Lectures: Bermudillo, volum 4

Doncs al final, com per desgràcia és costum i agreujat per la pujada de la dificultat de les dinàmiques familiar amb l'arribada d'un nou membre, he trigat molt a llegir el següent integral d'aquest còmic clàssic neerlandès, de manera que a l'últim paràgraf de les ressenyes deixaré de fer pronòstics sobre quan llegiré la propera entrega.

Sigui com sigui, ara ja he arribat al quart volum de l'obra del guionista Thom Roep i el dibuixant Piet Wijn i em disposo, com sempre, a fer-ne la crítica, que espero que us agradi i us provoqui prou interès com per llegir-ne, almenys, la primera entrega i, a partir d'aquí, decidir si és un còmic per a vosaltres. 

Aquest llibre conté els àlbums Los dientes de Cassius Gaius (1983), Los embrollos de Pip (1984) i El último trasgo (1985), publicats respectivament amb els títols originals de De tanden van Casius Gaius, Het flodderwerk van Pief i De laatste plager. 

És, a més, el primer integral en què els tres àlbums que el composen són inèdits en castellà fins ara, ja que l'anterior començava amb un que ja s'havia publicat fa molts anys, precisament el que jo vaig tenir de petit i que em va marcar prou com per buscar, molts anys després, quin còmic era aquell i començar a comprar-me'n -demanar per Reis, més aviat- els integrals, i els dos restants eren inèdits. Aquest cop, però, ja són 100% obres que el lector d'aquí llegeix per primer cop en castellà.

A la primera història, Los dientes de Cassius Gaius, ens trobem un relat diferent del que havíem vist fins ara, i que reconec que m'ha semblat el més fluix de tots els que he llegit, perquè ja no ens trobem una ambientació fantàstica amb éssers adequats a l'escenari, sinó que es tracta d'una història més aviat de misteri, gairebé detectivesca.

Resulta que en Bermudillo va a parar a un poble de costa en què es produeix contraban i els principals sospitosos de col·laborar amb els malfactors són una família de pescadors. El protagonista haurà d'ajudar-los a netejar el seu bon nom, encara que sigui in extremis.

No és, en absolut, una història avorrida, i ens torna a delectar amb un dibuix preciós i uns paisatges corprenedors, però hi falta la màgia, fins i tot la del farcellet màgic que sempre duu a sobre, que arriba a perdre temporalment durant la trama. 

Aquests elements fantàstics tornen a Los embrollos de Pip, en què, continuant el seu inacabable periple, l'homenet coneix un ésser màgic, el Pip del títol, que causa diversos problemes perquè encara és jove -només té uns segles de vida- i no té dominada del tot la màgia que el seu pare l'obliga a aprendre, cosa que provoca divertides -i perilloses- situacions amb la multiplicació, la divisió i la petrificació d'elements, a més d'algunes corredisses per dins del seu castell al més pur estil, tot i que força anys abans, de Jumanji.

El nostre entranyable protagonista no fuig prou lluny d'aquell lloc, sinó que es queda uns dies en un poble d'allà a prop, i al següent àlbum, El último trasgo, torna a trobar-se amb en Pip, i coneix els seus esbojarrats cosins, mentre intenten desfer un altre embolic, aquest cop atrapant un follet que se'ls ha escapat al món dels humans i que es dedica a fer, tal com correspon a la seva naturalesa, malifetes.

Aquests dos àlbums amb en Pip implicat són, doncs, els més divertits del quart integral, i no sé si ens el tornarem a trobar (ni ho vull saber encara), però són una mostra més de la mestria del tàndem creador de la col·lecció a l'hora d'anar donant forma a un univers ric en personatges, ambientacions i situacions de tota mena.

El volum acaba, com també és costum, amb extres: en aquest cas tenim una història curta de Nit de Nadal amb un convidat molt especial, un text sobre la creació de Los dientes de Cassius Gaius, un altre sobre les circumstàncies, casualitats i coneixences que es van donar per a la creació d'en Bermudillo i les seves aventures, i finalment un repàs a diverses edicions estrangeres, és a dir no neerlandeses, del còmic.

 

Lectures: Bermudillo, volum 3

L'últim cop que vaig fer una ressenya d'un volum de Bermudillo vaig dir que no trigaria a llegir el següent recopilatori, i era un propòsit relativament ferm, sabent que contenia l'únic àlbum que en vaig llegir de petit, que m'havia deixat un regust nostàlgic gràcies al qual, ja de gran i amb internet, havia buscat com es deia aquell còmic on sortia aquella escena, cosa que m'havia conduït al descobriment que Dolmen Editorial havia rescatat aquella obra del còmic neerlandès i l'estava rellançant en recopilatoris integrals.

