Crònica del 25 Manga Barcelona

Un any més, sense faltar a la cita tot i que aquesta vegada, curiosament i per primer cop després d'anys consecutius en què sí que ho feien, no m'han concedit acreditació (sí que l'hi han donat a la Míriam, la fotògrafa), relato el nostre pas per l'esdeveniment més important del manga a aquesta banda dels Pirineus, que celebra la 25a edició, poca broma, amb el canvi de nom que ja va experimentar el seu germà de còmic general.

FOTOGRAFIES DE LA MÍRIAM PUJOL

Com va passar amb l'antic Saló del Còmic, ara Còmic Barcelona, el del Manga, amb cartell dissenyat per Kenny Ruíz i celebrat entre el 31 d'octubre i el 3 de novembre, aquest any ha estrenat nom, cosa que ha coincidit amb el seu 25è aniversari, que no és poca cosa.

El Manga Barcelona 25 (o 25 Manga Barcelona, no acaba de quedar clar quina és la bona ni tan sols dins la pàgina web oficial) ha estat, doncs, una edició amb una efemèride molt important, i fa girar la mirada enrere i veure que han estat 25 edicions, ja, d'un esdeveniment pel qual no gaire gent devia donar ni un duro quan va començar, però al qual molts hem assistit des del principi (o gairebé, en el meu cas) i de manera ininterrompuda.

Això també significa que començo a tenir una edat, i justament ara -fins i tot una mica tard per als estàndards- m'agafa amb una filla de 2 anys que és tot un trasto i que és la protagonista del nostre pas per esdeveniments d'aquesta mena.

Fa anys vam veure, en un Saló del Manga, un nen disfressat de Son Gohan tal com surt per primera vegada, i sempre hem dit que algun dia ens agradaria copiar la idea. Enguany ha estat possible gràcies a l'habilitat amb el fil i l'agulla de la meva sogra i ens hem endut la nena així.

El que no esperàvem, perquè tampoc no sabíem que hi era ni l'havíem disfressat amb aquesta intenció, era que participaria en un concurs de cosplay infantil, i val a dir que va pujar a l'escenari sense gaires problemes i va fer caure la bava de la gent, tal com ens cau a nosaltres.

El cert és que va atraure mirades durant les diverses hores que vam ser al Manga Barcelona -se'm fa molt estrany anomenar-lo així, si em permeteu dir-ho-, i també li van fer alguna foto persones desconegudes. No és ideal, però aquestes coses acostumen a passar.

I nosaltres també n'hi vam fer moltes, de fotos. De fet, la majoria les protagonitza ella. Aquí la tenim, per exemple, imitant el Kame Hame Ha d'en Goku a la Dragon Ball World Adventure, una zona força gran dedicada a Bola de Drac i el seu univers, on es podia participar en activitats relacionades amb l'obra d'Akira Toriyama.

Nosaltres també ens hi vam voler fer fotos, és clar, perquè encara que siguem ganàpies ens continua agradant.

En realitat no li agrada gaire que li facin fotos, si més no, quan no vol no hi ha manera, però tal com ens imaginàvem -i per això bàsicament assistim ara al Saló- li encanta veure l'ambient, les figures, els estands, la llum i els colors que es poden trobar sempre en aquesta fira.

Dibuixar li agrada molt, i aquí sempre ho pot fer. Novament va ser possible a la Mangateca, que també té pissarres de retoladors, cosa de la qual ella difícilment es cansaria.

També va tenir l'oportunitat de pintar una bossa de tela a l'anomenada Doraemon Square, tot i que es va notar que ja no tenia 1 any i va ser més difícil que es concentrés i fes cas.

Allà també hi havia una zona de photocall amb en Doraemon, en Nobita i la Shizuka, però aquesta última no la vam poder veure, i ens hi vam fer una foto, com l'any passat.

Encara no mira dibuixos d'en Doraemon, tampoc d'en Shin-chan, però els reconeix perquè n'ha vist imatges i en té ninots, i per això vam anar també a la zona dedicada al nen de cinc anys més trapella de Kasukabe.

Se'ns veu una mica lluny, però aquesta és la sala d'estar de la família Nohara, reproduïda per a l'ocasió i on ens van fer també una foto.

Per descomptat, amb el mateix Shin-chan també ens vam poder immortalitzar, a la sortida de "casa seva".

