Una pel·lícula d'orígens (X-Men Origins: Wolverine, 2009), una de la seva etapa japonesa (The Wolverine, 2013) i ara aquesta sobre la seva vellesa, el seu crepuscle. Totes elles formen part d'una trilogia spin-off de la saga cinematogràfica dels X-Men que es basen, almenys en el concepte, en etapes o còmics concrets del personatge.
Han estat 17 anys d'en Hugh Jackman fent de Wolverine i 8 de trilogia protagonitzada per ell, que culminen amb aquesta pel·lícula situada en el futur, concretament al 2029, i que posa el punt final no només a l'etapa de l'actor australià en el seu paper més conegut (això ha assegurat, almenys), sinó també a la història dels mutants en versió cinematogràfica. Almenys cronològicament, perquè sens dubte s'acabaran fent més produccions situades al present de l'espectador.
Dirigida per en James Mangold, que també s'havia encarregat de The Wolverine i havia treballat amb en Hugh Jackman a Kate & Leopold, la pel·lícula adopta un to crepuscular, molt adequat per a aquesta mena d'història sobre un personatge envellit, cansat, apartat del món.
Hi veiem un Logan que tot i haver nascut a mitjan segle XIX i haver aguantat bé fins ara, ja no es guareix tan ràpid com abans, de manera que s'està fent vell i les ferides provoquen estralls al seu cos. Ni tan sols les urpes metàl·liques que el caracteritzen li surten tan ràpid ni de manera tan suau com quan era eternament jove.
Però les cicatrius les té també a l'ànima, i és que és pràcticament l'últim mutant que queda en un món en què ja no en neixen (però que recorda els X-Men i fins i tot n'ha fet còmics, esplèndida picada d'ullet a l'espectador), i en què s'ha quedat gairebé sol i tira endavant com a xofer de limusines a la frontera entre els Estats Units i Mèxic.
Sens dubte és la interpretació més interessant i treballada que l'actor ha fet del personatge, tot i que la mena d'història i el to de la pel·lícula ho demanen i hi contribueixen.
No vull entrar en més detalls sobre la trama, però cal esmentar que en aquesta ocasió, com era d'esperar d'altra banda, també es torna a ficar en embolics. Altrament no hi hauria pel·lícula. I concretament el que ha de fer és protegir una nena, la Laura, d'una organització que la persegueix.
Interpretada per la Dafne Keen, hispanobritànica que va debutar a la sèrie espanyola Los refugiados (2015), no en donaré més detalls perquè no vull fer spoilers, però és un personatge d'allò més atractiu i gens indefens.
Logan té elements de gèneres cinematogràfics com el road trip, i la dinàmica d'en Logan i la Laura sens dubte recorda la saga Terminator, que personalment em va tornar a venir al cap en algunes escenes de combat, la persecució d'un poderós enemic i, no crec que per casualitat, el fet que se situï a l'any 2029, el punt de partida dels androides de la llegendària saga. Fins i tot, el fet de veure el protagonista envellit i lluitant contra un rival aparentment superior recorda Terminator Genisys.
No és l'única referència que vaig captar (o em va semblar captar, perquè també pot ser que no fos intencionat per part del director). Per exemple, una escena em recorda la saga Mad Max, però també la localització de la primera part del film.
Però hi ha altres coses, més subtils: el títol del film i el seu to em fan pensar en Rambo i Rocky Balboa, pel·lícules amb què en Sylvester Stallone acabava les particulars històries dels respectius protagonistes després d'una llarga trajectòria, en aquell cas més que la d'en Wolverine, és clar.
Logan és una pel·lícula diferent. És innegable que pertany al gènere dels superherois i que forma part de l'univers cinematogràfic dels X-Men, però també que té un estil propi que ens fa oblidar, en alguns moments, que hi pertany. I tot i així hi encaixa perfectament, sens dubte beneficiada per la seva situació al futur, al punt final de la cronologia, que li permet certes llibertats i que no ens fa enyorar els altres personatges d'aquest panteó tan estimat.
Que no vol dir que no n'aparegui cap: tenim un paper secundari molt interessant del professor Charles Xavier, un envellit Patrick Stewart que durant una bona estona em va tenir amb la mosca al nas pel que fa al càlcul de les edats, però que en afirmar que té 90 anys -en realitat l'actor en té 76- vaig considerar plausible i adequat, si suposem que va néixer el 1939 i que a X-Men: First Class en tenia 23 (aquella pel·lícula ens portava al 1962 i en Charles s'acabava de llicenciar a la universitat, per tant els números surten).
Els altres personatges, tant els dolents (el ciborg Donald Pierce, interpretat per en Boyd Holbrook) com els bons (el mutant Caliban, amb la cara i la veu de l'Stephen Merchant (Extras)), tenen menys força, però és evident que la culpa la té el poderós atractiu del protagonista i la nena.
No se m'acut un tipus de pel·lícula més adequada per narrar el final de la història d'aquest personatge tan popular, i sembla que ha agradat de manera força universal, fins al punt que hi ha qui la considera la millor de les 10 que formen part de la saga X-Men al cinema.
És coherent, intensa, plena d'acció i més madura que les altres, amb un nivell de vocabulari groller i violència gràfica superior al que havíem vist fins ara. Mentrestant, en Wolverine ha madurat físicament i també accepta la vellesa, de manera que encara sense por el seu crepuscle particular.
