Sèries: The Falcon and the Winter Soldier

Disney+ ha estat, entre altres coses, la plataforma on la companyia ha pogut posar en marxa un conjunt de sèries de televisió basades en personatges de l'Univers Cinematogràfic Marvel ja no com ara Agents of S.H.I.E.L.D., que tenia connexions amb l'MCU al marge d'estar força bé, sinó de dedicades a Avengers (i algun enemic, a més de personatges nous que ja aniran sortint al blog) concrets que han tingut força presència a les popularíssimes pel·lícules basades en aquesta mitologia originària dels còmics, secundaris amb potencial que aquestes produccions miren d'aprofitar.

Jo, però, vaig al meu ritme, miro moltes altres sèries, de les quals bona part també d'altres còmics, i amb les sèries de Marvel de Disney+ -coi, de fet fins i tot amb les de Netflix, que ara passaran a formar part del catàleg de la plataforma d'streaming de la companyia d'en Mickey Mouse- vaig força tard. Fins ara només havia vist Wandavision, de la qual ja vaig parlar, mentre que les altres s'han anat estrenant i deixant-me enrere. Ara, però, ja he vist dues d'aquestes sèries i per fi puc parlar de la segona.

The Falcon and the Winter Soldier, creada per Malcolm Spellman i dirigida per Kari Skogland, ens parla del llegat del Capità Amèrica, després que al final d'Avengers: Endgame l'Steve Rogers desaparegués del panorama i li cedís l'escut a en Sam Wilson, en Falcon.

Uns mesos després d'aquells esdeveniments sabem que el personatge interpretat per l'Anthony Mackie no les té totes, i coneix gent que pensa el mateix, respecte al fet d'adoptar la identitat del Capità Amèrica i representar un país que encara té molts deutes pendents amb les persones negres, però continua servint amb la identitat amb la qual se'l coneixia fins ara.

Tot plegat mentre intenta dur una vida normal i ajudar la seva germana i el negoci familiar a Louisiana, on demostra que ser una persona cèlebre no li ha fet pujar els fums i es considera un més de la comunitat. 

Per la seva banda, en Bucky Barnes (Sebastian Stan, del qual vaig parlar far poc en escriure sobre la minisèrie Pam & Tommy) ha deixat enrere el seu passat com a Soldat d'Hivern, però encara té caps per lligar i va a teràpia obligatòria a canvi de la condonació dels seus crims. 

Així, els destins de tots dos personatges estretament lligats a l'Steve Rogers, i amb opinions diferents sobre el que s'hauria de fer amb el seu uniforme i el seu escut, s'uneix quan emprenen la missió d'aturar uns terroristes anomenats Flag Smashers, que fan servir una versió del sèrum del supersoldat que va donar la força sobrehumana tant al Capità Amèrica com al Soldat d'Hivern.

Els lidera la Karli Morgenthau (Erin Kellyman) i se'ls etiqueta com a terroristes perquè defensen les seves idees a través d'actes violents, però el seu objectiu és d'allò més noble: són ferms defensors de l'statu quo originat amb la desaparició sobtada de la meitat de la població per culpa d'en Thanos a Avengers: Infinity War, després de la qual els governs del món van eliminar les fronteres i fins i tot fomentar la mobilitat de grans grups de població per tal de repartir-la territorialment en una situació beneficiosa per a totes les parts.

Ara que tothom ha tornat, el món és ple de refugiats que "sobren", els de dalt són a punt de legislar perquè siguin retornats als seus països d'origen i els Flag Smashers, els destrossabanderes, volen aturar aquestes deportacions mentre protegeixen els refugiats, que viuen en situació de pobresa de tota manera, robant medicines i el que calgui per a ells. 

El conflicte genera prou soroll perquè els Estats Units s'hi fiquin, i com que en Sam va decidir no esdevenir el Capità Amèrica i donar el seu escut a un museu, al final és en John Walker (Wyatt Russell), un soldat d'elit, i també ros i blanquet, qui passa a ser la nova cara del superheroi més patriota. 

