Adéu a Stan Lee, una llegenda dels còmics

He estat a punt de posar, al títol, que era una llegenda viva dels còmics, qualificatiu que es feia servir fins ara per referir-se a ell. Perquè fins ahir, 12 de novembre de 2018, era viu. Amb 95 anys, sí, i amb algun ensurt cada cop que ingressava en un hospital -se li va posar un marcapassos el 2012, per exemple-, però anava fent coses, es mantenia actiu i continuava amb els seus mítics cameos, el darrer aquest mateix 2018 a Venom.

Nascut com a Stanley Martin Lieber el 28 de desembre de 1922 -estava a punt, doncs, de fer 96 anys-, és conegut resumidament com el creador de Marvel, dada exagerada i inexacta però comprensible en un moment en què tots els mitjans informen de la desaparició d'una figura tan important.

Va ser, en col·laboració amb dibuixants com els ja desapareguts Jack Kirby i Steve Ditko, el cocreador de mítics superherois i superdolents a partir dels anys 60, que van donar lloc a llegendàries obres, encara supervendes, com The Amazing Spider-man, Fantastic Four, X-Men, The Incredible Hulk, Thor, Daredevil, Iron Man, The Avengers o Ant-man, i també va ser responsable de rescatar el Capità Amèrica, un personatge que havia tingut el seu sentit als anys 40 abans i durant la II Guerra Mundial i que havia estat força abandonat, per tal d'integrar-lo a l'Univers Marvel que estava creant.

Un Univers Marvel que començaria amb el Fantastic Four número 1, de novembre de 1961, i que era la culminació d'un ascens meteòric, com s'acostuma a dir, després que el 1939 Stan Lee entrés a Timely Comics (antic nom de Marvel) com a becari -i per endoll del cap, que era marit de la seva cosina- i, amb 19 anys, es convertís en editor interí, ràpidament convertit en editor sense el provisional cognom gràcies a la seva visió de negoci.

Ell anava escrivint cosetes, ja que el seu somni era esdevenir guionista o escriptor en general, i fins i tot va començar a cocrear personatges, el primer dels quals en Destroyer (1941), però va arribar un moment que es va plantejar deixar-ho estar, atès que no estava del tot satisfet. I llavors, paradoxalment, la competència li va donar l'empenta que necessitava: DC Comics, amb l'editor Julius Schwartz al capdavant, va recuperar i modernitzar personatges clàssics de la companyia i va crear la Lliga de la Justícia, que va debutar el 1960 al número 28 de The Brave and the Bold. Com a reacció, a l'Stan Lee li van encarregar que creés un equip de superherois, que són els esmentats Quatre Fantàstics.

No cal dir que aquell nou còmic va ser tot un èxit, però no es va quedar aquí, sinó que va cocrear, entre moltes altres coses, les que he esmentat més amunt, i va ser així com la refundada Marvel va començar a construir l'imperi que coneixem ara.

El mestre Stan Lee va revolucionar no només el gènere dels superherois, sinó els còmics en general, amb coses tan simples però fins llavors no tingudes en compte com el reconeixement, als crèdits, de tot l'equip creatiu que feia realitat els còmics (retolistes i entintadors inclosos). 

Pel que fa als continguts, va escriure per primer cop personatges que eren molt poderosos, és clar, però que també eren humans -o tenien trets humans-, amb febleses, dubtes, errors, malalties, disputes, preocupacions quotidianes, que fugien dels arquetips clàssics i apel·laven a un públic una mica més madur, adolescents que es podien sentir identificats per primer cop amb aquells personatges, alhora que en les seves històries s'hi reflectien temes d'actualitat.

I quan diem que va crear l'univers Marvel ens referim al fet que tots aquells personatges i grups de superherois es coneixien, i de tant en tant interactuaven, perquè compartien una mateixa realitat. Una idea que va contribuir al seu èxit i que actualment es reflecteix a les exitoses adaptacions cinematogràfiques de l'anomenat Univers Cinemàtic Marvel, que va començar amb Iron Man (2008), i que abans havia consistit en pel·lícules aïllades o sagues independents desenvolupades per estudis com Sony (Spider-man, X-Men...), abans que es creés Marvel Studios per tal de desplegar un pla que integraria una sèrie de col·leccions que havien de fer el salt al cinema, i no hi ha cap dubte que ha estat un èxit espectacular.

Van ser les contribucions inestimables de l'Stan Lee les que van fer de Marvel Comics una editorial tan poderosa, tan popular i, preferències personals a banda, cal reconèixer que va derrotar la seva gran rival, DC Comics, tant en paper com, sobretot, en el salt a l'audiovisual, amb comptades excepcions.

Sens dubte, com passa amb les persones revolucionàries, va inspirar centenars de futurs guionistes, cosa que va garantir que es continuarien fent còmics durant dècades, fins ara i sense perspectiva de desaparició.

