Lectures: Bermudillo, volum 5

Cada cop que he escrit una entrada sobre un volum de l'integral de Bermudillo he dit que m'agradaria llegir-los i parlar-ne més seguits, perquè n'estava publicant entrades més o menys anuals, i malgrat que aquest cop tenia la ferma intenció de solucionar aquest problema, m'adono que han passat més de tres anys des de la darrera ressenya.

Per acabar-ho d'adobar, tenia el recopilatori començat des de fa molt de temps, però per alguna raó em vaig posar amb altres coses i no ha estat fins ara que he llegit la part que em faltava. Disculpeu-me, doncs, perquè sé que el meu públic està desitjant llegir el que escric i, en especial, crítiques d'aquest clàssic del còmic neerlandès que fan caure el blog de la quantitat de visites que reben. 

Aquest cinquè integral de Bermudillo conté, com de costum, tres àlbums originals, publicats en neerlandès per primer cop, i respectivament, els anys 1986, 1988 i 1990. 

Al primer d'ells, que és el que vaig llegir abans d'una aturada molt llarga, i que té per títol en castellà Las brujas de anteayer, en Bermudillo arriba a un poble els habitants del qual han de fer una llarga marrada per arribar a una altra localitat, perquè el camí més directe està encantat per unes bruixes i qui s'atreveix a aventurar-s'hi acaba desaparegut. 

 

El següent àlbum, Los salteadores de Valletrancazos, en realitat conté una cosa amb què encara no m'havia trobat, i que no sé si torna a passar en aquesta col·lecció, que és un recull de relats curts, un dels quals aquest dels bandits. En un altre, en Bermudillo desrovella la seva habilitat patinant, i també el veiem pescant. 

 

Són històries interessants, però no grans aventures o narracions de més entitat com aquelles a les que estem acostumats, cosa que torna al següent dels àlbums recollits, el 15è.

 

 

La traición de Baltasar posa el nostre protagonista al cas d'una conxorxa per estafar una anciana, amb un drama familiar barrejat pel mig, en el que esdevé una aventura sense elements sobrenaturals més enllà del farcell màgic d'en Bermudillo.

 

Per acabar, com sempre, hi ha uns extres amb informació sobre la creació de l'obra, i en aquest cas ens el guionista Thom Roep ens explica la curiosa necessitat del desaparegut dibuixant Piet Wijn d'aprendre a dibuixar amb la mà esquerra per culpa d'un vessament. Una història de superació que no s'aprecia a simple vista llegint el còmic, però que també va requerir l'ajuda d'un tercer home com a entintador, del qual també s'explica la trajectòria, durant un temps.

 

Tres àlbums interessants, però la sensació que m'han deixat és que no arriben al nivell del que havia llegit fins ara. No em faig promeses pel que fa a la lectura dels propers, però sí que puc dir que em venen molt de gust, i que reprendre la lectura d'aquest clàssic del còmic neerlandès ha fet que m'hi torni a enganxar. 

 

Lectures: Bermudillo, volum 3

L'últim cop que vaig fer una ressenya d'un volum de Bermudillo vaig dir que no trigaria a llegir el següent recopilatori, i era un propòsit relativament ferm, sabent que contenia l'únic àlbum que en vaig llegir de petit, que m'havia deixat un regust nostàlgic gràcies al qual, ja de gran i amb internet, havia buscat com es deia aquell còmic on sortia aquella escena, cosa que m'havia conduït al descobriment que Dolmen Editorial havia rescatat aquella obra del còmic neerlandès i l'estava rellançant en recopilatoris integrals.

Doncs bé, al final he trigat més que no em pensava, i ens hem plantat al mes de juliol, però val més tard que mai, i ara que he llegit aquest tercer integral de les aventures de l'entranyable ancià és hora de compartir amb vosaltres el que m'han semblat les tres històries que conté.

Aquest volum de Bermudillo conté els àlbums El camino hacia el Oeste (1980), El mar hacia el Sur (1981) i El pícaro Florín (1982), que tenen en comú que el seu menut però veterà protagonista dona un cop de mà, jugant-s'hi la pell, a diversos personatges secundaris.

Al primer àlbum inclòs en aquest volum en Bermudillo continua el periple en què es va veure embolicat per culpa de la Vredulia i que el té viatjant cap als principals punts cardinals. Ara li toca anar a l'oest i, posats a fer, ajudar el seu nou amic Dodo a trobar algú més de la seva gairebé extingida espècie.

