Sèries: Stranger Things (cinquena i última temporada)

Fa tant de temps que es va publicar i vam veure tots plegats la quarta temporada de Stranger Things -la que pensàvem que seria l'última, perquè així ens ho van insinuar, però després no vas ser així- que, sincerament, no recordava si havia parlat d'aquesta sèrie al blog temporada per temporada o no. 

Resulta que sí, i que d'aquells capítols en vaig parlar el 2022, fa més de tres anys. És el temps que ha trigat en sortir la cinquena i, ara sí, última part d'aquesta producció dels germans Duffer que, sense cap mena de dubte, podem qualificar com un dels èxits més grans de la història de Netflix. 

Reconec que quan va començar Stranger Things 5 -ja vam quedar que així és com anomenen les temporades, amb un número, com si es tractés de seqüeles cinematogràfiques- em sentia una mica perdut, i és normal, perquè havia passat encara més temps que entre la tercera i la quarta i no em vaig dedicar a repassar la temporada anterior.

Llegeixo ara que els germans Duffer van voler que el tram final de la sèrie estigués al forn tot el temps que calgués -després de les queixes que hi va haver perquè a la quarta temporada hi hagués una actualització d'efectes especials quan ja s'havia estrenat-, i és que aquesta última tongada d'episodis requeria uns efectes especials d'un nivell mai vist a la sèrie, i també es volia deixar créixer els protagonistes menors d'edat, tot i que en realitat tots els intèrprets superen la vintena, però deixem-ho córrer.  

Estrenada en dues parts entre novembre i desembre de 2025, i assumint que si llegiu això és perquè ja l'heu vist, però alhora intentant no entrar en gaires detalls per si només us voleu fer una idea aproximada del que us hi trobareu, entrem en matèria: en aquesta temporada de 8 episodis han passat un parell d'anys des d'aquell primer enfrontament directe amb en Vecna, que va marxar amb la cua entre cames, però que va continuar expandint el seu món de l'Upside Down a sota de Hawkins, Indiana.

Ara l'amenaça és més gran que mai, però la colla protagonista, mentre que en el dia a dia fa vida normal d'institut o feina, segons el cas, algunes nits duu a terme incursions clandestines en aquesta altra dimensió per tal de trobar i derrotar l'enemic d'una vegada per totes, encapçalada per l'Eleven, que a diferència dels altres entrena diàriament els seus poders i el seu físic per augmentar la probabilitat d'èxit de la missió, mentre s'amaga de l'exèrcit, que la busca.

Ja havia dit a l'entrada sobre la quarta temporada que la sèrie havia fet un tomb progressiu, però ja molt notable, cap a la fantasia i la ciència-ficció més fosques, fregant el terror si no és que no se'n pot parlar directament, i en aquest final veiem anar tot això encara més enllà, amb un abandonament gairebé total de les escenes més quotidianes i els detalls d'ambientació de l'època que a les primeres temporades ens feien somriure amb nostàlgia -tot i que hi ha algun moment així, tampoc vull dir mentides- i un augment de les situacions i els escenaris més fantasiosos. 

També veiem aparèixer alguns personatges nous, nanos més joves que, sense arribar ni de bon tros al nivell de la colla que hem vist créixer durant aquests anys, ni fer un paper gaire similar al d'en Mike, en Will, en Dustin, la Max, en Lucas i l'El, tenen força pes en la trama, atès que en Vecna segresta uns quants nens per dur a terme la fase final del seu pla invasor. Destaca, en aquest sentit, la Holly (Nell Fisher), la germana petita dels Wheeler, que assumeix un rol pràcticament protagonista.

La seva obligada valentia dins de l'horror suposarà un maldecap per a l'enemic, però també rep l'ajuda de la versió de la Max que hi ha a la ment d'en Henry/Vecna, i que està en coma al món real, i juntes protagonitzen una de les subtrames de la temporada.

He de reconèixer que hi ha hagut moments en què m'he atabalat una mica amb tantes dimensions, conceptes i terminologia, i que de vegades m'ha semblat que els personatges normalitzaven coses que els haurien d'espantar moltíssim i s'empescaven fàcilment teories i plans molt complexos i improvisats, però al capdavall és una sèrie de ciència-ficció i terror que vol recrear l'imaginari d'una època en què no donàvem tantes voltes a tot plegat, de manera que suposo que ja està bé.  