Pel que fa a les seves obres concretes, però, i tot i que va estar escrivint guions de còmics durant més temps del que és habitual actualment en una indústria que va massa ràpid, hi va haver un moment que va deixar d'escriure a ritme mensual per a Marvel, empresa que tot i així no va deixar mai de representar. Va ser el 1972, amb el The Amazing Spider-man 110 i el Fantastic Four 125 citats com a últims escrits per ell.

A partir de llavors, tot i que de tant en tant escrivia alguns còmics, sobretot especials o algun projecte curt (fins i tot va crear la col·lecció Just imagine..., en què reimaginava personatges clau de DC, la Distingida Competència!, el 2001), es va dedicar a representar i fer créixer Marvel, i als anys 80 va començar a fer de productor executiu i a sortir en cameos en les adaptacions televisives i cinematogràfiques dels personatges de l'editorial, que encara que sigui ara que viuen el seu moment més dolç, la cosa ve de molt més lluny.

Es va fer un tip d'aparèixer brevíssimament en aquests projectes, de vegades en forma de simple fotografia, també en dibuixos animats quan el producte era d'aquest format (Big Hero 6), posant veu en múltiples videojocs relacionats amb Marvel i tant fent de personatge fictici com d'ell mateix, com passava a la pel·lícula Mallrats (1995), d'en Kevin Smith, propietari de la botiga de còmics Jay & Silent Bob's Secret Stash on es grava el reality show sobre còmics Comic Book Men, que havia visitat alguna vegada, com es pot veure a la imatge de dalt.

No em vull estendre més, que ja m'ha quedat una entrada prou llarga. I, tot i així, no fa justícia a la llarguíssima història d'aquest home i la importància del seu llegat. Queda clar que va revolucionar els còmics, que va fer que el gènere dels superherois es modernitzés -encara que, llegits ara, els seus còmics puguin semblar una mica carrinclons i ingenus- i que sense ell la indústria hauria tirat per una altra banda, si és que acabava sobrevivint fins als nostres dies.

Els seus personatges, les seves creacions i el món del còmic en general ja havien perdut grans figures tant del dibuix com de l'escriptura o de l'edició, però aquesta mort es fa sentir tant per la importància de l'home com per la seva simpatia i la influència que va tenir en tantíssima gent, tant lectors com professionals del còmic. Descansi en pau, que es retrobi amb la seva dona, desapareguda l'any passat també als 95 anys, i... Excelsior!

Cinema: Logan

Una pel·lícula d'orígens (X-Men Origins: Wolverine, 2009), una de la seva etapa japonesa (The Wolverine, 2013) i ara aquesta sobre la seva vellesa, el seu crepuscle. Totes elles formen part d'una trilogia spin-off de la saga cinematogràfica dels X-Men que es basen, almenys en el concepte, en etapes o còmics concrets del personatge. 

Han estat 17 anys d'en Hugh Jackman fent de Wolverine i 8 de trilogia protagonitzada per ell, que culminen amb aquesta pel·lícula situada en el futur, concretament al 2029, i que posa el punt final no només a l'etapa de l'actor australià en el seu paper més conegut (això ha assegurat, almenys), sinó també a la història dels mutants en versió cinematogràfica. Almenys cronològicament, perquè sens dubte s'acabaran fent més produccions situades al present de l'espectador.

Dirigida per en James Mangold, que també s'havia encarregat de The Wolverine i havia treballat amb en Hugh Jackman a Kate & Leopold, la pel·lícula adopta un to crepuscular, molt adequat per a aquesta mena d'història sobre un personatge envellit, cansat, apartat del món.

Hi veiem un Logan que tot i haver nascut a mitjan segle XIX i haver aguantat bé fins ara, ja no es guareix tan ràpid com abans, de manera que s'està fent vell i les ferides provoquen estralls al seu cos. Ni tan sols les urpes metàl·liques que el caracteritzen li surten tan ràpid ni de manera tan suau com quan era eternament jove.

Però les cicatrius les té també a l'ànima, i és que és pràcticament l'últim mutant que queda en un món en què ja no en neixen (però que recorda els X-Men i fins i tot n'ha fet còmics, esplèndida picada d'ullet a l'espectador), i en què s'ha quedat gairebé sol i tira endavant com a xofer de limusines a la frontera entre els Estats Units i Mèxic.

Sens dubte és la interpretació més interessant i treballada que l'actor ha fet del personatge, tot i que la mena d'història i el to de la pel·lícula ho demanen i hi contribueixen.

No vull entrar en més detalls sobre la trama, però cal esmentar que en aquesta ocasió, com era d'esperar d'altra banda, també es torna a ficar en embolics. Altrament no hi hauria pel·lícula. I concretament el que ha de fer és protegir una nena, la Laura, d'una organització que la persegueix.

