Sèries: Stranger Things (cinquena i última temporada)

Fa tant de temps que es va publicar i vam veure tots plegats la quarta temporada de Stranger Things -la que pensàvem que seria l'última, perquè així ens ho van insinuar, però després no vas ser així- que, sincerament, no recordava si havia parlat d'aquesta sèrie al blog temporada per temporada o no. 

Resulta que sí, i que d'aquells capítols en vaig parlar el 2022, fa més de tres anys. És el temps que ha trigat en sortir la cinquena i, ara sí, última part d'aquesta producció dels germans Duffer que, sense cap mena de dubte, podem qualificar com un dels èxits més grans de la història de Netflix. 

Reconec que quan va començar Stranger Things 5 -ja vam quedar que així és com anomenen les temporades, amb un número, com si es tractés de seqüeles cinematogràfiques- em sentia una mica perdut, i és normal, perquè havia passat encara més temps que entre la tercera i la quarta i no em vaig dedicar a repassar la temporada anterior.

Llegeixo ara que els germans Duffer van voler que el tram final de la sèrie estigués al forn tot el temps que calgués -després de les queixes que hi va haver perquè a la quarta temporada hi hagués una actualització d'efectes especials quan ja s'havia estrenat-, i és que aquesta última tongada d'episodis requeria uns efectes especials d'un nivell mai vist a la sèrie, i també es volia deixar créixer els protagonistes menors d'edat, tot i que en realitat tots els intèrprets superen la vintena, però deixem-ho córrer.  

Estrenada en dues parts entre novembre i desembre de 2025, i assumint que si llegiu això és perquè ja l'heu vist, però alhora intentant no entrar en gaires detalls per si només us voleu fer una idea aproximada del que us hi trobareu, entrem en matèria: en aquesta temporada de 8 episodis han passat un parell d'anys des d'aquell primer enfrontament directe amb en Vecna, que va marxar amb la cua entre cames, però que va continuar expandint el seu món de l'Upside Down a sota de Hawkins, Indiana.

Ara l'amenaça és més gran que mai, però la colla protagonista, mentre que en el dia a dia fa vida normal d'institut o feina, segons el cas, algunes nits duu a terme incursions clandestines en aquesta altra dimensió per tal de trobar i derrotar l'enemic d'una vegada per totes, encapçalada per l'Eleven, que a diferència dels altres entrena diàriament els seus poders i el seu físic per augmentar la probabilitat d'èxit de la missió, mentre s'amaga de l'exèrcit, que la busca.

Ja havia dit a l'entrada sobre la quarta temporada que la sèrie havia fet un tomb progressiu, però ja molt notable, cap a la fantasia i la ciència-ficció més fosques, fregant el terror si no és que no se'n pot parlar directament, i en aquest final veiem anar tot això encara més enllà, amb un abandonament gairebé total de les escenes més quotidianes i els detalls d'ambientació de l'època que a les primeres temporades ens feien somriure amb nostàlgia -tot i que hi ha algun moment així, tampoc vull dir mentides- i un augment de les situacions i els escenaris més fantasiosos. 

També veiem aparèixer alguns personatges nous, nanos més joves que, sense arribar ni de bon tros al nivell de la colla que hem vist créixer durant aquests anys, ni fer un paper gaire similar al d'en Mike, en Will, en Dustin, la Max, en Lucas i l'El, tenen força pes en la trama, atès que en Vecna segresta uns quants nens per dur a terme la fase final del seu pla invasor. Destaca, en aquest sentit, la Holly (Nell Fisher), la germana petita dels Wheeler, que assumeix un rol pràcticament protagonista.

La seva obligada valentia dins de l'horror suposarà un maldecap per a l'enemic, però també rep l'ajuda de la versió de la Max que hi ha a la ment d'en Henry/Vecna, i que està en coma al món real, i juntes protagonitzen una de les subtrames de la temporada.

He de reconèixer que hi ha hagut moments en què m'he atabalat una mica amb tantes dimensions, conceptes i terminologia, i que de vegades m'ha semblat que els personatges normalitzaven coses que els haurien d'espantar moltíssim i s'empescaven fàcilment teories i plans molt complexos i improvisats, però al capdavall és una sèrie de ciència-ficció i terror que vol recrear l'imaginari d'una època en què no donàvem tantes voltes a tot plegat, de manera que suposo que ja està bé.  

Els espectaculars enfrontaments amb l'enemic, i els atacs que aquest duu a terme, ens tenen amb l'ai al cor durant tota la temporada, i s'ha de dir que els efectes visuals són excel·lents, convincents, i contribueixen a la immersió total en aquesta mena d'història. 

Argumentalment parlant, trobo que la sèrie ens presenta un clímax i una resolució dignes del llegat que ha anat deixant, amb la participació en major o menor mesura de tots els personatges a l'enfrontament final -amb algun creixement inesperat i molt útil i més d'una petita però cabdal acció per part dels personatges aparentment menys rellevants-, i un tancament emotiu, esperançador però agredolç, per a una història que es ha fet gaudir durant els darrers nou anys i escaig. N'he quedat totalment satisfet.

 

 

Lectures: Guia galàctica per a autoestopistes

Hi ha llibres dels que he sentit a parlar durant anys, però que pel que sigui no vaig arribar a llegir quan van sortir o quan van estar de moda. Això no és cap problema en el cas de clàssics atemporals com Dràcula, però m'amoïna una mica quan són novel·les (o còmics) pensats per a edats que ja m'han quedat enrere, com passa amb el llibre de què parlaré avui, que novament vaig trobar per casualitat exposat a la biblioteca i que em vaig endur per mirar d'acabar les vacances amb ell, ja que en tenia un altre de començat.  

M'ha sorprès veure, però, que malgrat que se sol classificar com un llibre juvenil, i no dic que no ho sigui, sí que està prou lluny de ser infantil com per permetre'n gaudir-ne als 43 anys. Llàstima que no hagi estat amb 42, si enteneu el que vull dir.

Guia galàctica per a autoestopistes és la primera entrega d'una saga que va començar el 1979 -en aquest cas m'hauria estat impossible llegir-lo quan va sortir, però tampoc ho vaig fer durant les dècades següents- i de la qual no sabia res més que el nom i que era això: una saga. 

El seu autor, el britànic Douglas Adams (1952-2001), hi va plasmar un univers -mai més ben dit- d'allò més esbojarrat, amb un humor tan de la seva terra que no he pogut evitar que em recordés el Discmón del també desaparegut Sir Terry Pratchett, els llibres del qual vaig ressenyant en aquest blog tan bon punt me'ls vaig acabant.  

Amb el títol original de The Hitchhikers Guide to the Galaxy, aquesta novel·la de ciència-ficció i humor ens explica la història del pobre Arthur Dent, l'únic supervivent de la Terra, que és destruïda per una civilització alienígena perquè fa nosa per construir una autopista especial. 

