Si heu llegit anteriorment crítiques/ressenyes meves sobre pel·lícules que adapten còmics ja sabeu que acostumo a defensar-les, a veure-les amb bons ulls i donar-los més bona nota que la majoria de la gent. M'agrada gaudir dels films que adapten còmics i m'agrada que barregin fidelitat vers la història original i innovació i sorpresa, que siguin pel·lícules pensades per a agradar els fans dels còmics però també els que només segueixen aquestes històries a través del cinema.
Avui, però, en parlar d'X-Men: Days of Future Past he de dir que, tot i que em va agradar i la trobo entretingudíssima i molt recomanable, me n'esperava més i hi va haver unes quantes coses que no em van acabar de convèncer.
Vaig gaudir molt amb la trilogia original, la que acabava amb X-Men: The Last Stand (2006), un film que en general no va agradar suposo que perquè prenia decisions dràstiques (morts a dojo) i deixava la història tancada, però a mi ja m'estava bé que la història acabés així, i quan es va estrenar X-Men: First Class (2011) no li vaig fer cas. Em pensava que era un reboot i en aquell moment vaig decidir deixar-la córrer.
Un error que vaig corregir l'any passat, quan per fi la vaig veure, i em vaig adonar que no explicava una altra història, sinó que s'ambientava en el passat, en la joventut dels personatges, sense negar la trilogia dels anys 2000. El resultat em va agradar molt, ho he de reconèixer. I quan vaig saber que hi hauria la pel·lícula X-Men: Days of Future Past, que uniria els personatges del "present" amb els d'aquell passat ambientat als anys 60, ho vaig trobar una grandíssima idea i l'esperava amb candeletes.
Com deia, ja m'està bé que les adaptacions cinematogràfiques siguin això, adaptacions, i que no transformin en imatges en moviment, fil per randa, el que es va poder llegir als còmics en el seu moment. Days of Future Past és una història en dos números, concretament el 141 i el 142 de The Uncanny X-Men, publicats respectivament el gener i el febrer de 1981 en el que esdevindria una de les trames més importants i estimades de la història dels còmics, cosa que hem d'agrair al tàndem format pels llegendaris John Byrne i Chris Claremont.
Un parell de còmics que he rellegit per tal de tenir més coneixement de causa en fer la crítica i que ens presenten la següent premissa: en el futur 2013 la Humanitat és a punt de desaparèixer perquè els Sentinelles, uns androides gegants encarregats de liquidar els mutants, han provocat el caos i han esdevingut els dictadors dels Estats Units, que rebran de manera imminent un atac nuclear d'altres països. En aquest futur gairebé no queden superherois (ni mutants, ni els seus aliats), ni superdolents, i els pocs supervivents dels X-Men envien la ment de la Kitty Pride a la seva versió adolescent, la del present dels còmics, és a dir del 1981, per tal d'evitar l'assassinat del senador Kelly a mans de la Germandat de Mutants Diabòlics, que és el fet que desencadena els esdeveniments del futur distòpic.
Doncs bé, a la pel·lícula la cosa canvia notablement: en el futur post-apocalíptic situat ara (no podia ser d'una altra manera) a la dècada dels anys 20 d'aquest segle XXI, queden uns quants dels X-Men i s'enfronten a una versió moderna dels Sentinelles, però no hi ha manera de fer res contra ells. Així, volen canviar la història enviant algú al passat amb els nous poders de la Kitty Pride (Ellen Page), però l'única ment que consideren capaç de resistir-ho, gràcies al poder autocuratiu que té el personatge, és la d'en Wolverine (Hugh Jackman).
En el seu cas haurà d'evitar que la Mística (Jennifer Lawrence) mati en Bolivar Trask (Peter Dinklage, en Tyrion a Game of Thrones), el creador dels temuts androides, i amb això desencadeni els fets d'aquest fosc futur. Però aquests fets que s'han d'evitar se situen, a diferència del còmic original —on tenien lloc al present de la narració—, l'any 1973, cosa que al director (en Bryan Singer, el de les dues primeres pel·lícules dels X-Men) li dóna l'excusa per a convertir en protagonistes els actors d'X-Men: First Class, que representa que han envellit només una dècada.
Ens trobem, doncs, davant d'una adaptació extremadament lliure de Days of Future Past, més aviat s'ha agafat el concepte i canviat tota la resta, de manera que el resultat és més una seqüela de First Class que no pas de The Last Stand.
Si ens van agradar els X-Men cinematogràfics de 2011 aquí veurem com els ha anat i en coneixerem una nova aventura, sens dubte trepidant i amb tots els al·licients que té qualsevol història sobre viatges en el temps i les conseqüències de l'alteració dels esdeveniments, però els lligams amb la trilogia original (i les pel·lícules en solitari d'en Wolverine) no acaben de funcionar del tot.