On també ens vam fer una foto en família va ser a l'Espai Nintendo, que aquest cop tenia com a joc estrella el recentment llançat Luigi's Mansion 3, i ens hi vam poder retratar amb chroma key fent el pallasso.

Per descomptat, ens vam fer la tradicional foto davant de l'estand de Selecta Visión, on vam quedar per primer cop l'any 2011 -tot i que llavors encara se celebrava a La Farga de l'Hospitalet-, i com fem des que tenim aquest dimoniet, la vam incloure també a ella.

Vull aprofitar l'avinentesa per dir que la persona que ens va fer les fotos en què sortim tots -llevat de la de Nintendo- va ser la Maria Rosa, que sempre ens dona un cop de mà amb la nena, i aquest cop més encara, sense queixar-se ni un sol cop. Moltes gràcies, si llegeixes això, que ja vas sortir a les fotos de l'any passat, però no et vaig esmentar.

Com he apuntat més amunt, ja no té 1 any, dona molta més feina i el cert és que no ha estat el millor any, a títol individual, pel que fa al Saló, en part per  haver d'estar pendent d'ella i els moments més difícils que ens "regala" quan estem moltes hores junts. Així que els moments de desconnexió que ens proporciona la seva ajuda s'agraeixen molt.

A mi em va resultar particularment difícil mirar bé els estands, perquè hi havia molta gent i amb el cotxet no és fàcil acostar-s'hi, i tampoc no vaig anar a cap xerrada ni presentació de novetats, però com els darrers anys, al final veure l'ambient, i com la nena s'ho passa bé, ho acaba compensant tot.

Vull afegir que, per primer cop, vam comprar el dinar als estands dels restaurants japonesos que sempre hi ha, però que almenys jo sempre havia ignorat deliberadament per prejudicis respecte a la relació qualitat/preu dels llocs de restauració dels esdeveniments massius.

Admeto, però, que aquest cop vam triar aquesta via per comoditat i, tot i que els preus són una mica alts per al meu gust, no és res d'extremament exagerat i el menjar, de fet, és força bo.

Acabo, com sempre, amb les compres, que aquest cop es redueixen a un volum, el primer de Cutey Honey 90's, de Gô Nagai (Mazinger Z, Devilman...), publicació en català d'Ooso Comic que vaig comprar directament a l'estand, on també em van fer el favor de canviar-me el volum únic de Cutey Honey: The Legend que em va arribar malmès fa molt de temps, però que la botiga on el vaig comprar no me'l va voler canviar quan ho vaig demanar.

Un Manga Barcelona diferent, però en la línia del que ja vaig veure l'any passat: continua havent-hi exposicions, xerrades, projeccions, activitats culturals i esportives per a tots els públics i coses per passar-hi força estona i anar-hi diversos dies -cosa que en el meu cas aquest cop no hauria fet de cap de les maneres, en no tenir acreditació-, però cada cop més m'ho miro més des d'una nova perspectiva, sense aquella ànsia de comprar perquè l'espai que tinc és el que és, i sense temps -sent pare d'una nena petita- per passejar per allà al meu ritme i aturant-me l'estona que calgui on calgui. Són uns temps que ja van passar, així que a partir d'ara en gaudiré d'una altra manera.

Coses que no entenc de Bola de Drac

He dedicat moltes entrades a Bola de Drac, la majoria de les quals ressenyes dels còmics, que ja vaig acabar, però també d'altres de tipus reflexiu i sempre -això que no falti- amb un to més aviat humorístic. 

Avui no serà diferent, perquè vull parlar d'un tema que és cosí germà del dels errors de Bola de Drac, que van provocar un benvingut debat que m'agradaria que també tingues lloc als comentaris d'aquesta entrada: es tracta de les coses que no entenc o que m'agradaria saber de l'obra del mestre Toriyama. Coses que, més que no pas errors de guió, potser són coses poc explicades o que si ens aturem a pensar-hi veurem que tenen forats. De moment aquí en van unes quantes, i no descarto -ni prometo- que n'hi hagi més en el futur.

Per exemple, al 22è Gran Torneig de les Arts Marcials se'ns diu que el Rei Chapa, que en Goku es troba als combats preliminars -cosa que torna a passar a la 23a edició, és un poderosíssim guerrer que va guanyar alguna edició anterior. També se'ns diu, al torneig de la Baba la Vident, que l'Akkuman va vèncer dues de les edicions del campionat.