Els espectaculars enfrontaments amb l'enemic, i els atacs que aquest duu a terme, ens tenen amb l'ai al cor durant tota la temporada, i s'ha de dir que els efectes visuals són excel·lents, convincents, i contribueixen a la immersió total en aquesta mena d'història. 

Argumentalment parlant, trobo que la sèrie ens presenta un clímax i una resolució dignes del llegat que ha anat deixant, amb la participació en major o menor mesura de tots els personatges a l'enfrontament final -amb algun creixement inesperat i molt útil i més d'una petita però cabdal acció per part dels personatges aparentment menys rellevants-, i un tancament emotiu, esperançador però agredolç, per a una història que es ha fet gaudir durant els darrers nou anys i escaig. N'he quedat totalment satisfet.

 

 

Sèries: Stranger Things (quarta temporada)

Dos anys després de l'última temporada llançada d'aquesta sèrie que ha estat una de les sensacions dels últims anys i un dels trumfos de Netflix, i amb un procés de filmació i producció que sens dubte ha patit les conseqüències de la pandèmia en forma de retards, ha arribat, per fi, la continuació.

Amb l'acció situada vuit mesos després del final de la tercera temporada, i amb el que això significa pel que fa al creixement físic del repartiment adolescent, com es va notar per exemple a Game of Thrones, passem per alt aquesta distorsió entre el temps real i el temps transcorregut a la història per gaudir d'una temporada apoteòsica que, almenys jo, vaig començar a mirar amb el convenciment que era l'última, però que s'ha confirmat, i tal com acaba es nota, que no ho és. La propera, que ves a saber quan s'estrenarà, sí que tindrà aquest honor. Per cert, aviso que no m'entretinc en detalls, però que naturalment hi ha un mínim d'spoilers. Entenc, doncs, que continuareu llegint si l'heu vist i us interessa conèixer la meva opinió al respecte.

Stranger Things 4, que és el format amb què anomenen les temporades d'aquesta sèrie, és l'esperadíssima -perquè s'ha fet esperar, però també per com van acabar les coses a la tercera temporada- represa d'una història fascinant i dissenyada expressament per tocar-nos tota la fibra nostàlgica, i si em passa a mi, que no vaig ser consumidor de cinema als anys 80 perquè hi ha costums familiars diversos, m'imagino que els que sí que van mamar aquella cultura s'ho deuen passar allò més bé, altrament aquesta sèrie no tindria el mateix impacte.

Sigui com sigui, els nostres amics de Hawkins, Indiana, tornen a patir per culpa d'un mal sobrenatural, i no és que tinguin mala sort i tot els passi a ells, sinó que se'ns explica que tot està relacionat amb el que ha anat passant en temporades anteriors. 

Al principi no se sap, això, i el que preocupa els veïns és que comencen a tenir lloc assassinats en estranyes circumstàncies, amb víctimes que presenten les extremitats trencades i els ulls rebentats.

Com a espectadors sabem que aquestes morts tenen un caràcter sobrenatural relacionat amb l'Upside Down, però això la gent no ho sap, i busca un boc expiatori deixant-se endur per les circumstàncies.

Es tracta de l'Eddie Munson (Joseph Quinn), repetidor empedreït de l'institut de Hawkins i líder del club Hellfire, dedicat al rol, concretament de Dracs i Masmorres, a més de petit camell. Com que la primera víctima apareix a casa seva, la gent suma dos i dos i ell esdevé l'enemic públic número u. Està basat, per cert, en el cas real d'en Damien Echols, que va estar empresonat molts anys acusat d'assassinat pel seu aspecte.

Trobo que és un personatge molt interessant, intens i pallasso però, un cop el persegueixen i comença a veure les coses terrorífiques que presencia, canvia i esdevé un paio paranoic i espantadís, però entranyable.

La colla que ja coneixíem, en canvi, està tristament avesada a aquests fenòmens i, en certa manera encapçalada per l'entusiasta Dustin, es proposa netejar el nom de l'Eddie -líder del club al qual pertanyen els nanos protagonistes de les primeres temporades- mentre investiga l'origen dels assassinats i, armada amb l'experiència en el sector, també pretén acabar amb l'enemic, que anomenen Vecna, precisament com un que surt a Dracs i Masmorres.