Interpretada per la Dafne Keen, hispanobritànica que va debutar a la sèrie espanyola Los refugiados (2015), no en donaré més detalls perquè no vull fer spoilers, però és un personatge d'allò més atractiu i gens indefens.

Logan té elements de gèneres cinematogràfics com el road trip, i la dinàmica d'en Logan i la Laura sens dubte recorda la saga Terminator, que personalment em va tornar a venir al cap en algunes escenes de combat, la persecució d'un poderós enemic i, no crec que per casualitat, el fet que se situï a l'any 2029, el punt de partida dels androides de la llegendària saga. Fins i tot, el fet de veure el protagonista envellit i lluitant contra un rival aparentment superior recorda Terminator Genisys.

No és l'única referència que vaig captar (o em va semblar captar, perquè també pot ser que no fos intencionat per part del director). Per exemple, una escena em recorda la saga Mad Max, però també la localització de la primera part del film.

Però hi ha altres coses, més subtils: el títol del film i el seu to em fan pensar en Rambo i Rocky Balboa, pel·lícules amb què en Sylvester Stallone acabava les particulars històries dels respectius protagonistes després d'una llarga trajectòria, en aquell cas més que la d'en Wolverine, és clar.

Logan és una pel·lícula diferent. És innegable que pertany al gènere dels superherois i que forma part de l'univers cinematogràfic dels X-Men, però també que té un estil propi que ens fa oblidar, en alguns moments, que hi pertany. I tot i així hi encaixa perfectament, sens dubte beneficiada per la seva situació al futur, al punt final de la cronologia, que li permet certes llibertats i que no ens fa enyorar els altres personatges d'aquest panteó tan estimat.

Que no vol dir que no n'aparegui cap: tenim un paper secundari molt interessant del professor Charles Xavier, un envellit Patrick Stewart que durant una bona estona em va tenir amb la mosca al nas pel que fa al càlcul de les edats, però que en afirmar que té 90 anys -en realitat l'actor en té 76- vaig considerar plausible i adequat, si suposem que va néixer el 1939 i que a X-Men: First Class en tenia 23 (aquella pel·lícula ens portava al 1962 i en Charles s'acabava de llicenciar a la universitat, per tant els números surten). 

Els altres personatges, tant els dolents (el ciborg Donald Pierce, interpretat per en Boyd Holbrook) com els bons (el mutant Caliban, amb la cara i la veu de l'Stephen Merchant (Extras)), tenen menys força, però és evident que la culpa la té el poderós atractiu del protagonista i la nena.

No se m'acut un tipus de pel·lícula més adequada per narrar el final de la història d'aquest personatge tan popular, i sembla que ha agradat de manera força universal, fins al punt que hi ha qui la considera la millor de les 10 que formen part de la saga X-Men al cinema.

És coherent, intensa, plena d'acció i més madura que les altres, amb un nivell de vocabulari groller i violència gràfica superior al que havíem vist fins ara. Mentrestant, en Wolverine ha madurat físicament i també accepta la vellesa, de manera que encara sense por el seu crepuscle particular.


A favor:

-Un final rodó per a aquest spin-off cinematogràfic

-La dinàmica dels dos protagonistes és captivadora, amb unes interpretacions excel·lents

-La barreja de gèneres i les referències que hi podem trobar li donen un acabat polit


En contra:

-Potser posa el llistó massa alt i qualsevol nova entrega de la saga, encara que situada en un moment cronològic anterior, quedarà per sota

-Que en Hugh Jackman hagi acabat amb el personatge no vol dir que no se'n facin noves versions amb nous actors en el futur, cosa que sens dubte passarà.

Cinema: X-Men - Apocalypse

Així com en el cas de la pel·lícula X-Men: Days of Future Past vaig llegir la saga de còmics del mateix nom en què es basava per tal de comparar-la amb l'adaptació cinematogràfica, gràcies al fet que eren només 2 números i els tenia, amb la pel·lícula que critico avui la cosa ha anat d'una altra manera.

No en tinc cap còmic i en són un fotimer, per tant m'allibero de la responsabilitat de qualificar el grau de fidelitat del film amb el famós arc argumental que adapta. Opinaré, doncs, basant-me només en les meves sensacions sobre la pel·lícula i en relació amb les anteriors.

X-Men: Apocalypse, a la qual ja s'apuntava al final dels crèdits de la pel·lícula de 2014 (recordeu, a les pel·lícules de superherois quedeu-vos SEMPRE a veure els crèdits), generava expectatives, almenys en mi, pel que fa a la proposta argumental, tenint en compte que els 5 films anteriors -no hi comptaré les d'en Wolverine, però llavors en serien 7- s'havien lligat més o menys a Days of Future Past, amb força problemes de coherència i sobretot edats dels personatges però, cal admetre-ho, d'una manera prou satisfactòria si se li perdonaven unes quantes coses.