No se'ns diu quines en cap dels dos casos, però això em planteja una altra pregunta: si durant bona part de l'obra es considera que el mestre Muten Rôshi és el lluitador més poderós del planeta i ha viscut centenars d'anys, i guanya la 21a edició del campionat, què passa? Que no hi havia participat mai, abans?

Això em porta a una altra pregunta: si era un mestre tan conegut i llegendari, quants alumnes va tenir? Perquè quan entrena en Goku i en Krilín (més endavant accepta també en Yamcha) diu que feia molt de temps que no entrenava ningú, que és tot un privilegi, i les últimes referències són en Gyûma i en Son Gohan, avi d'en Goku. 

En tots els segles que ha viscut només ha tingut 5 deixebles? Em costa de creure. Si passa tantíssimes dècades sense entrenar ningú, sense participar en torneigs de les arts marcials i vivint en una minúscula illa, realment ha de ser un teleaddicte.  

La tercera pregunta també la faig encadenada amb l'anterior: quan en Goku es retroba amb el seu avi al torneig de la Baba la Vident, i se'ns explica per primer cop la possibilitat de tornar al món dels vius durant un sol dia -que després l'autor aprofitaria hàbilment a la saga d'en Bû, amb molt més encert que l'agafadíssima pels pèls connexió entre en Vuit i els androides 16, 17 i 18-, es prometen que es tornaran a veure a l'altre món.

Llavors, si en Goku l'hem vist tantes vegades, o més ben dit durant tantes escenes, mort i/o a l'altre món, com és que mai no hem tornat a veure en Son Gohan? I és evident que a Bola de Drac agraden molt els cameos, però l'avi d'en Goku no va tornar a aparèixer (llevat d'uns capítols de farciment després del 23è Torneig, exclusius de la versió animada, i dels flash-backs de quan el Follet Tortuga explica l'origen d'en Goku, sí). 

Parlant de Gohans, aquí tenim en Son Gohan, fill gran d'en Goku. És al 25è Gran Torneig de les Arts Marcials i està fet tot un home després d'haver salvat el món de l'amenaça d'en Cèl·lula. Com podem veure, té les proporcions d'un adult tot i que només té 16 anys. 

La meva pregunta és: sabeu quants anys tenia en Goku a la 22a edició? Sí, aquella en què va lluitar contra en Krilín a les semifinals i contra en Ten Shin Han en aquella trepidant final que va perdre pels pèls. Feu scroll cap amunt i torneu a mirar la imatge del Rei Chapa. Aquell Goku tenia 15 anys, li'n faltava un per a arribar a l'edat que en Son Gohan llueix a la imatge en què està transformat en superguerrer. 

Podríem dir, fins i tot, que quan es va entrenar amb el Totpoderós tenia prop de 16 anys. A què es deu, de tota manera, aquesta diferència que un any no justifica? A la 23a edició tenia 18-19 anys i ja era força alt (no tant com en Yamcha i en Ten Shin Han, però). Va tenir problemes de creixement, en Goku, o simplement l'autor va voler allargar al màxim el seu aspecte infantil, que tants detractors de l'etapa adulta del personatge enyoraven després?

És molt fàcil fer conya amb el destí de la Lunch, preguntar-se què se n'ha fet, etc. És un tòpic, vaja. El que no he sentit mai són clams per un spin-off dedicat a l'àrbitre del Gran Torneig de les Arts Marcials.

Quina és la seva història? Com es diu? Quina mena de contracte té amb l'organització? Un dia de feina cada 3 o 5 anys (segons la conveniència de l'autor)? Li paguen gaire? Per què no el va cridar ningú per al Joc d'en Cèl·lula i van posar, en canvi, aquell paio repentinat i amb ulleres? Com són, els ulls de l'àrbitre pèl-roig sota les seves característiques ulleres de sol? Què fa, els altres 364 dies de l'any? I els de traspàs? Són 365 dies sense narrar combats, llavors!

Lectures: Bola de Drac (edició definitiva) 31 i 32

Abans intentava fer entrades ressenyant els volums de l'edició definitiva de Bola de Drac intentant que en sortissin com a màxim una al mes, per tant dosificant-les, però en els darrers mesos havia tingut tantes idees i havia redactat tantes coses que al final, entre una entrega i l'altra, passa molt més temps. 

El cas és que també el ritme de lectura d'aquesta obra ha disminuït i és per això que fins ara, quasi 6 mesos després de l'anterior, no publico la penúltima ressenya, la dels volums 31 i 32. Intentaré que per a la propera i final no hagueu d'esperar tant, que sé que se us fa difícil viure sense llegir el que jo penso de l'obra més coneguda de l'Akira Toriyama.

