divendres, 30 de juny de 2017

Cinema: Wonder Woman

Durant les darreres dècades hem vist pel·lícules d'en Superman i d'en Batman, amb més o menys fortuna, i afortunadament DC està aconseguint crear el seu particular crossover cinematogràfic, amb un primer intent que és Batman v Superman: Dawn of Justice, una pel·lícula que, nedant a contracorrent, a mi em va agradar molt, i que també destaca perquè allà es va presentar, en un paper més gran del que semblava, la primera Wonder Woman cinematogràfica, que un any després havia de tenir la seva pel·lícula en solitari.


Era una pel·lícula molt esperada, des que es va saber que es faria i sobretot des que vam veure la israeliana Gal Gadot interpretant-la a l'esmentada pel·lícula d'en Batman i en Superman, i les expectatives eren molt altes.

Al capdavall, a diferència dels altres dos membres de la Trinitat de DC Comics, ella no havia tingut presència a la gran pantalla i, a la petita, en imatge real -als dibuixos animats sí que havia sortit molt-, només a la sèrie de 1975-1979 protagonitzada per la Lynda Carter, ara fent un paper esporàdic a Supergirl.


Les expectatives eren molt altes i jo trobo que han estat satisfetes. Lluny de ser un simple pròleg per a la unió definitiva amb altres superherois a Justice League la propera tardor, cosa que ja va ser la seva presència a Batman v Superman: Dawn of Justice, abans i tot de tenir la seva pel·lícula, a Wonder Woman trobem una pel·lícula d'orígens, però que no fa més referències de les necessàries a la seva connexió amb el Cavaller Fosc i l'Últim Fill de Krypton.

Si de cas, potser recorda el primer film del Capità Amèrica, de la competència, per la coincidència de l'element bèl·lic -en aquest cas la Primera Guerra Mundial i no la Segona-, perquè en el fons és una pel·lícula de guerra en què la superheroïna en qüestió, igual que l'Steve Rogers a Marvel, marca la diferència amb els seus superpoders.


En la comparativa guanyaria Wonder Woman, però, perquè la Segona Guerra Mundial la tenim molt vista, i perquè hi retrata coses com les conseqüències de la guerra per als civils amb una mica més de detall del que estem acostumats a veure en films de ficció històrica i especialment en els de superherois.

Era un producte delicat, perquè era una primera vegada, i per sort l'equip liderat per la directora Patty Jenkins hi ha treballat amb cura i amb molt d'encert, tot agafant elements de la llarguíssima història del personatge, creat per William Moulton Marston el 1941, i barrejant-los sense que res ens sembli forçat.


Hi veiem, per exemple, les Amazones, les guerreres creades per Zeus per fer front al seu fill, el déu de la guerra, Ares, i gràcies a això veiem els orígens de la Diana en una Themyscira inspirada en la Grècia clàssica que ens recorda la magnífica etapa d'en George Pérez al còmic a finals dels anys 80. També hi veurem cares conegudes com la de la Connie Nielsen, que fa de reina Hyppolita, i la Robin Wright, la general Antíope.

A més, un altre encert: l'autèntic origen de la protagonista va ser canviat de manera lleugera però determinant a l'excel·lent etapa del guionista Brian Azzarello al còmic, que vaig ressenyar, i a la pel·lícula s'ha introduït aquest canvi recent. Ho aplaudeixo.


Un canvi que sí que, si no vaig errat, introdueix la pel·lícula, és precisament el de la guerra retratada. Aquest cop el pilot Steve Trevor (Chris Pine), el gran amor de la història de la Wonder Woman -perquè el fet que la protagonista sigui el personatge més poderós de la pel·lícula i no necessiti tenir parella no està renyit amb el fet d'enamorar-se, peti qui peti-, fuig dels alemanys, però encara no nazis.

Ignoro per què es va decidir canviar la guerra, potser sí que va ser per variar una mica, però també és veritat que aquest entranyable personatge, un bon jan i més obert de ment del que per desgràcia era habitual en aquelles èpoques, fos la guerra que fos, ha tingut moltes versions i no passa res perquè n'hagin fet una altra. Es tracta d'entendre que la Diana va viure fa un segle i ara té el mateix aspecte que llavors.


Wonder Woman és un film bèl·lic, com deia, en què hi ha lloc per a demostracions de coratge, inspiració, companyonia, triomf i tragèdia, però també per a l'humor, trobo que presentat en dosis més que adequades.

L'amazona entra en contacte amb el "Món de l'Home", sobre el qual fins ara només havia llegit, de la pitjor de les maneres, directament a la Gran Guerra, i es veu obligada a superar el xoc cultural i adonar-se que els valors que formen la seva personalitat són admirables, però de poca aplicació al món real.


En qualsevol cas, Wonder Woman és una adaptació excel·lent d'un producte que no n'havia tingut cap d'aquestes característiques, i l'han encertat a la primera, i de manera molt respectuosa, a més de ser una pel·lícula prou bona per si mateixa, sense que en realitat necessiti el recolzament de l'univers de còmic d'on surt.

Veurem què passa a la segona part, però de moment sembla que la Wonder Woman d'imatge real funciona tant acompanyant altres personatges com en solitari.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Potser també t'interessa...

Related Posts with Thumbnails