Sèries: Ms. Marvel

Continuem veient les sèries de Marvel de Disney+ amb l'ordre canviat, per problemes de disponibilitat horària per repassar materials previs i reforçar bagatge, i aquest cop ha estat el torn d'una que va tenir una acollida excel·lent a les xarxes i que ara, saltant-me'n d'altres, he visionat.

En aquest cas l'única referència que tenia del personatge era la de la superheroïna que admira, és impossible no relacionar els dos personatges com a mínim pel nom, però no n'he llegit mai cap còmic i podem dir que m'enfrontava a la sèrie sense cap coneixement ni cap prejudici, ni bo ni dolent, previ.

Ms. Marvel, creada per Bisha K. Ali, es basa en els còmics del mateix nom, en marxa des de 2014, tot i que el personatge va debutar a Captain Marvel el 2013. 

Sens dubte, és un exemple més de l'encertada estratègia de Marvel Studios de donar temps de pantalla a personatges menors per complementar els seus productes estrella, els llargmetratges per al cinema, i en aquest cas estem davant d'una minisèrie -com no podia ser d'una altra manera, tal com hem vist fins ara- de 6 episodis, llançada originalment entre juny i juliol d'aquest mateix 2022 i que destaca, entre altres coses, per l'ús de les animacions de determinats elements de l'escenari i la sobreimpressió d'etiquetes també animades tot imitant les de les xarxes socials del jovent.

Perquè la Kamala Khan (Iman Vellani) és una noia de 16 anys que va a l'institut i que, com gairebé tothom a aquesta edat, lluita per encaixar i per tenir una vida com més normal millor. En el seu cas hi ha un factor afegit, que és el de ser estatunidenca de primera generació, perquè els seus pares van néixer al Pakistan i, per tant, és una noia musulmana.

Aquest fet, que comparteix amb la seva millor amiga, la Nakia (Yasmeen Fletcher) i amb el qual simpatitza el friki del seu millor amic, en Bruno (Matt Lintz), és un element caracteritzador molt present a la sèrie, i s'aprofita per fer-nos un retrat de com és la vida d'una adolescent d'aquesta creença als Estats Units actuals, i en concret en un context de comunitat immigrant pakistanesa. 

És una qüestió que es tracta amb delicadesa, al capdavall a l'equip implicat hi ha gent que sap de què parla, i no cau en les habituals descripcions de racisme, integrisme i marginació, sinó que d'una manera refrescant ens ofereix escenes de la vida quotidiana d'una persona musulmana en aquest context geogràfic i històric i ho amaneix amb una ambientació deliciosa si som amants de la música i la sumptuositat aràbigues. 

Es mereix una menció especial la música de Laura Karpman, a més de les diferents peces dels endings, que excepcionalment -tenint poc temps no solc mirar els muntatges d'entrada i de sortida de les sèries més d'un cop- he volgut mirar en més d'un capítol.

Ara bé, tot i que no és una sèrie de denúncia, també hi veiem xocs culturals i generacionals, i és que la Kamala, que és a tots els efectes una noia de Jersey City del segle XXI, conviu amb uns pares afectuosos però amb el xip propi de la seva cultura, així que una de les seves lluites és aconseguir la llibertat i el respecte de què sí que gaudeix el seu germà gran com a home que és.

Ens podem imaginar l'efecte que provoca a la vida de la Kamala, que fins i tot s'ha d'escapar de casa per anar a una convenció dels Avengers disfressada de la seva admirada Capitana Marvel, descobrir que un artilugi que duu generacions a la família li desperta uns poders que li donen el potencial de ser una superheroïna de debò.

Al principi de manera maldestra, però cada cop més segura de si mateix a mesura que s'enfronta a diverses situacions i gràcies al suport d'en Bruno, la Kamala va dominant cada cop més aquesta mena de diamants que crea del no-res amb les mans i que li permeten arribar a llocs elevats o clavar contundents cops de puny.

Evidentment, aquests poders no serveixen només per omplir les tardes després de l'institut, sinó que atrauen uns éssers màgics de la mitologia islàmica, els djinns, que tenen unes intencions més fosques del que li expliquen inicialment a la protagonista.