Amb maneres de fer diferents de les del duet protagonista, i amb col·laboracions esporàdiques i accidentals, és un personatge que té una subtrama pròpia, però que ja des de gairebé el principi es pot veure que no evolucionarà bé.

The Falcon and the Winter Soldier, amb 6 episodis, explora les conseqüències d'Endgame per a l'entorn del Capità Amèrica i també arreu del món, però ho fa amb una història sobre identitat, redempció i valors, i que toca temes d'interès social per desgràcia sempre vigents com el racisme, la migració i la guerra.

És una producció de to seriós, per tot això que he explicat, cosa que no significa que no hi hagi moments per a l'humor, especialment en les interaccions entre en Sam i en Bucky, a l'estil de les pel·lícules de parelles de detectius forçats a treballar plegats, però també amb la intervenció d'un Baró Zemo (Daniel Brühl) presoner i obligat a col·laborar amb ells, i a més del retorn d'algun personatge secundari del que no havíem tornat a saber res, evidentment també hi ha espectaculars escenes de combats i explosions de nivell cinematogràfic.

Com a història no és tan apassionant ni enganxa tant, segurament, com la de Wandavision, i encara no la puc comparar amb les de les altres sèries que s'han anat llançant, però trobo que és prou digna -sense conèixer la majoria de referències als còmics on surten aquestes trames- del llegat del meu personatge preferit de Marvel i, pel que sembla, continuarà en una quarta pel·lícula de la saga Captain America. Molt bona notícia.

 

Cinema: Avengers - Endgame

Ja ha arribat el moment. Des de 2008 Marvel ha estat desplegant un pla sense precedents a la història del cinema que consistia a llançar un seguit (més d'una vintena, comptant des d'Iron Man, el 2008) de pel·lícules d'èxit sobre els personatges més emblemàtics de l'editorial de còmics estatunidenca, relacionar-les entre si tal com passa als còmics -és a dir, mantenint la identitat de cadascuna de les parts i tot i així fent que el tot sumés més que les parts, com diu el tòpic-, que això sortís bé i que pel camí es guanyessin un fotimer de calés i milions de persones arreu del món s'acostessin a un univers que abans era cosa de "frikis".

Després d'un any d'Avengers: Infinity War, i en el que inicialment es coneixia com a Avengers: Infinity War - Part 2, ens ha arribat la continuació d'aquella gran batalla, o més aviat la conseqüència, i el que, ja amb el seu nom, es perfilava com el final del camí del grup de superherois més poderós del món (amb permís de la Lliga de la Justícia, si em deixeu reivindicar i escombrar "cap a casa"), almenys en format cinematogràfic.

Avengers: Endgame, dirigida pels germans Anthony i Joe Russo, que ja s'havien encarregat de l'anterior film i de les entregues 2 i 3 de la saga Captain America, espanta una mica abans de començar: 181 minuts de durada, senyores i senyors. 3 hores i 1 minut.

I tot i així no se'm va fer gens llarga, cosa que diu molt sobre la seva qualitat com a producte d'entreteniment. Confesso, però, que vaig haver de sortir de la sala per anar a fer un riu, perquè ja no podia més, però sembla que vaig aprofitar el millor moment per fer-ho i em vaig perdre molt poquet. Segons aquest article (en anglès), vaig encertar un dels moments recomanats.

En fi, deixem les batalletes personals i parlem del film, una aventura espectacular, èpica -adjectiu que es fa servir molt a la babalà, però que en aquest cas no és tan exagerat-, en què els supervivents de l'eliminació del 50% de la vida provocada per en Thanos lluiten amb les conseqüències d'això tan bé com poden, de vegades amb solucions dràstiques que no serveixen de res.

Llavors, i assumint que si llegiu això ja sabeu de què va tot plegat -i, si no, avís d'SPOILERS-, l'única manera de fer tornar els desapareguts si les gemmes de l'infinit ja no hi són és... viatjar en el temps.

Aquesta idea esbojarrada -no tant com intercanviar-se e-mails amb un ós rentador, segur- neix a la ment de l'Scott Lang, l'Ant-Man, que tothom considerava un dels desapareguts, però que en realitat estava atrapat en un reialme quàntic precisament per la desaparició sobtada de la Hope, que l'havia de fer tornar d'un experiment i no ho va poder fer.