Havíem vist com l'inicialment (molt inicialment) prometedor 25è Gran Torneig de les Arts Marcials se n'anava a can Pistraus perquè era interromput per una nova amenaça, cop d'efecte interessant però que en el fons era una manera de no resoldre un campionat que, atesa la força dels personatges principals de l'obra, ja no tenia gaire sentit. 

Quan gairebé tots els lluitadors n'han marxat, només queda determinar el vencedor entre els participants que queden, i tot plegat acaba en una battle royale entre l'Emmascarat (en realitat en Son Goten i en Trunks disfressats), l'A-18 i un Satan que s'ho mira sense acabar-s'ho de creure. 

Però pel bé de l'humor que l'autor volia imprimir en aquesta saga les coses li tornen a sortir bé al campió vigent, que revalida, de miracle, el títol i l'afecte del públic. 

Però mentre en Son Gohan se les heu amb en Dabra, en un combat força igualat, en Vegeta es deixa dominar per en Babidí per tal de treure tota la força que té dins i superar, per fi, en Goku. 

Per tal de provocar el combat que està esperant des de fa tants anys, des que va acabar aquell en què hi havia en joc el destí de la Terra i que en Goku va perdre però des de fora va semblar un empat, el príncep dels Guerrers de l'Espai duu a terme una malèvola acció que ens impacta, perquè ja no l'esperàvem, per més que digués que ell tenia els objectius de sempre, després de veure'l alineat amb els bons de la sèrie durant anys.

No té gaire sentit a aquestes alçades, però el cas és que veiem el "combat de tornada" d'aquell moment tan èpic de Bola de Drac, aquesta vegada sense l'assistència d'en Son Gohan, en Krilín i en Iajirobai. Ara els dos guerrers de l'espai són superguerrers, i de segon nivell, però el resultat és el mateix: guanya en Vegeta. Amb males arts, sí, però guanya en Vegeta. 0-2.

El cas és que entre aquest combat i el d'en Son Gohan contra en Dabra s'allibera una quantitat d'energia suficient per a despertar el temible i misteriós monstre Bû, que per fi veiem al volum 31 d'aquesta edició.

Un monstre d'aspecte còmic i gens intimidatori, que potser per això fa encara més por quan ens adonem que pot vèncer tant en Dabra com en Son Gohan amb un parell de moviments devastadors. Té una facilitat extrema per a fer qualsevol cosa, regenerar-se i executar qualsevol tècnica que acabi de veure. És, en el fons, un mag, igual que els seus creadors. 

El 31 de l'edició definitiva és un volum de lluïment d'en Vegeta, cosa que com a fan del personatge celebro, perquè no només el veiem vèncer en Goku un altre cop, sinó que després es redimeix assegurant que ha acceptat ser dominat per en Babidí per tal d'utilitzar-lo i lluitant de manera valenta contra en Bû i sacrificant-hi la vida en un altre moment d'allò més èpic, especialitat del personatge.

En Goku, quan recupera el coneixement, s'adona que contra en Bû, que està aterrint el planeta amb les seves matances indiscriminades, que considera un joc, no podran guanyar amb mètodes convencionals com ara entrenar més, i se li acut una estratègia.

Mentrestant, per tal de guanyar una mica de temps i provar-se a si mateix, s'enfronta al monstre i presenta l'espectacular tercer nivell de superguerrer, clarament reconeixible gràcies al creixement notable dels cabells i la desaparició de les celles. 

El combat contra en Bû és d'allò més entretingut, però la transformació d'en Goku consumeix massa energia i, com que és mort, això li redueix dràsticament el permís d'un dia al món dels vius, de manera que abandona (què t'està passant, Goku? Dos abandonaments i una derrota en pocs còmics!) i, un cop s'assegura que el seu pla es durà a terme, torna a l'Altre Món.

Allà coincideix amb en Son Gohan, que no és mort, encara que tothom s'ho pensi, sinó que s'entrena d'una manera força inesperada amb el Déu Kaitoxin, en Kiwito i l'entranyable Déu Kaitoxin de fa 15 generacions, que se suposa que li despertarà la força oculta (sembla que l'Ancià de Nàmek no l'hi va acabar de treure tota). 