Si X-Men: First Class se situava a l'any 1962, en uns orígens que no acabaven de lligar amb el que se'ns havia dit a X-Men (2000) però que donàvem com a vàlids, i la continuació d'aquella història del passat saltava entre 1973 i algun punt dels anys 20 del segle XXI, Apocalypse es col·loca a l'any 1983 i presenta una amenaça terrorífica, gairebé de nivell molt superior al que els personatges podrien abastar.

Es tracta de l'Apocalypse o En Sabah Nur (Oscar Isaac, vist a Show me a hero, A most violent year o Star Wars: The Force Awakens), el primer mutant de la història -al pròleg se'ns mostra l'any 3.600 abans de Crist- i el més poderós, amb un munt de terribles poders físics i mentals.

Despertat l'any 1983 després d'haver estat enterrat viu fa milers d'anys, decideix destruir el món, en decadència segons el seu parer -i no li diríem pas que no-, i crear-ne un de nou i millor. No és el primer dolent de ficció que ha partit d'aquesta premissa, tenim per exemple en Ra's al Ghul a DC Comics, però l'Apocalypse és un ens pràcticament diví i en teoria impossible d'aturar.

L'acompanyen la Psylocke (Olivia Munn), que apareixia breument a X-Men: The Last Stand (2006) intepretada per una altra actriu, la versió jove de la Storm (Alexandra Shipp), i una nova versió de l'Angel (Ben Hardy) que elimina o entra en contradicció amb la de The Last Stand.

És un personatge amb un objectiu clar, i amb un poder gairebé inimaginable, però alhora és immensament atractiu com a dolent perquè no és d'aquells que deixen anar riallades sonores i gaudeixen fent el mal, sinó que actua amb una calma terrorífica i amb una actitud de complir el deure que, sens dubte, hem d'agrair a l'Oscar Isaac, actor de solvència contrastada.

I què se n'ha fet, dels personatges que ja coneixíem? Naturalment tornen en Charles Xavier (James McAvoy), en Magneto (Michael Fassbender), en Hank McCoy/Beast (Nicholas Hoult) i, és clar, la Raven/Mystique, novament amb un paper destacadíssim aprofitant l'enorme fama i popularitat de la Jennifer Lawrence.

Però és clar, la gràcia de situar la història als anys 80 és poder presentar versions joves dels X-Men de les pel·lícules dels anys 2000, i així es fa.

A la ja esmentada Storm se sumen l'Scott Summers/Cyclops (Tye Sheridan) i una altra cara pensada per a atraure el màxim nombre d'espectadors, la de la Sophie Turner (la Sansa de Game of Thrones, per si hi ha cap despistat), que fa de la jove Jean Grey. També hi ha en Kurt Wagner/Nightcrawler (Kodi Smit-McPhee), la versió més gran del qual havia sortit a X2 (2003).

Com ens podem imaginar, la nova amenaça fa que els personatges que ja coneixíem s'hagin de preparar per a un nou combat una dècada després de l'últim enrenou, i que se'n reclutin de nous. Al mig, un Magneto que mira de refer la seva vida sense poder-se escapar dels cúmuls de desgràcies que l'empenyen a ser el temible enemic principal dels X-Men dels còmics clàssics, però encara amb moments de dubte i canvis de bàndol.

I entre els "seminous" tenim en Peter Maximoff/Quicksilver (Evan Peters), que havia sortit breument a Days of Future Past amb una escena memorable, i que aquí en té una altra de similar. No és dels personatges que tenen més protagonisme, però sí que és dels més carismàtics, tot aportant el contrapunt humorístic a una pel·lícula més dramàtica que algunes de les anteriors. Com a mínim és una versió millor que la de Marvel Studios, que es va estimar més centrar-se en la seva germana Wanda/Scarlet Witch, mentre que als films de la Fox s'han quedat en Quicksilver.

En fi, la pel·lícula és, com no podia ser d'una altra manera, molt entretinguda i trepidant, però trobo que comença amb poca força, que es passa de manera molt superficial per algunes qüestions i per la caracterització dels nous personatges i, sobretot, que si a Days of Future Past s'intentava -insisteixo, amb uns quants errors de coherència- lligar amb les pel·lícules dels anys 2000, em temo que hem de considerar l'aparició dels actors i actrius "de sempre" en aquell film com un homenatge-comiat, perquè Apocalypse aposta clarament per trencar amb la trilogia original.

