Cinema: Joker

Ho confesso des del principi: quan vaig saber que es feia una pel·lícula sobre l'enemic per excel·lència d'en Batman no em va fer gaire gràcia, i quan en vaig veure el tràiler encara menys. M'havia plantejat, fins i tot, no anar-la a veure.

Em semblava una pel·lícula que fugia del cànon dels còmics i que aquesta manca de fidelitat no m'agradaria, però després vaig anar canviant d'idea, i vaig decidir anar-la a veure com a producte inspirat en el material original, però diferent i sense cap pretensió de ser història oficial. Com la sèrie Gotham, vaja. 

En la supressió dels meus prejudicis hi ha jugat un paper important, molt important, que l'actor protagonista fos en Joaquin Phoenix, que no estranyarà ningú si s'endú un Oscar per aquest paper -i ja seria la segona estatueta per a un actor que fa de Príncep Pallasso del Crim, encara que en aquest cas no hi hauria, si l'home es manté amb vida, sospites de discriminació positiva (però acceptada) pel que fa a un reconeixement pòstum. 

I després de veure Joker he de dir que m'ha agradat molt, i que malgrat la insistència de DC Comics en torpedinar la possibilitat de construir un univers cinematogràfic coherent, ben al contrari que Marvel, és un film excel·lent que val la pena considerar un producte especial, alternatiu, diferent, si es vol, entre les adaptacions a la pantalla gran dels còmics de l'editorial d'en Batman, en Superman i la Wonder Woman, entre molts altres.

De fet, documentant-me per completar aquesta entrada he vist que la intenció sempre ha estat que fos un film únic, sense seqüeles, i sense encaixar al DC Extended Universe. Això no significa que la companyia no hagi estat incapaç de crear aquest univers amb èxit. Una cosa no treu l'altra.

En aquesta versió, que dirigeix Todd Phillips amb guió d'ell mateix i Scott Silver, el futur Joker és l'Arthur Fleck, un home que fa de pallasso per encàrrec però que, malgrat que té un humor molt particular i incomprès, sempre ha aspirat a triomfar al món dels monòlegs de comèdia, una aspiració treta de la mítica novel·la gràfica The Killing Joke, únic material original que aprofita i, com veiem, només de manera tangencial.  

En una Gotham maltractada per la pobresa, la delinqüència i el malestar ciutadà l'any 1981 -ens ho diu la Wikipedia, i segurament referències a la pel·lícula que jo no he captat per manca de coneixements-, l'Arthur és un home tímid que té cura de la seva mare (Frances Conroy), anciana i malalta, en un pis minúscul i deteriorat, i té com a únic entreteniment el programa televisiu d'en Murray Franklin (Robert DeNiro). 

A més d'una situació socioeconòmica no gaire envejable, el protagonista pateix una malaltia neurològica que li provoca rialles incontrolades en moments rarament oportuns, i això fa que els altres el defugin, perquè els incomoda, i el considerin un freak. 

Al llarg de la pel·lícula anirem veient que no és l'únic problema neurològic que pateix, cosa que combinada amb les injustes circumstàncies que li toca viure -i aquí hi ha una crítica a com la societat gira l'esquena als desafavorits i les conseqüències terribles de les retallades econòmiques-, a més de l'adquisició pràcticament involuntària d'una pistola, desemboca en l'espiral de violència que es va preparant des del principi i que cap espectador, ni tan sols els inconscients que l'han anat a veure en família pensant que era un film "normal" de DC, pot rebre amb gaire sorpresa. En Joker és un sonat i és extremament violent, el que passa és que en aquesta història se'ns explica per què i retrata una qüestió tan incòmoda com la de les malalties mentals.

És amb l'esmentada violència que supera la timidesa i les inseguretats i se sent còmode, i en aquest aspecte Joker podria servir com a gènesi d'un personatge que als còmics, tradicionalment i malgrat la seva immensa importància, s'ha presentat com un dolent sense orígens clars, sense un nom civil i sense una justificació gaire profunda de la seva demència, en un dels raríssims casos en què un personatge malvat pot resultar carismàtic tot i que no desperti empatia, atès que no en coneixem els motius.

Aquí sí que se'ns expliquen, és una pel·lícula d'orígens de manual, segurament la que més metratge dedica a explicar-los. I un personatge com en Joker se la mereixia, perquè això no ho tenia ni en format paper, com he dit més amunt, llevat de comptades excepcions i sense aturar-s'hi gaire. A més, són uns orígens tràgics i pertorbadors, a l'altura del que inspira, des de sempre, el personatge. I, ara sí, ens desperta empatia.