Veurem com evoluciona aquest tema, però de moment fa l'efecte que el mestre Toriyama, després de decebre tothom amb el Son Gohan quasi adult, no sap què fer amb el personatge.

Mentre va passant tot això, en Bû continua matant i al món, que ha abandonat l'esperança davant d'un ésser que fa quedar en Cèl·lula en ridícul, només li queda l'opció d'en Satan, inconscient com sempre però encara més preocupat per la seva imatge. 

S'empesca els ardits més ridículs per tal d'acabar amb en Bû, però sorprenentment en descobreix un vessant benèvol que li roba el cor, i també a nosaltres els lectors. Ara bé, la tranquil·litat dura ben poc...

Perquè després d'una sèrie de tragèdies d'un to que no té res a veure amb el que duia la saga fins en aquest moment, en Bû es deixa dominar per la ira i del seu interior sorgeix un altre Bû, escarransit, de pura maldat, que venç el rodanxó amb extrema facilitat i se'l menja. Aquesta nova unió, però, té un altre aspecte, que és el del Bû musculat, que a la propera entrega veurem com n'és, de terrible.

L'esperança l'hem de posar en el pla d'en Goku, que és la fusió d'en Trunks i en Son Goten, amb el nom de Gotrancs en aquesta edició però probablement Gotenks quan es tradueixi per a Bola de Drac Color emprant un nou criteri. 

Els nanos, indisciplinats, aconsegueixen crear aquest poderosíssim personatge després de diversos intents infructuosos, i el veurem combatre al proper volum. Ara ja hem oblidat els vacil·lants inicis d'aquesta saga, i la comèdia del Gran Torneig de les Arts Marcials. Ja som de ple en una guerra contra un nou enemic, amb els protagonistes esforçant-se al màxim i superant-se mútuament, cadascun pels seus motius, però amb resultats esperançadors per al bé comú. 

Lectures: Bola de Drac (edició definitiva) 29 i 30

Vaig dir, a la darrera ressenya de l'edició definitiva de Bola de Drac (ha plogut), que el final de la saga d'en Cèl·lula era, per a mi, o hauria estat, el millor final possible per a l'obra més coneguda del mestre Akira Toriyama. Amb aquella saga ja no quedava res per dir, ja no es podia continuar el manga sense repetir-se. 

Però es va continuar, i el que vam tenir va ser la saga d'en Bu, menys popular, que va acabar amb la paciència de bona part dels seguidors de les aventures d'en Son Goku que no havien abandonat fins llavors. Jo, que sóc benèvol de mena, en continuo gaudint, però com he dit considero que el final hauria d'haver estat amb la mort d'en Cèl·lula.

El canvi de protagonista, just al final de la història, era un recurs interessant, i tot plegat s'acabava abans que tinguéssim temps de trobar a faltar en Goku. Però Bola de Drac va tornar a fer un salt temporal, aquest cop de 7 anys, i durant unes quantes setmanes va esdevenir una mena de comèdia estudiantil amb el Son Gohan adolescent com a protagonista. 

Al principi desperta curiositat, és cert, veure en Son Gohan gran, però al cap de poc la cosa no acabava de rutllar, i no sé si des del principi era un feble pròleg per a la nova saga o l'autor es va veure forçat a reorientar-ho tot plegat —no conec els detalls de les reunions amb el seu editor, naturalment—, però ràpidament s'introduïa la idea d'un nou Gran Torneig de les Arts Marcials amb la presència destacada d'en Goku, que té permís per tornar al món dels vius durant un dia (idea rescatada hàbilment de quan es va fer servir amb el seu avi al torneig de la Baba la Vident).

Això ens permet veure una mica més d'acció, sobretot als entrenaments dels guerrers de l'espai, que poden desplegar la seva força entre ells. És interessant la introducció també dels petits Trunks (el bebè de la saga anterior, ja més grandet) i en Son Goten, el segon fill d'en Goku, tota una sorpresa, perquè tots dos es poden transformar en superguerrers des de ben menuts encara que no dominin gaire més que les bases de la lluita.

Però no ens enganyem: són nens, només s'ho volen passar bé i han crescut en una època de pau, sense amenaces que els hagin forçat a madurar de pressa com li va passar a en Son Gohan. Un Son Gohan que, després de guanyar en Cèl·lula, s'ha concentrat en els estudis i ha deixat una mica de banda l'entrenament, de manera que ja no és a l'alçada del nano d'11 anys que va aconseguir derrotar l'últim gran enemic, com fa notar en Vegeta. 