Pel camí s'involucra en un conflicte entre pirates del Carib i navegants neerlandesos, però es concentra en seguir la pista d'un altre dodo per poder deixar el seu company allà on pertany. És en aquest context que es produeix una escena d'allò més emotiva i que a mi, de petit, em va marcar i se'm va quedar gravada. 

Malgrat que havia perdut la pista del còmic on la vaig veure, gràcies a l'intens record i les eines que tenim a l'abast actualment vaig trobar com es deia aquest còmic i, com ja he dit en més d'una ocasió, justament aquell any Dolmen el recuperava en integrals. Una feliç casualitat.  

Per poder tornar a casa en Bermudillo no té cap altre remei que anar al punt cardinal que li falta, i això haurà de ser a El mar hacia el Sur, que fa que després d'acomiadar-se dels neerlandesos s'endinsi a l'Àfrica per acompanyar una nena de tornada amb la seva família i la seva tribu, tot plegat mentre un parell de bergants els segueixen perquè pensen que del farcell del protagonista en surt or, sense saber que això només passa quan cal. 

Ho han vist quan l'ha fet servir per comprar la llibertat d'uns esclaus dels neerlandesos, nena inclosa, i és que en aquest àlbum es critica el tràfic d'esclaus, encara que sigui com a negoci sobre el qual els indirectament beneficiats no es plantegen -o se l'espolsen- la vessant ètica. 

Acabada la que podríem anomenar "saga dels punts cardinals", que ha tingut lloc en quatre àlbums gairebé consecutius del tot -amb la pausa que va representar un que es va publicar entre la primera i la segona part-, arriba una aventura en què en Bermudillo va cap a una ciutat per tornar un obsequi que no necessita, amb el rerefons d'un casament aristocràtic amb què la futura núvia, que és la que li va fer aquest regal, no està d'acord. 

Evidentment, ell vol fer el possible per ajudar-la, una constant a les tres històries recopilades en aquest tercer volum de la col·lecció, i ho intenta amb els entrebancs que li suposa un home que coneix abans d'entrar a la ciutat i que no se sap si és bon paio o un lladregot barrut. 

Ens trobem, doncs, davant d'un altre esplèndid volum d'un còmic que cada cop m'agrada més -i això que ja hi vaig entrar amb un important biaix nostàlgic provocat pel record d'una escena-, i que és una delícia visual i narrativa, amb uns paisatges bellíssims i uns personatges ben definits i diferenciats, a més d'un ritme dinàmic gràcies a la composició de les pàgines. 

Per acabar, el volum inclou uns extres que en aquest cas repassen la trajectòria del desaparegut dibuixant Piet Wijn i del guionista del còmic, en Thom Roep, i fins i tot una història de 3 pàgines fins ara inèdita en castellà i protagonitzada per en Bermudillo en què s'explica el que a l'època representava la creació d'un còmic. 

Lectures: Bermudillo, volum 2

Ja fa més d'un any que vaig llegir i ressenyar el primer volum recopilatori d'aquest entranyable còmic neerlandès del qual havia llegit només una història quan era petit, que no conservo, i el nom de la qual no recordava, però que gràcies a la màgia d'internet vaig trobar i, en fer-ho, vaig descobrir que justament Dolmen tenia plans de rellançar-la en volums recopilatoris i acabar de publicar-la, ja que antigament s'havia quedat inacabada.

Doncs bé, m'he anat comprant i fent regalar els següents volums, sabent que m'agradaria, però no acostumo a llegir les coses per ordre d'arribada. Ara, però, ja puc dir que he llegit el segon llibre de Bermudillo, que conté tres àlbums més, i aquesta n'és la ressenya.

Aquest segon integral de l'obra de  Thom Roep i Piet Wijn conté els àlbums La puerta hacia el Este (1978), El monstruo del lago nebuloso (1979) i El túnel hacia el Norte (1979), com han estat lleugerament rebatejades aquestes aventures que havien estat publicades fa molts anys per Bruguera.

Hi veiem, altre cop, un Bermudillo viatger, bonifaci i aventurer involuntari que gaudeix dels petits plaers com ara un llit per dormir o un bon sopar allà on fa parades en el seu camí. Un home menut que destaca entre els altres personatges, més estilitzats i realistes -ja és la intenció-, i que no perd els papers li passi el que li passi. Tot s'ho pren amb calma i tot ho pot solucionar amb el seu farcellet màgic, d'on surt qualsevol cosa que necessiti en cada moment, i que sempre empra amb saviesa i generositat envers els altres.

