Lectures: Bermudillo, volum 4

Doncs al final, com per desgràcia és costum i agreujat per la pujada de la dificultat de les dinàmiques familiar amb l'arribada d'un nou membre, he trigat molt a llegir el següent integral d'aquest còmic clàssic neerlandès, de manera que a l'últim paràgraf de les ressenyes deixaré de fer pronòstics sobre quan llegiré la propera entrega.

Sigui com sigui, ara ja he arribat al quart volum de l'obra del guionista Thom Roep i el dibuixant Piet Wijn i em disposo, com sempre, a fer-ne la crítica, que espero que us agradi i us provoqui prou interès com per llegir-ne, almenys, la primera entrega i, a partir d'aquí, decidir si és un còmic per a vosaltres. 

Aquest llibre conté els àlbums Los dientes de Cassius Gaius (1983), Los embrollos de Pip (1984) i El último trasgo (1985), publicats respectivament amb els títols originals de De tanden van Casius Gaius, Het flodderwerk van Pief i De laatste plager. 

És, a més, el primer integral en què els tres àlbums que el composen són inèdits en castellà fins ara, ja que l'anterior començava amb un que ja s'havia publicat fa molts anys, precisament el que jo vaig tenir de petit i que em va marcar prou com per buscar, molts anys després, quin còmic era aquell i començar a comprar-me'n -demanar per Reis, més aviat- els integrals, i els dos restants eren inèdits. Aquest cop, però, ja són 100% obres que el lector d'aquí llegeix per primer cop en castellà.

A la primera història, Los dientes de Cassius Gaius, ens trobem un relat diferent del que havíem vist fins ara, i que reconec que m'ha semblat el més fluix de tots els que he llegit, perquè ja no ens trobem una ambientació fantàstica amb éssers adequats a l'escenari, sinó que es tracta d'una història més aviat de misteri, gairebé detectivesca.

Resulta que en Bermudillo va a parar a un poble de costa en què es produeix contraban i els principals sospitosos de col·laborar amb els malfactors són una família de pescadors. El protagonista haurà d'ajudar-los a netejar el seu bon nom, encara que sigui in extremis.

No és, en absolut, una història avorrida, i ens torna a delectar amb un dibuix preciós i uns paisatges corprenedors, però hi falta la màgia, fins i tot la del farcellet màgic que sempre duu a sobre, que arriba a perdre temporalment durant la trama. 

Aquests elements fantàstics tornen a Los embrollos de Pip, en què, continuant el seu inacabable periple, l'homenet coneix un ésser màgic, el Pip del títol, que causa diversos problemes perquè encara és jove -només té uns segles de vida- i no té dominada del tot la màgia que el seu pare l'obliga a aprendre, cosa que provoca divertides -i perilloses- situacions amb la multiplicació, la divisió i la petrificació d'elements, a més d'algunes corredisses per dins del seu castell al més pur estil, tot i que força anys abans, de Jumanji.

El nostre entranyable protagonista no fuig prou lluny d'aquell lloc, sinó que es queda uns dies en un poble d'allà a prop, i al següent àlbum, El último trasgo, torna a trobar-se amb en Pip, i coneix els seus esbojarrats cosins, mentre intenten desfer un altre embolic, aquest cop atrapant un follet que se'ls ha escapat al món dels humans i que es dedica a fer, tal com correspon a la seva naturalesa, malifetes.

Aquests dos àlbums amb en Pip implicat són, doncs, els més divertits del quart integral, i no sé si ens el tornarem a trobar (ni ho vull saber encara), però són una mostra més de la mestria del tàndem creador de la col·lecció a l'hora d'anar donant forma a un univers ric en personatges, ambientacions i situacions de tota mena.

El volum acaba, com també és costum, amb extres: en aquest cas tenim una història curta de Nit de Nadal amb un convidat molt especial, un text sobre la creació de Los dientes de Cassius Gaius, un altre sobre les circumstàncies, casualitats i coneixences que es van donar per a la creació d'en Bermudillo i les seves aventures, i finalment un repàs a diverses edicions estrangeres, és a dir no neerlandeses, del còmic.