diumenge, 10 de desembre de 2017

Lectures: Un món feliç

Sovint es compara 1984, de George Orwell, amb una novel·la anterior, d'Aldous Huxley, que també ens parla d'una societat futura fermament estructurada i angoixant, però d'un tarannà totalment diferent. Si més no, el cas és que en parlar d'una s'acaba parlant també de l'altra.

Jo les havia llegit totes dues fa anys, però com que tinc una memòria tan dolenta per als arguments que em permet tornar a gaudir de les coses amb el temps, i de pas analitzar-les amb un punt de vista diferent, vaig decidir que immediatament després de rellegir 1984 passaria a la relectura de la novel·la de què avui parlaré.


Un món feliç, publicada originalment el 1932, i per tant anterior a 1984, és una novel·la de ciència-ficció que, en comptes d'una distopia, un dels subgèneres habituals d'aquest tipus de relat, ens presenta una utopia, un món en què tot va sobre rodes, en què no hi ha cap problema perquè està dissenyat de manera que això sigui (pràcticament) impossible.

Hi veiem una societat marcadament jerarquitzada a l'Anglaterra del segle XXVI, amb unes normes molt estrictes però orientades, aquest cop, a la felicitat generalitzada. Per tal d'aconseguir-ho la ciència ha avançat fins al punt que l'espècie humana ja no es reprodueix de manera sexual, sinó que tothom és dissenyat i neix sense passar per un part, i per tal d'assegurar l'estabilitat de la civilització hom és educat durant el son des de la més tendra infantesa i condicionat de manera que considera els trets de la seva classe social els únics que podria tenir i els únics que podria desitjar, alhora que se sotmet als de dalt i menysprea els de baix com la cosa més natural del món, perquè en aquest relat ho és.

La família i la religió ja no existeixen i les necessitats de tothom estan cobertes, així com els possibles desitjos satisfets, de manera que mai no es produeixi cap cas de malestar o infelicitat per part de ningú.


Que bé, oi? Això és el que podríem pensar, però... què passa quan un personatge, el protagonista Bernard Marx, pertany a una classe social segons els registres però durant el seu creixement fetal hi va haver un error que li va donar un aspecte físic inferior als dels seus companys? Què passa quan algú, malgrat tots els condicionaments, té unes inquietuds que no pot satisfer ni amb la droga diàriament subministrada que en teoria garanteix que qualsevol preocupació desapareix en qüestió de segons?

A més, per tal d'aconseguir aquesta societat perfectament engranada s'han hagut de fer sacrificis: s'ha hagut de limitar el progrés científic perquè no anés per camins que no interessaven, s'ha suprimit, com dèiem, la religió, i sobretot s'ha acabat amb les passions i els malestars que són els que fan, per contrast, que valorem realment la felicitat i la visquem plenament quan la tenim.

En definitiva, per tal d'aconseguir la societat perfecta s'ha construït una societat asèptica i mancada de vida. Per això, perquè la felicitat artificial també pot esdevenir angoixant, Un món feliç es pot considerar una utopia i alhora una distopia. En qualsevol cas, és una lectura ameníssima, amb un to irònic, i no m'estranya que es consideri una de les millors novel·les del segle XX.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Potser també t'interessa...

Related Posts with Thumbnails