Sèries: Solos

Ara feia temps que no comentava una minisèrie i, de fet, feia literalment anys (tampoc no gaires) que l'havia començat, però el seu format d'històries autoconclusives va contribuir a que me n'oblidés una mica, i últimament m'ha costat trobar moments per veure audiovisual jo sol. Per sort, em vaig obligar una mica a reprendre-la fa poc i ja l'he acabat.

Són només 7 episodis, i a sobre d'aproximadament mitja hora cadascun, protagonitzats per intèrprets excel·lents, ja us ho avanço, alguns dels quals tremendament coneguts del món del cinema.

Pel títol, Solos (així també en anglès), i per la composició del cartell, podríem pensar que es tracta d'una sèrie de cites amb personatges que no estan tenint sort a l'hora de lligar, i no ens hauríem de posar pedres al fetge per haver-nos equivocat.

La sèrie, estrenada el 2021 i ideada per David Weil, en realitat té més a veure amb Black Mirror, perquè hi apareix tecnologia futurista però plausible i èticament compromesa que perfectament podria haver aparegut en algun episodi de la popular sèrie britànica. 

Al primer episodi hi tenim una tal Anne Hathaway fent el paper d'una física que aconsegueix comunicar-se amb la seva jo del futur, una fita que ja ens agradaria a qualsevol de nosaltres, però que té unes implicacions que s'han de tenir en compte.

En aquest primer episodi ja veiem les bases de la sèrie i les seves "normes": generalment, els protagonistes de les històries estan sols i, si parlen amb algú, és amb ells mateixos, o com a màxim amb algú que no veiem, per telèfon, ràdio o qualsevol mitjà telemàtic. A més, la tecnologia és atractiva, però amb desavantatges que s'exploren a la trama.

A continuació veiem l'Anthony Mackie, el Falcó dels Avengers, preparar un androide idèntic a ell per no deixar sola la família quan ell falti atesa la seva malaltia terminal, la Helen Mirren reflexionar sobre la seva vida mentre explora l'espai en solitari (en el que, per a mi, és el capítol més avorridot, tot sigui dit), i l'Uzo Aduba (Orange is the New Black) resistir-se a abandonar una casa intel·ligent amb totes les necessitats cobertes i controlada per una intel·ligència artificial on es va aïllar per una pandèmia mundial 20 anys enrere.

El capítol protagonitzat per la Constance Wu, a la imatge de dalt, és enganyós perquè la veiem explicar-nos la seva vida i una tragèdia personal, però no hi veiem la tecnologia fictícia fins al final de tot, una sorpresa que és la gràcia de tot plegat, i després som testimonis de les impactants conseqüències de certs productes per afavorir una bona gestació, en aquest cas la que viu la dona interpretada per la Nicole Beharie (The Morning Show), però aquí la sèrie trenca les seves pròpies normes en aparèixer en pantalla un altre personatge que no és una còpia de la protagonista, per exigències del guió.

La setena i darrera història ho torna a fer, però des del principi, perquè un home, l'Otto (Dan Stevens) visita un malalt d'Alzheimer (Morgan Freeman) per administrar-li una cura immediata, amb motius ocults que es revelen tot seguit però que, malgrat la pinta que fa la cosa, dona lloc a una història molt emotiva.

Tornaré a citar Black Mirror perquè estic segur que si doneu una oportunitat a aquesta producció d'Amazon Studios també veureu que són cosines, tot i que Solos se centra més en la reflexió sobre la solitud, el tema comú en totes les històries, que en la tecnologia en si, una simple excusa per plantejar-nos escenaris on narrar aquests relats. 

Si no us espanten els monòlegs, que també hi ha qui els troba feixucs, us recomano aquesta minisèrie, doncs, perquè no us robarà gaire temps, té unes premisses interessants i unes interpretacions més que notables.

Sèries: The Falcon and the Winter Soldier

Disney+ ha estat, entre altres coses, la plataforma on la companyia ha pogut posar en marxa un conjunt de sèries de televisió basades en personatges de l'Univers Cinematogràfic Marvel ja no com ara Agents of S.H.I.E.L.D., que tenia connexions amb l'MCU al marge d'estar força bé, sinó de dedicades a Avengers (i algun enemic, a més de personatges nous que ja aniran sortint al blog) concrets que han tingut força presència a les popularíssimes pel·lícules basades en aquesta mitologia originària dels còmics, secundaris amb potencial que aquestes produccions miren d'aprofitar.

