Sèries: Loki

He de reconèixer que, de totes les sèries de Marvel de Disney+, aquesta era la que em feia més mandra. Des del punt de vista del tema, l'ambientació i la història dels personatges, en Thor i companyia, així com la seva interpretació de la mitologia nòrdica, no m'atrauen gaire, o si més no, m'interessen força menys que altres franquícies de la companyia.

Per això, una sèrie dedicada al dolent de les aventures del Déu del Tro era quelcom que no em venia especialment de gust. Però també soc completista amb algunes coses, l'havia de veure i la bona opinió que en tenia la gent va acabar de fer-me'n venir ganes. I ha estat una agradable sorpresa. 

Loki, de títol senzill i directe, és la sèrie protagonitzada pel personatge del mateix nom, però sense haver-me'n informat prèviament em va sorprendre molt positivament -pels motius esmentats més amunt- que no tingués res a veure amb tot això de la mitologia nòrdica. De fet, es toca de passada per parlar del rerefons del personatge, però la cosa no va per aquí, ni de bon tros. 

Creada per Michael Waldron, la sèrie parteix d'una interessant premissa: durant el viatge enrere en el temps dels Avengers a Avengers: Endgame, en Loki roba el Tesseractis i s'escapa de la seva detenció, però en fer-ho s'ha convertit en una versió alternativa de si mateix, en una nova línia temporal. És llavors quan el deté l'Autoritat de les Variacions Temporals (TVA en anglès), encarregada d'evitar línies temporals alternatives, i li ofereix l'oportunitat de col·laborar a canvi de no esborrar-lo de l'existència, que és com es procedeix normalment en aquests casos.

El Loki que protagonitza la sèrie és el de 2012 i, per tant, no ha viscut res posterior a la primera pel·lícula dels Avengers, i tot i que és, en el fons, un brivall, sempre ha buscat el reconeixement dels altres i ha comès maldats perquè s'ha sentit injustament tractat, deixant de banda que té tendència a fer bretolades.

A la sèrie li veiem el costat més humà -si és que això es pot dir d'un déu-, encara que en realitat li convé fer bondat, i esdevenir un agent més de l'AVT, a les ordres i després braç a braç amb en Mobius (Owen Wilson, la cara més coneguda del repartiment, amb permís d'en Tom Hiddleston).

L'ambientació de tot plegat recorda en certa manera la pel·lícula Brazil i mons distòpics de l'estil de 1984, si la jutgem per una tecnologia avançada però d'aspecte intencionadament retro (al capdavall, l'AVT existeix "fora del temps"), la foscor de la fotografia i la sensació d'opressió, clares jerarquies i vigilància constant, de manera que els aficionats a aquesta branca de la ciència-ficció s'hi trobaran com a casa, com és el meu cas.

Però res no és el que sembla, i diversos personatges ens sorprendran a mesura que avanci la trama i es vagi descobrint què hi ha, en realitat, al darrere d'aquest organisme autoritari que decideix qui ha d'existir i qui no.

En Loki, per la seva banda, mostrarà, com deia més amunt, el seu vessant més humà, el veurem vulnerable i obrint-se als altres, començant per una variant seva de gènere femení al voltant de la qual gira la primera temporada i, en menor mesura, la segona.

Al final, s'aplega una petita colla de personatges que ens roben el cor i que lluiten per salvar la mateixa existència de l'univers, en complexes argumentacions de ciència fictícia pròpies del gènere i dels viatges temporals, però que si no ens hi volem trencar el cap -i la gent com jo és millor que no ho faci- podem veure com el que, en realitat, és: una sèrie d'aventures amb missions a través del temps que pot recordar una mica, fins i tot, malgrat les grans diferències, la meva enyorada DC's Legends of Tomorrow. 

És interessant comentar que Loki és la primera sèrie de l'Univers Cinematogràfic Marvel de Marvel Studios per a Disney+ que té segona temporada, i és que en principi les propostes que ens han anat arribant estaven pensades com a minisèries.

Doncs bé, la història se'ns ha presentat aquest cop en dues tongades de sis episodis cadascuna, distribuïts a la plataforma d'streaming des del 2021 i des del 2023 respectivament. I té sentit, perquè la trama té prou entitat com per ocupar aquests 12 episodis. 

No sabem si es farà alguna cosa més amb aquests personatges, ara per ara, però si no, la història ha quedat tancada d'una manera satisfactòria. A més, hem pogut aprofundir en un personatge carismàtic, encara que no sigui el que havíem vist a les últimes pel·lícules de Marvel, sinó una versió de fa molts anys que ha tirat per una altra banda. 

