Cinema: Dune

Per fi, després d'haver de deixar escapar per incompatibilitats horàries un parell de pel·lícules que tenia ganes de veure al cinema, els astres s'han alineat i he pogut veure la que alguns anomenen "la pel·lícula de l'any" en pantalla gran i, com jo volia, en versió original subtitulada. 

Aviso, abans de començar la meva sempre barroera crítica, que no n'he llegit el material original -ja em podeu treure el carnet d'amant de la ciència-ficció- ni he vist l'adaptació cinematogràfica de 1984, perquè veient que està mal considerada i que és d'en David Lynch, director que no m'ha agradat gens en el poc que n'he vist, no n'he sentit la necessitat ni crec que la senti. Com a màxim podria fer-ne el visionat per curiositat, però no prometo res perquè el temps lliure no és que em sobri pas. Així, doncs, comencem amb les meves impressions d'aquest esperat film, amb el mínim d'spoilers possible.

Amb el títol de Dune, i en pantalla Dune: Part One, per no enganyar ningú sobre el que és i perquè no hi hagi espectadors que se'n vagin indignats de la sala, aquesta versió de 2021 dirigida per Denis Villeneuve (Arrival (Oscar al Millor Director), Blade Runner 2049...) adapta la primera part de la primera novel·la de Frank Herbert, de 1965.

El director afirmava que no hauria acceptat fer-ho d'una altra manera, atesa la riquesa i la complexitat de l'univers que s'hi descriu, i encara que hi ha massa sagues que, sobretot en la seva última entrega, fan sospitoses divisions que semblen enfocades a augmentar els ingressos, després de veure aquesta Dune he de dir que, en els seus 155 minuts, el ritme amb què se'ns presenten els personatges i els esdeveniments em sembla adequat, ni precipitat ni allargassat.

El seu protagonista és en Paul Atreides (Timothée Chalamet), l'hereu de la Casa Atreides, del planeta Caladan, que és el típic personatge principal jove i ambiciós que veu com el seu entorn el sobreprotegeix tant per l'edat que té com per la seva posició, i que resulta que té un destí profètic. 

En no conèixer prèviament l'actor i estar enlluernat per altres noms del repartiment he de dir que no em cridava gaire l'atenció, però era evident que la trama giraria al seu voltant i trobo que Chalamet fa una interpretació prou bona de l'evolució del personatge.

L'aspecte més interessant del noi, encara que cada cop sigui més bon lluitador i estigui rebent la formació adequada per succeir son pare quan arribi el moment, és que la seva mare (Lady Jessica, una membre de les "bruixes" Bene Gesserit interpretada per la Rebecca Ferguson) l'ha entrenat en unes altres arts, més místiques, i això li proporciona unes habilitats que inclouen visions aparentment del futur, on hi veu de manera recurrent una noia, interpretada per la Zendaya (la Mary Jane de les pel·lícules més recents de l'Spider-man), que jugarà un paper molt important al darrer tram del film i, per descomptat, a la seva futura seqüela.

Dune té un repartiment espectacular, amb noms que inclouen Oscar Isaac (la nova trilogia de Star Wars, entre altres films i sèries de televisió en què ha aconseguit molt de renom en els darrers anys), que fa de duc Leto Atreides; Josh Brolin, que és en Gurney Halleck, mestre d'armes de la casa Atreides i mentor d'en Paul; Jason Momoa (Aquaman, Justice League, Game of Thrones, Stargate Atlantis...) fa de Duncan Idaho, el pilot i lluitador a les ordres dels Atreides que més admira el protagonista; Stellan Skarsgård, que interpreta el Baró Harkonnen, enemic principal de la Casa Atreides; Dave Bautista (Guardians of the Galaxy, Blade Runner 2049), el nebot del baró; Javier Bardem com a Stilgar, líder de la tribu Fremen; o Charlotte Rampling com a Reverenda Mare de les Bene Gesserit.

Presentats els personatges principals, la pel·lícula té una trama d'intrigues polítiques, guerres i traïcions que es desplega, com deia al principi, a un ritme molt adequat tenint en compte la seva complexitat, i troba un equilibri ideal a l'hora de no ser excessivament críptica ni donar-nos-ho tot mastegat, de manera que si arribem a tenir la sensació que no entenem les intrigues polítiques que s'hi mostren, dura ben poc. 

A més, els llargs silencis que acompanyen les escenes de contemplació, que veig que són característiques del director, ajuden a posar les idees en ordre i elaborar teories. 

Parlant d'això, ens podem preparar -el títol tampoc enganya- per fer-nos un tip de veure sorra, però al planeta Arrakis, desitjat per les diferents grans cases perquè hi creix una valuosíssima espècia, la sorra amaga no només una misteriosa tribu, sinó també uns cucs gegants que són el principal perill per als foranis i els protagonistes de les escenes de més tensió.

Dune és una pel·lícula més aviat lenta -reconec que, tot i agradar-me, hi va haver diversos moments en què pensava que farien el tall i no, semblava que no arribava mai-, però la trama avança i va posant les bases de la gran (?) història que s'acabarà a la segona part, encara sense data, i ja veurem si tot plegat va prou bé com perquè la resta de llibres de la saga de Herbert tinguin també una adaptació. De moment, però, Dune ha tornat i ho ha fet amb un llargmetratge, per fi, digne del mite literari.