El pitjor, però, és que si First Class se situava a l'any 1962 i aquesta al 1983... no cal ser gaire espavilat per veure que les edats d'aquestes versions del personatges, que al 62 rondaven els 25-30 segons el cas, no s'aguanten per enlloc. Potser algú dirà que als còmics, i en dibuixos animats com Els Simpson, també passen les dècades i els personatges continuen igual, però no és això, companys, no és això.


A favor

-M'agrada més aquesta Jean Grey que la de la Famke Janssen, que tenia un punt de malícia que no m'acabava de convèncer

-El clímax del combat final és el millor de la pel·lícula i recorda, per exemple, el final del combat contra en Cèl·lula de Bola de Drac

-En Michael Fassbender mostra la seva millor interpretació de les 3 que ha fet com a Magneto i esdevé una mostra de la seva qualitat interpretativa sense l'estigma del gènere dels superherois


En contra

-La negació d'esdeveniments del que se suposa que són altres entregues d'una mateixa saga em treu de polleguera

-La incoherència amb les edats ha arribat a un punt ridícul, no només amb els films dels anys 2000, sinó en comparació també amb els situats als 60 i els 70 i interpretats pels mateixos actors i actrius

-Trobo que li costa arrencar, i que els canvis d'alineament d'alguns personatges resulten confusos

-El tema de la persecució i marginació dels mutants potser ja ens ha quedat clar en totes les altres entregues, però s'hi torna a fer èmfasi

-Per a mi, la pitjor de les tres "noves"

Cinema: X-Men - Days of Future Past

Si heu llegit anteriorment crítiques/ressenyes meves sobre pel·lícules que adapten còmics ja sabeu que acostumo a defensar-les, a veure-les amb bons ulls i donar-los més bona nota que la majoria de la gent. M'agrada gaudir dels films que adapten còmics i m'agrada que barregin fidelitat vers la història original i innovació i sorpresa, que siguin pel·lícules pensades per a agradar els fans dels còmics però també els que només segueixen aquestes històries a través del cinema. 

Avui, però, en parlar d'X-Men: Days of Future Past he de dir que, tot i que em va agradar i la trobo entretingudíssima i molt recomanable, me n'esperava més i hi va haver unes quantes coses que no em van acabar de convèncer.

Vaig gaudir molt amb la trilogia original, la que acabava amb X-Men: The Last Stand (2006), un film que en general no va agradar suposo que perquè prenia decisions dràstiques (morts a dojo) i deixava la història tancada, però a mi ja m'estava bé que la història acabés així, i quan es va estrenar X-Men: First Class (2011) no li vaig fer cas. Em pensava que era un reboot i en aquell moment vaig decidir deixar-la córrer.

Un error que vaig corregir l'any passat, quan per fi la vaig veure, i em vaig adonar que no explicava una altra història, sinó que s'ambientava en el passat, en la joventut dels personatges, sense negar la trilogia dels anys 2000. El resultat em va agradar molt, ho he de reconèixer. I quan vaig saber que hi hauria la pel·lícula X-Men: Days of Future Past, que uniria els personatges del "present" amb els d'aquell passat ambientat als anys 60, ho vaig trobar una grandíssima idea i l'esperava amb candeletes.

Com deia, ja m'està bé que les adaptacions cinematogràfiques siguin això, adaptacions, i que no transformin en imatges en moviment, fil per randa, el que es va poder llegir als còmics en el seu moment. Days of Future Past és una història en dos números, concretament el 141 i el 142 de The Uncanny X-Men, publicats  respectivament el gener i el febrer de 1981 en el que esdevindria una de les trames més importants i estimades de la història dels còmics, cosa que hem d'agrair al tàndem format pels llegendaris John Byrne i Chris Claremont. 

Un parell de còmics que he rellegit per tal de tenir més coneixement de causa en fer la crítica i que ens presenten la següent premissa: en el futur 2013 la Humanitat és a punt de desaparèixer perquè els Sentinelles, uns androides gegants encarregats de liquidar els mutants, han provocat el caos i han esdevingut els dictadors dels Estats Units, que rebran de manera imminent un atac nuclear d'altres països. En aquest futur gairebé no queden superherois (ni mutants, ni els seus aliats), ni superdolents, i els pocs supervivents dels X-Men envien la ment de la Kitty Pride a la seva versió adolescent, la del present dels còmics, és a dir del 1981, per tal d'evitar l'assassinat del senador Kelly a mans de la Germandat de Mutants Diabòlics, que és el fet que desencadena els esdeveniments del futur distòpic.

Doncs bé, a la pel·lícula la cosa canvia notablement: en el futur post-apocalíptic situat ara (no podia ser d'una altra manera) a la dècada dels anys 20 d'aquest segle XXI, queden uns quants dels X-Men i s'enfronten a una versió moderna dels Sentinelles, però no hi ha manera de fer res contra ells. Així, volen canviar la història enviant algú al passat amb els nous poders de la Kitty Pride (Ellen Page), però l'única ment que consideren capaç de resistir-ho, gràcies al poder autocuratiu que té el personatge, és la d'en Wolverine (Hugh Jackman).

