no me'l va voler canviar quan ho vaig demanar.

Un Manga Barcelona diferent, però en la línia del que ja vaig veure l'any passat: continua havent-hi exposicions, xerrades, projeccions, activitats culturals i esportives per a tots els públics i coses per passar-hi força estona i anar-hi diversos dies -cosa que en el meu cas aquest cop no hauria fet de cap de les maneres, en no tenir acreditació-, però cada cop més m'ho miro més des d'una nova perspectiva, sense aquella ànsia de comprar perquè l'espai que tinc és el que és, i sense temps -sent pare d'una nena petita- per passejar per allà al meu ritme i aturant-me l'estona que calgui on calgui. Són uns temps que ja van passar, així que a partir d'ara en gaudiré d'una altra manera.

Crònica del 35è Saló Internacional del Còmic de Barcelona

És fàcil comptar el número de Salons del Còmic. Almenys per a mi: sempre coincideix amb la meva edat. Per a qui no la sabia, doncs, queda clar que actualment tinc 35 anys. 

I una vegada més he pogut anar a l'esdeveniment relacionat amb el còmic més important del nostre país, aquest cop novament amb acreditació cedida per Ficomic, tot i que l'any passat, per algun motiu que desconec, no en vaig tenir, mentre que per al Saló del Manga i diversos Salons del Còmic anteriors, sí.

(fotografies de la Míriam - Keromi) 

Amb aquest cartell es presentava un saló temàticament dedicat als avions al món del còmic, canvi de vehicle respecte l'any passat, en què els protagonistes eren els cotxes.

Acompanyant vinyetes amb exemples de la presència d'aquesta mena de vehicle al món del còmic hi havia exposats, a la plaça Univers, avions i també altres vehicles terrestres, però malgrat que era la més visible i publicitada, les exposicions més interessants eren unes altres, totes concentrades al pavelló 4, a mà dreta en entrar a la plaça.

La més destacable, la de la història del TBO, la mítica revista de còmics que es va publicar entre 1917 (per tant, el motiu era el seu centenari) i 1998 i que va suposar la creació al vocabulari castellà d'una paraula que particularment no m'agrada, per la seva lleugera connotació despectiva, però que en aquesta llengua equival a "còmic".

Se'n repassaven les diverses etapes històriques, així com les principals sèries/seccions i els autors més importants que hi van passar, i tot i que es tracta d'una revista que va desaparèixer en bona part perquè va arribar un moment que la seva proposta no era prou atractiva per al públic, cal reivindicar-ne la importància.

Jo mateix en tinc molt bons records, i és que en la seva etapa més moderna en vaig poder gaudir gràcies a que el meu avi me n'acostumava a comprar els exemplars, llavors mensuals. En algunes pàgines d'aquells números es recuperaven pàgines clàssiques, de manera que en vaig poder tenir un tast, i l'exposició ha revifat aquells records.

Parlant de centenaris, també aquest any té lloc el del llegendari autor Will Eisner (1917-2003), que va visitar el Saló del Còmic fins a 3 vegades, l'última dos anys abans de morir, i que és reconegut sobretot per dues coses. La primera, la sèrie The Spirit, i la segona...

...La presumpta paternitat del concepte "novel·la gràfica". És una idea molt estesa, però sembla que hi va haver algun precedent. Tanmateix, sí que es pot afirmar que ell la va popularitzar i va posar les bases perquè a partir de finals dels anys 70 sorgissin còmics d'una sola entrega, més orientats al públic adult i sense els constrenyiments dels gèneres establerts i les angoixants entregues periòdiques. El tipus de còmic que podia agradar a qui no li interessen els còmics, en altres paraules.

Una altra exposició estava dedicada al personatge d'en Lucky Luke, cap efemèride rodona en aquest cas, però mai no és mal moment per fer un homenatge al cowboy més famós del còmic, encara viu tot i que signat per nous equips creatius.

En aquest cas amb menys pàgines originals i més plafons informatius, s'hi podia repassar l'univers de personatges dels seus àlbums, així com altres curiositats de la seva història, que es va iniciar el 1949, quan Morris va crear el popular personatge, anys abans que comencés la cèlebre etapa en què els guions els escrivia en Goscinny, un dels cocreadors de l'Astèrix.