L'Arthur se salva gràcies al seu estrany amic Ford Prefecte, que resulta que és un alienígena que recull informació de la Terra per afegir a la Guia galàctica per a autoestopistes del títol i que coneix el destí del planeta. A partir d'aquí, junts, viuen una aventura d'allò més divertida -per al lector, no per a ells- i plena de situacions absurdes mentre van coneixent altres alienígenes i també l'autèntic paper de la Terra en tot plegat.

L'autor demostra una imaginació desbordant en la construcció de l'univers de l'obra, però també en les situacions i els girs que té el llibre, que passa molt bé i que m'ha fet venir ganes de no trigar gaire a posar-me amb les continuacions, amb les quals la saga arriba als sis llibres -l'últim, escrit per una altra persona després de la seva mort- però, pel que sembla, de moment només n'hi ha tres en català. En qualsevol cas, estic molt content d'haver fet el pas i haver guixat de la llista de pendents aquest títol. 

 

Lectures: La fi de la infància

El nom d'Arthur C. Clarke no em resulta en absolut estrany, al capdavall és el pare de 2001: Una odissea  a l'espai i està considerat un dels millor escriptors del gènere de la ciència-ficció, però no n'havia llegit mai res.

Tanmateix, en una de les meves ja cèlebres incursions a la biblioteca per agafar i tornar llibres i deixar-me seduir per les propostes de novetats del catàleg vaig veure l'oportunitat d'estrenar-me amb ell, i a més en català, de manera que, tot i que ni tan sols coneixia l'existència de la novel·la de què parlaré avui, no vaig dubtar ni un moment a agafar-la en préstec. 

La fi de la infància, que Raig Verd ens portava dins de la col·lecció Duna Llibres al desembre de 2023, es va publicar originalment als Estats Units el 1953 i va ser tot un èxit, amb diversos intents d'adaptació al format audiovisual que van culminar amb una minisèrie australo-estatunidenca de 3 episodis l'any 2015.

Però centrem-nos en el que ens importa, que és la novel·la i la seva història. La seva premissa em va atrapar de seguida, i és que una cosa que sempre he pensat sobre els extraterrestres és que, per molt que ens els imaginem com uns humanoides verds amb els ulls grans i negres, no tenen per què tenir aquest aspecte que els assignem per culpa de la caracterització que se n'ha fet durant dècades al cinema, la televisió, els còmics i tota mena de productes de ficció. De fet, opino que fins i tot podríem ser incapaços de detectar-los. Què passaria si no tinguessin una forma que ens resultés tan convenient? I si no ens volguessin atacar, com sempre imaginem? 

Doncs a La fi de la infància, Clarke presenta una premissa d'allò més interessant: la humanitat ha entrat en contacte amb vida extraterrestre, que ha arribat a la Terra i ha acabat amb tots els mals, des de les guerres fins a la pobresa... a canvi de sotmetre-la a una mena d'amable dictadura planetària. Davant de la seva superioritat, qualsevol intent de rebel·lia és senzillament anul·lat, però sense violència.  

La novel·la se centra, però, en un petit grup de protagonistes humans que, per una raó o una altra, i de manera més o menys directa, interactuen amb el representant d'aquests alienígenes. Es fan preguntes, sí, però viuen en una utopia en què tothom es pot dedicar a allò que més li agrada, on els diners no tenen importància, i on les decisions les prenen aquests éssers que, de moment, sembla que no facin res més.

Però hi ha personatges que tenen unes inquietuds que no poden refrenar, i d'altres que no es creuen que els extraterrestres els estiguin ajudant sense una intenció oculta. Tot plegat ens porta a poc a poc al devastador clímax de la història, un relat d'allò més amè -i, com era habitual a l'època en què es va escriure, amb un punt d'ingenuïtat tecnològica que llegit ara és entranyable i sense complicacions- que celebro haver descobert per casualitat, i que segurament em farà buscar més obres del seu autor.

 

Lectures: Els fills de Dune

Coneixia l'existència de Dune, més enllà que em sonava molt vagament del joc de la Mega Drive, des que fa més de 20 anys un company de feina em va dir que el seu gos es deia Leto, i en preguntar-li per l'origen d'aquell nom, em va parlar d'aquesta popularíssima saga del gènere de la ciència-ficció escrita per en Frank Herbert.

Però no m'hi vaig posar de seguida, sinó que amb els anys, i motivat per la coincidència entre l'arribada de la nova pel·lícula de Denis Villeneuve i la publicació en català d'una nova edició de la primera novel·la, el moment havia arribat. Vaig veure'n la pel·lícula -continuo sense veure la de David Lynch, i encara no he vist la segona, que adapta la meitat final del primer llibre-, vaig llegir el primer llibre, després el segon, i ara és hora que faci la meva particular i modesta crítica literària del tercer.

Els fills de Dune, publicada originalment als Estats Units com a Children of Dune l'any 1976, ens arribava per primer cop en la nostra llengua l'any passat, el 2024, i a mi me'l van portar els últims Reis. No acostumo a deixar passar gaire temps entre que tinc un llibre nou de la saga i me'l llegeixo, i així ha estat aquest cop, que ho vaig fer durant el proppassat més de maig.

En fi, en aquest cas la novel·la gira al voltant de les conseqüències del que es va veure a El messies de Dune, que tenia força menys pàgines, per les 600 d'aquesta tercera part. Han passat 9 anys des que en Paul va decidir anar-se'n al desert després d'una novel·la més reflexiva i on la religió tenia un paper molt important, i ara els protagonistes de la història són els fills bessons que va tenir amb la Chani, que són en Leto II i la Ghanima.

Tots dos han heretat els poders prescients del seu pare, i tenen els records de totes les generacions anteriors, de manera que són nanos de 9 anys amb l'actitud d'adults i una capacitat de raonar i maquinar molt per sobre del que els tocaria per maduresa mental.

En aquest context, Arrakis es troba en un moment crític per diversos motius: la transformació ecològica que està fent que les condicions per viure-hi siguin més òptimes per als humans també amenaça la pròpia producció de la cobdiciadíssima espècia, que requereix tot el desert possible; l'Alia, la germana d'en Paul, que fa de regent, sembla que no està en condicions d'exercir aquest paper; la Casa Corrino, perjudicada per l'arribada al poder dels Atreides al primer llibre, conspira per matar els bessons i recuperar el seu antic estatus; i al mig de tot això, un misteriós predicador es dedica a difondre un missatge contrari a la religió que es va apoderar de Dune al voltant de la figura del seu messies, en Paul.

Conspiracions, intrigues, cops d'efecte i girs inesperats en un llibre on potser tenim més acció que al segon, o almenys és l'efecte que m'ha fet a mi, però que manté l'estil críptic de sempre, i una complexitat considerable pel que fa a l'univers creat pel senyor Herbert, que per una banda li proporciona una innegable riquesa, però per l'altra suposa una mica d'obstacle per a qui vulgui iniciar-se a la saga i esperi una cosa lleugera. No ho és. La saga Dune és densa. Per sort, però, i encara que en alguns moments no tinc gaire clar què està passant -l'extensa terminologia no hi ajuda, i que el segon i el tercer llibre no tinguin glossari, tampoc-, a mi m'agrada.  