En el seu cas haurà d'evitar que la Mística (Jennifer Lawrence) mati en Bolivar Trask (Peter Dinklage, en Tyrion a Game of Thrones), el creador dels temuts androides, i amb això desencadeni els fets d'aquest fosc futur. Però aquests fets que s'han d'evitar se situen, a diferència del còmic original —on tenien lloc al present de la narració—, l'any 1973, cosa que al director (en Bryan Singer, el de les dues primeres pel·lícules dels X-Men) li dóna l'excusa per a convertir en protagonistes els actors d'X-Men: First Class, que representa que han envellit només una dècada.

Ens trobem, doncs, davant d'una adaptació extremadament lliure de Days of Future Past, més aviat s'ha agafat el concepte i canviat tota la resta, de manera que el resultat és més una seqüela de First Class que no pas de The Last Stand. 

Si ens van agradar els X-Men cinematogràfics de 2011 aquí veurem com els ha anat i en coneixerem una nova aventura, sens dubte trepidant i amb tots els al·licients que té qualsevol història sobre viatges en el temps i les conseqüències de l'alteració dels esdeveniments, però els lligams amb la trilogia original (i les pel·lícules en solitari d'en Wolverine) no acaben de funcionar del tot.

Per posar un exemple (i compte, que puc fer spoilers), està molt bé que quan en Wolverine viatja al 1973 i la seva ment ocupa el cos que tenia llavors les urpes que surten de les seves mans siguin d'os, perquè llavors encara no li havien recobert l'esquelet d'adamàntium, però en les escenes del futur sí que les té de metall, tot i que l'any passat, a la seva segona pel·lícula, ens van ensenyar com perdia aquest material.

En aquest futur distòpic hi veiem també la presència d'algun personatge que representa que havia mort a la pel·lícula de 2006, i a més no se'ns explica què hi fa, allà. De fet, el que potser em va agradar menys de Days of Future Past va ser que les escenes del futur, per bé que espectaculars, són moltes menys que es del 1973 i, per acabar-ho d'adobar, no ens expliquen com s'ha arribat a aquest punt ni el rerefons dels nous personatges que hi apareixen. Tampoc no coneixem massa en Quicksilver, un dolent clàssic dels còmics dels X-Men, però les seves escenes són de les millors del film, i en això tothom hi està d'acord.

Em fa l'efecte que —i entenc la lògica comercial que hi ha al darrere— s'ha volgut fer una seqüela de First Class amb la introducció del personatge més popular de les pel·lícules del "present", en Wolverine, tot aprofitant una mica tramposament el renom de la saga Days of Future Past. Però la part del futur penso que no és gaire sòlida i la balança s'inclina de manera inequívoca cap al passat.

El canvi de les circumstàncies argumentals no el trobo dolent en si mateix, l'accepto, i la història està bé, però és d'allò més evident que si s'ha volgut fer tan centrada en la Mística és a causa de la popularitat de la Jennifer Lawrence, que a la pel·lícula de 2011 tenia un paper força important però no havia esdevingut encara la superestrella que és actualment gràcies a la saga Els jocs de la fam, La part positiva de les coses (per la qual va guanyar l'Oscar a la Millor Actriu amb només 22 anys) i American Hustle.

El que m'empipa són els errors de continuïtat, i que les conseqüències de la missió que duen a terme els personatges en aquesta pel·lícula vagin més enllà de les inevitables paradoxes temporals i entrin en el terreny de les incongruències. A banda d'això em veig obligat a esmentar l'absurditat o, més aviat, la poca originalitat de l'excusa argumental per al Charles Xavier dels anys 70, que torna a caminar per la gràcia d'un sèrum miraculós.

X-Men: Days of Future Past enganxa, se'ns fa curta i tot, i ens deixa amb un somriure a la cara. Les crítiques han estat majoritàriament molt positives, i jo me n'alegro. Els personatges tornaran en una nova seqüela, com ens suggereix el final dels crèdits, i l'anirem a veure, però si ens aturem a analitzar els detalls, i podem fer-ho —a més de tenir-hi dret com a espectadors—, ens adonem que hi ha una quantitat d'errors gairebé inacceptable. Potser no era fàcil lligar les dues línies argumentals iniciades respectivament als anys 2000 i el 2011, però es podria haver fet millor i jo n'esperava més del que n'he obtingut. 