Per posar un exemple (i compte, que puc fer spoilers), està molt bé que quan en Wolverine viatja al 1973 i la seva ment ocupa el cos que tenia llavors les urpes que surten de les seves mans siguin d'os, perquè llavors encara no li havien recobert l'esquelet d'adamàntium, però en les escenes del futur sí que les té de metall, tot i que l'any passat, a la seva segona pel·lícula, ens van ensenyar com perdia aquest material.
En aquest futur distòpic hi veiem també la presència d'algun personatge que representa que havia mort a la pel·lícula de 2006, i a més no se'ns explica què hi fa, allà. De fet, el que potser em va agradar menys de Days of Future Past va ser que les escenes del futur, per bé que espectaculars, són moltes menys que es del 1973 i, per acabar-ho d'adobar, no ens expliquen com s'ha arribat a aquest punt ni el rerefons dels nous personatges que hi apareixen. Tampoc no coneixem massa en Quicksilver, un dolent clàssic dels còmics dels X-Men, però les seves escenes són de les millors del film, i en això tothom hi està d'acord.
Em fa l'efecte que —i entenc la lògica comercial que hi ha al darrere— s'ha volgut fer una seqüela de First Class amb la introducció del personatge més popular de les pel·lícules del "present", en Wolverine, tot aprofitant una mica tramposament el renom de la saga Days of Future Past. Però la part del futur penso que no és gaire sòlida i la balança s'inclina de manera inequívoca cap al passat.
El canvi de les circumstàncies argumentals no el trobo dolent en si mateix, l'accepto, i la història està bé, però és d'allò més evident que si s'ha volgut fer tan centrada en la Mística és a causa de la popularitat de la Jennifer Lawrence, que a la pel·lícula de 2011 tenia un paper força important però no havia esdevingut encara la superestrella que és actualment gràcies a la saga Els jocs de la fam, La part positiva de les coses (per la qual va guanyar l'Oscar a la Millor Actriu amb només 22 anys) i American Hustle.
El que m'empipa són els errors de continuïtat, i que les conseqüències de la missió que duen a terme els personatges en aquesta pel·lícula vagin més enllà de les inevitables paradoxes temporals i entrin en el terreny de les incongruències. A banda d'això em veig obligat a esmentar l'absurditat o, més aviat, la poca originalitat de l'excusa argumental per al Charles Xavier dels anys 70, que torna a caminar per la gràcia d'un sèrum miraculós.
X-Men: Days of Future Past enganxa, se'ns fa curta i tot, i ens deixa amb un somriure a la cara. Les crítiques han estat majoritàriament molt positives, i jo me n'alegro. Els personatges tornaran en una nova seqüela, com ens suggereix el final dels crèdits, i l'anirem a veure, però si ens aturem a analitzar els detalls, i podem fer-ho —a més de tenir-hi dret com a espectadors—, ens adonem que hi ha una quantitat d'errors gairebé inacceptable. Potser no era fàcil lligar les dues línies argumentals iniciades respectivament als anys 2000 i el 2011, però es podria haver fet millor i jo n'esperava més del que n'he obtingut.
A favor:
-La pel·lícula és espectacular
-Sempre és un plaer tornar a veure els personatges que coneixem i estimem
-Els fans de la trilogia original i de la preqüela de 2011 en gaudiran amb tota seguretat
-El canvi d'ambientació, tot i que no té res a veure amb els còmics i es nota que s'ha fet per tal d'emprar els actors de First Class (James McAvoy, Michael Fassbender i Jennifer Lawrence concretament) dóna un bon resultat
-Fidel a la història original no ho és gaire, però sí a l'essència dels seus personatges, com s'espera de qualsevol pel·lícula de Marvel
En contra:
-Els esmentats errors de continuïtat (i els que no he esmentat)
-L'embolic amb què es van ficar en explicar-nos l'amistat de la Raven i en Charles, invent de First Class que no té conseqüències ni a la trilogia original (no s'hi esmenta) ni en aquesta pel·lícula
-La poca profunditat de la part del futur i el desaprofitament dels seus personatges, l'exemple més clar el d'en Colossus, un mutant importantíssim a la franquícia però maltractat a les pel·lícules
-En la mateixa línia, l'excusa argumental que explica per què no apareixen alguns dels personatges de First Class. Potser hauria estat millor no esmentar-los i prou.
-Té nassos que els personatges del futur pràcticament no hagin envellit (només els interpretats pels septuagenaris Patrick Stewart i Ian McKellen, que estan indiscutiblement més vells que a la trilogia original) però en canvi en Wolverine, que a causa dels seus poders ho fa molt més lentament que els altres, presenti algunes canes
-És un mal endèmic de la ficció dels Estats Units i no només d'aquest film, però si ens aturem a pensar en les edats que haurien de tenir el Professor X i en Magneto als anys 20 del segle XXI, alguna cosa no acaba de rutllar