No sé si hi ha plans, per part de Raig Verd, d'editar les novel·les que falten, almenys les que va escriure el seu autor original, però si arriben, allà em trobaran.

 

Sèries: Solos

Ara feia temps que no comentava una minisèrie i, de fet, feia literalment anys (tampoc no gaires) que l'havia començat, però el seu format d'històries autoconclusives va contribuir a que me n'oblidés una mica, i últimament m'ha costat trobar moments per veure audiovisual jo sol. Per sort, em vaig obligar una mica a reprendre-la fa poc i ja l'he acabat.

Són només 7 episodis, i a sobre d'aproximadament mitja hora cadascun, protagonitzats per intèrprets excel·lents, ja us ho avanço, alguns dels quals tremendament coneguts del món del cinema.

Pel títol, Solos (així també en anglès), i per la composició del cartell, podríem pensar que es tracta d'una sèrie de cites amb personatges que no estan tenint sort a l'hora de lligar, i no ens hauríem de posar pedres al fetge per haver-nos equivocat.

La sèrie, estrenada el 2021 i ideada per David Weil, en realitat té més a veure amb Black Mirror, perquè hi apareix tecnologia futurista però plausible i èticament compromesa que perfectament podria haver aparegut en algun episodi de la popular sèrie britànica. 

Al primer episodi hi tenim una tal Anne Hathaway fent el paper d'una física que aconsegueix comunicar-se amb la seva jo del futur, una fita que ja ens agradaria a qualsevol de nosaltres, però que té unes implicacions que s'han de tenir en compte.

En aquest primer episodi ja veiem les bases de la sèrie i les seves "normes": generalment, els protagonistes de les històries estan sols i, si parlen amb algú, és amb ells mateixos, o com a màxim amb algú que no veiem, per telèfon, ràdio o qualsevol mitjà telemàtic. A més, la tecnologia és atractiva, però amb desavantatges que s'exploren a la trama.

A continuació veiem l'Anthony Mackie, el Falcó dels Avengers, preparar un androide idèntic a ell per no deixar sola la família quan ell falti atesa la seva malaltia terminal, la Helen Mirren reflexionar sobre la seva vida mentre explora l'espai en solitari (en el que, per a mi, és el capítol més avorridot, tot sigui dit), i l'Uzo Aduba (Orange is the New Black) resistir-se a abandonar una casa intel·ligent amb totes les necessitats cobertes i controlada per una intel·ligència artificial on es va aïllar per una pandèmia mundial 20 anys enrere.

El capítol protagonitzat per la Constance Wu, a la imatge de dalt, és enganyós perquè la veiem explicar-nos la seva vida i una tragèdia personal, però no hi veiem la tecnologia fictícia fins al final de tot, una sorpresa que és la gràcia de tot plegat, i després som testimonis de les impactants conseqüències de certs productes per afavorir una bona gestació, en aquest cas la que viu la dona interpretada per la Nicole Beharie (The Morning Show), però aquí la sèrie trenca les seves pròpies normes en aparèixer en pantalla un altre personatge que no és una còpia de la protagonista, per exigències del guió.

La setena i darrera història ho torna a fer, però des del principi, perquè un home, l'Otto (Dan Stevens) visita un malalt d'Alzheimer (Morgan Freeman) per administrar-li una cura immediata, amb motius ocults que es revelen tot seguit però que, malgrat la pinta que fa la cosa, dona lloc a una història molt emotiva.

Tornaré a citar Black Mirror perquè estic segur que si doneu una oportunitat a aquesta producció d'Amazon Studios també veureu que són cosines, tot i que Solos se centra més en la reflexió sobre la solitud, el tema comú en totes les històries, que en la tecnologia en si, una simple excusa per plantejar-nos escenaris on narrar aquests relats. 

Si no us espanten els monòlegs, que també hi ha qui els troba feixucs, us recomano aquesta minisèrie, doncs, perquè no us robarà gaire temps, té unes premisses interessants i unes interpretacions més que notables.

Lectures: El messies de Dune

Tot i que coneixia l'obra pel renom que té dins la literatura de ciència-ficció, la meva entrada a Dune es va produir gràcies a la pel·lícula de 2021 que adaptava la primera part de la novel·la i que ara estrena segona part, amb la resta del llibre.

Un llibre que vaig llegir després de veure el film -el de 1984 no l'he vist mai, per cert- i que va ser un curiós exercici de veure com era la versió en paper del que havia vist a la gran pantalla, però només en part, perquè la resta de la història la vaig consumir directament al llibre. I ara he llegit la segona novel·la de la saga, que ens va portar en català novament Raig Verd al gener de 2023. I no, no em vaig esperar a l'edició de tapa tova com havia dit que faria.

Publicada originalment en anglès l'any 1969 i escrita altre cop per Frank Herbert, aquesta El messies de Dune representa un canvi respecte al primer llibre, per començar pel que fa al gruix, en català 320 pàgines per les 768 de Dune. 

Però també canvia el to de la història. Si el primer llibre narrava l'arribada de la família protagonista a un nou planeta, les conseqüències polítiques d'això i la transformació del fill en el líder d'una revolució religiosa malgrat ell mateix, en aquesta segona part, aquí, on han passat 12 anys, el retrobem com a emperador del territori més gran que un home hagi dominat a la Història, si bé fastiguejat pel fet d'haver esdevingut objecte d'idolatria i per haver-se deixat seduir pel poder, que li ha canviat la personalitat.

És un llibre amb menys acció, potser, i clarament més reflexiu, de monòlegs interiors i amb dosis més altes d'abstracció que no pas el primer. Que no vol dir que no hi hagi intrigues polítiques i girs argumentals interessants.

Conserva del primer llibre, això sí, la rica mitologia i un estil críptic de narrar la història, amb diàlegs que no pretenen donar-nos res mastegat, i en certa manera ja està bé així, atès que aporta realisme, però també és cert que de vegades potser no entendre del tot què està passant.

Tant se val, perquè malgrat això i el canvi de to de la novel·la, acaba sent un producte igualment amè -tot i les parts més descriptives i místiques, que ja eren les que menys m'agradaven a la novel·la inaugural de la saga-, i si ens va agradar Dune probablement també ens agradarà aquest, com ha estat el meu cas. O no, perquè també hi ha hagut gent decebuda. És legítim. Comproveu-ho per vosaltres mateixos i mateixes. Com a mínim sabreu com continua la història d'en Paul Atreides i la Chani.

Lectures: Psalm per als construïts en terres salvatges

Els videojocs no són l'únic àmbit en què descobreixo l'existència de coses perquè a les xarxes socials algú en parla i em criden l'atenció. També em passa amb els còmics i els llibres en general, com en el cas de la novel·la que ressenyo avui.

