Lectures: Guia galàctica per a autoestopistes

Hi ha llibres dels que he sentit a parlar durant anys, però que pel que sigui no vaig arribar a llegir quan van sortir o quan van estar de moda. Això no és cap problema en el cas de clàssics atemporals com Dràcula, però m'amoïna una mica quan són novel·les (o còmics) pensats per a edats que ja m'han quedat enrere, com passa amb el llibre de què parlaré avui, que novament vaig trobar per casualitat exposat a la biblioteca i que em vaig endur per mirar d'acabar les vacances amb ell, ja que en tenia un altre de començat.  

M'ha sorprès veure, però, que malgrat que se sol classificar com un llibre juvenil, i no dic que no ho sigui, sí que està prou lluny de ser infantil com per permetre'n gaudir-ne als 43 anys. Llàstima que no hagi estat amb 42, si enteneu el que vull dir.

Guia galàctica per a autoestopistes és la primera entrega d'una saga que va començar el 1979 -en aquest cas m'hauria estat impossible llegir-lo quan va sortir, però tampoc ho vaig fer durant les dècades següents- i de la qual no sabia res més que el nom i que era això: una saga. 

El seu autor, el britànic Douglas Adams (1952-2001), hi va plasmar un univers -mai més ben dit- d'allò més esbojarrat, amb un humor tan de la seva terra que no he pogut evitar que em recordés el Discmón del també desaparegut Sir Terry Pratchett, els llibres del qual vaig ressenyant en aquest blog tan bon punt me'ls vaig acabant.  

Amb el títol original de The Hitchhikers Guide to the Galaxy, aquesta novel·la de ciència-ficció i humor ens explica la història del pobre Arthur Dent, l'únic supervivent de la Terra, que és destruïda per una civilització alienígena perquè fa nosa per construir una autopista especial. 

L'Arthur se salva gràcies al seu estrany amic Ford Prefecte, que resulta que és un alienígena que recull informació de la Terra per afegir a la Guia galàctica per a autoestopistes del títol i que coneix el destí del planeta. A partir d'aquí, junts, viuen una aventura d'allò més divertida -per al lector, no per a ells- i plena de situacions absurdes mentre van coneixent altres alienígenes i també l'autèntic paper de la Terra en tot plegat.

L'autor demostra una imaginació desbordant en la construcció de l'univers de l'obra, però també en les situacions i els girs que té el llibre, que passa molt bé i que m'ha fet venir ganes de no trigar gaire a posar-me amb les continuacions, amb les quals la saga arriba als sis llibres -l'últim, escrit per una altra persona després de la seva mort- però, pel que sembla, de moment només n'hi ha tres en català. En qualsevol cas, estic molt content d'haver fet el pas i haver guixat de la llista de pendents aquest títol. 

 

Lectures: El color de la màgia / La llum fantàstica

Amb els anys que fa que escric blogs, alguna vegada m'ha passat que escrivia sobre alguna qüestió que ja havia tocat feia temps, i normalment me n'adono abans de publicar i només lamento la pèrdua de temps que representa, però això que faré avui és una repetició conscient... i només parcial, a més de justificada.

Fa uns anys em vaig estrenar a l'univers del Discmón, de Terry Pratchett, amb la lectura de la primera novel·la que el conforma... en l'original anglès. Tenia intenció d'anar-me'n comprant entregues en aquell idioma gràcies a uns preus competitius combinats amb habituals ofertes a Amazon, però aquestes rebaixes en llibres, possibles amb els d'importació gràcies a una legislació més benèvola per al consumidor fora de l'estat espanyol, han anat desapareixent, i després van començar a arribar les traduccions catalanes de Mai Més, més cares però... en català, de manera que me'ls vaig començar a comprar o a demanar per a ocasions com aniversaris i Reis.

Després de gaudir de diverses novel·les de la saga, i com que l'editorial catalana no està seguint l'ordre de publicació original -ni cal, tal com està fet aquest univers-, no ha estat fins ara que he llegit la traducció d'aquell primer llibre, que de manera excepcional dins del Discmón sí que té una seqüela directa i amb l'acció consecutiva i, com que els he llegit tots dos seguits, avui us porto una crítica literària barroera, com sempre, però de dos títols en un.

El color de la màgia, de 1983, enceta aquest estimat univers literari amb la presentació d'en Gratavent, un mag inútil perquè no sap fer cap encanteri, que sobreviu com pot però que no sent una vergonya gaire extrema pel fet d'anar tirant, si cal, entabanant qui calgui.

Repudiat pels seus col·legues, si és que se'n pot dir així malgrat que no exerceix, en Gratavent troba algú que l'admira, per desconeixement, en la figura d'en Doslliris, un turista d'una altra regió del Disc que esdevé el primer de la seva espècie i que, amb la seva extrema curiositat i ingenuïtat, una pila de calés i un bagul màgic, provoca una sèrie de conseqüències que condueixen el món al caos.