Tornant al tema del Gran Torneig de les Arts Marcials, a mi que tant m'agraden em va resultar (i en llegir-ho altre cop ara també em passa) excitant, malgrat que hi ha una sèrie d'incoherències i absurditats a tenir en compte. Per començar, expliquen que des de la 23a edició, que va guanyar en Goku, només n'hi ha hagut una altra, on en Satan va ser el vencedor. Això significa, fent càlculs, i tenint en compte que la d'en Goku havia estat un any abans de néixer en Son Gohan (que ara té 16 anys), que en 17 anys només hi ha hagut una edició del campionat. A més, com que en Satan es va enfrontar a en Cèl·lula com a campió del món, podem deduir que el darrer torneig va tenir lloc 7 o 8 anys abans que aquest. 

Per quin motiu s'hauria de deixar de celebrar cada 4 anys un campionat d'aquesta magnitud? Només perquè en Goku i companyia ja no hi participaven? En fi, el que sí que treu de polleguera és que aquest cop els combats preliminars, que tenien força interès, han desaparegut i han estat substituïts per la pantomima de la màquina de mesurar la força del puny, en teoria per tal de garantir la igualtat d'oportunitats. Traducció: amb la força que tenen els protagonistes no tindria cap sentit fer combats preliminars, per tant fem-ho més ridícul i calculem la vàlua dels lluitadors per la força del seu puny. Com a mínim aquesta història va tenir un punt àlgid, que és el d'en Vegeta deixant-se d'orgues i destrossant la màquina expressament.

Més encara: s'ha decidit, i sembla que ja venia de l'edició anterior, que els menors de 15 anys tenen la seva pròpia competició, de manera que en Trunks i en Son Goten no poden lluitar amb els altres. El torneig dels petits és d'allò més avorrit, fins que arriba la final, que són figues d'un altre paner. 

En aquest primer tram de la nova saga destaca, no l'he esmentat fins ara, l'aparició de la Videl, la filla d'en Satan i companya d'institut d'en Son Gohan, que aviat esdevé la seva xicota no oficial i demostra, ja als entrenaments, que com a lluitadora és força superior al seu pare, si bé ningú, llevat dels nostres amics, no n'és conscient.

Els preparatius del campionat dels adults ens mostren més personatges nous, i aquest cop directament lligats a la saga que comença. Per una banda tenim en Xin, en realitat Kaitoxin o Déu de tots els déus (al manga en català no s'explica gaire bé, però és el superior del superior d'en Kaito), i el seu ajudant Kiwito. 

Han arribat al Gran Torneig de les Arts Marcials perquè volen descobrir l'amagatall d'un temible enemic, però abans han de permetre que passin algunes coses esfereïdores. 

Com la pallissa gairebé mortal que rep la Videl al seu primer combat, que semblava que dominava, per part de l'Spopovitx. És el primer moment de la saga en què se'ns glaça la sang. S'ha acabat el bròquil, el to marcadament humorístic que imperava fins aquest moment s'acaba i comença a rajar la sang. 

Per sort sobreviu gràcies a les mongetes màgiques, però en el combat d'en Son Gohan en Kiwito li demana que es transformi en superguerrer, enviant a Can Pistraus els seus intents de lluitar de manera anònima, i amb l'ajuda d'en Xin permet que l'Spopovitx i el seu company Iamu li prenguin energia i se l'enduguin.

Llavors el torneig deixa de tenir importància i els principals personatges se'n van volant a perseguir els dos malvats. Pel camí en Xin i en Kiwito els expliquen que es tracta de descobrir on es troba l'amagatall on hi ha en Babidí, que prova de despertar el temible monstre Bu de la bola on el seu pare el va segellar fa segles. 

Quan el troben comença una sèrie de combats que permeten a en Goku i en Vegeta escalfar, però el d'en Son Gohan serà més difícil, com veurem al proper volum. 

En aquest punt he d'admetre que, independentment de l'interès que té la història a partir d'ara, i malgrat que em va fer ràbia que el Gran Torneig de les Arts Marcials, ara ja amb només 5 lluitadors, deixi de ser un Gran Torneig de les Arts Marcials i l'acció se'n vagi a una altra banda, el cert és que com a cop d'efecte, com a sorpresa, està força bé. Em quedo amb les ganes, però —i l'epíleg del manga fins i tot ho va empitjorar—, de tornar a veure un campionat com cal. El que va guanyar en Goku, doncs, va ser l'últim com Dende mana.