Així com altres cops he conegut coses perquè explorava la bibliografia d'algun autor del qual m'havia agradat una obra, o en buscava expressament algun de molt conegut, de vegades miro el catàleg d'una editorial d'aquestes que es guanyen una reputació pel bon criteri amb què trien les obres. 

És el que passa amb aquesta novel·la breu, amb l'afegit del que deia al principi, la popularitat que havia adquirit entre persones que segueixo a l'antic Twitter. Tot plegat va fer que superés les reticències inicials respecte a la relació pàgines/preu, que en aquest cas no és gaire favorable -i això dins d'un mercat en què els preus dels llibres han pujat molt en els darrers anys i es distancien cada cop més dels atractius preus de les versions originals-, i em decidís a comprar i llegir Psalm per als construïts en terres salvatges, de Becky Chambers.

L'aposta, que no tenia pinta d'arriscada, em va sortir bé? Doncs és precisament d'això, que hem vingut a parlar. Però començarem amb la premissa, senzilla però necessària per parlar de qualsevol llibre.

Resulta que a la lluna anomenada Panga, la humanitat i els robots fa temps que van partir peres, tot i que de manera civilitzada, i les persones viuen en un món sostenible -d'aquí que es consideri que la novel·la pertany al subgènere solarpunk- i en una harmonia utòpica en què hi ha un nombre curiosament alt de persones que es consideren no binàries i una àmplia conscienciació al respecte, o qui sap si sempre ha estat una cosa d'allò més natural. 

Tot plegat és senyal d'una societat d'allò més avançada, sense grans problemes -almenys en aparença-, que viu en el territori establert per a les persones, mentre que les màquines fa segles que van anar a una mena d'exili i van passar a ser més aviat mites d'un passat remot.

En aquest context tenim li Dex, protagonista de la guanyadora del premi Hugo a la millor novel·la curta el 2022, que és uni mongi del te, especialista en preparar tes segons el caràcter i les necessitats que endevina en els seus clients, a qui escolta i conforta, que un bon dia s'adona que viatjar d'aquí cap allà fent feliços els altres no l'omple del tot i pren la decisió d'explorar el món més enllà de la zona delimitada per als humans.

No puc dir gaire cosa més de la trama sense destrossar-la, però és que -i vet aquí el meu principal problema amb la novel·la- no hi ha gaire cosa més per dir. Sabia que era la primera part d'una història formada per dues novel·les curtes -aquí els editors, amb l'avantatge del temps transcorregut des de l'edició original als Estats Units, ens podrien haver dut un volum integral i hauria quedat del gruix d'un llibre normal sense que ens hi haguéssim de deixar 40 euros en total, però bé-, i tot i així no m'ha agradat la sensació final que tot plegat era una introducció. 

No hi passa gran cosa, si bé el que hi llegim transmet un constant missatge de bon rotllo, és amè i passa molt bé, i de cop s'acaba i sabem que tocarà llegir la segona part. A mi m'ha quedat gust de poc, vaja. Esperava alguna mena de conflicte que no arriba mai.

La traducció

No acostumo a fer un apartat específic per parlar de traduccions, però quan ho faig és per dir-ne alguna cosa que no m'ha acabat d'agradar. En aquest cas he de tocar la polèmica decisió de fer servir el llenguatge neutre. 

No hi tinc res en contra, personalment, si bé cal admetre que en català no teníem cap fórmula existent que ho solucionés de manera natural, com sí que té l'idioma original amb el they/them/their, així que s'ha optat per la proposta de fer servir les terminacions en -i. El problema és que ens hi podem acostumar ràpidament, però a la traducció això patina no un parell de cops, sinó ben bé una trentena, en què per a li Dex es fa servir el masculí, de manera que es trenca l'acord tàcit de naturalitzar la condició no binària del personatge. 

Dit això, per la resta força bé llevat d'algun moment en què l'ull entrenat -és a dir, la impossibilitat de desconnectar el lingüista o el revisor que duem dins els que ens dediquem a això- detecta alguna reminiscència de l'anglès, però res d'exagerat.

Lectures: Dune

Hi ha certes coses que em fa l'efecte que donen o treuen punts per ser considerat "friki", un terme que abans tenia un sentit pejoratiu, però que dins d'una comunitat creixent en què cada cop allò més marginal està més estès, ara és fins i tot un motiu d'orgull ser anomenat així.

Per part meva, hi ha moltes coses, molts productes culturals, que no conec i de vegades directament no m'interessen, cosa que, segurament, em tancaria les portes d'aquest club ja no tan selecte, però ara puc dir que he llegit un llibre que forma part de la llista de requisits.

Es tracta de Dune, emblemàtica novel·la de ciència-ficció de 1965 que Mai Més Llibres i Raig Verd van recuperar per al públic català l'any 2021, i que en una primera edició limitada de tapa dura duu una coberta reversible amb el nom tradicional del llibre, Duna, que és com es va publicar el 1989. 

M'havien parlat d'aquest llibre fa molts anys, precisament un company d'una feina temporal l'opinió del qual respectava molt i amb el qual vam perdre contacte, i recordo que va arribar a posar-li al seu gos el nom d'un dels personatges principals del llibre. També em sona haver sentit algun cop, però això no sé si m'ho va arribar a dir ell, que la novel·la era interessant, però una mica feixuga. I, evidentment, coneixia l'existència de l'adaptació cinematogràfica d'en David Lynch de 1984, un fracàs conegut.

El meu primer contacte amb la trama, però, es va produir una mica abans de la publicació del llibre, amb l'estrena de la nova adaptació a la pantalla gran, la de 2021, que almenys a mi em va agradar molt, però que cobreix, pel que sembla, aproximadament la primera meitat del llibre.

A mesura que el llegia anava visualitzant les escenes que recordava, tot i que no soc capaç de dir on hi havia collita pròpia i on no, i després de llegir tot el llibre i repassar el que vaig dir de la pel·lícula a l'entrada corresponent, he de dir que trobo que és una magnífica adaptació del material original, perquè en capta el ritme i l'equilibri entre la narració críptica i la més descriptiva que empra Herbert. 

Pel que fa a l'argument, no m'hi estendré tant com quan vaig parlar de la pel·lícula, però Dune és una trama d'intrigues polítiques ambientada en un futur llunyà i en un altre planeta, Arrakis, explicada a través de pocs personatges principals i alguns de secundaris i ambientada en un món ric en detalls i complex, malgrat que la premissa no és exageradament atractiva: tot plegat gira al voltant de l'explotació d'un recurs natural del planeta, una espècia. Tot i així -perquè sembla que no l'estigui venent gaire bé- la lectura se m'ha fet amena, més enllà del fet que per circumstàncies personals i no pas atribuïbles al llibre se m'hagi allargat durant mesos per la meva mania de triar novel·les gruixudes sabent que no tinc gaires estones per llegir i, encara menys, fer-ho amb calma.

