Lectures: Les tenebres i l'alba

Feia molt de temps que no escrivia una entrada amb una crítica literària, i no és perquè em fes mandra, sinó perquè el darrer llibre que he llegit m'ha ocupat mesos. Lluny queda el meu rècord històric de lectures anuals que vaig aconseguir l'any passat, amb 22 llibres en 12 mesos, i no comptava pas amb ni tan sols acostar-m'hi, però tampoc esperava que una sola obra em durés uns mesos.

Tampoc és que no m'hagi agradat, al contrari: m'ha agradat molt, ja us ho avanço. Però és un llibre de 900 pàgines, per les dinàmiques familiars cada cop em costa més trobar temps lliure per fer el que a mi m'agrada i ja no tinc precisament vint anys, així que per molta força de voluntat que aconsegueixi aplegar, posar-me a llegir al llit passades les onze de la nit, estirat i recolzant-me sobre un colze és gairebé una garantia de llegir entre cinc i deu pàgines al dia. Tanmateix, ara que estic de vacances li he fumut canya i l'últim terç de la novel·la ha estat superat a un ritme força respectable. 

Després d'aquest llarg preàmbul toca parlar de Les tenebres i l'alba, de Ken Follett, que és el quart llibre de la saga Els pilars de la Terra però cronològicament va el primer de tots, és a dir que es tracta d'una preqüela.

Publicada en anglès originalment l'any 2020, aquesta novel·la històrica se situa entre els anys 997 i 1007, i ens explica, com es podia esperar d'un llibre d'aquesta sèrie, una història èpica i amb estira-i-arronses que ens tindran sovint amb l'ai al cor, protagonitzada per uns personatges que, amb les seves accions i els seus plans, posen els fonaments del que serà l'escenari físic i històric amb què arrenca el ja mític best-seller de 1987. 

Aquesta vegada el relat el teixeixen quatre personatges principals, que són l'Edgar, el fill d'un constructor de vaixells que, juntament amb la seva família, s'ha de reubicar i reinventar lluny el seu poble; la Ragna, la filla d'un comte normand que se'n va a Anglaterra per casar-se amb l'ealdorman de Shiring; l'Aldred, un monjo que vol convertir Shiring en un centre cultural; i el bisbe Wynstan, un home pèrfid, malvat, que és el gran dolent d'aquest relat.

No hi ha gaire cosa més per explicar de la premissa de l'obra, però hi veiem, com era d'esperar, lluites de poder, desgràcies, tragèdies, drames, romanticisme i tot el que podríem esperar d'un llibre de la saga, que ens té acostumats a fer-nos patir veient els cops que el destí clava als personatges bons i la quantitat d'obstacles que posa als seus somnis i desitjos, mentre que els dolents sembla que se surtin de tot.

Després de tres llibres ambientats al mateix univers i coneixent la manera de fer de l'autor, tot plegat esdevé una mica massa previsible, però alhora no podem evitar -si les condicions són les adequades, com comentava al principi- passar pàgines i pàgines, perquè Follett és un mestre a l'hora d'atrapar amb la seva construcció de personatges, el ritme just per fer amè qualsevol dels capítols, i els girs de guió col·locats als moments adequats, mentre descriu una època i uns costums sobre els quals s'ha documentat i ens fan viatjar a una època i un lloc que, en realitat, ens queden molt lluny.

Un relat, doncs, molt satisfactori, si bé en termes generals potser ja no té el mateix impacte perquè és més del mateix. Però quan aquest "mateix" és tan interessant i familiar, la veritat és que almenys jo no em puc queixar. Em temo, tanmateix, que he d'acabar amb una nota una mica negativa, i és que la traducció al català, que aquest cop està feta a sis mans -coses que passen al mercat editorial de vegades, normalment per culpa de les dates ajustades dels encàrrecs-, traspua diferents estils traductològics, cosa que es nota, per exemple, en fragments que estan més plens que altres de calcs del castellà o de l'anglès, però malauradament aquesta manca d'una revisió final és quelcom que s'està normalitzant a l'edició de llibres en català. 

