Lectures: Les tenebres i l'alba

Feia molt de temps que no escrivia una entrada amb una crítica literària, i no és perquè em fes mandra, sinó perquè el darrer llibre que he llegit m'ha ocupat mesos. Lluny queda el meu rècord històric de lectures anuals que vaig aconseguir l'any passat, amb 22 llibres en 12 mesos, i no comptava pas amb ni tan sols acostar-m'hi, però tampoc esperava que una sola obra em durés uns mesos.

Tampoc és que no m'hagi agradat, al contrari: m'ha agradat molt, ja us ho avanço. Però és un llibre de 900 pàgines, per les dinàmiques familiars cada cop em costa més trobar temps lliure per fer el que a mi m'agrada i ja no tinc precisament vint anys, així que per molta força de voluntat que aconsegueixi aplegar, posar-me a llegir al llit passades les onze de la nit, estirat i recolzant-me sobre un colze és gairebé una garantia de llegir entre cinc i deu pàgines al dia. Tanmateix, ara que estic de vacances li he fumut canya i l'últim terç de la novel·la ha estat superat a un ritme força respectable. 

Després d'aquest llarg preàmbul toca parlar de Les tenebres i l'alba, de Ken Follett, que és el quart llibre de la saga Els pilars de la Terra però cronològicament va el primer de tots, és a dir que es tracta d'una preqüela.

Publicada en anglès originalment l'any 2020, aquesta novel·la històrica se situa entre els anys 997 i 1007, i ens explica, com es podia esperar d'un llibre d'aquesta sèrie, una història èpica i amb estira-i-arronses que ens tindran sovint amb l'ai al cor, protagonitzada per uns personatges que, amb les seves accions i els seus plans, posen els fonaments del que serà l'escenari físic i històric amb què arrenca el ja mític best-seller de 1987. 

Aquesta vegada el relat el teixeixen quatre personatges principals, que són l'Edgar, el fill d'un constructor de vaixells que, juntament amb la seva família, s'ha de reubicar i reinventar lluny el seu poble; la Ragna, la filla d'un comte normand que se'n va a Anglaterra per casar-se amb l'ealdorman de Shiring; l'Aldred, un monjo que vol convertir Shiring en un centre cultural; i el bisbe Wynstan, un home pèrfid, malvat, que és el gran dolent d'aquest relat.

No hi ha gaire cosa més per explicar de la premissa de l'obra, però hi veiem, com era d'esperar, lluites de poder, desgràcies, tragèdies, drames, romanticisme i tot el que podríem esperar d'un llibre de la saga, que ens té acostumats a fer-nos patir veient els cops que el destí clava als personatges bons i la quantitat d'obstacles que posa als seus somnis i desitjos, mentre que els dolents sembla que se surtin de tot.

Després de tres llibres ambientats al mateix univers i coneixent la manera de fer de l'autor, tot plegat esdevé una mica massa previsible, però alhora no podem evitar -si les condicions són les adequades, com comentava al principi- passar pàgines i pàgines, perquè Follett és un mestre a l'hora d'atrapar amb la seva construcció de personatges, el ritme just per fer amè qualsevol dels capítols, i els girs de guió col·locats als moments adequats, mentre descriu una època i uns costums sobre els quals s'ha documentat i ens fan viatjar a una època i un lloc que, en realitat, ens queden molt lluny.

Un relat, doncs, molt satisfactori, si bé en termes generals potser ja no té el mateix impacte perquè és més del mateix. Però quan aquest "mateix" és tan interessant i familiar, la veritat és que almenys jo no em puc queixar. Em temo, tanmateix, que he d'acabar amb una nota una mica negativa, i és que la traducció al català, que aquest cop està feta a sis mans -coses que passen al mercat editorial de vegades, normalment per culpa de les dates ajustades dels encàrrecs-, traspua diferents estils traductològics, cosa que es nota, per exemple, en fragments que estan més plens que altres de calcs del castellà o de l'anglès, però malauradament aquesta manca d'una revisió final és quelcom que s'està normalitzant a l'edició de llibres en català. 