Això no vol dir que no tingui punts negatius: segurament és un problema dels meus gustos i la meva limitada comprensió d'allò que no és tangible, però les parts més místiques, que agafen més importància a la segona meitat, em resulten més pesades. S'ha de dir, però, que l'autor ho tenia tot molt ben pensat, hi ha fins i tot apèndixs sobre qüestions que el llibre no té temps de tractar amb deteniment, i també un útil glossari per a la consulta de terminologia pròpia de la història. A nivell general, m'ha fet l'efecte que hi ha coses sobre les quals no s'atura gaire, i d'altres que es resolen "fora de càmera", salts en la narració. El resultat de tot això, probablement perquè sé que és una saga amb més entregues i això condiciona la meva anàlisi, és que es tracta d'una introducció. Interessantíssima i amb un final que no requereix continuacions -ni les nega-, però una introducció.

L'EDICIÓ

Personalment vaig reservar aquesta edició limitada (la de la imatge del principi de l'entrada) deixant-me endur per l'escalfor del moment, però després es va anunciar que també sortiria en tapa tova, més barata, i potser l'hauria preferit per aquest motiu, però bé, què hi farem...

A banda d'això es remarca força la traducció clàssica de Manuel de Seabra que, segons que es diu en alguns textos informatius, està revisada. Com a revisor de textos que soc, d'una categoria inferior perquè em dedico als del mercat del còmic, específicament de manga, no m'he pogut estar de notar -mai podem desconnectar del tot, els que ens dediquem a això- més d'una relliscada en forma, sorprenentment, de calc de l'anglès. I n'hi ha de flagrants, tant d'expressions com de false friends. A tall d'exemple, per tal que se m'entengui, hi havia un "ressentia la seva presència", estructura que en català no existeix, i que ve de l'anglès "to resent", que vol dir que quelcom fa nosa o indigna. N'hi ha de menys subtils, em podeu creure. Deformació professional, ho sé, i també sé que la gent perpetua aquestes coses en repetir-les perquè les ha llegit o sentit i no li semblen estranyes. És una guerra perduda.

Per coses així em pregunto per què s'ha remarcat tant que és una traducció d'una persona concreta i que, a més, ha estat revisada. Amb tot el meu respecte, per errades com aquestes trobo que no arriba a l'excel·lència com per destacar-ne en portada l'autoria i, a més, em pregunto quina és la revisió que s'ha fet. No és quelcom constant, compte. Altrament n'hauria abandonat la lectura. De fet, hi ha trams en què se'n troben diverses i d'altres en què la cosa flueix molt millor.

CONCLUSIÓ

Sigui com sigui, ens trobem davant d'un clàssic de la literatura de ciència-ficció que torna a estar disponible en català després de dècades, i jo que pensava llegir la saga algun dia en anglès -en part perquè, les coses com són, surt més barat-, vaig decidir-me per la versió catalana i n'estic content. De moment, tinc intenció de comprar-me, aquest cop sense presses i esperant la segura edició en tapa tova, la seva seqüela, ja anunciada per als propers mesos quan es publica aquesta entrada.

Lectures: La màquina del temps

Fa un parell de mesos, una mica més, vaig publicar una entrada sobre el clàssic de la ciència-ficció L'illa del doctor Moreau, d'H. G. Wells. Va ser el primer cop en molts anys que agafava un llibre en préstec, i li vaig agafar el gust i després en vaig agafar tres més, entre els quals un altre clàssic del mateix autor, que és el que porto avui al blog.

La màquina del temps, publicada originalment en anglès com a The Time Machine l'any 1895, és una novel·la no gaire llarga a la qual se li atribueix la popularització del concepte dels viatges en el temps en la ficció. De fet, el seu senzill i descriptiu títol demostra que es tractava d'un camp força verge. 

Recordo que fa anys en vaig veure una de les adaptacions que ha tingut per al cinema, la de 2002, que curiosament va dirigir Simon Wells, besnet de l'autor d'aquest llibre, però tot i que em sonava haver llegit el llibre, ara m'ha quedat clar que no, perquè no hi ha hagut cap passatge que em refresqués la memòria.

En fi, La màquina del temps ens situa a la presentació en societat de la màquina del temps per part del científic que el narrador anomena "El Viatger del Temps", i aviat esdevé una narració en primera persona, perquè li cedeix la paraula, sobre el viatge inaugural que el geni duu a terme.

De fet, ens ho explica a la tornada d'aquest viatge, una accidentada aventura al llunyaníssim any 802.701 en què l'home troba el món, i sobretot la raça humana, dràsticament transformats. 

Durant la lectura m'he fet la pregunta -potser l'autor ho va aclarir en alguna entrevista, però confesso que no ho he buscat- de si la tria d'un any tan remot va ser quelcom intencionat per tal de no agafar-s'hi els dits i que l'obra no quedés mai obsoleta des del punt de vista argumental, com sí que ha passat amb tantíssimes altres històries posteriors ambientades al cap d'uns anys o unes dècades a tot estirar respecte al present de la publicació.

En col·locar l'acció milers de segles endavant, mai arribarem a saber si la imaginació li va permetre encertar gaire el panorama. Era, doncs, una cosa intencionada? O li servia per construir un relat més aviat de misteri i de terror com el que acaba esdevenint, per a decepció dels aficionats moderns als viatges en el temps que busquem (m'hi incloc) referències identificables i excitants en un futur imaginari però proper? Perquè, al capdavall, la història s'acaba assemblant una mica a la de L'illa del doctor Moreau, que es publicaria l'any següent, pel que fa al seu desenvolupament i l'estil de les situacions que s'hi descriuen. 

Si de cas, com a aspecte sorprenent i positiu, hi trobem una reflexió sobre el capitalisme i l'evolució de la societat humana, que està molt bé, però tot plegat es podria haver ambientat en un altre planeta o en un país desconegut, perquè al final el viatge als confins de la història de la humanitat no és gaire rellevant a l'hora de contextualitzar el missatge.

Com ja passava amb L'illa del doctor Moreau, Wells no s'entreté gaire a explicar-nos els fonaments científics de tot plegat, és més aviat fantasia que no pas ciència, però també és veritat que en aquella època tot era més ingenu i senzill. Recomano el llibre? Bé, com a clàssic d'aventures amb un punt de crítica social, sí, però com a relat de viatges temporals, com a mínim actualment trobo que deixa bastant a desitjar per la seva superficialitat en aquest sentit.

Lectures: L'illa del doctor Moreau

Feia molts anys que no agafava cap llibre en préstec, però un dia que vam anar a la biblioteca per primer cop amb la meva filla i li vam agafar uns llibres la meva mirada es va topar amb la recent edició en català per part d'Angle Editorial d'un clàssic de la literatura de ciència-ficció i, malgrat que a casa tinc llibres pendents de llegir i rellegir, i que ja fa temps que prefereixo llegir en anglès aquells llibres que es van escriure en aquest idioma, em va quedar el neguit de llegir, per primer cop, aquest títol que havia tornat a la meva ment perquè se l'esmenta en una sèrie de televisió que, en escriure aquestes línies, estic acabant de mirar (i que tindrà la corresponent entrada en aquest blog d'aquí a no gaire).