Joker és un molt bon film, no en tinc cap dubte, però cal no anar-lo a veure pensant que pretén encaixar amb altres pel·lícules de l'Univers DC com Justice League o la futura The Batman. Només per la seva situació temporal aquest no pot ser el Joker que s'ha enfrontat tants cops a en Batman, i per si igualment això ens ha passat pel cap el mateix guió s'encarrega de recordar-nos-ho d'una manera que m'estimo més no revelar, però que impossibilita qualsevol teoria que no impliqui un Cavaller Fosc menor de 30 anys i un Joker a la setantena com a mínim. Tot i així, hi ha força picades d'ullet.

Estilísticament val a dir que la pel·lícula té personalitat, amb una banda sonora que contribueix magníficament a crear l'ambient de tensió i angoixa a càrrec de Hildur Guðnadóttir, una fotografia més aviat clàssica i un disseny de vestuari que fuig del clàssic lila associat des de sempre al protagonista, mentre que els cabells llargs són un homenatge indiscutible a l'aspecte del Joker del desaparegut Heath Ledger a The Dark Knight (2008) -als còmics mai no els duu així- i alhora una aposta arriscada en un producte que es pretén que el públic no compari amb l'altre. I no ho ha de fer. Són coses diferents i igual de vàlides.

Cinema: Her

Darrerament al bloc he parlat força de cinema, i ja està bé, perquè no ha estat mai dedicat exclusivament als còmics, encara que de vegades ho sembli. Fa poc van tenir lloc els Oscars 2014, que premien les pel·lícules de 2013, i ja hi vaig dedicar una entrada, però una de les pel·lícules que competien en diverses categories, Her, rep amb aquest text una ressenya, perquè em va agradar molt (la que més entre les nominades) i trobo que val la pena parlar-ne.

Guanyadora de moltíssims premis (els més destacats, el de Millor Guió Original als esmentats Oscars 2014 i els Globus d'Or del mateix any) i mereixedora d'un fotimer de nominacions, Her és un drama romàntic i de ciència-ficció escrit i dirigit per Spike Jonze (Being John Malkovich, Adaptation, Where the wild things are i la que ens ocupa), que entre moltes altres coses resulta que és director de videoclips i un dels creadors de Jackass. 

Ens explica una història d'amor futurista, situada a Los Angeles el 2025, en un món on la tecnologia està força avançada però en general ens sembla versemblant i raonable encara que ningú no pot pronosticar com estarà d'aquí a 11 anys. I l'ambientació no és pas gratuïta, perquè la història d'amor que ens explica és la d'un escriptor i el seu sistema operatiu.

El protagonista, en Theodore Twombly (Joaquin Phoenix), treballa escrivint cartes personals que s'imprimeixen com si estiguessin escrites a mà i té un caràcter introvertit, una mica antisocial. Un bon dia s'instal·la un nou sistema operatiu que resulta que més que una intel·ligència artificial avançadíssima, el que té és una personalitat i una consciència pròpies.

Un cop establert que tindrà veu femenina (la de la Scarlett Johansson —que substituïa la Samantha Morton i en fer-ho es va sumar als problemes que van retardar l'estrena d'aquesta pel·lícula que estava filmada el 2012—), home i màquina (que s'autobateja com a Samantha) comencen a tenir converses cada cop més profundes i aviat esdevenen amics i alguna cosa més quan ell s'adona que, efectivament, el sistema operatiu és com una persona però sense cos. 

En Theodore passa els dies entre la feina i casa seva, i manté amb la Samantha una relació sentimental (de la part física se n'encarreguen d'altres maneres) que si no veiem la pel·lícula podríem pensar que és ridícula i ens provocaria una mitja rialla burleta, però tal com ho fan anar tant el director i guionista (el mateix Spike Jonze) com els magnífics intèrprets és força creïble, versemblant i desperta la nostra simpatia.

De fet, la proliferació d'exemplars d'aquest nou sistema operatiu fa que poc a poc estigui més socialment acceptat tenir una relació d'amistat o d'amor amb aquestes entitats incorpòries, i és quelcom que per exemple experimenta la seva veïna i amiga de tota la vida, l'Amy (Amy Adams), que és la persona física més important que té en Theorode a prop, si no comptem la seva ex, la Catherine (Rooney Mara), que el va deixar quan ja no va poder suportar més la seva manera de ser.

Aquesta és la premissa de la pel·lícula, que narra una història d'amor original, perfectament possible si les coses d'aquí a una dècada encara van pel camí que van ara, però que també ens fa reflexionar sobre la necessitat d'interactuar més i millor amb els éssers humans que ens importen, i alhora sobre si és possible que un humà i una màquina s'entenguin millor que dues persones reals. 

D'altra banda, fins a quin punt podem dir que una persona no és real només perquè no tingui un cos físic? Poden les màquines desenvolupar una intel·ligència artificial tan avançada que arriba un moment que, si continuen evolucionant, ens deixin enrere en tots els sentits? 