A la primera història que conté aquesta entrega coneixem la bruixa Vredulia, una enemiga que tornarà a aparèixer més endavant, però que aquí ha capturat els habitants d'un petit regne tot empetitint-los amb màgia i ficant-los dins d'ampolles.

Quan el protagonista ho descobreix, en intentar passar la nit en una casa aparentment abandonada, ella li proposa un tracte: els alliberarà si ell, a canvi, va a buscar un objecte a l'Orient, a través d'una porta màgica que hi duu des d'una cova que és sota la casa. Aquest cop, doncs, en Bermudillo viatja a un món de l'imaginari àrab clàssic, amb deserts, oasis, miratges, la típica ciutat d'aquestes terres i perills en forma de traficants d'esclaus. 

A la segona torna a trobar-se amb gent que les passa magres, en aquest cas perquè reben el xantatge d'un monstre que viu al llac proper al poble -veiem, doncs, que la inspiració ve, en aquesta ocasió, de cert llac escocès-. 

En Bermudillo, curiós com ell sol, però alhora prudent, s'ensuma que té lloc alguna mena d'estafa i decideix investigar-ho, cosa que el durà a retrobar-se amb un vell conegut, i és que va quedant clar que en aquestes històries els dolents de tant en tant tornen a la seva.

Finalment, la tercera aventura se centra en un nou punt cardinal, i és que retrobem la bruixa Vredulia, que assegurant que està reformada i malmesa pel final de dos àlbums enrere demana ajuda al petit ancià amb la promesa que la perdrà de vista un cop s'hagi guarit.

Aquest cop toca anar al Pol Nord, a passar fred i lliscar pel gel, i allà hi coneixem l'entranyable Dodo, l'ocell que sortia a la història que jo tenia de petit i que recordava amb molt d'afecte. Doncs bé, ja surt a la portada del recopilatori, que pertany a aquesta tercera història, però no m'hi havia fixat, tot i tenir-lo davant dels nassos cada cop que agafava el llibre per llegir-ne una de les històries.

En fi, l'ocell teòricament extingit acompanya en Bermudillo en aquesta nova aventura, es fan amics i tindrà un paper important en la seva resolució, a més que tornarà en el futur, en un àlbum que s'inclou al tercer integral i que no trigaré a llegir. 

El volum s'acaba amb unes pàgines extra d'allò més interessants, en què el guionista Thom Roep explica interioritats de la creació d'aquests còmics, inicialment publicats a la revista Donald Duck i posteriorment recollits en àlbums com els francobelgues. 

Hi parla del procés de creació del tàndem que formava amb el ja difunt Piet Wijn, en lloa l'estil, explica els maldecaps que provocava a impremta que una història fos més llarga de l'habitual i també algunes curiositats sobre edicions estrangeres, inclosa l'espanyola de Bruguera, que va prescindir d'algunes pàgines per resoldre aquest "excés". Per sort, l'edició de Dolmen s'ha fet amb molta cura, i és integral de debò. No hi falta res.

Un nou llibre d'en Bermudillo que m'ha fet gaudir i anar estimant el personatge, amb més aventures d'allò més amenes i dinàmiques i bellament dibuixades, i em proposo no deixar passar tant de temps entre els àlbums, així que espero, aviat -o relativament- poder tornar a parlar d'aquest còmic per ressenyar-ne el tercer integral.

Lectures: Bermudillo, volum 1

Jo em vaig iniciar en el còmic amb en Tintín, que llegeixo des de ben menut, encara que en els darrers anys -fins i tot diria que en les darreres dues dècades- l'hagi tingut molt abandonat. Però bé, entre aquestes aventures i les de l'Astèrix vaig créixer amb el còmic anomenat francobelga, que defineix una escola, un estil de línia clara, colors vius i escenaris més aviat realistes, que comparteix importància amb la nord-americana i la japonesa, encara que no s'exporti tant, ni de bon tros.

A més dels esmentats, podem assignar a aquesta escola altres títols destacats com ara Spirou, Lucky Luke, Els Barrufets, Titeuf o Marsupilami, entre molts altres. Però el còmic de què parlo avui pertany a una altra escola, molt menys coneguda però en certa manera similar -tant gràficament com en la publicació original en àlbums d'entre 40 i 60 pàgines i els colors vius-, que és la neerlandesa.

Bermudillo, que en versió original es diu Douwe Dabbert, és un clàssic del còmic neerlandès signat pel dibuixant Piet Wijn (1929-2010) i el guionista Thom Roep (1952), i protagonitzat per un simpàtic i menut ancià que viatja amb un farcellet màgic d'on pot treure qualsevol cosa, però sempre el que necessiti en cada moment.