El cas és que vaig fer un cop de cap, el vaig reservar i me'l vaig començar a llegir, i ara que me l'he acabat puc fer-ne la ressenya, advertint que és el primer cop que el llegeixo i que, fins ara, només sabia que era un llibre que existia i que se n'havia fet una adaptació cinematogràfica l'any 1996 no gaire reeixida.

L'illa del doctor Moreau, publicada per primera vegada en anglès el 1896 i escrita per H. G. Wells, considerat un dels pares de la ciència-ficció i autor també de La màquina del temps (1895), L'home invisible (1897) i La guerra dels mons (1898) com a obres més destacades, és un fascinant relat que gairebé podríem considerar també de terror. 

Narrat com l'experiència traumàtica d'un nàufrag, l'Edward Prendick, recollida en uns escrits que troba i divulga el seu nebot, la novel·la explica com els seus rescatadors el duen a una illa remota, considerada oficialment deserta, en què troba unes criatures abominables i el científic boig, el doctor Moreau del títol, que s'ha encarregat que siguin així.

El punt de vista és el del propi protagonista, que tot desorientat -cosa que es trasllada encertadament al lector- és testimoni d'unes situacions i l'existència d'unes criatures, barreja d'animals i humans, que fan que desitgi amb totes les seves forces sortir d'allà, cosa aparentment impossible. 

Però, sobretot, es permet reflexionar sobre l'ètica de l'enginyeria biològica -terme que no fa servir i que suposo que no s'estilava a finals del segle XIX-, així com l'autor aprofita la novel·la per reflectir la polèmica sobre la vivisecció d'animals que hi havia a l'època de la seva publicació. De pas, també, assistim a la creació d'una mena de religió en el petit univers de l'illa, i com els seus responsables s'aprofiten de la inferior intel·ligència dels "creients" per implementar-la.

L'illa del doctor Moreau és el que esperaria d'un llibre de ciència-ficció d'aquells anys: més intriga, ambientació angoixant i fets estrafolaris que no pas plausabilitat científica. De vegades envejo els autors (i les autores, no oblidem Mary Shelley amb Frankenstein) d'aquells temps en què es podia escriure qualsevol cosa sense cenyir al realisme que s'exigeix ara a qualsevol títol del gènere, sigui en el format que sigui, perquè hom se'l prengui seriosament. 

En tot cas, és un llibre amè, dels que fan venir ganes de saber què passa després de cada escena que hi llegim, amb una prosa senzilla i directa -o almenys així la transmet la traducció d'Albert Pijuan, que també en fa la introducció-, cosa que en molts clàssics de la literatura costa de trobar independentment de l'interès de la història que expliquen, i no m'estranya que tant per això com per la seva premissa sigui una obra tan influent i tan homenatjada a l'argument o en forma de picades d'ullet en tantes obres literàries, televisives, cinematogràfiques (comptant-hi tres adaptacions, inclosa la molt fallida de 1996) o fins i tot en videojocs des que es va publicar per primer cop.

 

 

 
 

Cinema: Dune

Per fi, després d'haver de deixar escapar per incompatibilitats horàries un parell de pel·lícules que tenia ganes de veure al cinema, els astres s'han alineat i he pogut veure la que alguns anomenen "la pel·lícula de l'any" en pantalla gran i, com jo volia, en versió original subtitulada. 

Aviso, abans de començar la meva sempre barroera crítica, que no n'he llegit el material original -ja em podeu treure el carnet d'amant de la ciència-ficció- ni he vist l'adaptació cinematogràfica de 1984, perquè veient que està mal considerada i que és d'en David Lynch, director que no m'ha agradat gens en el poc que n'he vist, no n'he sentit la necessitat ni crec que la senti. Com a màxim podria fer-ne el visionat per curiositat, però no prometo res perquè el temps lliure no és que em sobri pas. Així, doncs, comencem amb les meves impressions d'aquest esperat film, amb el mínim d'spoilers possible.

Amb el títol de Dune, i en pantalla Dune: Part One, per no enganyar ningú sobre el que és i perquè no hi hagi espectadors que se'n vagin indignats de la sala, aquesta versió de 2021 dirigida per Denis Villeneuve (Arrival (Oscar al Millor Director), Blade Runner 2049...) adapta la primera part de la primera novel·la de Frank Herbert, de 1965.

El director afirmava que no hauria acceptat fer-ho d'una altra manera, atesa la riquesa i la complexitat de l'univers que s'hi descriu, i encara que hi ha massa sagues que, sobretot en la seva última entrega, fan sospitoses divisions que semblen enfocades a augmentar els ingressos, després de veure aquesta Dune he de dir que, en els seus 155 minuts, el ritme amb què se'ns presenten els personatges i els esdeveniments em sembla adequat, ni precipitat ni allargassat.

El seu protagonista és en Paul Atreides (Timothée Chalamet), l'hereu de la Casa Atreides, del planeta Caladan, que és el típic personatge principal jove i ambiciós que veu com el seu entorn el sobreprotegeix tant per l'edat que té com per la seva posició, i que resulta que té un destí profètic. 

En no conèixer prèviament l'actor i estar enlluernat per altres noms del repartiment he de dir que no em cridava gaire l'atenció, però era evident que la trama giraria al seu voltant i trobo que Chalamet fa una interpretació prou bona de l'evolució del personatge.

L'aspecte més interessant del noi, encara que cada cop sigui més bon lluitador i estigui rebent la formació adequada per succeir son pare quan arribi el moment, és que la seva mare (Lady Jessica, una membre de les "bruixes" Bene Gesserit interpretada per la Rebecca Ferguson) l'ha entrenat en unes altres arts, més místiques, i això li proporciona unes habilitats que inclouen visions aparentment del futur, on hi veu de manera recurrent una noia, interpretada per la Zendaya (la Mary Jane de les pel·lícules més recents de l'Spider-man), que jugarà un paper molt important al darrer tram del film i, per descomptat, a la seva futura seqüela.

Dune té un repartiment espectacular, amb noms que inclouen Oscar Isaac (la nova trilogia de Star Wars, entre altres films i sèries de televisió en què ha aconseguit molt de renom en els darrers anys), que fa de duc Leto Atreides; Josh Brolin, que és en Gurney Halleck, mestre d'armes de la casa Atreides i mentor d'en Paul; Jason Momoa (Aquaman, Justice League, Game of Thrones, Stargate Atlantis...) fa de Duncan Idaho, el pilot i lluitador a les ordres dels Atreides que més admira el protagonista; Stellan Skarsgård, que interpreta el Baró Harkonnen, enemic principal de la Casa Atreides; Dave Bautista (Guardians of the Galaxy, Blade Runner 2049), el nebot del baró; Javier Bardem com a Stilgar, líder de la tribu Fremen; o Charlotte Rampling com a Reverenda Mare de les Bene Gesserit.