Per tots aquests temes, per les interpretacions, per la banda sonora (i la cançó The Moon Song), pel disseny de producció, per una ciència-ficció mesurada i creïble sense exagerats efectes especials (per no dir que no n'hi ha cap), i per la senzillesa amb què explica una història preciosa i encertadament premiada, considero que Her és un film d'allò més recomanable i sens dubte un dels meus preferits de 2013. 

Actors i actrius amb defectes físics

Ens ho diuen molt, que ningú no és perfecte i que ens hem d'acceptar tal com som. És molt fàcil de dir, sobretot quan no se'n tenen, de defectes (aparents), però tots tenim complexos i ens és igual saber que hi ha gent que en té de pitjors: a nosaltres ens amoïnen els nostres.

Però per molt que us digui això —i us ho diu algú que amb els anys s'ha anat fent arreglar alguns defectes físics però encara en té uns quants—, el cert és que els famosos, especialment els actors i les actrius, sembla que no en tinguin, de defectes. I no és així: les personalitats del món de la interpretació tenen èxit, tant si són guapos i guapes com si són més normals, però algunes d'elles tenen defectes físics més o menys notables, que no impedeixen que les vegem amb bons ulls o fins i tot les desitgem, només pel fet de ser famoses. 

En Forest Whitaker, per exemple, segurament no és un dels actors negres considerats més atractius, però sí que és un dels més aclamats per la seva qualitat interpretativa. El que destaca del seu aspecte, més enllà de si està més o menys gros (sembla que va canviant), és la parpella caiguda de l'ull esquerre, com la de l'Oriol Junqueras, líder actual d'ERC.

El tema de les pigues dóna molt de joc. Em fa "gràcia" com la gent que no en té de vegades considera que la que sí que en té no se les hauria de treure. No deixen de ser defectes de pigmentació de la pell, però quan un és famós la percepció és diferent. 

Parlo en general, és clar, perquè en la meva opinió el fet que l'exmodel Cindy Crawford sigui qui és no fa que li quedi millor la piga que té al costat de la boca. 

El mateix passa amb en Charlie Hunnam, en Jax de Sons of Anarchy: amb la barba que duu a la sèrie no es nota tant, però té una senyora piga a la cara i quan va afaitat se li nota més. Tanmateix no dubto que és un actor desitjat per moltes dones (i molts homes), perquè té un cos treballat i un abdomen on es podria ratllar formatge, a més d'una pell aparentment neta d'altres defectes i, tret de la piga, una cara atractiva.

Clàssica en aquest sentit, i deixem ja el tema de les pigues, tenim la d'en Robert DeNiro, que fins i tot es troba a la seva versió tauró a la pel·lícula animada L'Espantataurons. Això no fa, però, que sigui més agradable: no deixa de ser una piga.

Ara bé, si ens pregunten per actors amb defectes físics un dels noms que segur que ens ve al cap és el d'en Joaquin Phoenix, que té una característica cicatriu entre el nas i la boca, típica del llavi leporí, un defecte amb què es neix i que consisteix en una obertura del llavi per la part superior. Sembla, però, que en el seu cas la cicatriu no es deu a cap operació de correcció, sinó que ja va néixer així.

Les cicatrius, però, normalment són adquirides, com és el cas de les d'en Tommy Flanagan, en Chibs de Sons of Anarchy, que es veu que de jove va ser assaltat i li van fer aquests talls a la cara que han marcat també la seva carrera. 

És un cas molt semblant al d'en Michael Kenneth Williams (The Wire, Boardwalk Empire), però el que li va passar a ell va ser que es va ficar en una baralla en un bar. 

D'altres defectes són menys evidents, i els he trobat tot investigant, com el de la Kate Bosworth, que si us hi fixeu té un problema que es diu heterocromia, que consisteix en tenir els iris de colors diferents. En el seu cas, l'ull dret (a l'esquerra de la imatge) el té de dos colors i tot. Però altres actors i actrius amb aquest problema són en Kiefer Sutherland (24), el veterà Cristopher Walken, el també veterà Dan Aykroyd o la Mila Kunis.

També he trobat aquest, que és més evident però que és possible que vosaltres tampoc no haguéssiu vist abans: en Denzel Washington té un dit molt tort, producte d'un trencament causat durant un partit de bàsquet a l'adolescència que no es va guarir mai bé. 

Però no es tracta de repassar tots els defectes físics de Hollywood: segur que n'hi ha molts més, i coses de la pell que es troben sota la roba, com ens passa gairebé a tots. Són poques les persones privilegiades que a més de ser atractives tenen un cos lliure d'imperfeccions, i els famosos com hem pogut veure tampoc no se'n salven, d'aquestes decisions de l'atzar o conseqüències d'accidents o baralles.