Per tant, acabarem veient combats, persecucions i fins i tot viatges, perquè tot plegat enllaça amb el tràgic origen de la família de la Kamala, i l'acció s'arriba a traslladar temporalment fins i tot a Karachi, la capital del Pakistan. Allà, a més d'entrar en detalls sobre la història familiar dels Khan, també veiem, a través del retrobament entre l'àvia i la mare, respectivament interpretades per la Samina Ahmand i la Zenobia Shroff, un canvi en les dinàmiques maternofilials que marquen el conjunt de la sèrie.

En només 6 episodis, la nova superheroïna s'acaba enfrontant a enemics tant a l'estranger com a casa seva, i és que la seva aparició atrau l'atenció, i no només de la seva comunitat, que l'anima i l'admira. Tot plegat acaba donant a la sèrie unes dosis d'acció que semblaven poc probables en els seus primers compassos, i un lore prou ric que espero que es continuï explorant. 

Perquè la sèrie s'acaba aquí, i Marvel Studios no vol fer segones temporades, però en aquest cas també continuarem veient la Kamala Khan: l'any que ve s'estrena The Marvels, on li veurem la cara presumiblement al costat de la de la Capitana Marvel. I és una gran notícia, perquè és un personatge que s'ha fet estimar. 

Cinema: Avengers - Endgame

Ja ha arribat el moment. Des de 2008 Marvel ha estat desplegant un pla sense precedents a la història del cinema que consistia a llançar un seguit (més d'una vintena, comptant des d'Iron Man, el 2008) de pel·lícules d'èxit sobre els personatges més emblemàtics de l'editorial de còmics estatunidenca, relacionar-les entre si tal com passa als còmics -és a dir, mantenint la identitat de cadascuna de les parts i tot i així fent que el tot sumés més que les parts, com diu el tòpic-, que això sortís bé i que pel camí es guanyessin un fotimer de calés i milions de persones arreu del món s'acostessin a un univers que abans era cosa de "frikis".

Després d'un any d'Avengers: Infinity War, i en el que inicialment es coneixia com a Avengers: Infinity War - Part 2, ens ha arribat la continuació d'aquella gran batalla, o més aviat la conseqüència, i el que, ja amb el seu nom, es perfilava com el final del camí del grup de superherois més poderós del món (amb permís de la Lliga de la Justícia, si em deixeu reivindicar i escombrar "cap a casa"), almenys en format cinematogràfic.

Avengers: Endgame, dirigida pels germans Anthony i Joe Russo, que ja s'havien encarregat de l'anterior film i de les entregues 2 i 3 de la saga Captain America, espanta una mica abans de començar: 181 minuts de durada, senyores i senyors. 3 hores i 1 minut.

I tot i així no se'm va fer gens llarga, cosa que diu molt sobre la seva qualitat com a producte d'entreteniment. Confesso, però, que vaig haver de sortir de la sala per anar a fer un riu, perquè ja no podia més, però sembla que vaig aprofitar el millor moment per fer-ho i em vaig perdre molt poquet. Segons aquest article (en anglès), vaig encertar un dels moments recomanats.

En fi, deixem les batalletes personals i parlem del film, una aventura espectacular, èpica -adjectiu que es fa servir molt a la babalà, però que en aquest cas no és tan exagerat-, en què els supervivents de l'eliminació del 50% de la vida provocada per en Thanos lluiten amb les conseqüències d'això tan bé com poden, de vegades amb solucions dràstiques que no serveixen de res.

Llavors, i assumint que si llegiu això ja sabeu de què va tot plegat -i, si no, avís d'SPOILERS-, l'única manera de fer tornar els desapareguts si les gemmes de l'infinit ja no hi són és... viatjar en el temps.

Aquesta idea esbojarrada -no tant com intercanviar-se e-mails amb un ós rentador, segur- neix a la ment de l'Scott Lang, l'Ant-Man, que tothom considerava un dels desapareguts, però que en realitat estava atrapat en un reialme quàntic precisament per la desaparició sobtada de la Hope, que l'havia de fer tornar d'un experiment i no ho va poder fer.