Pel que fa a les exposicions, tot i que n'hi havia més, l'última que he visitat amb deteniment ha estat la dels Superherois fora de control, un repàs als antiherois i als superherois més irreverents i pertorbats, ja que no tots són models de conducta com el Capità Amèrica.

A l'estand de l'Associació Catalana de Tintinaires, per segon any consecutiu, ens hi hem estat una bona estona tot repassant l'exposició sobre la geografia al món d'en Tintín amb la intenció d'emplenar un qüestionari que ens donaria dret a participar al sorteig d'una col·lecció sencera d'àlbums, que ja la tinc des que era petit, però no em faria res tenir-ne una altra, totalment nova, i llegar-la.

Per exemple, a la Sara, que ha volgut acompanyar els seus pares en una foto davant l'estand de Selecta Visión, on es van conèixer el 2011. En realitat la tradicional foto ens la fem al Saló del Manga, però a la propera edició ja no hi haurà panxa, de manera que havíem d'aprofitar l'ocasió.

A ella li hem comprat un tros d'aquesta tela de superheroïnes per tal que la iaia li faci coses com ara un pitet, i és que des de ben petita es notarà que és filla de frikis.

Per part meva no m'hi he endut diners, al Saló, perquè ja fa diverses edicions que trobo poca cosa interessant per a mi. El material de segona mà cada cop és més reduït i no es renova. Tot i així, sempre remeno per si de cas, i aquest cop només hi he comprat això:

Els recopilatoris 100 Balas: Corrupto, amb els números 68 a 75 d'una col·lecció que tinc plena de forats i que vaig tapant poc a poc amb la idea de poder-la llegir algun dia; i Batman and Robin: Requiem for Damian, que conté els números 18 a 23 del vol. 2 de Batman and Robin, material amb què vaig molt endarrerit però que no trobava mai a bon preu.

Per sort, un estand francès amb molt de còmic nord-americà en anglès, que és el que jo busco, i que s'havia saltat unes quantes edicions del Saló, ha tornat, tot i que amb molt poqueta cosa.

En fi, aquest cop, igual que l'any passat, també hi he anat un únic dia, i és que quan hi anava diverses vegades era en bona part perquè volia dedicatòries de dibuixants i guionistes, repartits en diversos dies. A més, llavors estava a l'atur, o era autònom, i encara no m'havia mudat a Mataró, de manera que la disponibilitat era una altra.

Però en aquesta edició entre els convidats tampoc no hi havia cap autor que m'interessés especialment. Si de cas, en Dave Gibbons, dibuixant de Watchmen, però el portava ECC, que tornava al mal camí després de la breu però encertada experiència del sorteig -com ha de ser- de l'any passat: números repartits per ordre d'arribada a l'estand des de l'obertura de les portes. I ja fa anys que estic emprenyat amb aquesta jove editorial pels canvis constants de criteri i la mala organització d'aquest tema, per tant un problema menys i anem per feina.

Ha estat un Saló del Còmic més tranquil, hi he anat directament diumenge i he pogut mirar tot el que volia amb calma. De compres, poques, però ja era la idea. M'agrada anar-hi sobretot per l'ambient i per les exposicions.

No sé a què es deu, però l'organització de l'espai ha estat diferent i més encertada que en ocasions anteriors i sobretot que als salons del Manga: totes les exposicions en un pavelló, i especialment les botigues a la mateixa zona que els estands de les editorials, no marginades en un racó. Sí que n'hi havia menys, d'estands en general, i això sempre és un punt negatiu perquè l'oferta es redueix i significa que hi ha expositors que se n'han quedat fora, però des del punt de vista logístic crec que és així com s'ha de muntar una fira d'aquest estil. En quedo content.

32è Saló del Còmic de Barcelona

Suposo que ja us ho esperàveu, però el Saló del Còmic de 2014 ha acabat i toca parlar del meu pas per aquest esdeveniment que, des de fa força anys, és una cita imprescindible per a mi, que no vaig a trobades de cap mena, ni a concerts, ni a partits de futbol. Jo vaig als salons, i aquests són el del Còmic i el del Manga.

