Menú

dimarts, 26 de juliol de 2022

Sèries: Stranger Things (quarta temporada)

Dos anys després de l'última temporada llançada d'aquesta sèrie que ha estat una de les sensacions dels últims anys i un dels trumfos de Netflix, i amb un procés de filmació i producció que sens dubte ha patit les conseqüències de la pandèmia en forma de retards, ha arribat, per fi, la continuació.

Amb l'acció situada vuit mesos després del final de la tercera temporada, i amb el que això significa pel que fa al creixement físic del repartiment adolescent, com es va notar per exemple a Game of Thrones, passem per alt aquesta distorsió entre el temps real i el temps transcorregut a la història per gaudir d'una temporada apoteòsica que, almenys jo, vaig començar a mirar amb el convenciment que era l'última, però que s'ha confirmat, i tal com acaba es nota, que no ho és. La propera, que ves a saber quan s'estrenarà, sí que tindrà aquest honor. Per cert, aviso que no m'entretinc en detalls, però que naturalment hi ha un mínim d'spoilers. Entenc, doncs, que continuareu llegint si l'heu vist i us interessa conèixer la meva opinió al respecte.

Stranger Things 4, que és el format amb què anomenen les temporades d'aquesta sèrie, és l'esperadíssima -perquè s'ha fet esperar, però també per com van acabar les coses a la tercera temporada- represa d'una història fascinant i dissenyada expressament per tocar-nos tota la fibra nostàlgica, i si em passa a mi, que no vaig ser consumidor de cinema als anys 80 perquè hi ha costums familiars diversos, m'imagino que els que sí que van mamar aquella cultura s'ho deuen passar allò més bé, altrament aquesta sèrie no tindria el mateix impacte.

Sigui com sigui, els nostres amics de Hawkins, Indiana, tornen a patir per culpa d'un mal sobrenatural, i no és que tinguin mala sort i tot els passi a ells, sinó que se'ns explica que tot està relacionat amb el que ha anat passant en temporades anteriors. 

Al principi no se sap, això, i el que preocupa els veïns és que comencen a tenir lloc assassinats en estranyes circumstàncies, amb víctimes que presenten les extremitats trencades i els ulls rebentats.

Com a espectadors sabem que aquestes morts tenen un caràcter sobrenatural relacionat amb l'Upside Down, però això la gent no ho sap, i busca un boc expiatori deixant-se endur per les circumstàncies.

Es tracta de l'Eddie Munson (Joseph Quinn), repetidor empedreït de l'institut de Hawkins i líder del club Hellfire, dedicat al rol, concretament de Dracs i Masmorres, a més de petit camell. Com que la primera víctima apareix a casa seva, la gent suma dos i dos i ell esdevé l'enemic públic número u. Està basat, per cert, en el cas real d'en Damien Echols, que va estar empresonat molts anys acusat d'assassinat pel seu aspecte.

Trobo que és un personatge molt interessant, intens i pallasso però, un cop el persegueixen i comença a veure les coses terrorífiques que presencia, canvia i esdevé un paio paranoic i espantadís, però entranyable.

La colla que ja coneixíem, en canvi, està tristament avesada a aquests fenòmens i, en certa manera encapçalada per l'entusiasta Dustin, es proposa netejar el nom de l'Eddie -líder del club al qual pertanyen els nanos protagonistes de les primeres temporades- mentre investiga l'origen dels assassinats i, armada amb l'experiència en el sector, també pretén acabar amb l'enemic, que anomenen Vecna, precisament com un que surt a Dracs i Masmorres.

És aquest el nucli aventurer d'una temporada -que d'altra banda té la part terrorífica més marcada que mai- amb un grup d'adolescents que, treballant en equip i amb l'ajuda de més d'un cop de sort, van assolint els seus objectius sense quedar excessivament traumatitzats per allò que viuen, i superant obstacles que normalment requeririen la presència d'adults experimentats, al més pur estil del cinema dels 80 i principis dels 90.