És aquest el nucli aventurer d'una temporada -que d'altra banda té la part terrorífica més marcada que mai- amb un grup d'adolescents que, treballant en equip i amb l'ajuda de més d'un cop de sort, van assolint els seus objectius sense quedar excessivament traumatitzats per allò que viuen, i superant obstacles que normalment requeririen la presència d'adults experimentats, al més pur estil del cinema dels 80 i principis dels 90.

Aquest cop, però, hi ha una part del grup, on ja s'han integrat indiscutiblement els grans (Steve, Robin, Nancy i Jonathan), que viu la seva pròpia subtrama ben lluny d'allà, a Califòrnia, i és que la Joyce s'hi va mudar amb els seus fills Will i Jonathan i l'Eleven. 

Allà, però, mentre la noia intenta assimilar que ha perdut els poders, també pateix assetjament escolar, i una cosa s'acaba relacionant amb l'altra de manera que acaba, sense ser conscient de les conseqüències que tindrà, al laboratori del doctor Brenner, que li promet que li retornarà els poders, però no li diu que el mètode per aconseguir-ho serà extremament traumàtic. 

La gran incògnita del final de la tercera temporada va ser l'aparent mort d'en Hopper, que als crèdits se'ns donava a entendre que havia sobreviscut i, efectivament, en aquesta temporada es confirma. Això dona lloc, de manera una mica forçada, tot s'ha de dir, a una aventura de cerca i rescat per part del personatge interpretat per la Winona Ryder i l'excèntric Murray, que se'n van a la URSS a buscar en Hopper.

El pare adoptiu de l'Eleven, capturat pels soviètics i forçat a treballar en un gulag, sobreviu com pot i ens mostra escenes molt dures de la vida en aquests camps de treball, però aquesta subtrama, de manera sorprenent, té els moments més humorístics de la temporada.

Tenim, amb la quarta temporada de Stranger Things, un seguit de subtrames estretament relacionades entre elles, i més denses que mai, que tot i així conformen un conjunt d'allò més amè, que fa que no ens resulti pesat veure cap dels capítols, alguns d'una durada inusual -l'últim, el novè, de 2 hores i 20 minuts!-, al contrari: ens manté enganxats i amoïnats per tots els personatges del bàndol dels protagonistes i els seus éssers estimats.

Veiem com els nanos i les nanes han crescut, han canviat físicament i en alguns casos d'interessos i tot, com pateixen pels problemes típics de l'adolescència -especial menció al pobre Will- i com els personatges es dispersen geogràficament i, tot i així, aporten cadascun d'ells el seu esforç per acabar amb l'enemic, que a sobre té un origen d'allò més treballat i adient a la història que se'ns ha estat explicant fins ara.

Amb les habituals referències a la cultura popular cinematogràfica vuitantera, entre les quals la inevitable, per la naturalesa semblant, d'en Vecna cap a Malson a Elm Street -saga a la qual també es fa una curiosa metarreferència-, Stranger Things 4 és una delícia de veure, escoltar i, en general, seguir.

Té moments espectaculars, excel·lents efectes especials -els flashbacks de l'Eleven de petita contenen fins i tot retocs digitals de la cara d'una nena perquè coincideixi amb la Millie Bobby Brown en aquella suposada edat, i es nota una mica però poc a poc hi arribarem-, un acompanyament musical digne de l'època en què té lloc l'acció, amb el synthwave que tant ens agrada, i les trames que transcorren en paral·lel són prou interessants en si mateixes, però formen un conjunt d'enorme qualitat per a una sèrie que no es mereix una altra cosa. 

Stranger Things és una sèrie a la qual se li han permès coses que a d'altres no, com ara el retoc posterior d'alguns efectes especials que no estaven llestos el dia de l'estrena, o que aquesta quarta part hagi estat més llarga, i amb capítols més llargs, en comptes de dividir-se en dues temporades com hauria passat amb qualsevol altra, a més que s'ha partit en dues parts, de 7 i 2 episodis respectivament, separades per només 2 mesos perquè els germans Duffer van veure que necessitaven un capítol extra i Netflix, altre cop, els va dir que sí. 

És una sèrie a la qual se li ha permès tot i que té un pressupost extraordinari, però ha valgut la pena, i la quarta temporada ens promet una cinquena part que espero que no ens faci esperar dos anys com aquest cop i que, si és tan espectacular i èpica -el combat final contra en Vecna és digne dels combats més emblemàtics de Bola de Drac- com aquesta, ens deixarà amb un regust inigualable. El llistó és altíssim. 