Lectures: Bola de Drac (edició definitiva) 27 i 28

Últimament he fet tantes entrades que m'he vist obligat a programar-les amb una antelació tan gran que, al final, la ració mensual de les ressenyes de Bola de Drac s'ha perdut, però no passa res, perquè ens acostem al final. 

Avui, el clímax i el final de la batalla contra en Cèl·lula que és, de fet, el final de la saga dels androides, entesa com un tot, i en definitiva la fi d'un cicle. 

Són els volums 27 i 28 de l'edició definitiva de Bola de Drac, que per a mi —ho desenvolupo al final— constitueixen el que podria haver estat el tancament perfecte d'aquesta obra mestra, però que com ja sabeu va esdevenir només la penúltima saga.

Al primer dels volums que ressenyo avui tenim, sobretot a la primera meitat, xerrameca. En Goku i en Son Gohan han sortit de la Sala de l'Esperit i el Temps, el jove guerrer de l'espai ja és superguerrer i el pla del seu pare consisteix en fer vida normal, només que en aquest estat de manera permanent. I descansar. 

Recordo que a l'anime en aquests dies de descans ens presentaven una història inèdita, que era la recerca de les boles de drac, i amb l'excusa feia una reaparició l'enyorat (?) Tao Pai-Pai, però al manga les esferes màgiques només apareixen pel fet que a en Goku se li acut que, atès que s'acosta una batalla que probablement provocarà morts, i com que la Terra va deixar de tenir un déu en el moment que aquest es va fusionar amb en Cor Petit, cal que algú prengui el relleu.

I aquest algú és en Dende, de manera que es produeix un retrobament inesperat (a la ficció, com a la vida real, allò de "fins una altra" és més aviat retòric i no esperem que succeeixi). Sabíem que en Dende tenia poders màgics, que no era un nàmec de tipus guerrer, però la facilitat amb què reactiva les boles de drac i les modifica (ara poden concedir dos desitjos, tot i que no ressuscitar algú que ja havia mort) és extraordinària.

Ara bé, el que ens interessa d'aquest 27è volum de l'edició definitiva (però lluny de ser perfecta, com demostren els incansables errors ortogràfics que s'arrosseguen de l'edició antiga en grapa) és l'inici del Joc d'en Cèl·lula, el torneig d'arts marcials que es treu de la màniga i que al mestre Toriyama li permet enfrontar els protagonistes a l'enemic un per un, sense el tots contra un que seria el normal en cas d'un enemic comú.

Evidentment cal destacar el debut del personatge d'en Satan, el campió del món d'arts marcials, en haver-se fet (ho sabrem més endavant) amb el títol a la 24a edició del torneig, en què no va participar cap dels "guerrers Z" i que no va sortir al manga. Un autèntic pallasso que s'enfronta a en Cèl·lula i n'és tan indigne que aquest es limita a treure'l del ring, sense matar-lo. Val a dir que el seu paper, totalment humorístic, mostrava un cop més les ganes de l'autor de prendre's les coses en conya, i el seu patètic paper al principi ens provoca rebuig, però amb el temps, sobretot a la saga posterior (i final), aprenem a estimar-lo.

El plat fort és el que sorprenentment ens ofereixen en primer lloc (no comptem el d'en Satan): el que fa pujar a la tarima en Goku, el protagonista del còmic, el que sempre apareix al final per a treure les castanyes del foc als altres. Després sabem que el guerrer té un pla, però primer ens ofereix un bon espectacle en forma de combat aparentment igualat i amb "jugades" espectaculars, però que acaba sobtadament amb l'encara més sorprenent anunci de l'abandonament d'en Goku.

Si ens aturem a pensar-hi, implica la segona derrota consecutiva del personatge, que amb tot allò de la malaltia coronària no havíem vist lluitar des de l'A-20, on també va perdre, si bé aquell cop no de manera intencionada. Això vol dir que no el vèiem guanyar des d'en Freezer (i no el tornarem a veure guanyar fins que lluita amb en Bu a la saga següent). 

Acceptant la superioritat d'en Cèl·lula, en Goku passa el testimoni al seu fill, que considera que en amagar la seva força real podrà guanyar l'enemic. El problema és que a en Son Gohan no li agrada gaire lluitar, sempre ho ha dit, i no hi ha manera de fer-lo enrabiar. 