Jo, però, vaig al meu ritme, miro moltes altres sèries, de les quals bona part també d'altres còmics, i amb les sèries de Marvel de Disney+ -coi, de fet fins i tot amb les de Netflix, que ara passaran a formar part del catàleg de la plataforma d'streaming de la companyia d'en Mickey Mouse- vaig força tard. Fins ara només havia vist Wandavision, de la qual ja vaig parlar, mentre que les altres s'han anat estrenant i deixant-me enrere. Ara, però, ja he vist dues d'aquestes sèries i per fi puc parlar de la segona.

The Falcon and the Winter Soldier, creada per Malcolm Spellman i dirigida per Kari Skogland, ens parla del llegat del Capità Amèrica, després que al final d'Avengers: Endgame l'Steve Rogers desaparegués del panorama i li cedís l'escut a en Sam Wilson, en Falcon.

Uns mesos després d'aquells esdeveniments sabem que el personatge interpretat per l'Anthony Mackie no les té totes, i coneix gent que pensa el mateix, respecte al fet d'adoptar la identitat del Capità Amèrica i representar un país que encara té molts deutes pendents amb les persones negres, però continua servint amb la identitat amb la qual se'l coneixia fins ara.

Tot plegat mentre intenta dur una vida normal i ajudar la seva germana i el negoci familiar a Louisiana, on demostra que ser una persona cèlebre no li ha fet pujar els fums i es considera un més de la comunitat. 

Per la seva banda, en Bucky Barnes (Sebastian Stan, del qual vaig parlar far poc en escriure sobre la minisèrie Pam & Tommy) ha deixat enrere el seu passat com a Soldat d'Hivern, però encara té caps per lligar i va a teràpia obligatòria a canvi de la condonació dels seus crims. 

Així, els destins de tots dos personatges estretament lligats a l'Steve Rogers, i amb opinions diferents sobre el que s'hauria de fer amb el seu uniforme i el seu escut, s'uneix quan emprenen la missió d'aturar uns terroristes anomenats Flag Smashers, que fan servir una versió del sèrum del supersoldat que va donar la força sobrehumana tant al Capità Amèrica com al Soldat d'Hivern.

Els lidera la Karli Morgenthau (Erin Kellyman) i se'ls etiqueta com a terroristes perquè defensen les seves idees a través d'actes violents, però el seu objectiu és d'allò més noble: són ferms defensors de l'statu quo originat amb la desaparició sobtada de la meitat de la població per culpa d'en Thanos a Avengers: Infinity War, després de la qual els governs del món van eliminar les fronteres i fins i tot fomentar la mobilitat de grans grups de població per tal de repartir-la territorialment en una situació beneficiosa per a totes les parts.

Ara que tothom ha tornat, el món és ple de refugiats que "sobren", els de dalt són a punt de legislar perquè siguin retornats als seus països d'origen i els Flag Smashers, els destrossabanderes, volen aturar aquestes deportacions mentre protegeixen els refugiats, que viuen en situació de pobresa de tota manera, robant medicines i el que calgui per a ells. 

El conflicte genera prou soroll perquè els Estats Units s'hi fiquin, i com que en Sam va decidir no esdevenir el Capità Amèrica i donar el seu escut a un museu, al final és en John Walker (Wyatt Russell), un soldat d'elit, i també ros i blanquet, qui passa a ser la nova cara del superheroi més patriota. 

Amb maneres de fer diferents de les del duet protagonista, i amb col·laboracions esporàdiques i accidentals, és un personatge que té una subtrama pròpia, però que ja des de gairebé el principi es pot veure que no evolucionarà bé.

The Falcon and the Winter Soldier, amb 6 episodis, explora les conseqüències d'Endgame per a l'entorn del Capità Amèrica i també arreu del món, però ho fa amb una història sobre identitat, redempció i valors, i que toca temes d'interès social per desgràcia sempre vigents com el racisme, la migració i la guerra.

És una producció de to seriós, per tot això que he explicat, cosa que no significa que no hi hagi moments per a l'humor, especialment en les interaccions entre en Sam i en Bucky, a l'estil de les pel·lícules de parelles de detectius forçats a treballar plegats, però també amb la intervenció d'un Baró Zemo (Daniel Brühl) presoner i obligat a col·laborar amb ells, i a més del retorn d'algun personatge secundari del que no havíem tornat a saber res, evidentment també hi ha espectaculars escenes de combats i explosions de nivell cinematogràfic.

Com a història no és tan apassionant ni enganxa tant, segurament, com la de Wandavision, i encara no la puc comparar amb les de les altres sèries que s'han anat llançant, però trobo que és prou digna -sense conèixer la majoria de referències als còmics on surten aquestes trames- del llegat del meu personatge preferit de Marvel i, pel que sembla, continuarà en una quarta pel·lícula de la saga Captain America. Molt bona notícia.