Sèries: Soulmates

A la recerca de sèries de no gaire durada que puguem compaginar amb el seguiment d'altres de molta més llargada i per no saturar-nos del tot de sèries basades en còmics, de tant en tant navego pels menús de les plataformes de streaming que tenim i m'apunto coses que em criden l'atenció.

Un dels meus tipus preferits és el de les sèries antològiques, aquelles que tenen un tema, però que estan formades per episodis independents entre si. Sempre ha estat un encert, i el cas de la sèrie que us porto avui, trobat a Amazon Prime Video, no és diferent.

Parlo de Soulmates, una sèrie cocreada per William Bridges i Brett Goldstein que es va estrenar l'octubre de 2020 i que de moment només té una temporada, però que es considera oberta i amb una segona part prevista, sembla ser, per a la propera tardor.

De moment, però, són 6 episodis ambientats en uns 15 anys en el futur i amb una premissa que sempre té a veure amb una revolucionària tecnologia que permet que, qui se sotmeti al test corresponent -pagant, és clar- pot saber qui és la seva ànima bessona.

El primer capítol, Watershed, té com a protagonistes el matrimoni format per la Nikki (Sarah Snook) i en Franklin (Kingsley Ben-Adir, vist a Peaky Blinders), una parella exemplar amb fills que, veient que al seu voltant tothom està fent el test de Soul Connex i fotent enlaire les seves relacions vigents, veuen trontollar el seu propi matrimoni quan un dels dos sent cada cop més la temptació de conèixer qui és, en realitat, la seva ànima bessona.

A The Lovers, el professor universitari David Maddox (David Costabile, vist a Breaking Bad) està a punt d'aconseguir la càtedra a la universitat on treballa, i on té com a cap el seu sogre. Està enamorat de la seva dona, més jove, però un dia se li acosta l'Allison Jones (Sonya Cassidy), que diu que ell li ha sortit com a coincidència a Soul Connex. La veritat, però, és més complexa i pertorbadora.

A Little Adventures deixem el thriller i tornem a una cosa més senzilla i típicament romàntica, perquè els seus protagonistes tornen a ser els membres d'un matrimoni exemplar i envejat, la Libby (Laia Costa, vista a Polseres vermelles) i l'Adam (Shamier Anderson). 

En aquest cas tenen una relació semioberta, que significa que poden veure's amb altres persones però amb dues condicions molt clares: han de ser d'una aplicació, mai conegudes més enllà d'això, i no poden repetir. Què passa, però, quan arriben els resultats del test que un dels dos es va fer fa anys, en una pausa que s'havien agafat?

Al quart episodi, Layover, la premissa és diferent però, com sempre, es basa en la mateixa tecnologia fictícia: en Mateo (Bill Skarsgård, el protagonista d'It) viatja a Mèxic per trobar-se amb en Miguel, que Soul Connex diu que és la seva ànima bessona, però allà comet l'error (o no) d'embolicar-se amb en Jonah (Nathan Stewart-Jarrett, vist a Misfits), que li roba el passaport per vendre'l a una trama criminal.

Com que en el fons no és mala persona, en veure la desesperació d'en Mateo el vol ajudar a recuperar el passaport perquè pugui continuar el seu viatge, i en aquesta petita odissea tan intensa els punts de vista poden canviar...

Break on Through ens situa al sud dels Estats Units, en una comunitat conservadora i molt religiosa d'un petit poble, tot plegat molt tòpic. Però el punt de partida fa un gir interessant: què passa quan la persona que Soul Connex ens ha dit que és la nostra mitja taronja mor abans que l'hàgim conegut?

És el que els passa a en Kurt Shepard (Charlie Heaton, vist a Stranger Things) i la Martha (Malin Åkerman, vista a la pel·lícula de Watchmen), que es coneixen en un bar i es tornen a veure en una reunió d'una secta que promet a totes aquestes persones que es podran trobar, per fi, amb les seves difuntes ànimes bessones. Força pertorbador, però no tan allunyat de coses que passen amb aquesta mena d'organitzacions religioses no oficials.

Acabem amb The (Power) Ballad of Caitlin Jones, protagonitzada per la Caitlin del títol (Betsy Brandt, vista a Breaking Bad i Life in Pieces), una dona que encadena relacions tòxiques i que ara ha conegut la seva ànima bessona, en Nathan (J.J. Feild), un metge aparentment perfecte, però que, com ens avança al principi de l'episodi -que en realitat és gairebé tot un flashback-, amagava una part molt fosca. El que es pregunta durant bona part de l'episodi, però, és per què Soul Connex la va emparellar amb algú així, i aquest és el punt fort de la trama, que té un gir final meravellós.