Després, convençuts en Bruce Banner i, sobretot, un reticent Tony Stark, que ha pogut formar una família amb la Pepper Potts i ja li va bé com han anat les coses, treballen plegats per fer-ho possible i posar en marxa el pla: visitaran llocs i moments en què saben que hi havia les gemmes i les recolliran per restaurar, amb el seu poder, allò que en Thanos va eliminar.

Això dona l'excusa per al que en el fons és una pel·lícula de viatges en el temps i en què ens divertirem, emocionarem o mossegarem les ungles veient com els personatges volen dur a terme la missió sense interferir gaire en escenes de la seva història que hem vist en films anteriors, sobretot sense interactuar amb ells mateixos, però no hi hauria pel·lícula si fos tan fàcil, de manera que es produiran complicacions de tota mena.

Endgame és una oportunitat, també, per veure desfilar pel seu llarg metratge -així, separat- un seguit de personatges que fa anys que ens acompanyen, alguns més que altres, alguns de més importants que altres, posar totes les peces al seu lloc o fer l'últim gir del cub de Rubik, i oferir un espectacle increïble, un regal -bé, es paga, però ja m'enteneu- als fans, que també riurem amb moments força humorístics i referències a la cultura pop i, com no podia ser d'una altra manera, una batalla final tan llarga com extraordinària, amb tothom aportant el seu gra de sorra, esforçant-se al màxim i deixant-s'hi la pell.

En algun cas de manera literal -pocs, pel que podria haver estat-, però què seria d'un film sobre una batalla èpica si no hi morís ningú? Això dona lloc a un final agredolç, tremendament emotiu, que tanca la pel·lícula amb unes escenes que ens reconforten, això sí, encara que alhora posen en marxa un encès debat sobre les conseqüències dels viatges en el temps, si s'han produït línies alternatives o no, o quantes unitats d'un mateix personatge hi ha, en realitat.

Perquè quan es toca aquest tema, tan explotat a la ficció, hom s'endinsa en un femer. Sempre hi haurà coses que no tenen explicació. Contradiccions, paradoxes, que les ments més simples no podem processar, però al final això no és el més important. El que és important és que els Avengers del cinema han tingut unes excel·lents 4 pel·lícules, i un final més que digne i a l'alçada del que es mereixien els seus fans, amb un gran equilibri entre l'aventura, el drama i l'humor.

Fins i tot tenint en compte les seves imperfeccions, en forma de coses discutibles com ara el poc ús que es fa de la Capitana Marvel, segurament perquè les seves poques intervencions són tan decisives que si s'hagués quedat a la Terra no hi hauria hagut pel·lícula.

Marvel Studios, amb el seu Marvel Cinematic Universe, ha popularitzat fins a uns límits espectaculars un producte que abans no era pas desconegut, ni de bon tros, però que pràcticament es limitava a la seva versió original, en paper, i per tant tenia un sostre alt però visible. Ara tothom sap qui són els Avengers, i segurament n'ha vist les pel·lícules, i li han agradat. Perquè aquesta n'és una altra: es poden fer films de superherois, relacionar-los entre si i que el públic no hi reaccioni amb la calidesa que s'esperava, i si no que l'hi diguin a DC, editorial que personalment m'agrada més, però que no ha sabut fer les coses com calia al cinema -i que consti que a mi m'agraden les seves pel·lícules-, cosa que s'ha agreujat en comparar-se amb la magnífica feina que ha fet la competència. 

Potser no n'acabem de ser conscients, però això de l'Univers Cinemàtic Marvel ha estat un projecte monumental que ha sortit rodó. No guanyarà Oscars, però és Història del cinema. Com a mínim ens deixa amb uns personatges que no oblidarem, i que d'una manera o d'una altra brillen en aquest film, independentment de si en surten vius o no. Per a nosaltres viuran sempre.