Després, convençuts en Bruce Banner i, sobretot, un reticent Tony Stark, que ha pogut formar una família amb la Pepper Potts i ja li va bé com han anat les coses, treballen plegats per fer-ho possible i posar en marxa el pla: visitaran llocs i moments en què saben que hi havia les gemmes i les recolliran per restaurar, amb el seu poder, allò que en Thanos va eliminar.

Això dona l'excusa per al que en el fons és una pel·lícula de viatges en el temps i en què ens divertirem, emocionarem o mossegarem les ungles veient com els personatges volen dur a terme la missió sense interferir gaire en escenes de la seva història que hem vist en films anteriors, sobretot sense interactuar amb ells mateixos, però no hi hauria pel·lícula si fos tan fàcil, de manera que es produiran complicacions de tota mena.

Endgame és una oportunitat, també, per veure desfilar pel seu llarg metratge -així, separat- un seguit de personatges que fa anys que ens acompanyen, alguns més que altres, alguns de més importants que altres, posar totes les peces al seu lloc o fer l'últim gir del cub de Rubik, i oferir un espectacle increïble, un regal -bé, es paga, però ja m'enteneu- als fans, que també riurem amb moments força humorístics i referències a la cultura pop i, com no podia ser d'una altra manera, una batalla final tan llarga com extraordinària, amb tothom aportant el seu gra de sorra, esforçant-se al màxim i deixant-s'hi la pell.

En algun cas de manera literal -pocs, pel que podria haver estat-, però què seria d'un film sobre una batalla èpica si no hi morís ningú? Això dona lloc a un final agredolç, tremendament emotiu, que tanca la pel·lícula amb unes escenes que ens reconforten, això sí, encara que alhora posen en marxa un encès debat sobre les conseqüències dels viatges en el temps, si s'han produït línies alternatives o no, o quantes unitats d'un mateix personatge hi ha, en realitat.

Perquè quan es toca aquest tema, tan explotat a la ficció, hom s'endinsa en un femer. Sempre hi haurà coses que no tenen explicació. Contradiccions, paradoxes, que les ments més simples no podem processar, però al final això no és el més important. El que és important és que els Avengers del cinema han tingut unes excel·lents 4 pel·lícules, i un final més que digne i a l'alçada del que es mereixien els seus fans, amb un gran equilibri entre l'aventura, el drama i l'humor.

Fins i tot tenint en compte les seves imperfeccions, en forma de coses discutibles com ara el poc ús que es fa de la Capitana Marvel, segurament perquè les seves poques intervencions són tan decisives que si s'hagués quedat a la Terra no hi hauria hagut pel·lícula.

Marvel Studios, amb el seu Marvel Cinematic Universe, ha popularitzat fins a uns límits espectaculars un producte que abans no era pas desconegut, ni de bon tros, però que pràcticament es limitava a la seva versió original, en paper, i per tant tenia un sostre alt però visible. Ara tothom sap qui són els Avengers, i segurament n'ha vist les pel·lícules, i li han agradat. Perquè aquesta n'és una altra: es poden fer films de superherois, relacionar-los entre si i que el públic no hi reaccioni amb la calidesa que s'esperava, i si no que l'hi diguin a DC, editorial que personalment m'agrada més, però que no ha sabut fer les coses com calia al cinema -i que consti que a mi m'agraden les seves pel·lícules-, cosa que s'ha agreujat en comparar-se amb la magnífica feina que ha fet la competència. 

Potser no n'acabem de ser conscients, però això de l'Univers Cinemàtic Marvel ha estat un projecte monumental que ha sortit rodó. No guanyarà Oscars, però és Història del cinema. Com a mínim ens deixa amb uns personatges que no oblidarem, i que d'una manera o d'una altra brillen en aquest film, independentment de si en surten vius o no. Per a nosaltres viuran sempre.

Cinema: Captain Marvel

Aviso sempre que si d'alguna cosa hi entenc, i només relativament, pel que fa a còmics és l'Univers DC, però que de Marvel vaig més perdut. Tot i així, segueixo tan religiosament com puc les adaptacions cinematogràfiques, que al final són el meu referent pel que fa al cànon, amb personatges i històries que conec més o menys, segons el cas.