En Cèl·lula ho prova de diferents maneres: la pallissa que li clava no serveix de res, però què passa si ataca els seus amics? Ho fa amb la creació dels Cèl·luletes, que anomena fills seus i que a més de tenir gairebé tanta força com ell ens recorden, inevitablement, els soldats de llavor que van emprar en Vegeta i en Nappa quan van arribar a la Terra.

El que fa emprenyar en Son Gohan i assolir el que després ens diuen que és l'autèntic segon nivell de superguerrer, però, no és això, sinó la manera com en Cèl·lula esclafa el cap de l'A-16 després que aquest s'hagi intentat autoimmolar per endur-se l'enemic amb ell, cosa que no surt bé perquè quan el van reparar a la Corporació Càpsula li van treure la bomba que duia dins. Per cert, és dels pocs personatges que veiem morir i no tornar mai més.

I en Son Gohan esclata, per primera vegada es posa per sobre de tots els altres en força i estomaca de valent el bioandroide després d'eliminar amb una facilitat extrema els seus fills. Malauradament, la seva arrogància li impedeix matar l'enemic quan en té l'oportunitat i aquest, acorralat i havent vomitat l'A-18, s'autodestrueix amb la intenció d'acabar amb tots els altres i la Terra. En Goku ho evita enduent-se'l al planeta d'en Kaito amb el canvi de lloc instantani, però és clar, ell mateix hi perd la vida i se suposa que no podrà tornar a ressuscitar.

No hi ha gaire temps per a lamentar-se'n, perquè en un tremend deus ex machina en Cèl·lula es regenera —es veu que no havia estat destruït del tot— i, de regal, aprèn el canvi de lloc instantani i manté la forma perfecta encara que no tingui l'A-18 dins. Un immens "WTF!?", però l'autor encara tenia coses a dir pel que fa a aquell combat.

Certament, deixant això de banda, el clímax que ve a continuació és espectacular, èpic i llegendari. Un immens kamehameha per part dels dos lluitadors (en Son Gohan el fa dos cops en aquest combat, on l'empra per primera vegada), amb el fill d'en Goku ferit en un braç i executant-lo amb una sola mà i l'ajuda, per dir-ho d'alguna manera, del seu pare a l'Altre Món. Al final, victòria per a en Son Gohan i la Terra salvada altre cop.

Després, naturalment, les conseqüències de la batalla: bàsicament ressuscitar tots aquells que han mort per culpa d'en Cèl·lula, i com que sobra un desig (en Goku no pot ressuscitar i tal com els comunica a través de la ment tampoc no ho vol, ja que s'adona que és ell qui atrau els dolents) aquest és el de treure la bomba que duen dins l'A-17 i l'A-18, que sense adonar-nos-en han passat a formar part, per dir-ho d'alguna manera, dels bons.

Els personatges s'acomiaden i, si m'ho pregunteu a mi, la història podria haver acabat aquí. Acaba bé, acaba de manera lògica, amb un relleu generacional (aquest cop ha estat en Son Gohan qui ha salvat el món) i la destrucció de l'enemic més temible amb qui s'havien enfrontat mai. 

Per a acabar-ho de rematar, el volum 28 ens obsequia amb unes pàgines on en Trunks pren el protagonisme tornant al seu futur per tal de vèncer amb facilitat, gràcies a l'entrenament dut a terme al passat, els androides (allà realment dolents, però ens impacta igualment veure'ls morir) i en Cèl·lula, el que se suposa que acabem de veure morir perquè el de la "nostra" època era el que venia del futur després de robar-li la màquina del temps a un Trunks que pretenia anar al passat a comunicar la victòria sobre els androides. 

Una paradoxa temporal, vaja, però que s'explica en certa manera amb l'aparició de múltiples línies temporals per culpa dels mateixos viatges en el temps. Val més que no hi pensem gaire perquè altrament agafarem mal de cap. Ho podríem debatre durant hores i dies, de fet.

Per tot plegat, per la manera com acaba la saga, per l'afegit d'en Trunks —que en les anteriors aparicions no havia tingut un paper gaire lluït i aquí, per fi, el veiem brillar—, pel "canvi de protagonista", per la sensació de tancament que ofereix, crec que aquest era el final perfecte per a Bola de Drac. El problema va ser allargar-ho una mica més i haver de recuperar en Goku perquè el Son Gohan adolescent no era el mateix. Ja ho anirem veient.