Lectures: Batman - Endgame

No sé quantes vegades he dit, aquí al blog i parlant amb diverses persones interessades pel Cavaller Fosc, que l'etapa que tenim en marxa des de la tardor de 2011 a la col·lecció Batman, amb el rellançament de tot l'Univers DC conegut com a The New 52, és de les millors que ha viscut mai el personatge, i com a mínim la més llarga amb tanta qualitat. 

El que ha fet el tàndem format pel guionista Scott Snyder i el dibuixant Greg Capullo és senzillament espectacular. Aquests dos senyors han sabut renovar en Bruce Wayne i la seva identitat superheroica alhora que respectaven els trets més importants i interessants de l'etapa prèvia al rellançament i ens presentaven històries narrades i dibuixades de manera excel·lent, tot fent agosarades però reeixides aportacions als orígens del personatge, amb sorprenents revelacions sobre relacions familiars incloses. 

Amb el setè recopilatori de la col·lecció, Endgame, que conté els números 35 a 40 de Batman, publicats originalment de desembre de 2014 a juny de 2015, tornem a l'actualitat narrativa després dels dos volums Zero Year, que ens narraven els inicis de la carrera justiciera d'en Bruce Wayne, i un altre, Graveyard Shift, que recopilava números que no encaixaven enlloc més. 

Aleshores, la pregunta ha de ser "on ens havíem quedat?", i l'última aventura que havíem llegit situada a l'actualitat del personatge era... Death of the Family, una espectacular trama, la primera en què els autors tocaven en Joker, en què el Príncep Pallasso del Crim posava el Cavaller Fosc contra les cordes amb una intensitat inèdita. Per a mi entrava a la llista de les millors històries explicades sobre en Joker sense cap mena de dubte.

Doncs bé, aquest cop no m'estendré gaire sobre l'argument concret dels números que ressenyo, però si amb l'última aparició d'en Joker em va fer la sensació que no es podia explicar una història més pertorbadora d'aquest personatge, o que com a mínim costaria molt, m'equivocava: Endgame fa tornar un dels dolents més narrativament potents de la història del còmic amb uns plans encara més retorçats, però sobretot amb una facilitat per a dur-los a terme que ens inquieta durant tot el relat.

Ja s'ha cansat de voler "estimular" la seva nèmesi amb atacs de tota mena i ha decidit que vol eliminar en Batman, de manera que posa tota la carn a la graella i crea un nou gas tòxic que no hi ha manera de contrarestar i que fa anar el protagonista de corcoll, amb escenes en alguns moments una mica confuses que en alguns casos són al·lucionacions i en d'altres, la realitat.

Poques vegades hem vist el Cavaller Fosc tan superat, tan indefens, i això fa que alguns dels seus aliats en pateixin les conseqüències. Però aquesta és una de les característiques que defineixen en Joker: és tan dolent, tan irracionalment terrorífic i imprevisible, que més que patir pel protagonista estem pendents de què passarà a continuació.

I el que passa, sense entrar en spoilers, és que es va acostant el clímax del que el senyor Snyder i el senyor Capullo ens han d'explicar sobre l'enemic número u d'en Batman, i el tenim a l'últim número recopilat en aquest volum. Un combat èpic, brutal, sagnant, amb revelacions devastadores -ja se'ns insinuava a Death of the Family, però en Joker sap moltes més coses de les que hauria de saber-, que es tanca d'una manera que podria ser perfectament el final de la història d'en Batman. Es podria acabar aquí la col·lecció i no passaria res.

Òbviament això no passarà, i de fet ni tan sols s'acaba l'etapa Snyder-Capullo, amb el número 40: ja està disponible un nou recopilatori -sóc jo, que vaig tard-, però per les opinions que n'he llegit sembla que no ha sortit tan bé, aquests senyors no són déus, i per tant pot ser que tingui raó: la cosa es podria acabar aquí perfectament. 

Si us interessa en Batman i no teniu còmics d'aquesta etapa, llegiu-los. Si ja us esteu fent la col·lecció però la voleu deixar pel motiu que sigui, compreu aquest setè volum i deixeu-la llavors. Al capdavall també és una de les millors històries del Príncep Pallasso del Crim que s'han escrit i dibuixat mai.