Soulmates recorda molt Black Mirror, no soc el primer que ho diu, però sí que ho vaig pensar abans de saber que era una sensació estesa. Potser perquè un dels seus cocreadors, en William Bridges, va escriure alguns dels episodis d'aquella, però també pel caràcter antològic compartit i el paper de la tecnologia com a revulsiu de la vida de les persones, en aquest cas centrada en les relacions de parella. 

La sèrie, de la qual espero poder gaudir de nous episodis quan aquests arribin, convida a reflexionar: tan important és saber qui és la nostra teòrica ànima bessona? Ho deixaríem tot per conèixer-la? Estem segurs que funcionaria? És, de fet, l'amor una cosa que realment es pugui mesurar, quantificar, científicament? 
 

Sèries: Stranger Things (tercera temporada)

Un any més, i una nova temporada d'una de les sèries de més èxit dels darrers anys que toca criticar, i amb molt de gust. Bé, "un any més", no. Aquesta vegada han passat gairebé 2 anys des de l'anterior temporada, però ja se m'entén.

Poca gent queda, de la que segueix sèries de televisió, que no sàpiga què és Stranger Things, que ha envaït fins i tot les botigues de roba protagonitzant no una, sinó diverses samarretes i dessuadores. Un fenomen que va arribar a Netflix el 2016 i que va fascinar el públic, i se'n va parlar tant que aviat va esdevenir un producte de masses.

Doncs bé, la tercera temporada, o Stranger Things 3, com a ells els agrada anomenar-la, potser perquè podria passar com una pel·lícula de diverses hores atès el seu format de pocs episodis -en aquest cas, 8- per temporada, fa el que ja feia la segona, i que és una arma de doble tall: agafa el que ja era excel·lent i ho allarga, sense trair-ne l'essència, de manera que ho continuem trobant excel·lent, a canvi que cada cop costi més que ens sorprengui.

I si de la segona temporada vaig dir, a més d'això, que la vessant terrorífica agafava força, considero que en aquesta tercera part la tendència es manté, i ens trobem davant d'una sèrie clarament de terror, amb els freqüents tocs d'humor mesurat que, en barrejar-s'hi, i també en barrejar-se amb l'estil narratiu, la música, la fotografia i, evidentment, l'ambientació, ens recorden aquella meravellosa època cinematogràfica -i general- que van ser els anys 80.

La premissa d'aquests nous episodis és que el mal, com ja sospitàvem, no ha desaparegut del tot, i aviat sabem que l'altra dimensió en què van tancar el Mind Flayer, el monstre de la segona temporada, s'està tornant a obrir, però que quan l'Eleven el va enviar allà en va quedar una part que ara, l'any 1985 -a la història un any després dels esdeveniments de la segona temporada-, ha posat en marxa el seu pla de controlar éssers vius per tal de recuperar la seva forma i conquerir la nostra dimensió.

Com no podia ser d'una altra manera, els diversos i ben construïts personatges de la sèrie, que començaven a fer vida normal, s'adonen que alguna cosa no va bé i fan el que poden per enfrontar-se a la situació.

 
I ho fan dividits en grups, cadascun dels quals seguint, de manera paral·lela i sense saber-ho, diferents pistes que estan relacionades amb la mateixa amenaça.

Per una banda tenim el curiós equip format per un Dustin i un Steve que s'han fet amics, juntament amb un nou personatge, la Robin (Maya Hawke, filla de l'Uma Thurman i l'Ethan Hawke), que ja és el meu preferit juntament amb en Hopper.

Des de la posició de treballadors d'una botiga de gelats, els dos més grans, i de visitant el més jove, descobreixen un misteriós missatge en rus que intenten desxifrar per tal d'esbrinar què passa en aquest centre comercial nou del poble de Hawkins, cosa que proporciona el component detectivesc juvenil a aquesta temporada.

La pista soviètica també l'acaben seguint els adults, en Hopper i la Joyce, després que el cap de la policia local vagi a fer una ullada a les antigues instal·lacions on s'havia experimentat amb l'Eleven i d'on havien sortit els monstres, a petició de l'aparentment -però justificadament- paranoica mare d'en Will, el nen abduït de la primera temporada.