Una de les coses que més m'interessava veure era l'exposició dedicada a en Batman, que enguany celebra el seu 75è aniversari, i el Saló del Còmic no podia deixar escapar l'ocasió de celebrar-ho a la seva manera.

He de reconèixer que a banda dels plafons d'una de les quatre parets, on es feia un ràpid repàs a la seva història tot divint els textos en aspectes com les col·leccions que ha protagonitzat, els seus aliats, els seus enemics, el seu aspecte gràfic o les seves representacions televisives i cinematogràfiques, n'esperava alguna cosa més.

Sí, hi havia originals, però crec que aprofitant l'aniversari haurien d'haver estat originals (o reproduccions) de pàgines que reflectissin l'evolució del personatge al llarg del temps i alhora homenatgessin els dibuixants i guionistes més destacats que l'han tractat. En canvi, el que hi havia era sobretot un recull de pàgines realitzades per dibuixants "espanyols" (és a dir, amb aquesta etiqueta però incloent-ne molts de catalans). El resultat em va semblar un reciclatge parcial, com a mínim en intencions, de l'exposició precisament d'aquest tema, "espanyols a DC", de fa un parell d'anys. 

També hi havia lloc per als objectes representatius del mite, una part dels quals en aquesta vitrina, però n'hi havia una més a l'altre costat.

Tant en el que he dit abans dels materials exposats com en això de les vitrines amb figures, de l'exposició d'en Wolverine, que enguany ha fet els 40, es pot dir exactament el mateix. Eren gairebé clavades. 

Menys publicitada (de fet me'n vaig assabentar quan la van esmentar de passada a la roda de premsa de presentació del Saló) va ser la d'en Popeye, personatge que va aparèixer per primera vegada a la tira diària Thimble Theatre ara fa 85 anys (el plafó estava equivocat i hi deia 75) i que té el seu origen als còmics, com ja he explicat més d'una vegada en aquest bloc, que com podeu veure té una secció dedicada a ell.

Era petita, però també hi havia figures i altres materials, i feia un bon repàs de la història del personatge i els seus dibuixants. Qualitativament trobo que era millor que les que he esmentat més amunt.

La que sí que s'havia publicitat, i molt (al cap i a la fi era el tema d'aquest Saló) era l'exposició Còmics en guerra, enorme, amb tot el palau número 1 de la Fira de Barcelona a Montjuïc dedicat a ella. Hi havia exposats també vehicles reals de guerres del segle XX, alguna tenda amb soldats de diverses èpoques, parades d'associacions relacionades amb diversos conflictes bèl·lics i també botigues, és clar.

I, com no podia ser d'una altra manera, un fotimer de plafons amb pàgines de còmics de gènere bèl·lic, que repassaven la història de les guerres des de l'edat mitjana fins a l'actualitat, amb representants de diversos països i amb diverses maneres d'enfocar el tema, des de la crítica fins al realisme documental i fins i tot l'humor.

Finalment, l'altra exposició a què vaig dedicar la meva atenció (n'hi havia alguna més, però aquestes són les que vaig mirar) va ser Pel dret a somriure, amb humor gràfic sobre el tema de la consulta del proper novembre per l'autodeterminació de Catalunya i amb reproduccions de pàgines i vinyetes d'autors que treballen per a mitjans ideològicament molt diversos.

El més divertit, però, va ser la manera com l'organització va disposar aquesta exposició, com podeu veure a la foto tot reproduint unes cabines per a vot secret.

Un altre dels motius pels quals vaig als salons és aconseguir la dedicatòria d'autors responsables de còmics que ja tinc (no hi compro mai res expressament per a aprofitar la visita de ningú), i en aquest cas l'estrella era l'Eduardo Risso, dibuixant argentí per al qual vaig aconseguir el número 5 però, com que va arribar tard, es va posar a fer una mena de classe magistral d'entintat i a sobre l'interrompien constantment mentre dedicava dibuixos als que érem a la cua, me'n vaig quedar sense quan es va decidir que per tal de poder signar a tothom no dibuixaria més després del número 3. 