Cinema: Avengers - Endgame

Ja ha arribat el moment. Des de 2008 Marvel ha estat desplegant un pla sense precedents a la història del cinema que consistia a llançar un seguit (més d'una vintena, comptant des d'Iron Man, el 2008) de pel·lícules d'èxit sobre els personatges més emblemàtics de l'editorial de còmics estatunidenca, relacionar-les entre si tal com passa als còmics -és a dir, mantenint la identitat de cadascuna de les parts i tot i així fent que el tot sumés més que les parts, com diu el tòpic-, que això sortís bé i que pel camí es guanyessin un fotimer de calés i milions de persones arreu del món s'acostessin a un univers que abans era cosa de "frikis".

Després d'un any d'Avengers: Infinity War, i en el que inicialment es coneixia com a Avengers: Infinity War - Part 2, ens ha arribat la continuació d'aquella gran batalla, o més aviat la conseqüència, i el que, ja amb el seu nom, es perfilava com el final del camí del grup de superherois més poderós del món (amb permís de la Lliga de la Justícia, si em deixeu reivindicar i escombrar "cap a casa"), almenys en format cinematogràfic.

Avengers: Endgame, dirigida pels germans Anthony i Joe Russo, que ja s'havien encarregat de l'anterior film i de les entregues 2 i 3 de la saga Captain America, espanta una mica abans de començar: 181 minuts de durada, senyores i senyors. 3 hores i 1 minut.

I tot i així no se'm va fer gens llarga, cosa que diu molt sobre la seva qualitat com a producte d'entreteniment. Confesso, però, que vaig haver de sortir de la sala per anar a fer un riu, perquè ja no podia més, però sembla que vaig aprofitar el millor moment per fer-ho i em vaig perdre molt poquet. Segons aquest article (en anglès), vaig encertar un dels moments recomanats.

En fi, deixem les batalletes personals i parlem del film, una aventura espectacular, èpica -adjectiu que es fa servir molt a la babalà, però que en aquest cas no és tan exagerat-, en què els supervivents de l'eliminació del 50% de la vida provocada per en Thanos lluiten amb les conseqüències d'això tan bé com poden, de vegades amb solucions dràstiques que no serveixen de res.

Llavors, i assumint que si llegiu això ja sabeu de què va tot plegat -i, si no, avís d'SPOILERS-, l'única manera de fer tornar els desapareguts si les gemmes de l'infinit ja no hi són és... viatjar en el temps.

Aquesta idea esbojarrada -no tant com intercanviar-se e-mails amb un ós rentador, segur- neix a la ment de l'Scott Lang, l'Ant-Man, que tothom considerava un dels desapareguts, però que en realitat estava atrapat en un reialme quàntic precisament per la desaparició sobtada de la Hope, que l'havia de fer tornar d'un experiment i no ho va poder fer.

Després, convençuts en Bruce Banner i, sobretot, un reticent Tony Stark, que ha pogut formar una família amb la Pepper Potts i ja li va bé com han anat les coses, treballen plegats per fer-ho possible i posar en marxa el pla: visitaran llocs i moments en què saben que hi havia les gemmes i les recolliran per restaurar, amb el seu poder, allò que en Thanos va eliminar.

Això dona l'excusa per al que en el fons és una pel·lícula de viatges en el temps i en què ens divertirem, emocionarem o mossegarem les ungles veient com els personatges volen dur a terme la missió sense interferir gaire en escenes de la seva història que hem vist en films anteriors, sobretot sense interactuar amb ells mateixos, però no hi hauria pel·lícula si fos tan fàcil, de manera que es produiran complicacions de tota mena.

Endgame és una oportunitat, també, per veure desfilar pel seu llarg metratge -així, separat- un seguit de personatges que fa anys que ens acompanyen, alguns més que altres, alguns de més importants que altres, posar totes les peces al seu lloc o fer l'últim gir del cub de Rubik, i oferir un espectacle increïble, un regal -bé, es paga, però ja m'enteneu- als fans, que també riurem amb moments força humorístics i referències a la cultura pop i, com no podia ser d'una altra manera, una batalla final tan llarga com extraordinària, amb tothom aportant el seu gra de sorra, esforçant-se al màxim i deixant-s'hi la pell.

En algun cas de manera literal -pocs, pel que podria haver estat-, però què seria d'un film sobre una batalla èpica si no hi morís ningú? Això dona lloc a un final agredolç, tremendament emotiu, que tanca la pel·lícula amb unes escenes que ens reconforten, això sí, encara que alhora posen en marxa un encès debat sobre les conseqüències dels viatges en el temps, si s'han produït línies alternatives o no, o quantes unitats d'un mateix personatge hi ha, en realitat.

Perquè quan es toca aquest tema, tan explotat a la ficció, hom s'endinsa en un femer. Sempre hi haurà coses que no tenen explicació. Contradiccions, paradoxes, que les ments més simples no podem processar, però al final això no és el més important. El que és important és que els Avengers del cinema han tingut unes excel·lents 4 pel·lícules, i un final més que digne i a l'alçada del que es mereixien els seus fans, amb un gran equilibri entre l'aventura, el drama i l'humor.