A favor:
-Un final rodó per a aquest spin-off cinematogràfic
-La dinàmica dels dos protagonistes és captivadora, amb unes interpretacions excel·lents
-La barreja de gèneres i les referències que hi podem trobar li donen un acabat polit
En contra:
-Potser posa el llistó massa alt i qualsevol nova entrega de la saga, encara que situada en un moment cronològic anterior, quedarà per sota
-Que en Hugh Jackman hagi acabat amb el personatge no vol dir que no se'n facin noves versions amb nous actors en el futur, cosa que sens dubte passarà.
Dirigida per en James Mangold, que també s'havia encarregat de The Wolverine i havia treballat amb en Hugh Jackman a Kate & Leopold, la pel·lícula adopta un to crepuscular, molt adequat per a aquesta mena d'història sobre un personatge envellit, cansat, apartat del món.
Hi veiem un Logan que tot i haver nascut a mitjan segle XIX i haver aguantat bé fins ara, ja no es guareix tan ràpid com abans, de manera que s'està fent vell i les ferides provoquen estralls al seu cos. Ni tan sols les urpes metàl·liques que el caracteritzen li surten tan ràpid ni de manera tan suau com quan era eternament jove.
Però les cicatrius les té també a l'ànima, i és que és pràcticament l'últim mutant que queda en un món en què ja no en neixen (però que recorda els X-Men i fins i tot n'ha fet còmics, esplèndida picada d'ullet a l'espectador), i en què s'ha quedat gairebé sol i tira endavant com a xofer de limusines a la frontera entre els Estats Units i Mèxic.
Sens dubte és la interpretació més interessant i treballada que l'actor ha fet del personatge, tot i que la mena d'història i el to de la pel·lícula ho demanen i hi contribueixen.
No vull entrar en més detalls sobre la trama, però cal esmentar que en aquesta ocasió, com era d'esperar d'altra banda, també es torna a ficar en embolics. Altrament no hi hauria pel·lícula. I concretament el que ha de fer és protegir una nena, la Laura, d'una organització que la persegueix.
Interpretada per la Dafne Keen, hispanobritànica que va debutar a la sèrie espanyola Los refugiados (2015), no en donaré més detalls perquè no vull fer spoilers, però és un personatge d'allò més atractiu i gens indefens.
Logan té elements de gèneres cinematogràfics com el road trip, i la dinàmica d'en Logan i la Laura sens dubte recorda la saga Terminator, que personalment em va tornar a venir al cap en algunes escenes de combat, la persecució d'un poderós enemic i, no crec que per casualitat, el fet que se situï a l'any 2029, el punt de partida dels androides de la llegendària saga. Fins i tot, el fet de veure el protagonista envellit i lluitant contra un rival aparentment superior recorda Terminator Genisys.
No és l'única referència que vaig captar (o em va semblar captar, perquè també pot ser que no fos intencionat per part del director). Per exemple, una escena em recorda la saga Mad Max, però també la localització de la primera part del film.
Però hi ha altres coses, més subtils: el títol del film i el seu to em fan pensar en Rambo i Rocky Balboa, pel·lícules amb què en Sylvester Stallone acabava les particulars històries dels respectius protagonistes després d'una llarga trajectòria, en aquell cas més que la d'en Wolverine, és clar.
Logan és una pel·lícula diferent. És innegable que pertany al gènere dels superherois i que forma part de l'univers cinematogràfic dels X-Men, però també que té un estil propi que ens fa oblidar, en alguns moments, que hi pertany. I tot i així hi encaixa perfectament, sens dubte beneficiada per la seva situació al futur, al punt final de la cronologia, que li permet certes llibertats i que no ens fa enyorar els altres personatges d'aquest panteó tan estimat.
Que no vol dir que no n'aparegui cap: tenim un paper secundari molt interessant del professor Charles Xavier, un envellit Patrick Stewart que durant una bona estona em va tenir amb la mosca al nas pel que fa al càlcul de les edats, però que en afirmar que té 90 anys -en realitat l'actor en té 76- vaig considerar plausible i adequat, si suposem que va néixer el 1939 i que a X-Men: First Class en tenia 23 (aquella pel·lícula ens portava al 1962 i en Charles s'acabava de llicenciar a la universitat, per tant els números surten).
Els altres personatges, tant els dolents (el ciborg Donald Pierce, interpretat per en Boyd Holbrook) com els bons (el mutant Caliban, amb la cara i la veu de l'Stephen Merchant (Extras)), tenen menys força, però és evident que la culpa la té el poderós atractiu del protagonista i la nena.
No se m'acut un tipus de pel·lícula més adequada per narrar el final de la història d'aquest personatge tan popular, i sembla que ha agradat de manera força universal, fins al punt que hi ha qui la considera la millor de les 10 que formen part de la saga X-Men al cinema.
És coherent, intensa, plena d'acció i més madura que les altres, amb un nivell de vocabulari groller i violència gràfica superior al que havíem vist fins ara. Mentrestant, en Wolverine ha madurat físicament i també accepta la vellesa, de manera que encara sense por el seu crepuscle particular.
A favor:
-Un final rodó per a aquest spin-off cinematogràfic
-La dinàmica dels dos protagonistes és captivadora, amb unes interpretacions excel·lents
-La barreja de gèneres i les referències que hi podem trobar li donen un acabat polit
En contra:
-Potser posa el llistó massa alt i qualsevol nova entrega de la saga, encara que situada en un moment cronològic anterior, quedarà per sota
-Que en Hugh Jackman hagi acabat amb el personatge no vol dir que no se'n facin noves versions amb nous actors en el futur, cosa que sens dubte passarà.