Aquest cop, però, hi ha una part del grup, on ja s'han integrat indiscutiblement els grans (Steve, Robin, Nancy i Jonathan), que viu la seva pròpia subtrama ben lluny d'allà, a Califòrnia, i és que la Joyce s'hi va mudar amb els seus fills Will i Jonathan i l'Eleven. 

Allà, però, mentre la noia intenta assimilar que ha perdut els poders, també pateix assetjament escolar, i una cosa s'acaba relacionant amb l'altra de manera que acaba, sense ser conscient de les conseqüències que tindrà, al laboratori del doctor Brenner, que li promet que li retornarà els poders, però no li diu que el mètode per aconseguir-ho serà extremament traumàtic. 

La gran incògnita del final de la tercera temporada va ser l'aparent mort d'en Hopper, que als crèdits se'ns donava a entendre que havia sobreviscut i, efectivament, en aquesta temporada es confirma. Això dona lloc, de manera una mica forçada, tot s'ha de dir, a una aventura de cerca i rescat per part del personatge interpretat per la Winona Ryder i l'excèntric Murray, que se'n van a la URSS a buscar en Hopper.

El pare adoptiu de l'Eleven, capturat pels soviètics i forçat a treballar en un gulag, sobreviu com pot i ens mostra escenes molt dures de la vida en aquests camps de treball, però aquesta subtrama, de manera sorprenent, té els moments més humorístics de la temporada.

Tenim, amb la quarta temporada de Stranger Things, un seguit de subtrames estretament relacionades entre elles, i més denses que mai, que tot i així conformen un conjunt d'allò més amè, que fa que no ens resulti pesat veure cap dels capítols, alguns d'una durada inusual -l'últim, el novè, de 2 hores i 20 minuts!-, al contrari: ens manté enganxats i amoïnats per tots els personatges del bàndol dels protagonistes i els seus éssers estimats.

Veiem com els nanos i les nanes han crescut, han canviat físicament i en alguns casos d'interessos i tot, com pateixen pels problemes típics de l'adolescència -especial menció al pobre Will- i com els personatges es dispersen geogràficament i, tot i així, aporten cadascun d'ells el seu esforç per acabar amb l'enemic, que a sobre té un origen d'allò més treballat i adient a la història que se'ns ha estat explicant fins ara.

Amb les habituals referències a la cultura popular cinematogràfica vuitantera, entre les quals la inevitable, per la naturalesa semblant, d'en Vecna cap a Malson a Elm Street -saga a la qual també es fa una curiosa metarreferència-, Stranger Things 4 és una delícia de veure, escoltar i, en general, seguir.

Té moments espectaculars, excel·lents efectes especials -els flashbacks de l'Eleven de petita contenen fins i tot retocs digitals de la cara d'una nena perquè coincideixi amb la Millie Bobby Brown en aquella suposada edat, i es nota una mica però poc a poc hi arribarem-, un acompanyament musical digne de l'època en què té lloc l'acció, amb el synthwave que tant ens agrada, i les trames que transcorren en paral·lel són prou interessants en si mateixes, però formen un conjunt d'enorme qualitat per a una sèrie que no es mereix una altra cosa. 

Stranger Things és una sèrie a la qual se li han permès coses que a d'altres no, com ara el retoc posterior d'alguns efectes especials que no estaven llestos el dia de l'estrena, o que aquesta quarta part hagi estat més llarga, i amb capítols més llargs, en comptes de dividir-se en dues temporades com hauria passat amb qualsevol altra, a més que s'ha partit en dues parts, de 7 i 2 episodis respectivament, separades per només 2 mesos perquè els germans Duffer van veure que necessitaven un capítol extra i Netflix, altre cop, els va dir que sí. 

És una sèrie a la qual se li ha permès tot i que té un pressupost extraordinari, però ha valgut la pena, i la quarta temporada ens promet una cinquena part que espero que no ens faci esperar dos anys com aquest cop i que, si és tan espectacular i èpica -el combat final contra en Vecna és digne dels combats més emblemàtics de Bola de Drac- com aquesta, ens deixarà amb un regust inigualable. El llistó és altíssim. 












Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Potser també t'interessa...

Related Posts with Thumbnails