Del personatge anomenat Captain Marvel l'únic que sabia era que era un home i que moria de càncer en una història mítica que fa l'spoiler ja en el títol, per tant... res a veure amb la versió que ens ha arribat ara en forma de pel·lícula. De la qual, per cert, no vaig voler saber res de res abans d'anar-la a veure, perquè volia gaudir-ne amb la ment en blanc.

L'únic que sabia, això sí, era que ens explicaria coses del personatge al qual es fa referència al final d'Avengers: Infinity War, i que ha de ser cabdal a la propera Avengers: Endgame. I que la seva protagonista la interpretava la Brie Larson, guanyadora d'un Oscar a la millor actriu protagonista per Room.

En fi, dirigida pel duet Anna Boden i Ryan Fleck, la 21a pel·lícula de l'anomenat Marvel Cinematic Universe (MCU) fa de pont entre les dues entregues finals (?) dels Avengers cinematogràfics, però alhora és una excel·lent pel·lícula d'orígens i, per fi en aquest ja extens univers fictici, tenim una protagonista femenina, perquè de personatges femenins potents de Marvel al cinema n'hi ha hagut alguns, però fins ara cap no havia protagonitzat cap film, així que podem dir que Marvel ja té la seva Wonder Woman a la gran pantalla.

Poca cosa sabem del passat de la Vers, ella mateixa no en recorda res, però és una kree que s'entrena amb el seu mentor, en Yon-Rogg (Jude Law), i duu a terme missions amb la seva unitat Starforce encaminades a combatre els skrull, la famosa raça alienígena de l'univers Marvel, tan temuda per la seva capacitat d'adoptar l'aspecte de qui sigui i, per tant, uns autèntics mestres de la infiltració.

En una d'aquestes missions la capturen i, mentre escapa, va a parar a la Terra l'any 1995, on coneixerà uns més joves Nick Fury (Samuel L. Jackson) i Phil Coulson (Clark Gregg), agents de S.H.I.E.L.D., mentre intenta impedir que els skrulls aconsegueixin una tecnologia desenvolupada precisament al nostre planeta i intenta esbrinar per què té fragments de records d'una vida a la Terra, cosa que, juntament amb el ritme general, fa que consideri Captain Marvel un dels films d'orígens més ben fets que hi ha.

Espectaculars persecucions, combats amb raigs d'energia que surten de les mans de la Vers i girs de guió que ens mostren que les aparences enganyen i que a les guerres mai no s'hi enfronten el Bé i el Mal absoluts conformen el gruix d'un film que també ens arrenca més d'un somriure amb coses relacionades amb l'ambientació norantera que ara en semblen ridícules, però que van ser el nostre pa de cada dia fa 20 anys, a més d'alguna picada d'ullet autorreferencial o els homenatges (en plural) al desaparegut Stan Lee.

És una pel·lícula, també, que permet que en Samuel L. Jackson s'ho passi bomba amb aquesta versió més alegre -o menys amargada- d'en Nick Fury, que ens regala moments d'humor que agraïm i que expliquen la relació especial que forja amb la protagonista, fet que serà essencial en el futur, com veiem en aquesta recta final d'Avengers. Però també hi ha missatges molt seriosos.

Són missatges de feminisme, i n'hi ha uns quants, i s'hi insisteix, però no queden en absolut forçats. Potser sí que es va forçar que als Estats Units i a Europa la pel·lícula s'estrenés el 8 de març, el dia de la dona, però el que ens explica el guió hi encaixa (i és) ben natural i alhora, per desgràcia, cal anar-ho recordant perquè ens queda molta feina per fer per tal d'assolir un món amb igualtat d'oportunitats per a ambdós gèneres i respecte per al que encara està en inferioritat de condicions.

De fet, el personatge va tenir la seva primera col·lecció pròpia el 1977, Ms. Marvel, que ja contenia un missatge feminista, i des de 2012 és ella la Capitana Marvel, títol que, en masculí, pertanyia al personatge que va morir fa tants anys.

És per això que deia, al principi, que Marvel ja tenia la seva Wonder Woman. No només perquè la Capitana Marvel és un personatge poderosíssim, sinó pel missatge de la seva pel·lícula, que gràcies a això i a la seva qualitat esdevé un referent. No us la perdeu.