Lectures: Bermudillo, volum 5

Cada cop que he escrit una entrada sobre un volum de l'integral de Bermudillo he dit que m'agradaria llegir-los i parlar-ne més seguits, perquè n'estava publicant entrades més o menys anuals, i malgrat que aquest cop tenia la ferma intenció de solucionar aquest problema, m'adono que han passat més de tres anys des de la darrera ressenya.

Per acabar-ho d'adobar, tenia el recopilatori començat des de fa molt de temps, però per alguna raó em vaig posar amb altres coses i no ha estat fins ara que he llegit la part que em faltava. Disculpeu-me, doncs, perquè sé que el meu públic està desitjant llegir el que escric i, en especial, crítiques d'aquest clàssic del còmic neerlandès que fan caure el blog de la quantitat de visites que reben. 

Aquest cinquè integral de Bermudillo conté, com de costum, tres àlbums originals, publicats en neerlandès per primer cop, i respectivament, els anys 1986, 1988 i 1990. 

Al primer d'ells, que és el que vaig llegir abans d'una aturada molt llarga, i que té per títol en castellà Las brujas de anteayer, en Bermudillo arriba a un poble els habitants del qual han de fer una llarga marrada per arribar a una altra localitat, perquè el camí més directe està encantat per unes bruixes i qui s'atreveix a aventurar-s'hi acaba desaparegut. 

 

El següent àlbum, Los salteadores de Valletrancazos, en realitat conté una cosa amb què encara no m'havia trobat, i que no sé si torna a passar en aquesta col·lecció, que és un recull de relats curts, un dels quals aquest dels bandits. En un altre, en Bermudillo desrovella la seva habilitat patinant, i també el veiem pescant. 

 

Són històries interessants, però no grans aventures o narracions de més entitat com aquelles a les que estem acostumats, cosa que torna al següent dels àlbums recollits, el 15è.

 

 

La traición de Baltasar posa el nostre protagonista al cas d'una conxorxa per estafar una anciana, amb un drama familiar barrejat pel mig, en el que esdevé una aventura sense elements sobrenaturals més enllà del farcell màgic d'en Bermudillo.

 

Per acabar, com sempre, hi ha uns extres amb informació sobre la creació de l'obra, i en aquest cas ens el guionista Thom Roep ens explica la curiosa necessitat del desaparegut dibuixant Piet Wijn d'aprendre a dibuixar amb la mà esquerra per culpa d'un vessament. Una història de superació que no s'aprecia a simple vista llegint el còmic, però que també va requerir l'ajuda d'un tercer home com a entintador, del qual també s'explica la trajectòria, durant un temps.

 

Tres àlbums interessants, però la sensació que m'han deixat és que no arriben al nivell del que havia llegit fins ara. No em faig promeses pel que fa a la lectura dels propers, però sí que puc dir que em venen molt de gust, i que reprendre la lectura d'aquest clàssic del còmic neerlandès ha fet que m'hi torni a enganxar.