A favor:

-La pel·lícula és espectacular

-Sempre és un plaer tornar a veure els personatges que coneixem i estimem

-Els fans de la trilogia original i de la preqüela de 2011 en gaudiran amb tota seguretat

-El canvi d'ambientació, tot i que no té res a veure amb els còmics i es nota que s'ha fet per tal d'emprar els actors de First Class (James McAvoy, Michael Fassbender i Jennifer Lawrence concretament) dóna un bon resultat

-Fidel a la història original no ho és gaire, però sí a l'essència dels seus personatges, com s'espera de qualsevol pel·lícula de Marvel


En contra:

-Els esmentats errors de continuïtat (i els que no he esmentat)

-L'embolic amb què es van ficar en explicar-nos l'amistat de la Raven i en Charles, invent de First Class que no té conseqüències ni a la trilogia original (no s'hi esmenta) ni en aquesta pel·lícula

-La poca profunditat de la part del futur i el desaprofitament dels seus personatges, l'exemple més clar el d'en Colossus, un mutant importantíssim a la franquícia però maltractat a les pel·lícules

-En la mateixa línia, l'excusa argumental que explica per què no apareixen alguns dels personatges de First Class. Potser hauria estat millor no esmentar-los i prou.  

-Té nassos que els personatges del futur pràcticament no hagin envellit (només els interpretats pels septuagenaris Patrick Stewart i Ian McKellen, que estan indiscutiblement més vells que a la trilogia original) però en canvi en Wolverine, que a causa dels seus poders ho fa molt més lentament que els altres, presenti algunes canes

-És un mal endèmic de la ficció dels Estats Units i no només d'aquest film, però si ens aturem a pensar en les edats que haurien de tenir el Professor X i en Magneto als anys 20 del segle XXI, alguna cosa no acaba de rutllar

31è Saló del Còmic de Barcelona

Enguany torno a estar a l'atur, per primera vegada en força temps no tenia acreditació i ja no podia comptar amb el Carnet Jove pel fet de tenir 31 anys, però he estat al 31è Saló Internacional del Còmic de Barcelona perquè he pogut emprar el carnet de la biblioteca per a aconseguir entrada reduïda, i al cap i a la fi volia anar-hi.

No buscava cap signatura, aquest any, però per a mi el Saló és com un gran Mercat de Sant Antoni on trobar gangues, amb la presència de botigues que són de fora i on es poden trobar coses difícils de trobar. Però és clar, també hi ha l'ambient i les exposicions, i ara en parlarem.

Una d'elles estava dedicada al 75è aniversari d'en Superman, que va aparèixer per primer cop al número 1 d'Action Comics el 1938. No cal dir que és el superheroi més popular de la història i que tothom sap qui és, tant si el coneix de debò gràcies als còmics com si només l'ha vist a les pel·lícules. 

Doncs bé, hi havia originals de diverses èpoques i, en la línia que segueix el Saló des de fa uns anys, un extens apartat dedicat a l'aportació dels dibuixants de l'estat espanyol a les col·leccions de l'Home d'Acer.

Sense deixar els superherois, els Avengers i els X-Men compartien una altra exposició, que sens dubte aprofitava la gran tirada que han adquirit aquests dos móns dins l'Univers Marvel durant la darrera dècada gràcies a les pel·lícules d'èxit que han passat pel cinema.

Per tant, estava orientada al públic general, no l'especialitzat sinó el casual, el de les famílies amb nens, però també és cert que els autèntics fans dels còmics, el mitjà original d'aquests personatges, podien gaudir amb els originals que hi havia exposats. 

Una altra exposició, no tan petita com semblava al principi, reunia dibuixos fets en quaderns de viatge per part de diversos autors, un dels quals en Craig Thompson, autor de Blankets i Habibi, que va retratar Barcelona precisament a Carnet de Voyage (publicada per Astiberri només en castellà, aquest cop) i que aquí veiem meravellat davant l'obra de Gaudí.

Les retallades formen part de la crisi i per desgràcia són un tema que està de moda des de fa temps i que ho continuarà estant una temporada, i per tal de fer-la passar millor i alhora lluitar-hi a través de la conscienciació, molts dibuixants l'han tocat, i això ha quedat reflectit en una de les exposicions del 31è Saló del Còmic.

La que s'havia anunciat més, però, era la del gènere del western al còmic, una exposició enorme que repassava alguns dels títols més importants en què s'han barrejat aquestes populars històries de cowboys i el còmic. No sóc massa fan del gènere, però hi havia de fer una ullada.

També hi havia una mostra de les obres nominades als premis del Saló, i em va cridar especialment l'atenció d'una manera positiva que, a banda d'uns exemples de pàgines, es pengés un còmic d'un fil per tal que qualsevol persona interessada hi fes una ullada més profunda. 

Ambrós (1913-1992), el dibuixant de l'etapa clàssica d'El Capitán Trueno, entre altres obres, tenia la seva pròpia exposició, que hauria agradat al meu pare, que considera els còmics cosa de nens i es fot una mica de mi però que de petit llegia còmics del senyor Ambrós.