 

Sèries: Black Mirror (cinquena temporada)

Fa poc -bé, un parell de mesos tirant a tres- s'estrenava la temporada més recent de Black Mirror, la sèrie sobre el mal ús de la tecnologia i els resultats que podria tenir en un futur no gaire llunyà, o fins i tot en el present, en alguns casos. I fins ara n'he anat repassant les temporades, així com algun episodi especial, de manera que ara no pararé de fer-ho.

Però sí que avanço que la cinquena tongada d'episodis, encara que ha tornat al format de només tres entregues de l'època britànica (recordem que ara la produeix la mateixa Netflix, nord-americana), no m'ha agradat gaire, o si més no crec que ha presentat unes històries fluixes, sense element sorpresa, com si se'ls haguessin acabat les idees.

En el primer episodi, tot i que es poden mirar en qualsevol ordre, com acostuma a passar en aquesta sèrie antològica, és a dir d'històries independents, i anomenat Striking Vipers, el protagonista és un videojoc de lluita que fa ús d'una tecnologia de realitat virtual més avançada del que tenim actualment, però tampoc no tant.

El tema, però, és la interacció amb altres persones a través dels avatars, i en aquest cas els personatges interpretats per l'Anthony Mackie (el Falcó de l'Univers Cinemàtic Marvel) i en Yahya Abdul-Mateen II (The Get Down) descobreixen una addicció que amaguen a la resta de la gent, però no per motius purament videojoquístics, i fins aquí puc llegir.

En tot cas, ni l'excusa tecnològica ni el tema principal són en absolut sorprenents ni aporten res argumentalment parlant. Per cert, també hi apareix la Pom Klementieff (Guardians of the Galaxy).

Més interessant trobo Smithereens, l'únic episodi britànic dels tres que formen la temporada. Aquí el tema és l'addicció a les xarxes socials, i la rebuscada i desesperada manera que té el protagonista del capítol, interpretat per un immens Andrew Scott (en Moriarty a Sherlock), de contactar amb el creador d'una d'aquestes xarxes, un Topher Grace que sens dubte és una versió del Mark Zuckerberg de la vida real, amb un objectiu que sabrem en el seu moment.

És el que més m'ha agradat, perquè trobo que recupera l'esperit de Black Mirror, amb una trama que ens manté en tensió i un personatge que no s'està de res per fer arribar el seu missatge. Tot i així, és un missatge que no acaba tenint gaire força. Sembla, més aviat, un anunci d'aquells de conscienciació social dels que fan els governs, però en forma de capítol de la sèrie.

A la tercera proposta, anomenada Rachel, Jack and Ashley Too, també es parla d'un tema molt actual, però que no és nou i que alhora difícilment passarà de moda: la idolatria, l'adoració o amor excessius cap als famosos.

La protagonista de l'episodi és una adolescent interpretada per l'Angourie Rice (la Betty Brandt de les noves pel·lícules de l'Spider-man), que viu amb el seu pare i la seva germana i que és molt fan d'una cantant de pop, i quan se n'anuncia una nina amb intel·ligència artificial basada en la seva personalitat no dubta a demanar-la per l'aniversari i tractar-la gairebé com si fos la seva ídol en persona.

Una ídol, interpretada per la Miley Cyrus, que se sent atrapada per la mena de música que li fan fer, tot i que desitjaria fer un canvi de rumb a la seva carrera (reflex del que li va passar en realitat quan era una noia Disney, potser?), i la vida de la qual anem descobrint que és molt més fosca que no ens pensàvem i, sobretot, que no es pensen els seus fans. Una contraposició entre la imatge de cara al públic dels famosos i la realitat de la seva vida quotidiana.

El problema d'aquesta temporada no és que els temes que toca siguin poc de ciència-ficció i força de situacions que podrien estar passant ja a la vida real. Al capdavall, en general Black Mirror ja és així, i és part de la gràcia: ciència-nogaireficció, problemes que ja es podrien estar produint o que s'acabaran produint d'aquí a no gaire.

El que passa és que les històries que ens explica, tot i estar escrites pel mateix Charlie Brooker, creador de la sèrie, no tenen girs sorprenents, són força previsibles i les lliçons que intenten donar fan ferum d'això, de lliçons, però a més no són lliçons noves, que no ens hagin donat -o intentat donar- ja diverses vegades, des de diverses fonts i de diverses maneres.

Així, l'última temporada de Black Mirror m'ha entretingut, m'ha distret, però no m'ha colpit i no m'ha fet reflexionar, a diferència de totes les altres vegades.