Deixant això de banda, si sou fans de la saga, no us perdeu aquest llibre. I ara ja n'hi ha un altre, que llegiré espero que d'aquí a no gaires mesos, que se'n va a l'altre extrem per situar-se al final (?) cronològicament parlant. En parlaré.

 
 

Lectures: Una columna de foc

Quan agafes un nou llibre d'un autor que t'agrada és inevitable tenir certes expectatives, que si més no en el meu cas acostumen a ser satisfetes.

Tot i així, a la saga Els pilars de la Terra, cada cop que en llegeixo una entrega, gruixudes com n'hi ha poques, m'enamoro dels personatges i la història d'una manera que penso que no els podré oblidar. Bé, "cada cop" pot semblar exagerat quan només se n'han llegit dos llibres, però ara ja n'he llegit el tercer i, sense que pugui oblidar els altres dos -argumentalment sí que n'oblido prou coses per poder-los rellegir al cap d'uns anys, però la sensació general i els protagonistes perduren-, he de dir que el senyor Ken Follett va tornar a aconseguir una novel·la addictiva i uns personatges que ens fem nostres i amb els que patim i ens emocionem durant les més de 900 pàgines del llibre. 

Una columna de foc (A Column of Fire) és el títol de la tercera part de la saga, publicat originalment al Regne Unit el 2017, i se situa uns 200 anys després de l'anterior entrega, cosa que ajuda a passar pàgina (mai més ben dit) pel que fa al lligam sentimental amb els personatges ja coneguts, aquí referències històriques esporàdiques, com ja havia passat al segon llibre respecte al primer.

La història, novament, s'allarga durant dècades, començant l'any 1558 i amb la fictícia Kingsbridge com a punt de partida, però el context històric en què se situa, que aquí agafa una importància més gran que als dos llibres anteriors, porta els seus personatges principals a moure's per Europa (i a alguns, participar en batalles navals i tot), atès que la trama té lloc en l'època de la guerra entre catòlics i protestants, literal en segons quins moments i llocs.

Sense voler ni poder entrar en detall en la història en si, aquesta vegada coneixem personatges també inoblidables com en Ned Willard i la Margery Fitzgerald, l'amor ple d'entrebancs que repeteix -però amb circumstàncies i resultats diferents- la fórmula dels d'en Jack i l'Aliena i en Merthin i la Caris, l'ultracatòlic Rollo, germà de la Margery, l'ambiciós francès Pierre Aumande, la valenta Sylvie Palot o l'Alison McKay, l'amiga inseparable de la Maria Estuard.

I aprofito el final d'aquest breu repàs de personatges per dir que a Una columna de foc hi apareixen un munt de personatges històrics reals, i de l'àmbit reial, perquè les intrigues polítiques tenen una influència directa i indiscutible en les disputes religioses que condicionen la vida dels nostres protagonistes i antagonistes.

Kingsbridge i la seva catedral ja no són, en absolut, el centre al voltant del qual gira el relat, i esdevenen senzillament la terra natal d'alguns dels personatges. Com un recordatori d'on ve tot plegat. 

Veiem com els personatges, segons el cas, progressen, cauen, es tornen a aixecar, s'enamoren, se sacrifiquen, arrisquen la vida per allò en què creuen i ens fan reflexionar sobre el respecte a les creences de cadascú, si més no els que són més moderats dels dos bàndols, perquè els extremistes el que fan és atiar el conflicte, la misèria i la tragèdia.

I tot això ens ho explica Follett amb la seva mestria a l'hora de fer-nos empassar centenars de pàgines i a través de canvis constants de punt de vista, de manera que ens impliquem emocionalment en totes les subtrames. Potser us agrada més que Els pilars de la terra o Un món sense fi, potser no, però si dieu que no és un llibre amè estareu mentint.

Lectures: Els pilars de la Terra

Els best sellers tenen aquella cosa de desprestigi perquè són supervendes que s'ha llegit tot Déu, són fàcils de llegir i al capdavall són literatura per a les masses. Els falta, per dir-ho d'alguna manera, l'estatus aconseguit per les grans obres de la literatura universal. 