La primera novel·la en si mateixa ja és d'allò més divertida, amb les situacions absurdes i la sàtira que caracteritzen la saga sencera, però acaba en un cliffhanger, i és necessari llegir-se la segona, La llum fantàstica (1986), per saber com acaba tot plegat.

Aquí, en Gratavent s'ha convertit, sense voler-ho i per circumstàncies que m'estimo més no revelar aquí per si encara queda algú que no s'hagi endinsat en aquesta fascinant obra, en l'home més buscat del Disc, tot plegat en un context en què el món està a punt de ser l'objecte d'una terrible amenaça. Els nivells d'absurditat pugen, així com l'acció, i s'hi continua conformant aquest univers de personatges, llocs i situacions que parodien l'imaginari fantàstic occidental de màgia, éssers mitològics, bàrbars i decadència que tornarem a veure en novel·les posteriors, i que ens mantenen amb un somriure a la cara -o al cervell, si no som tan expressius- durant gairebé tota la lectura.

Tornar a llegir el primer llibre ha estat una experiència més interessant que no em pensava. He de dir que en recordava ben poca cosa, però no crec que sigui pel canvi d'idioma, sinó perquè dec tenir una memòria nefasta, i 4 anys per a mi són suficients per tornar a agafar un llibre com si fos gairebé la primera vegada. En certa manera va molt bé per rellegir sense la sensació constant d'estar repetint. M'agradarà llegir més aventures d'en Gratavent, protagonista també dels videojocs del Discmón, però quan arribaran més llibres de la saga dels mags és quelcom que només saben els de l'editorial Mai Més.

Lectures: Thermae Romae

El seinen, o manga per a públic masculí jove adult, té entre els seus subgèneres un que considero que és difícil de fer bé, i és el de l'humor. Un còmic d'humor per a adults, no perquè contingui sexe i/o violència sinó perquè les situacions facin gràcia als lectors més madurs i deixin freds els més menuts, no és una cosa fàcil de fer.

Ho demostra per exemple Las vacaciones de Jesús y Buda, o Saint Oniisan, l'altre manga d'aquest gènere en publicació per part de Norma Editorial, que ja vaig comentar que no trobava en absolut graciós, només entretingut i prou. En canvi, el que ressenyo avui, ja finalitzat amb 6 volums, són figues d'un altre paner: aquest és el seinen humorístic bo del catàleg de l'editorial.

I és que Thermae Romae tenia els ingredients per a triomfar, principalment una magnífica pensada de la seva autora, la Mari Yamazaki: unir dues civilitzacions allunyades en l'espai i sobretot el temps per allò que tenen en comú, que és la cultura dels banys públics.

Què passaria si un arquitecte romà de termes del segle II d.C. anés a parar al Japó actual a través de l'aigua de la banyera i es trobés envoltat d'una raça desconeguda que ha aplicat als banys públics avenços tecnològics inimaginables per a ell? 

La resposta a aquesta pregunta és el que conforma els 6 volums d'aquesta obra que va començar com una premiada història curta i que des de llavors s'ha endut el guardó Manga Taishô, ha tingut una sèrie animada en flash de 6 episodis el 2012, una pel·lícula d'imatge real aquell mateix any i una càlida acollida durant la seva serialització a la revista Comic Beam entre 2008 i 2013.

Entrant més en matèria, el seu protagonista és en Lucius Quintus Modestus, un arquitecte de termes dels darrers anys del govern d'Adrià que veu com la cultura termal està en decadència a la Roma del seu temps i ell mateix, com a professional, es va quedant sense idees. 

Un dia, accidentalment, es transporta al Japó modern en el primer d'un munt de viatges involuntaris que li permetran agafar idees per a solucionar problemes concrets amb què es troba, i de seguida esdevé gairebé una personalitat dins la societat romana i gaudeix del favor de l'emperador. 

L'estructura de la història és de capítols autoconclusius, però després n'hi comença a haver de dues o tres parts, i a la darrera meitat de l'obra ja ens trobem una trama contínua, perquè després que el protagonista vistiti diversos espais japonesos relacionats amb els banys (no tot són sento ni onsen) en troba un on fa certes amistats que esdevenen personatges secundaris recurrents i donen vida a la trama abans que aquesta perdi embranzida.

El resultat és un manga ben pensat, molt divertit —he rigut en veu alta més d'un cop, i això és raríssim en mi— i documentat (l'autora, que ha viscut fora del Japó durant bona part de la seva vida, és una enamorada de la civilització de l'Antiga Roma i els articles inclosos a la col·lecció ho demostren), que no busca la versemblança d'una obra normal de ciència-ficció de viatges temporals, però que es beneficia de la variant més divertida del subgènere: els desplaçaments involuntaris d'un personatge del passat al nostre present i la perplexitat que li provoca tot allò que hi descobreix. 

Una premissa que hem vist en d'altres històries, especialment al cinema, però que a Thermae Romae rep una capa d'originalitat que fa que no la puguem considerar gaire o gens inspirada en cap obra en concret. Si voleu un manga d'humor adult, doncs, us recomano sense cap dubte aquesta història, que a més té una extensió més que assequible.