Fins i tot tenint en compte les seves imperfeccions, en forma de coses discutibles com ara el poc ús que es fa de la Capitana Marvel, segurament perquè les seves poques intervencions són tan decisives que si s'hagués quedat a la Terra no hi hauria hagut pel·lícula.

Marvel Studios, amb el seu Marvel Cinematic Universe, ha popularitzat fins a uns límits espectaculars un producte que abans no era pas desconegut, ni de bon tros, però que pràcticament es limitava a la seva versió original, en paper, i per tant tenia un sostre alt però visible. Ara tothom sap qui són els Avengers, i segurament n'ha vist les pel·lícules, i li han agradat. Perquè aquesta n'és una altra: es poden fer films de superherois, relacionar-los entre si i que el públic no hi reaccioni amb la calidesa que s'esperava, i si no que l'hi diguin a DC, editorial que personalment m'agrada més, però que no ha sabut fer les coses com calia al cinema -i que consti que a mi m'agraden les seves pel·lícules-, cosa que s'ha agreujat en comparar-se amb la magnífica feina que ha fet la competència. 

Potser no n'acabem de ser conscients, però això de l'Univers Cinemàtic Marvel ha estat un projecte monumental que ha sortit rodó. No guanyarà Oscars, però és Història del cinema. Com a mínim ens deixa amb uns personatges que no oblidarem, i que d'una manera o d'una altra brillen en aquest film, independentment de si en surten vius o no. Per a nosaltres viuran sempre.

Cinema: Avengers - Infinity War

Sembla mentida que ja faci 6 anys que un seguit de pel·lícules de superherois van desembocar en la seva reunió.

Allò era la culminació del gran pla de Marvel per portar a la gran pantalla els Avengers, el grup de superherois més popular, amb el permís de la Lliga de la Justícia de la competència. 

Allò ha quedat fins i tot petit, amb el que han continuat fent els de Marvel Studios, amb noves entregues tant dels personatges en solitari (o en companyia d'un o dos dels altres) com dels mateixos Avengers, i també amb l'adaptació de noves franquícies. Tot plegat amb un gran èxit de crítica i públic.

És per això que la tercera pel·lícula del grup de superherois per excel·lència de Marvel, Avengers: Infinity War, dirigida per Anthony i Joe Russo, és una culminació encara més gran del pla que va començar amb Iron Man (2008) i que amb aquest ja suma 19 films. 

Perquè tenir tantes trames en marxa i que encaixin d'una manera tan suau i sincronitzada, alhora que totes les pel·lícules que han conduït a aquest punt s'hagin pogut gaudir de manera gairebé independent, no deu ser gens fàcil.

Tampoc ho deu ser, amb tants personatges i subtrames, i històries de naturaleses tan diverses, fer un film que pràcticament no faci destacar més un personatge que un altre. Tots hi tenen un paper, un moment de glòria, una aportació necessària.

Si de cas, el protagonista és precisament el superdolent, en Thanos. A la recerca de les gemmes de l'infinit, que han anat traient el cap en diverses pel·lícules durant aquests 10 anys de manera més o menys discreta, i que se suposava que acabarien agafant protagonisme -però sense que això ens distragués de les històries que se'ns anaven explicant-, a Infinity War pretén aconseguir les gemmes que li falten i esdevenir l'ésser més fort de l'univers per fer i desfer com li doni la gana.

El problema és que el paio ja era tan fort que cal la col·laboració de tots els superherois de la Terra per aturar-lo, o intentar-ho.

Cosa que per altra banda és una delícia per als fans, i encara que es pugui pensar que alguns personatges no encaixen gaire en una aventura més aviat màgica i espacial, el cert és que, com deia més amunt, tots hi fan alguna cosa important. 

Ho exemplifica un Spider-man fora del seu hàbitat, en una nau espacial, quan diu que per poder ser l'heroi del veïnat hi ha d'haver un veïnat.

Precisament per la naturalesa de la història no estava segur de si la pel·lícula m'agradaria gaire, però sí, m'ha agradat molt.

M'ha agradat tornar a veure els personatges, que s'hagin conegut amb els de la saga Guardians of the Galaxy, que els Avengers continuïn dividits després dels esdeveniments de Captain America: Civil War -l'única que he pogut repassar abans de veure aquesta-, que tot i així alguns personatges es retrobin, els combats, siguin batalles campals o a més petita escala, l'humor, el drama i... el seu final. 

Quin final, senyores i senyors. Quina manera de deixar-nos amb l'ai al cor i amb ganes de més. I llavors recordem que fa uns anys el títol d'aquest film acabava en "Part 1", fins que es va deixar de dir. La segona part, extremament necessària, la tindrem per sort l'any que ve.