El temps dirà si, per exemple al segle XXII o XXIII, mirant enrere seran reverenciades artísticament com no ho són ara, que només són populars i fan diners -coses realment útils per als escriptors, tot s'ha de dir-, encara que seria un bon canvi de tendència respecte als llibres considerats imprescindibles, però els autors dels quals no van veure gaires calés en vida, si és que en van veure. 

En fi, que divago: he acabat la relectura d'un clàssic modern, un dels llibres més populars, amb 26 milions de còpies venudes, i l'he rellegit perquè em venia de gust, però també perquè fa uns mesos me'n vaig comprar la tercera part i volia repassar les dues anteriors abans de posar-m'hi. He trigat uns mesos en rellegir aquest llibre, però, i és que no disposo de gaire temps lliure. Però n'he gaudit cada pàgina.

Els pilars de la Terra, de Ken Follett, va ser publicat per primer cop en anglès el 1989, i recordo que fa molts anys l'estava llegint en castellà, de la col·lecció de la meva mare, i va sortir-ne una edició en català per a quioscos que és la de la foto, i que també és la que jo tinc perquè me'l va comprar. Vaig mirar la pàgina per on anava i vaig continuar per allà. Ha estat ara, doncs, que l'he llegit per primer cop sencer en català.

1.275 pàgines amb tapa dura que contenen un relat de ficció històrica ambientat al segle XII a Anglaterra i que si he trigat mesos en llegir ha estat perquè, com dic més amunt, no tinc gaire temps, i l'he de repartir entre les diverses categories que conformen el meu lleure, i a la lectura li dedico segurament un dia a la setmana i estonetes robades. 

Però és una novel·la tremendament amena, amb un seguit de personatges principals carismàtics amb els quals ens impliquem emocionalment, sigui perquè els estimem o, al contrari, perquè els odiem.

Tot gira al voltant de la construcció de la catedral del fictici poble de Kingsbridge, projectada pel que sembla el protagonista al principi de la història, en Tom Builder, que arrossega una família que pateix fam per culpa d'haver-se quedat sense feina en produir-se la ruptura del compromís entre l'Aliena, filla d'un comte, i en William, fill d'un senyor menor. 

Amb només aquestes línies ja veiem com s'interrelacionen les circumstàncies de diversos personatges, però passen moltes coses més, i hi ha altres figures importants, com el monjo Philip, el petit Jack, el clergue malvat Waleran Bigod o la misteriosa Ellen. Com és costum en qualsevol relat pensat per a enganxar els lectors, veurem patir els bons, moltíssim, i prosperar els dolents, i quan les coses sembla que milloren per als bons, nous cops del destí, alguns de tràgics, els tornen a enviar al fang. 

El temps, després de molts girs inesperats i trepidants, posa les coses al seu lloc, tot i que cada bàndol en paga un preu més petit o més gran quan toca fer balanç final. El que és important és que Els pilars de la Terra ens explica gairebé 40 anys de les seves vides, amb el rerefons d'una guerra civil pel tron d'Anglaterra que afecta directament el destí dels personatges i també el de la mateixa catedral. 

De tot plegat volem saber-ne més, els volem veure sortir-se'n o patir, segons el cas, però el que Follett ens n'explica sempre resulta interessant. Hi insisteixo perquè és això, trobo, el que fa que un best seller valgui la pena. 

M'han agradat molts llibres clàssics que, tot i així, tenen alguns fragments feixucs, que he hagut de fer un esforç per superar per tal de poder gaudir del conjunt, i no me n'he penedit. A Els pilars de la Terra, en canvi, no recordo cap moment que hagi desitjat que s'acabés, cap escena de cap personatge que m'hagi fet preguntar-me què els estaria passant als altres. 

La qualitat literària és quelcom que no discutiré, tampoc no he investigat quina és l'opinió dels experts, però com a producte d'entreteniment, que al capdavall és el que ha de ser, em sembla excel·lent. No és estrany, doncs, que s'hagi adaptat, per exemple, en forma de minisèrie de televisió (2010), i ben bona, per cert, amb intèrprets que després han despuntat, com la Hayley Atwell o l'Eddie Redmayne, però també veterans com en Donald Sutherland o l'Ian McShane.