Allà es troba amb un enemic humà que sembla invencible i que ni el guió intenta evitar que comparem amb en Terminator, i tot estirant el fil troben l'esmentada pista soviètica.

Els altres nois i noies de la colla -només havia esmentat en Dustin- s'hi fiquen més tard, embolicats com estan en els seus problemes d'adolescents, ara que tenen 14 anys, gairebé monotemàtics: conflictes de parella -se n'han format dues, en el darrer any- i el clàssic xoc entre les maneres de fer i pensar d'ambdós gèneres.

Quan s'hi fiquen, però, la trama ja no té marxa enrere, i s'hi fiquen perquè, sense saber res de soviètics ni d'instal·lacions secretes, descobreixen l'enemic o, més ben dit, el seu pla per a aquest nou atac.

Aquest cop té controlat en Billy, el germanastre de la Max, i a través d'ell va formant un exèrcit d'humans-titella, la part més terrorífica i gore d'aquesta temporada que, com deia més amunt, té un to encara més fosc que el de la segona.

Una autèntica història de terror vuitantera, és el que veiem a la tercera d'Stranger Things, amb el regust de l'època i les referències culturals -alguna relliscada en aquest sentit, tot s'ha de dir- a què ens té acostumats la producció dels germans Duffer.

El final, com ja és habitual, podria funcionar com a tancament de la sèrie, però alhora ens suggereix que no ho és, amb un clímax espectacular i un resultat més agre que dolç.

Espectacular, el que estan fent amb aquesta sèrie. Sorprèn? Ja no. És més del mateix? Sí, però repeteixo el que ja vaig dir l'últim cop: ja ens va bé.

Caldrà veure cap a on va la quarta part d'aquesta història, però de moment ens té meravellats amb aquesta reproducció narrativa i formal de la mena de produccions que recordem dels inoblidables anys 80. Una barreja d'aventura, terror, humor i, per què no dir-ho, fanservice -la cançó que canten uns personatges a l'últim episodi ho és de manera descarada- que és una de les grans i encertades apostes de Netflix.

Sèries: Stranger Things

De tant en tant sorgeixen sèries que, sense haver tingut una campanya promocional gaire potent, les veu tothom gràcies al boca-orella, i quan vaig tornar de les vacances em vaig adonar que just abans de marxar se n'havia estrenat una que s'havia convertit, sense cap mena de dubte, en la sèrie de l'estiu.

No només perquè es tractava de l'enèsim encert de la cada cop més prestigiosa Netflix, sinó perquè tenia unes característiques, uns ingredients, ideals per a triomfar entre un ampli sector del públic. Així doncs, la vaig voler veure de seguida i avui en parlo. 

Dirigida pels germans Duffer, especialistes en ciència-ficció i terror, Stranger Things deixa ben clares les seves intencions des del pòster, molt d'estil "neovuitanter", que recorda experiments com el de la pel·lícula de 2011 Super 8, és a dir l'ambientació dels anys 80 per tal de submergir l'espectador encara més en un tipus de relat que va triomfar especialment en aquella època.

En els 8 episodis de la primera temporada d'aquesta sèrie, que ha obtingut unes notes espectaculars, el que se'ns explica és una història que podria haver estat perfectament presentada en aquella dècada de blockbusters cinematogràfics, tant pel gènere com per un estil que imita expressament el d'aquella època des del punt de vista estètic, sonor i visual -si deixem de banda l'alta definició i uns efectes especials que, a diferència dels d'aquells anys, no ens fan riure ara-. Però és feta d'ara, i això té una màgia especial perquè activa l'efecte nostàlgia amb la nostra complicitat.



Aquest retorn al passat, tot allò que es pot qualificar de vintage o retro, sobretot enfocant-ho als anys 1980, ha estat present amb molta força en els darrers temps a la nostra societat, tant pel que fa a productes audiovisuals (videojocs inclosos) com en moda o decoració, i els responsables de la sèrie se n'aprofiten legítimament per tocar-nos la fibra sensible, apel·lant a la nostra obsessió per uns temps enyorats.