I abans d'entrar en les compres que he fet volia destacar una de les moltes coses interessants que es veuen en tots els salons, en aquest cas un casc d'en Superman. Si n'hi hagués un d'en Batman encara em compraria una moto només per dur-lo. 

Tinc moltes col·leccions amb forats enormes que en el fons sé que no podré omplir mai, però si en trobo números a preu de ganga es fa més lleuger. He tingut la sort de trobar, per exemple, els recopilatoris Aves de Presa: Mentes Gemelas (números 56 a 61 del primer volum), i en anglès Birds of Prey: Club Kids (109 a 112 i 118) i Birds of Prey: Platinum Flats (119 a 124).

 
O aquest Green Arrow: Año Uno escrit per Andy Diggle i dibuixat per Jock que està format per una aclamada minisèrie de 6 números.

Un dels buits que tinc és el del segon col·leccionable de Batman de Planeta, conegut com a Batman: El Caballero Oscuro, i en aquest saló n'he trobat un altre número, concretament el 16, que conté els números 773 a 775 de Detective Comics, 606 i 607 de Batman i 33 de Batgirl.

Parlant de la Batgirl, però una altra, el segon volum de The New 52, anomenat Batgirl: Knightfall Descends (amb els números 7 a 13 i 0), publicat molt recentment i a un preu prou inferior al que podria aconseguir a The Book Depository combinant una baixada de preu i un descompte extraordinari.

De la Wonder Woman dos recopilatoris ben diferents i allunyats en el temps. Per una banda, de l'editorial Zinco i mai reeditat per cap de les companyies que han gaudit dels drets de DC Comics posteriorment, Wonder Woman: La Caída de una Amazona, amb els números 97 a 100 de la segona sèrie.

Per l'altra, Wonder Woman: Odyssey vol.1, que conté els números 600 a 606 (quan es va recuperar la numeració original aprofitant l'avinentesa del número rodó).

Un altre col·leccionable difícil de tirar endavant actualment, i que quan el veig acostuma a vendre's a un preu superior al de portada, és el d'en Superman, també de Planeta. Doncs bé, ja he reduït una mica més el forat amb l'adquisició de les entregues 15 i 16 (de 40), que contenen 4 números de diverses col·leccions relacionades amb l'Home d'Acer cadascun.

Una cosa que no esperava trobar, i que no buscava, era el número 1 dels arxius de Superman, però no aquella col·lecció que van treure Norma i Planeta, sinó la que conté Superman, no Action Comics.

Només ha sortit en anglès i de fet aquest llibre va inaugurar la línia el 1989, i segurament no en trobaré més, però hi era, valia només 9 euros i l'he volgut tenir. Conté els números 1 a 4 de Superman, tots ells de 64 pàgines i publicats trimestralment de manera individual per primera vegada des de l'estiu de 1939 a la primavera de 1940.

Flashpoint va ser el megaesdeveniment que DC es va treure de la màniga just abans de The New 52 i en teoria és el que va provocar el rellançament de tot l'Univers DC la tardor de 2011, i a més va tenir bona crítica, de manera que en veure el volum de la sèrie principal en tapa dura a preu inferior al que acostumo a veure en l'edició de tapa tova, i com que també hi havia per allà el volum The World of Flashpoint featuring Batman, amb les repercussions de Flashpoint en el món del Cavaller Fosc, ho havia de tenir i per fi podré llegir-ho.

També hi ha lloc per a Marvel, amb l'adquisició del volum The Death of Captain America: The Man who Bought America (números 37 a 42 del volum 5, aquesta me la vaig fent poc a poc i era el volum immediatament posterior al darrer que vaig comprar, per tant tota una alegria) i els números 26 a 31 de l'Spider-man de John Romita, que habitualment trobo a 3 euros cadascun (amb preu de portada de 2,38) i que he pogut comprar per 2,30. Contenen dos còmics cadascun i en total són del 65 al 76 de The Amazing Spider-man.

Amb tot això no em quedaven diners per a les novetats de manga (que de tota manera anava a comprar a la meva botiga habitual la setmana vinent), però la setmana passada ja havien sortit les de Planeta i em vaig fer amb el volum únic Regreso al mar, de Satoshi Kon (nova edició) i el primer (de 12 i esperem que aquest cop no la cancel·lin) de l'esperadíssima reedició de Fénix, del mestre Osamu Tezuka, dos llibres caríssims respecte a la quantitat de pàgines que duen però que havia de tenir.

A més, m'han comprat per encàrrec la col·lecció sencera d'Aula a la Deriva, de Kazuo Umezz, que estava de saldo, i aquesta sí que és una ganga. La setmana que ve havia de comprar les novetats de Norma que m'interessen, però m'esperaré una mica perquè m'he firat massa...