A l'estat espanyol la col·lecció s'havia publicat per part de Bruguera de manera incompleta i una mica desordenada, i van ser només 7 entregues, en format grapa, de les 9 que hi havia disponibles en aquell moment, l'any 1982. Des de 2015, però, Dolmen Editorial en treu àlbums recopilatoris de tapa dura, cuidades edicions amb nova traducció -que de vegades, poques, té alguna coseta que no acaba de sonar bé, tot s'ha de dir- i tres àlbums originals a cada entrega, i ara que he acabat de llegir el primer llibre és hora de fer-ne la ressenya.

A la història de debut, La princesa mimada (1977), el nostre protagonista triga unes quantes pàgines a aparèixer, i ho fa com a candidat a fer de tutor d'una princesa tremendament consentida que el rei necessita que algú redreci, perquè fins i tot ha provocat un conflicte "internacional" amb el seu comportament.

Amb aquesta primera aventura ja ens fem una idea de la mena de còmic amb què ens trobem: recorda certament el còmic francobelga, però sí que és veritat que el dibuix és més elaborat i que té un missatge, concretament d'optimisme, respecte i superació personal. Tot i així, no s'hi produeixen girs sorprenents ni hi acaba de passar gran cosa, més enllà del conflicte amb el que ja veiem que és l'enemic habitual d'en Bermudillo, en Ludovico de Malaespina, el clàssic dolent una mica sapastre.

A El reino secreto de los animales (1977) en Bermudillo es troba, en un dels seus viatges, un país ocult poblat per animals antropomòrfics que viuen en una societat pacífica, sense conflictes, fins que hi arriba l'humà.

Si fos només el protagonista no hi hauria cap problema, perquè és un bon jan i els animals de seguida se n'adonen i li donen la benvinguda amb una gran festa, però com que l'esmentat Ludovico de Malaespina el perseguia, la trama adquireix un to lleugerament fosc, amb algun moment xocant i tot, que es podria llegir com una denúncia de les catastròfiques conseqüències de l'aparició d'humans en entorns prèviament dominats pels altres animals.

La tercera història del recopilatori és El falso médico (1978), i hi tornem a veure en Bermudillo arribant a un indret, tot i que altre cop triga en aparèixer perquè se'ns explica, abans de res, la situació d'aquell regne, i sense embuts ni subterfugis: el metge del rei l'està drogant per aconseguir que li cedeixi poders de tota mena, tot dins la legalitat, per tal d'acabar esdevenint ell mateix el rei i casar-se amb la filla del monarca actual.

En Bermudillo, justicier per naturalesa, després de veure que la població té por d'aquest baró (sí, metge i baró) que actua en nom del rei des de fa un temps, decideix endinsar-se al castell i investigar què està passant, cosa que dona lloc a una aventura plena de persecucions en un entorn tancat.

Són històries lleugeres, senzilles, d'allò més amenes i amb un dibuix exquisit, que van perfilant en Bermudillo com un ésser astut, especialista en resoldre conflictes de manera pacífica tot emprant el seu enginy i l'ajuda inestimable del seu farcell màgic, però també vulnerable: sovint el deixen inconscient o el capturen, però la seva bonhomia fa que les persones que va coneixent lluitin per ell de la mateixa manera que ell ho fa pels altres.

Tot plegat té, com deia abans, un missatge optimista i alegre, i es llegeix amb ganes. A més, és per a tots els públics, sense complexitats argumentals ni subtextos enterrats. Ja tinc ganes de llegir els volums que segueixen aquest primer recopilatori.

I tinc ganes, concretament, d'arribar la tercer, on hi ha la història que jo de petit tenia en el format antic i que recordava vagament, sobretot una escena colpidora. Esmento això perquè un dia de 2015, intentant aprofitar internet per trobar com es deia el còmic on sortia aquella escena -en aquell moment pensava que l'havia perdut, però va resultar que no-, vaig descobrir que es deia així, Bermudillo, i casualment que Dolmen pensava començar a reeditar, al cap de pocs mesos, en aquests integrals i amb la intenció de llançar el total de 23 àlbums neerlandesos (originalment serialitzats a la revista Donald Duck abans de passar a ser àlbums, per cert), aquell còmic que jo enyorava sense recordar-ne gaires detalls. Una gran alegria que de moment ja he començat a gaudir de debò.