Doncs bé, al final he trigat més que no em pensava, i ens hem plantat al mes de juliol, però val més tard que mai, i ara que he llegit aquest tercer integral de les aventures de l'entranyable ancià és hora de compartir amb vosaltres el que m'han semblat les tres històries que conté.

Aquest volum de Bermudillo conté els àlbums El camino hacia el Oeste (1980), El mar hacia el Sur (1981) i El pícaro Florín (1982), que tenen en comú que el seu menut però veterà protagonista dona un cop de mà, jugant-s'hi la pell, a diversos personatges secundaris.

Al primer àlbum inclòs en aquest volum en Bermudillo continua el periple en què es va veure embolicat per culpa de la Vredulia i que el té viatjant cap als principals punts cardinals. Ara li toca anar a l'oest i, posats a fer, ajudar el seu nou amic Dodo a trobar algú més de la seva gairebé extingida espècie.

Pel camí s'involucra en un conflicte entre pirates del Carib i navegants neerlandesos, però es concentra en seguir la pista d'un altre dodo per poder deixar el seu company allà on pertany. És en aquest context que es produeix una escena d'allò més emotiva i que a mi, de petit, em va marcar i se'm va quedar gravada. 

Malgrat que havia perdut la pista del còmic on la vaig veure, gràcies a l'intens record i les eines que tenim a l'abast actualment vaig trobar com es deia aquest còmic i, com ja he dit en més d'una ocasió, justament aquell any Dolmen el recuperava en integrals. Una feliç casualitat.  

Per poder tornar a casa en Bermudillo no té cap altre remei que anar al punt cardinal que li falta, i això haurà de ser a El mar hacia el Sur, que fa que després d'acomiadar-se dels neerlandesos s'endinsi a l'Àfrica per acompanyar una nena de tornada amb la seva família i la seva tribu, tot plegat mentre un parell de bergants els segueixen perquè pensen que del farcell del protagonista en surt or, sense saber que això només passa quan cal. 

Ho han vist quan l'ha fet servir per comprar la llibertat d'uns esclaus dels neerlandesos, nena inclosa, i és que en aquest àlbum es critica el tràfic d'esclaus, encara que sigui com a negoci sobre el qual els indirectament beneficiats no es plantegen -o se l'espolsen- la vessant ètica. 

Acabada la que podríem anomenar "saga dels punts cardinals", que ha tingut lloc en quatre àlbums gairebé consecutius del tot -amb la pausa que va representar un que es va publicar entre la primera i la segona part-, arriba una aventura en què en Bermudillo va cap a una ciutat per tornar un obsequi que no necessita, amb el rerefons d'un casament aristocràtic amb què la futura núvia, que és la que li va fer aquest regal, no està d'acord. 

Evidentment, ell vol fer el possible per ajudar-la, una constant a les tres històries recopilades en aquest tercer volum de la col·lecció, i ho intenta amb els entrebancs que li suposa un home que coneix abans d'entrar a la ciutat i que no se sap si és bon paio o un lladregot barrut. 

Ens trobem, doncs, davant d'un altre esplèndid volum d'un còmic que cada cop m'agrada més -i això que ja hi vaig entrar amb un important biaix nostàlgic provocat pel record d'una escena-, i que és una delícia visual i narrativa, amb uns paisatges bellíssims i uns personatges ben definits i diferenciats, a més d'un ritme dinàmic gràcies a la composició de les pàgines. 

Per acabar, el volum inclou uns extres que en aquest cas repassen la trajectòria del desaparegut dibuixant Piet Wijn i del guionista del còmic, en Thom Roep, i fins i tot una història de 3 pàgines fins ara inèdita en castellà i protagonitzada per en Bermudillo en què s'explica el que a l'època representava la creació d'un còmic. 

Lectures: Bermudillo, volum 1

Jo em vaig iniciar en el còmic amb en Tintín, que llegeixo des de ben menut, encara que en els darrers anys -fins i tot diria que en les darreres dues dècades- l'hagi tingut molt abandonat. Però bé, entre aquestes aventures i les de l'Astèrix vaig créixer amb el còmic anomenat francobelga, que defineix una escola, un estil de línia clara, colors vius i escenaris més aviat realistes, que comparteix importància amb la nord-americana i la japonesa, encara que no s'exporti tant, ni de bon tros.

A més dels esmentats, podem assignar a aquesta escola altres títols destacats com ara Spirou, Lucky Luke, Els Barrufets, Titeuf o Marsupilami, entre molts altres. Però el còmic de què parlo avui pertany a una altra escola, molt menys coneguda però en certa manera similar -tant gràficament com en la publicació original en àlbums d'entre 40 i 60 pàgines i els colors vius-, que és la neerlandesa.

