Visionats: El monstre marí

Darrerament, no sé si per la pressió de les xarxes, subvencions o la famosa llei de l'audiovisual -tot i que al final era d'allò més descafeïnada-, o una mica de tot plegat, algunes plataformes d'streaming han començat a doblar al català coses noves.

Això, per excepcional, malauradament és notícia, però és una bona notícia. Perquè no es tracta únicament de recuperar doblatges existents de productes més antics, apartat on encara hi ha molta feina endarrerida, sinó també de captar públic jove, que comenci a canviar la percepció que el català és una assignatura de l'escola i una llengua dels grans. I la pel·lícula de què us parlo avui, una producció de Netflix, calia que fos doblada a la nostra llengua i la plataforma ho ha fet. I n'estan arribant més.

El monstre marí és el nom d'aquest film de Chris Williams, també coescrit per ell mateix, que narra una aventura marina amb un gir diferent de l'habitual i amb una barreja d'inspiracions que dona un molt bon resultat.

Al principi sembla que estiguem davant d'una història de pirates, tots els tòpics hi són... llevat de la part dels abordatges i els saqueigs, perquè aquí aquestes persones es dediquen a caçar monstres del mar i són aclamades com a herois dels quals els llibres parlen fins i tot mentre encara viuen.

El vaixell protagonista, l'Inevitable, el lidera el capità Crow, tota una llegenda que l'hi té jurada al monstre que el va deixar borni fa dècades, i que és la seva obsessió. Algú més hi veu Moby Dick?

La seva tripulació li és del tot fidel, incloent-hi en Jacob, un arquetip d'heroi del qual s'espera que lideri el vaixell en un futur no gaire llunyà.

Tots aquests plans, però, pateixen un daltabaix per la benintencionada intervenció de la Maisie, una nena que va perdre els pares per culpa d'una d'aquestes bèsties i que té els caçadors de monstres en un altíssim pedestal.

A partir d'aquí el film fa un gir cap a una trama més familiar, alegre i fins i tot ingènua, sobretot en la seva resolució, i val a dir que no excessivament imprevisible. 

Cosa que no treu que hi hagi diverses escenes de combats espectaculars al mar -o entre bèsties, com si fossin kaijû japonesos, moments que ens tenen amb l'ai al cor i dilemes existencials per part dels personatges. I, per als més grans, una crítica a l'obediència cega a la història oficial.

Sense voler entrar en més detalls de la història, em penso que ho deixaré aquí, i només afegiré que és una pel·lícula d'allò més amena, amb picades d'ullet a altres films i relats no sé si sempre intencionats o no, que probablement no serà recordada durant generacions, però això serà perquè malgrat que el seu director és també el de Bolt i Big Hero 6 i l'autor de la història de Vaiana, al capdavall aquesta no és una pel·lícula de Disney, Pixar ni Dreamworks, sinó de Netflix, amb un brevíssim pas per algunes sales de cinema molt concretes.

Amb uns dissenys i una animació per ordinador més que notables, i un bon doblatge al català, recomano el seu visionat a petits i grans, especialment en família.