Sèries: El joc del calamar (temporada final)

Ja vaig avisar fa uns mesos, que a l'estiu tornaríem a parlar d'aquesta sèrie, i encara que he trigat més del que em pensava no en veure-la, sinó en ressenyar-la, per fi parlaré de la tercera i última temporada del fenomen televisiu sud-coreà dels darrers anys.

Seré més breu aquest cop, però, perquè ara no ens trobem davant d'un salt de cap mena, ni d'una pàgina passada, sinó que la tercera temporada no és res més que el resultat de dividir la segona en dues parts, i la premissa de tot plegat ja va ser establerta a l'entrada que enllaço al principi d'aquest text. 

El joc del calamar s'ha acabat amb aquests sis episodis finals en què veiem el clímax d'aquesta sanguinària i pertorbadora història sobre el costat més fosc, però de vegades també el més solidari, de la naturalesa humana, tot plegat en el context d'un malaltís joc de participació semivoluntària.

 

En aquests últims moments som testimonis de decisions, traïcions, baralles brutals i les conseqüències, sobretot psicològiques, que la fallida rebel·lió de la segona part té en el protagonista. Hi veiem nous jocs, també, d'aquells que ens tenen en tensió constant perquè sabem que més d'un personatge hi morirà d'una manera violenta i traumatitzadora. 

 

Concretament (ara ve paràgraf d'spoilers) un fet i amagar en què alguns han de caçar i els altres amagar-se, un salt de corda a gran alçada -episodis d'altíssima tensió- i un joc d'empènyer els rivals al buit en què les negociacions sobre qui ha de morir són la clau. 

 

També ho sabíem, encara que no hi volguéssim pensar, però a mesura que avancen els episodis van quedant cada cop menys personatges vius, i en aquest tram final, de manera inevitable, ja comencen a ser els que coneixem perquè han estat caracteritzats prèviament, ja no són "farciment", diguem-ne, i malauradament només en pot quedar un, que sigui el guanyador, així que serem testimonis de morts doloroses des del punt de vista emocional.

 

I no sé a vosaltres, però a mi els d'aquesta segona edició del joc m'han caigut més bé, de manera que m'ha sabut més greu veure'ls morir. 

 

 

Trobo que, malgrat la meva sensació que amb la primera temporada la sèrie es podria haver acabat i no hauria passat res, va ser una bona idea fer-ne una continuació, plena d'acció, tensió i personatges d'allò més interessants, en què potser les escenes de l'exterior es fan una mica llargues i avorrides -si bé acaben tenint un sentit al clímax del final de tot-, i la transformació del pocapena del Gi-hun del principi de la primera temporada al protagonista amargat i sacrificat d'aquesta segona part val la pena de veure. I el final, per a mi, és d'allò més rodó. Tot queda ben lligat.

 

La repercussió que ha tingut aquesta sèrie és poc habitual, en imatge real, en produccions que no vinguin de països anglosaxons o del nostre propi mercat, també en forma de productes que s'han comercialitzat i en campanyes de tota mena, però penso que el seu impacte està justificat, i és que El joc del calamar no és només sang i fetge, que també, sinó un retrat de l'espècie humana que convida a reflexionar.