Hi ha llibres dels que he sentit a parlar durant anys, però que pel que sigui no vaig arribar a llegir quan van sortir o quan van estar de moda. Això no és cap problema en el cas de clàssics atemporals com Dràcula, però m'amoïna una mica quan són novel·les (o còmics) pensats per a edats que ja m'han quedat enrere, com passa amb el llibre de què parlaré avui, que novament vaig trobar per casualitat exposat a la biblioteca i que em vaig endur per mirar d'acabar les vacances amb ell, ja que en tenia un altre de començat.
M'ha sorprès veure, però, que malgrat que se sol classificar com un llibre juvenil, i no dic que no ho sigui, sí que està prou lluny de ser infantil com per permetre'n gaudir-ne als 43 anys. Llàstima que no hagi estat amb 42, si enteneu el que vull dir.
Guia galàctica per a autoestopistes és la primera entrega d'una saga que va començar el 1979 -en aquest cas m'hauria estat impossible llegir-lo quan va sortir, però tampoc ho vaig fer durant les dècades següents- i de la qual no sabia res més que el nom i que era això: una saga.
El seu autor, el britànic Douglas Adams (1952-2001), hi va plasmar un univers -mai més ben dit- d'allò més esbojarrat, amb un humor tan de la seva terra que no he pogut evitar que em recordés el Discmón del també desaparegut Sir Terry Pratchett, els llibres del qual vaig ressenyant en aquest blog tan bon punt me'ls vaig acabant.
Amb el títol original de The Hitchhikers Guide to the Galaxy, aquesta novel·la de ciència-ficció i humor ens explica la història del pobre Arthur Dent, l'únic supervivent de la Terra, que és destruïda per una civilització alienígena perquè fa nosa per construir una autopista especial.
L'Arthur se salva gràcies al seu estrany amic Ford Prefecte, que resulta que és un alienígena que recull informació de la Terra per afegir a la Guia galàctica per a autoestopistes del títol i que coneix el destí del planeta. A partir d'aquí, junts, viuen una aventura d'allò més divertida -per al lector, no per a ells- i plena de situacions absurdes mentre van coneixent altres alienígenes i també l'autèntic paper de la Terra en tot plegat.
L'autor demostra una imaginació desbordant en la construcció de l'univers de l'obra, però també en les situacions i els girs que té el llibre, que passa molt bé i que m'ha fet venir ganes de no trigar gaire a posar-me amb les continuacions, amb les quals la saga arriba als sis llibres -l'últim, escrit per una altra persona després de la seva mort- però, pel que sembla, de moment només n'hi ha tres en català. En qualsevol cas, estic molt content d'haver fet el pas i haver guixat de la llista de pendents aquest títol.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada