Lectures: Pregària per als tímids com els arbres

Fa gairebé un any vaig publicar una crítica literària menys entusiasta del que és habitual en mi, sobre un llibre amb el qual tenia un problema concret: la seva naturalesa introductòria i la manera com s'ha tractat per part de l'editorial que ens l'ha dut.

Doncs bé, com que no volia deixar la història inacabada fa poc n'he agafat de la biblioteca -per no gastar-me més diners en una relació pàgines/preu que trobo criminal- la continuació, i ara que l'he llegit passo a comentar-la.

Pregària per als tímids com els arbres, de Becky Chambers, continua la història que se'ns presentava a Psalm per als construïts en terres salvatges, i si en aquella primera part vèiem com li mongi del te Dex coneixia el robot Moixeró, en un context en què la Humanitat ja fa segles que va deixar de banda la tecnologia per viure d'una manera respectuosa amb la natura i amb si mateixa, en aquesta segona part som testimonis del viatge que fan aquests dos personatges per la civilització humana, i com aquesta rep el desconegut visitant.

Un viatge que permet que els dos protagonistes es vagin coneixent i aprofundeixin en la seva relació, un interessant contrast entre una persona que s'ha pres un descans de la seva feina i té dubtes existencials i una màquina que actua amb la innocència pròpia d'un infant, i que dona lloc a situacions divertides, però també algunes d'emotives.

Si bé estic satisfet (potser el meu completisme més que no pas jo) d'haver conegut el final de la història, aquesta segona novel·la m'ha fet la mateixa sensació que la primera: és agradable de llegir, ve de gust, però no hi ha conflictes, és tan bonrotllista i utòpica en la seva proposta que costa de trobar versemblant. Sembla més un desig que una història, parlant del conjunt. No fa patir. Reflexionar, potser sí, però patir d'aquella manera que quan s'acaba et deixa una sensació duradora, diria que no.

Pel que fa a l'edició, hi torno, perquè me'n faig creus: amb l'avantatge de publicar la traducció -per cert, novament s'escapen unes quantes marques de gènere que traeixen l'estil general en neutre, manca de cura o de revisió- més tard que l'original, i veient que són dues històries que juntes sumen menys de 400 pàgines, trobo que Mongi i robot s'hauria d'haver publicat en un sol volum, i al mateix preu al qual s'ha publicat cadascun dels dos que ens han arribat. I estaríem parlant, de totes maneres, d'un llibre car, com tots els que trobem a l'actualitat, en què malauradament els llibres han pujat tant de preu en pocs anys que normalment voregen el 20 euros. Però no: aquí tenim dos llibres de menys de 200 pàgines a 20 euros cadascun. 

Dit això, per fortuna existeixen les biblioteques, i si us va agradar la primera part no us hauríeu de perdre la segona, que és una mica millor.

 

Lectures: Psalm per als construïts en terres salvatges

Els videojocs no són l'únic àmbit en què descobreixo l'existència de coses perquè a les xarxes socials algú en parla i em criden l'atenció. També em passa amb els còmics i els llibres en general, com en el cas de la novel·la que ressenyo avui.

Així com altres cops he conegut coses perquè explorava la bibliografia d'algun autor del qual m'havia agradat una obra, o en buscava expressament algun de molt conegut, de vegades miro el catàleg d'una editorial d'aquestes que es guanyen una reputació pel bon criteri amb què trien les obres. 

És el que passa amb aquesta novel·la breu, amb l'afegit del que deia al principi, la popularitat que havia adquirit entre persones que segueixo a l'antic Twitter. Tot plegat va fer que superés les reticències inicials respecte a la relació pàgines/preu, que en aquest cas no és gaire favorable -i això dins d'un mercat en què els preus dels llibres han pujat molt en els darrers anys i es distancien cada cop més dels atractius preus de les versions originals-, i em decidís a comprar i llegir Psalm per als construïts en terres salvatges, de Becky Chambers.

L'aposta, que no tenia pinta d'arriscada, em va sortir bé? Doncs és precisament d'això, que hem vingut a parlar. Però començarem amb la premissa, senzilla però necessària per parlar de qualsevol llibre.

Resulta que a la lluna anomenada Panga, la humanitat i els robots fa temps que van partir peres, tot i que de manera civilitzada, i les persones viuen en un món sostenible -d'aquí que es consideri que la novel·la pertany al subgènere solarpunk- i en una harmonia utòpica en què hi ha un nombre curiosament alt de persones que es consideren no binàries i una àmplia conscienciació al respecte, o qui sap si sempre ha estat una cosa d'allò més natural. 

Tot plegat és senyal d'una societat d'allò més avançada, sense grans problemes -almenys en aparença-, que viu en el territori establert per a les persones, mentre que les màquines fa segles que van anar a una mena d'exili i van passar a ser més aviat mites d'un passat remot.

En aquest context tenim li Dex, protagonista de la guanyadora del premi Hugo a la millor novel·la curta el 2022, que és uni mongi del te, especialista en preparar tes segons el caràcter i les necessitats que endevina en els seus clients, a qui escolta i conforta, que un bon dia s'adona que viatjar d'aquí cap allà fent feliços els altres no l'omple del tot i pren la decisió d'explorar el món més enllà de la zona delimitada per als humans.

No puc dir gaire cosa més de la trama sense destrossar-la, però és que -i vet aquí el meu principal problema amb la novel·la- no hi ha gaire cosa més per dir. Sabia que era la primera part d'una història formada per dues novel·les curtes -aquí els editors, amb l'avantatge del temps transcorregut des de l'edició original als Estats Units, ens podrien haver dut un volum integral i hauria quedat del gruix d'un llibre normal sense que ens hi haguéssim de deixar 40 euros en total, però bé-, i tot i així no m'ha agradat la sensació final que tot plegat era una introducció. 

No hi passa gran cosa, si bé el que hi llegim transmet un constant missatge de bon rotllo, és amè i passa molt bé, i de cop s'acaba i sabem que tocarà llegir la segona part. A mi m'ha quedat gust de poc, vaja. Esperava alguna mena de conflicte que no arriba mai.

La traducció

No acostumo a fer un apartat específic per parlar de traduccions, però quan ho faig és per dir-ne alguna cosa que no m'ha acabat d'agradar. En aquest cas he de tocar la polèmica decisió de fer servir el llenguatge neutre. 

No hi tinc res en contra, personalment, si bé cal admetre que en català no teníem cap fórmula existent que ho solucionés de manera natural, com sí que té l'idioma original amb el they/them/their, així que s'ha optat per la proposta de fer servir les terminacions en -i. El problema és que ens hi podem acostumar ràpidament, però a la traducció això patina no un parell de cops, sinó ben bé una trentena, en què per a li Dex es fa servir el masculí, de manera que es trenca l'acord tàcit de naturalitzar la condició no binària del personatge. 

Dit això, per la resta força bé llevat d'algun moment en què l'ull entrenat -és a dir, la impossibilitat de desconnectar el lingüista o el revisor que duem dins els que ens dediquem a això- detecta alguna reminiscència de l'anglès, però res d'exagerat.