Deixant això de banda, si sou fans de la saga, no us perdeu aquest llibre. I ara ja n'hi ha un altre, que llegiré espero que d'aquí a no gaires mesos, que se'n va a l'altre extrem per situar-se al final (?) cronològicament parlant. En parlaré.

 
 

Lectures: L'illa del doctor Moreau

Feia molts anys que no agafava cap llibre en préstec, però un dia que vam anar a la biblioteca per primer cop amb la meva filla i li vam agafar uns llibres la meva mirada es va topar amb la recent edició en català per part d'Angle Editorial d'un clàssic de la literatura de ciència-ficció i, malgrat que a casa tinc llibres pendents de llegir i rellegir, i que ja fa temps que prefereixo llegir en anglès aquells llibres que es van escriure en aquest idioma, em va quedar el neguit de llegir, per primer cop, aquest títol que havia tornat a la meva ment perquè se l'esmenta en una sèrie de televisió que, en escriure aquestes línies, estic acabant de mirar (i que tindrà la corresponent entrada en aquest blog d'aquí a no gaire).

El cas és que vaig fer un cop de cap, el vaig reservar i me'l vaig començar a llegir, i ara que me l'he acabat puc fer-ne la ressenya, advertint que és el primer cop que el llegeixo i que, fins ara, només sabia que era un llibre que existia i que se n'havia fet una adaptació cinematogràfica l'any 1996 no gaire reeixida.

L'illa del doctor Moreau, publicada per primera vegada en anglès el 1896 i escrita per H. G. Wells, considerat un dels pares de la ciència-ficció i autor també de La màquina del temps (1895), L'home invisible (1897) i La guerra dels mons (1898) com a obres més destacades, és un fascinant relat que gairebé podríem considerar també de terror. 

Narrat com l'experiència traumàtica d'un nàufrag, l'Edward Prendick, recollida en uns escrits que troba i divulga el seu nebot, la novel·la explica com els seus rescatadors el duen a una illa remota, considerada oficialment deserta, en què troba unes criatures abominables i el científic boig, el doctor Moreau del títol, que s'ha encarregat que siguin així.

El punt de vista és el del propi protagonista, que tot desorientat -cosa que es trasllada encertadament al lector- és testimoni d'unes situacions i l'existència d'unes criatures, barreja d'animals i humans, que fan que desitgi amb totes les seves forces sortir d'allà, cosa aparentment impossible. 

Però, sobretot, es permet reflexionar sobre l'ètica de l'enginyeria biològica -terme que no fa servir i que suposo que no s'estilava a finals del segle XIX-, així com l'autor aprofita la novel·la per reflectir la polèmica sobre la vivisecció d'animals que hi havia a l'època de la seva publicació. De pas, també, assistim a la creació d'una mena de religió en el petit univers de l'illa, i com els seus responsables s'aprofiten de la inferior intel·ligència dels "creients" per implementar-la.

L'illa del doctor Moreau és el que esperaria d'un llibre de ciència-ficció d'aquells anys: més intriga, ambientació angoixant i fets estrafolaris que no pas plausabilitat científica. De vegades envejo els autors (i les autores, no oblidem Mary Shelley amb Frankenstein) d'aquells temps en què es podia escriure qualsevol cosa sense cenyir al realisme que s'exigeix ara a qualsevol títol del gènere, sigui en el format que sigui, perquè hom se'l prengui seriosament. 

En tot cas, és un llibre amè, dels que fan venir ganes de saber què passa després de cada escena que hi llegim, amb una prosa senzilla i directa -o almenys així la transmet la traducció d'Albert Pijuan, que també en fa la introducció-, cosa que en molts clàssics de la literatura costa de trobar independentment de l'interès de la història que expliquen, i no m'estranya que tant per això com per la seva premissa sigui una obra tan influent i tan homenatjada a l'argument o en forma de picades d'ullet en tantes obres literàries, televisives, cinematogràfiques (comptant-hi tres adaptacions, inclosa la molt fallida de 1996) o fins i tot en videojocs des que es va publicar per primer cop.