Presentats els personatges principals, la pel·lícula té una trama d'intrigues polítiques, guerres i traïcions que es desplega, com deia al principi, a un ritme molt adequat tenint en compte la seva complexitat, i troba un equilibri ideal a l'hora de no ser excessivament críptica ni donar-nos-ho tot mastegat, de manera que si arribem a tenir la sensació que no entenem les intrigues polítiques que s'hi mostren, dura ben poc. 

A més, els llargs silencis que acompanyen les escenes de contemplació, que veig que són característiques del director, ajuden a posar les idees en ordre i elaborar teories. 

Parlant d'això, ens podem preparar -el títol tampoc enganya- per fer-nos un tip de veure sorra, però al planeta Arrakis, desitjat per les diferents grans cases perquè hi creix una valuosíssima espècia, la sorra amaga no només una misteriosa tribu, sinó també uns cucs gegants que són el principal perill per als foranis i els protagonistes de les escenes de més tensió.

Dune és una pel·lícula més aviat lenta -reconec que, tot i agradar-me, hi va haver diversos moments en què pensava que farien el tall i no, semblava que no arribava mai-, però la trama avança i va posant les bases de la gran (?) història que s'acabarà a la segona part, encara sense data, i ja veurem si tot plegat va prou bé com perquè la resta de llibres de la saga de Herbert tinguin també una adaptació. De moment, però, Dune ha tornat i ho ha fet amb un llargmetratge, per fi, digne del mite literari.

Lectures: Grand Dolls

D'un temps ençà, Planeta Cómic està reeditant l'obra d'Osamu Tezuka en un format no apte per a totes les butxaques, sinó orientat al públic més gurmet, potser amb la intenció de satisfer les necessitats d'aquest nínxol, malgrat que en el passat el manga "clàssic", fins i tot el del Déu del Manga, fracassava comercialment.

Això està molt bé, però encara ho està més quan s'hi afegeixen obres inèdites fins ara, com va ser el cas de Cráter o Dust 8 -de la qual espero parlar aviat-. Per acabar-ho de rematar, tot i que per motius de feina acostumo a estar al cas de futurs llançaments de bona part del manga que es publica al nostre mercat, l'obra que avui ens ocupa no va passar per les meves mans en cap procés de la revisió, i ni tan sols en coneixia l'existència, de manera que el seu llançament ha estat una notícia molt positiva, per a mi, tant pel caràcter inèdit de l'obra com perquè, com he explicat, no l'esperava pas.

Parlo de Grand Dolls, una obra que es va publicar a la revista Shônen Book, ja desapareguda i predecessora de la Shônen Jump, durant l'any 1968 i que aquí ens arriba per primer cop directament en un volum gran i de tapa dura, d'acord amb la Biblioteca Tezuka que des de fa uns anys està publicant Planeta. Pot sobtar, però, que sigui un volum força mes prim del que estem acostumats a veure a la col·lecció, però és que en aquest cas no és un integral ni conté 2 o 3 volums estàndard com en el cas de Black Jack o Astroboy. 

En poc més de 300 pàgines, Tezuka ens ofereix un relat sobre la invasió de cossos, però amb un gir personal per donar a aquesta idea clàssica un toc d'originalitat.

El protagonista de l'obra és en Tetsuo Utsuki, amb el sobrenom de Tecchin, un nano de secundària normal i corrent, a qui no li agrada dur la contrària a ningú ni destacar, que un dia es troba una noia inconscient al carrer. 

Quan va a buscar ajuda i torna a aquell punt el que hi troba en el seu lloc és un ninot, que s'endú a casa i que, just després de reparar-ne una part lleugerament trencada, pren la forma de la noia que ell havia vist.

A partir d'aquí se succeeixen els misteris, perquè la noia li diu que és una Grand Doll, uns ninots amb vida que agafen la forma de persones reals, i li diu a en Tecchin que ell també n'és un, cosa que ell nega categòricament.

Tot i que més enllà d'aquesta revelació la noia, que es presenta després com a nova alumna a la classe d'ell, sembla que vulgui fer com que aquella conversa no ha tingut mai lloc, el cert és que el comportament de tots dos crida l'atenció d'uns misteriosos i poderosos enemics que els persegueixen i que també són Grand Dolls.

No cal explicar més coses de la trama, tampoc és que tingui gaire sentit fer-ho: hi trobarem persecucions, combats i girs de guió, amb molta acció i una narrativa dinàmica com la que tan bé dominava el desaparegut mestre Osamu Tezuka.

També hi ha lloc per al caos i l'humor de vegades autoreferencial (amb algun cameo de l'autor), elements característics de Tezuka que poques vegades quedaven fora de les seves obres, però val a dir que malgrat l'angoixa que es desprendria normalment d'una trama com aquesta, el cert és que Grand Dolls no és un manga fosc, excessivament dramàtic ni inquietant.

S'ha de prendre més aviat com un còmic d'acció sense grans pretensions, i en aquest punt he de dir que és divertit i amè, però no el considero pas de les millors aportacions del mestre Tezuka. Fins i tot trobo que fa l'efecte que amb més pàgines hauria pogut desenvolupar millor algunes coses i alguns personatges (els pares del protagonista, sense anar més lluny), i que no queda del tot clar quin era el propòsit final de l'enemic. Fa la sensació, tot i tenir un final, que han quedat coses pel camí.  

Lectures: The Mysterious Underground Men

No és una cosa que acostumi a fer, diria fins i tot que és el primer cop, però com que no vull que hi hagi tan poques entrades sobre lectures -encara que és normal, perquè el consum de llibres i còmics és més lent que el de pel·lícules i sèries-, reciclo una entrada que havia escrit en un altre blog, col·laboratiu -que no s'actualitza des de 2015 i que al final només duia jo i per això va acabar plegant-, i en aquell cas en castellà. 

Per tant, és una traducció d'un text que era meu de tota manera, i a més no és una simple traducció, sinó un reciclatge amb molta reescriptura, així que espero que m'ho perdoneu. I, què carai, es tracta d'una obra d'Osamu Tezuka, que sempre m'agrada parlar d'aquest senyor.

The Mysterious Underground Men, en japonès Chiteikoku no kaijin, és un manga publicat directament en format llibre l'any 1948, i si el vaig poder llegir va ser perquè el 2013 es va publicar als Estats Units una edició en teoria facsímil, però que en realitat és una imitació de l'aspecte envellit i tacat que tindria un llibre de l'època, tot plegat enquadernat, això sí, en anglès, tapa dura i un disseny d'acord amb la línia Ten-Cent Manga de l'editorial PictureBox Inc., a més d'un interessant i extens epíleg.

Independentment de la fidelitat material d'aquesta obra, sí que és veritat que, tot i que no hi estem acostumats, som davant d'una obra del Déu del Manga d'època i en versió primigènia, no pas un d'aquests remakes habituals en l'autor. 

Aquí el dibuix és més "antiquat", més genuí per tant, i en color (bitò, però), mal posat, brut, etc. Tot plegat fa que la sensació sigui força autèntica i d'importància històrica, només traït per l'esmentada enquadernació i pel fet que el text està traduït a l'anglès.