És un artifici, com també ho són les evidents -i les no tan evidents- referències a pel·lícules dels anys 70 i 80 com The Goonies, E.T., Encontres a la tercera fase, Ulls de foc i en general els gèneres d'aventures, misteri i terror que es van convertir en clàssics per a tota una generació signats per gent com l'Steven Spielberg o l'Stephen King, tant per qüestions argumentals com per algunes converses dels seus personatges, per exemple sobre Star Wars. Potser hi ha qui troba que aquesta estratègia és tramposa, però les inspiracions també omplen Kill Bill, d'en Quentin Tarantino, i bé que ens va agradar. Per tant, per a mi, i per a molta gent, no hi ha cap problema.

En fi, la trama de Stranger Things, situada al 1983, comença amb la misteriosa desaparició d'un nen, en Will Byers (Noah Schnapp), que l'espectador sap que és víctima d'un atac sobrenatural, però la resta de personatges no en té ni idea i, és clar, es tracta com una desaparició normal, tot i que té lloc en un poble on mai no havia passat una cosa així.

En condueix la cerca el cap de policia Jim Hopper (David Harbour, una d'aquelles cares que ens resulten familiars per un munt de papers secundaris que ha fet, entre altres a la pel·lícula Suicide Squad), un paio faldiller i aparentment irresponsable que aviat es transforma en un agent de policia seriós i en l'heroi de la sèrie.

És per la insistència, però, de la mare del nen desaparegut, la Joyce Byers (Winona Ryder, la cara més coneguda d'un repartiment de desconeguts i un feliç retorn al primer pla de la fama per part d'aquesta senyora).

Els fets sobrenaturals que comencen a tenir lloc a casa seva la fan actuar, des del punt de vista dels altres, com una boja, i per tant és lògic que el seu patiment sigui doble. Personalment em convenç molt la interpretació del personatge, que és alhora fràgil i valent com qualsevol mare davant d'una situació perillosa per a un dels seus fills.

També estan afectats per la desaparició d'en Will els seus amics, però en aquest cas creuen fàcilment, a causa de la innocència intrínseca de la seva edat i la seva afició pels jocs de rol, en els fenòmens paranormals que van sorgint en relació amb la desaparició.

El divertit però marginat grup, que ens fa pensar en els esmentats Goonies, està format per en Lucas (Caleb McLaughlin), en Mike (Finn Wolfhard) i en Dustin (Gaten Matarazzo, amb una malaltia dels ossos anomenada disostosi clidocranial, que fa que li faltin les dents de davant i que caracteritza també el seu personatge). És la connexió de la sèrie amb el nen o nena que tots duem dins i que als anys 80 (o als 90, si llavors érem massa petits) gaudia amb les pel·lícules d'aventures d'aquesta mena.

Paral·lelament a tot això, una nena misteriosa i amb poders mentals, coneguda com a Eleven o "El" (Millie Bobby Brown), s'escapa d'unes instal·lacions secretes -on es duen a terme investigacions conduïdes pel doctor Martin Brenner (Matthew Modine, l'altre nom conegut de la sèrie) i ronda pel poble fins que els nois l'amaguen mentre intenten descobrir qui és, què pot fer i com els pot ajudar a recuperar el seu amic.

L'El és un dels personatges principals de la sèrie, i està íntimament relacionada amb els misteris que es produeixen al poble.

I, com no podia ser d'una altra manera en un producte inspirat en els anys 80, hi ha el típic grup dels grans de l'institut, encapçalat pel "guaperes" Steve (Joe Keery) i la seva xicota Nancy (Natalia Dyer) -germana gran d'en Mike-.

Marginen els que són diferents, com acostuma a passar, i això afecta la millor amiga de la Nancy, la Barb (Shannon Purser) però també en Jonathan Byers (Charlie Heaton), germà gran del desaparegut Will i adolescent tímid i introvertit. Els rols d'aquests personatges, però, fan importants canvis al llarg de la temporada.

Stranger Things parteix d'una premissa i uns ingredients ideals per a agradar al públic, i estilísticament és excel·lent, però amb això no n'hi hauria prou per a assolir l'èxit que ha aconseguit. Les interpretacions són molt bones, la música encaixa perfectament en el gènere i l'època, i la trama avança a un ritme que també emula el d'aquells anys i que col·loca de manera intel·ligent els moments de tensió i calma, i empra correctament, sense abusar-ne d'una manera ridícula, els elements fantàstics.

Hi haurà una nova temporada, que tal com acaba la primera potser no seria del tot necessària, però estic segur que els germans Duffer sabran com allargar la història sense trair aquest excel·lent producte amb què, sens dubte, han aconseguit la fama.