Bermudillo, que en versió original es diu Douwe Dabbert, és un clàssic del còmic neerlandès signat pel dibuixant Piet Wijn (1929-2010) i el guionista Thom Roep (1952), i protagonitzat per un simpàtic i menut ancià que viatja amb un farcellet màgic d'on pot treure qualsevol cosa, però sempre el que necessiti en cada moment.

A l'estat espanyol la col·lecció s'havia publicat per part de Bruguera de manera incompleta i una mica desordenada, i van ser només 7 entregues, en format grapa, de les 9 que hi havia disponibles en aquell moment, l'any 1982. Des de 2015, però, Dolmen Editorial en treu àlbums recopilatoris de tapa dura, cuidades edicions amb nova traducció -que de vegades, poques, té alguna coseta que no acaba de sonar bé, tot s'ha de dir- i tres àlbums originals a cada entrega, i ara que he acabat de llegir el primer llibre és hora de fer-ne la ressenya.

A la història de debut, La princesa mimada (1977), el nostre protagonista triga unes quantes pàgines a aparèixer, i ho fa com a candidat a fer de tutor d'una princesa tremendament consentida que el rei necessita que algú redreci, perquè fins i tot ha provocat un conflicte "internacional" amb el seu comportament.

Amb aquesta primera aventura ja ens fem una idea de la mena de còmic amb què ens trobem: recorda certament el còmic francobelga, però sí que és veritat que el dibuix és més elaborat i que té un missatge, concretament d'optimisme, respecte i superació personal. Tot i així, no s'hi produeixen girs sorprenents ni hi acaba de passar gran cosa, més enllà del conflicte amb el que ja veiem que és l'enemic habitual d'en Bermudillo, en Ludovico de Malaespina, el clàssic dolent una mica sapastre.

A El reino secreto de los animales (1977) en Bermudillo es troba, en un dels seus viatges, un país ocult poblat per animals antropomòrfics que viuen en una societat pacífica, sense conflictes, fins que hi arriba l'humà.

Si fos només el protagonista no hi hauria cap problema, perquè és un bon jan i els animals de seguida se n'adonen i li donen la benvinguda amb una gran festa, però com que l'esmentat Ludovico de Malaespina el perseguia, la trama adquireix un to lleugerament fosc, amb algun moment xocant i tot, que es podria llegir com una denúncia de les catastròfiques conseqüències de l'aparició d'humans en entorns prèviament dominats pels altres animals.

La tercera història del recopilatori és El falso médico (1978), i hi tornem a veure en Bermudillo arribant a un indret, tot i que altre cop triga en aparèixer perquè se'ns explica, abans de res, la situació d'aquell regne, i sense embuts ni subterfugis: el metge del rei l'està drogant per aconseguir que li cedeixi poders de tota mena, tot dins la legalitat, per tal d'acabar esdevenint ell mateix el rei i casar-se amb la filla del monarca actual.

En Bermudillo, justicier per naturalesa, després de veure que la població té por d'aquest baró (sí, metge i baró) que actua en nom del rei des de fa un temps, decideix endinsar-se al castell i investigar què està passant, cosa que dona lloc a una aventura plena de persecucions en un entorn tancat.

Són històries lleugeres, senzilles, d'allò més amenes i amb un dibuix exquisit, que van perfilant en Bermudillo com un ésser astut, especialista en resoldre conflictes de manera pacífica tot emprant el seu enginy i l'ajuda inestimable del seu farcell màgic, però també vulnerable: sovint el deixen inconscient o el capturen, però la seva bonhomia fa que les persones que va coneixent lluitin per ell de la mateixa manera que ell ho fa pels altres.

Tot plegat té, com deia abans, un missatge optimista i alegre, i es llegeix amb ganes. A més, és per a tots els públics, sense complexitats argumentals ni subtextos enterrats. Ja tinc ganes de llegir els volums que segueixen aquest primer recopilatori.

I tinc ganes, concretament, d'arribar la tercer, on hi ha la història que jo de petit tenia en el format antic i que recordava vagament, sobretot una escena colpidora. Esmento això perquè un dia de 2015, intentant aprofitar internet per trobar com es deia el còmic on sortia aquella escena -en aquell moment pensava que l'havia perdut, però va resultar que no-, vaig descobrir que es deia així, Bermudillo, i casualment que Dolmen pensava començar a reeditar, al cap de pocs mesos, en aquests integrals i amb la intenció de llançar el total de 23 àlbums neerlandesos (originalment serialitzats a la revista Donald Duck abans de passar a ser àlbums, per cert), aquell còmic que jo enyorava sense recordar-ne gaires detalls. Una gran alegria que de moment ja he començat a gaudir de debò.