Em va signar, però, la portada del número 1 de 100 Balas, on ja tenia les signatures del guionista Brian Azzarello (que també hi era aquest cop però jo ja no el necessitava) i el responsable de la portada, en Dave Johnson, des de la 29a edició del Saló, com vaig explicar aquí.

També al volum Batman: Broken City, que recopila els números 620 a 625 de Batman, i on també tenia la dedicatòria del guionista Azzarello des de 2011. El que no vaig dur-hi, per desgràcia, va ser el volum únic Jonny Double, que tenia signat per aquest últim però em faltava la dedicatòria del dibuixant argentí. Senzillament no hi vaig pensar.

Més sort vaig tenir amb la Pia Guerra, la dibuixant de Y, the last man, i és que vaig ser el primer de la cua d'una de les sessions de signatures, l'organitzada per l'estand d'El Corte Inglés, on ni donaven número ni es va aplegar tanta gent com a ECC Ediciones. Va ser qüestió d'anar-hi una hora abans.

I ara passem a les compres. Evidentment el Saló del Còmic té menys manga que el del Manga, per lògica, però no recordo cap altre Saló del Còmic amb tan poca presència del còmic japonès (en més d'una edició hi ha hagut alguna exposició on sí que en podíem veure) i, de retruc, tan poca presència de manga a bon preu a les botigues. Tot i així vaig trobar dos volums d'Asa, el ejecutor que em faltaven i ja em queda menys per a acabar-la.

De còmic nord-americà de superherois vaig trobar algunes coses interessants, com aquest totxo del Capità Amèrica dels anys 60 i el volum Los Vengadores: La guerra Kree-Skrull. El que és interessant és que la botiga que els venia tenia una oferta de còmics de segona mà a meitat de preu, de manera que el llibrot de 40 euros me'n va costar 20 i l'altre, 7,5. Això dijous. Els dies posteriors van modificar l'oferta i ja no era el 50%, sinó una de molt menys atractiva. I com que la vaig trobar de seguida i volia mirar una mica més vaig deixar escapar un altre llibrot, aquest cop dels 4 Fantàstics, que va volar.

D'en Batman també vaig trobar coses, però poc que em faltés i estigués a bon preu. En aquest cas es tracta dels volums 12 i 15 del col·leccionable El caballero oscuro que va treure Planeta en el seu moment i que ara estan descatalogats i costen força de trobar. Poc a poc vaig omplint els forats que tinc en aquesta col·lecció. No estaven excessivament barats, però tenien un 15% de descompte i són tan difícils de trobar que estic disposat fins i tot a pagar-ne el preu complet.

En una de les meves botigues habituals dels salons, Dragon Comics, vaig trobar només una cosa que m'interessava: el 4 de Clásicos DC: JSA, de manera que ja tinc seguits els 7 primers (de 10). Estava a meitat de preu, però em va decebre descobrir, després de treure-li el plàstic, que l'estat del seu llom estava prou malament com per haver-lo deixat córrer si me n'hagués adonat abans.

Finalment vaig fer una cosa que sempre penso quan vaig als salons i que no faig mai: comprar-me algun còmic de l'Astèrix, que me'n falten alguns i no m'hi poso mai seriosament. A més, sempre hi ha una parada on en tenen a bon preu. 

En aquest cas és Astèrix i els normands, i és l'edició de 2006, amb nova portada. Això fa que tingui menys valor històric i col·leccionista, però el que busco sobretot és que estiguin en bon estat, amb les pàgines blanques (jo els cuido i tot i així en tinc alguns que estan grocs), i aquest complia els requisits. Un de menys, doncs. 

I això és tot. Per primera vegada em van sobrar diners dels que tenia pensats gastar al Saló del Còmic, però també és cert que hi vaig trobar a faltar botigues habituals (n'hi havia molt poques) que altres anys nodrien els meus prestatges i on em deixava força calés, com Studio Comics o una d'uns francesos on tenien molts recopilatoris de còmic de superherois en anglès. D'altres, com Llibreria Universal, hi eren però la seva secció de segona mà o d'ofertes era molt menor del que és habitual. Una llàstima.