Així, som davant d'un manga de Tezuka dels anys 40 tal com eren realment, i en aquest cas és un relat "llarg" (per a l'època, d'aquí que es conegués com a "story manga" aquesta mena de còmics), de prop de 150 pàgines, argumentalment senzill, però en el qual veiem les característiques pròpies de l'autor en aquells anys: aventures, narració dinàmica, "actors" del Tezuka Star System...  

A The Mysterious Underground Men hi ha aventures i ciència-ficció, amb la improbable premissa d'un nano de primària que construeix una màquina per travessar la Terra per dins, després que el seu pare morís en un accident d'avió i ell li prometés que inventaria un mitjà de transport més segur. Calia que fos mentre encara anava a l'escola? No, però a Tezuka això li era igual. I, al capdavall, es tractava de fer que el públic infantil s'identifiqués amb el protagonista.

El cas és que en el viatge inaugural de la màquina els humans es topen amb una civilització que viu al subsòl i que té la intenció de conquerir la superfície, cosa que dona lloc a enfrontaments i al clímax de la història. 

A més de personatges clàssics de la bibliografia de Tezuka (l'esmentat Tezuka Star System) com el protagonista Ken'ichi, l'Acetylene Lamp o l'aquí debutant Ham Egg, en aquest manga destaca el conill Mimio (a la imatge de dalt i a la de sota), un secundari de luxe que és un conill amb capacitats humanes -proporcionades per un experiment científic- i la intenció de ser reconegut com un humà més.

No és una història revolucionària, al capdavall és força desconeguda i cap editorial d'aquí -almenys de moment- s'ha interessat per portar-la malgrat el renovat interès per l'autor que ens està proporcionant reedicions i comença a dur-nos obres fins ara inèdites, i no és gaire estrany. 

The Mysterious Underground Men quedaria lluny del que podem considerar una obra mestra o una imprescindible d'Osamu Tezuka, però no podem negar-ne la importància històrica, a més que, malgrat el seu estil visual infantil, té un desenllaç força tràgic sobre el que no em vull estendre, de manera que algun gir inesperat sí que té, i ens deixarà tocadets. 

En tot cas, es tracta d'una de les seves primeres obres, com deia més amunt amb les característiques que definien el mestre (dibuix dinàmic i cinematogràfic, poc text, grans vinyetes -aquí fins i tot hi ha il·lustracions de doble pàgina-...), i només per això ja val la pena, però com que el que és el dibuix no està retocat i, per tant, és una versió original, a més de l'edició "facsímil" i un epíleg ple d'informació interessantíssima pel que fa a la seva creació, en recomano encara més la lectura, si bé ja està descatalogat. 

        

Lectures: La fi de l'eternitat

Últimament no estic llegint gaire, ni còmics, ni encara menys llibres. Per manca de temps, però també perquè estic dedicant el poc temps que tinc principalment als videojocs. És per això, també, que les entrades d'aquest blog s'han espaiat una mica, segons el moment, però és quelcom que vull solucionar, així com faré tot el que pugui per acabar llegint 12 llibres en els 12 mesos que haurà durat l'any. 

De moment, però, la cosa ha començat malament: he acabat el primer a finals de maig, i encara gràcies que he fet una embranzida final forta, i és que si he volgut rellegir aquest llibre després de no sé quants anys és perquè me n'havia quedat un regust molt bo, i ara he pogut recordar per què.

La fi de l'eternitat (en poso la portada de la primera edició en anglès, de 1955, perquè de la catalana que tinc jo no n'he trobat cap imatge d'una mínima qualitat), d'Isaac Asimov, s'ha beneficiat dels anys que han passat des de la primera lectura, perquè amb l'edat que tinc ara gaudeixo dels llibres encara més, amb un nou punt de vista, i la meva cèlebre mala memòria per als arguments em permet fer-ho i divertir-me com el primer dia, sense esperar les sorpreses o els girs argumentals.

Això ja em va passar amb la trilogia de La Fundació, que no vaig ressenyar, però del llibre que protagonitza aquesta entrada tenia ganes de parlar-ne. I és que em fascinen les històries de viatges en el temps, i aquesta té un punt d'originalitat que la fa especial.

  

El protagonista de la novel·la, Andrew Harlan, és un Tècnic que treballa a l'Eternitat, un "lloc" des d'on es duen a terme Canvis de Realitat per tal de protegir la raça humana de la seva estupidesa. És un home solitari, marginat perquè la seva tasca consisteix a implementar aquests canvis que podrien acabar afectant qualsevol persona, encara que les ordres vinguin de dalt i ell no en sigui èticament responsable, i ben aviat sabem, perquè la narració fa algun flashforward, que s'acaba rebel·lant contra aquest sistema de viatges en el temps. 

No sé per què, però últimament, amb lectures com 1984 o Un món feliç, em trobo protagonistes de característiques similars que també s'acaben enfrontant tots sols a un règim amb què no estan d'acord, però del qual inicialment formaven part amb una lleialtat tan gran com la de qualsevol dels seus iguals. 

La fi de l'eternitat s'acosta força ràpid al punt d'inflexió que hauria de conduir ràpidament a un clímax, sense voler entrar en detalls, però Asimov aconsegueix fer que la segona meitat del llibre sigui tremendament interessant en un tram final llarg però emocionant i amb girs argumentals que potser algun cop veiem venir, però no per això són menyspreables.

Com passa als dos llibres que he esmentat, i suposo que és producte del masclisme que encara impera, una dona és la desencadenant de la "crisi", però de tota manera el que és fascinant d'aquesta novel·la clàssica de la ciència-ficció és com l'autor, tot i tenir formació científica entre moltes altres, ens explica les diverses accions del protagonista sense comprometre's amb conceptes tecnològics que haurien pogut quedar obsolets poques dècades després de la publicació original de la història, ni amb descripcions detallades de societats futures -si algú busca això s'endurà una decepció-, i alhora fent interessants aquests moviments gegantins a segles de tan endavant que ens marejaríem si hi penséssim seriosament i ens intentéssim imaginar com serà llavors la societat humana.

Al final tot això de l'Eternitat, els viatges temporals, els Canvis de Realitat i fins i tot el tema de les paradoxes associades a aquesta mena d'històries, que sempre sorgeixen i ens podrien fer estar hores discutint els nostres punts de vista mentre ens surt fum del cap, comparteix importància, en forma de context argumental, amb les reflexions que els personatges fan sobre el destí de la humanitat, l'amor, el determinisme, el lliure albir, el desenvolupament tecnològic...

És per això que deia al principi que La fi de l'eternitat és una novel·la sobre viatges en el temps amb un punt original, diferent. Per cert, va tenir dues adaptacions cinematogràfiques: una d'hongaresa de 1976 i una de soviètica el 1987. I des de fa una dècada hi ha el projecte de convertir-la en una pel·licula de Hollywood. Ja veurem si s'acaba fent i si és tan interessant com el llibre.