Sèries: Monster - The Ed Gein Story

M'encanten les minisèries, perquè tenen un format digerible fàcilment quan no tens temps d'emmerdar-te amb l'enèsima sèrie llarga i que, a sobre, podria ser cancel·lada en qualsevol moment, i alhora són obres amb uns estàndards de producció molt alts, gairebé cinematogràfics.

N'hi ha una de la que ja he parlat dues vegades, perquè s'ha convertit en una antologia, i ara que ha tingut la seva tercera temporada o tercera part, toca parlar-ne.

Monster: The Ed Gein Story és el nom d'aquesta nova història, estrenada a Netflix el 3 d'octubre d'aquest 2025 i formada per 8 episodis, aquest com amb Ian Brenner com a showrunner després de col·laborar en aquesta funció a la segona temporada amb Ryan Murphy, el creador de la sèrie.

El protagonista, en aquesta ocasió, és novament un assassí en sèrie, a diferència dels germans Menéndez de la segona temporada, que utilitza uns mètodes especialment sanguinaris i unes peculiars motivacions, i que de fet va existir de veritat, com ha estat sempre a la sèrie.  

Es tracta de l'Ed Gein (Charlie Hunnam, el protagonista de Sons of Anarchy), que als anys 40 va començar a cometre assassinats i, sobretot, desenterrar dones i utilitzar diverses parts dels cadàvers, en especial la pell, per fer-ne objectes quotidians.

Reprimit sexualment amb duresa per part de la seva mare, interpretada per la Laurie Metcalf, l'Ed és un home que consideren el babau del poble, de caràcter amable i ritmes pausats, però després comet tots aquests actes inhumans que, al seu cap, no tenen res de dolent i dels quals no s'amaga especialment.

La seva obsessió amb les dones va més enllà de la roba interior femenina que es posa d'amagat, i deriva en la profanació dels cadàvers i una pell que s'arriba a posar per sobre de la seva, per motius psicològics que se'ns expliquen cap al final de la temporada.

Per la naturalesa dels seus actes, aquesta història mostra escenes molt dures i explícites, cosa que se li ha criticat, també per què se centra força, en salts endavant en el temps, en la fascinació i la influència que van exercir el personatge i la seva "obra" en directors cinematogràfics (Hitchcock amb Psicosi o Tobe Hooper amb La matança de Texas), així com també futurs assassins en sèrie. 

És una part que, sense deixar de ser interessant, he de dir que personalment en alguns moments m'ha distret una mica massa del que volia conèixer, que era la vida d'aquest famosíssim assassí estatunidenc que, curiosament, he d'admetre que no coneixia ni de nom.

Tot i que no hi ha dubte que el que fa l'Ed és absolutament execrable, Monster podem dir que l'humanitza i en mostra el vessant bondadós, a més que explora la seva malaltia mental en forma d'escenes que tant a ell com a nosaltres -o almenys és el que em va passar a mi- ens costa, de vegades, saber si pertanyen a la realitat o a la seva imaginació, i no sempre n'obtindrem al resposta de manera immediata.

En conjunt, i malgrat que sé que ha tingut unes crítiques força dolentes -en part també perquè sembla que uns quants fets històrics són totalment inventats pel bé de l'interès argumental-, a mi m'ha agradat força, i he d'aplaudir la interpretació del senyor Hunnam, que no em sorprendria que fos reconeguda, com a mínim, amb algunes nominacions quan arribi el moment. 

Com que és una sèrie antològica, no passa res si no veieu aquesta temporada, però al capdavall són només 8 episodis d'aproximadament una hora. Com a història, d'una manera o d'una altra, és fascinant. Això sí, no és apta per als excessivament aprensius. 

 

Sèries: Sons of Anarchy

No tenia clar si fer una entrada sobre una sèrie a la qual li queda (està anunciat) una única temporada per a acabar o bé esperar a poder-ne parlar després de veure-la tota. 

Però després vaig arribar a la conclusió que si he parlat de sèries quan les havia vist senceres, quan n'havia vist 3 o 4 temporades i fins i tot en algun cas temporada a temporada, per què no escriure sobre Sons of Anarchy ara, després de veure 6 de les seves 7 temporades, i l'any que ve comentar la seva conclusió?

Creada per en Kurt Sutter, que havia dut a terme funcions de productor, director i guionista a The Shield —d'on surten per cert molts actors que passen per la sèrie en papers secundaris—, es va començar a emetre a la cadena de cable FX el 2008 i de moment n'hem pogut veure 6 temporades, l'última de les quals va acabar al desembre.

Sons of Anarchy gira al voltant d'un club de motoristes amants de les Harley Davidson, el SAMCRO (Sons of Anarchy Motor Club Redwood Original), que de cara a la galeria es guanyen la vida amb un taller de reparació de vehicles al fictici poble de Charming, a Califòrnia, però que en realitat viuen del tràfic d'armes i d'altres activitats il·legals, tot plegat amb conductes moralment reprobables. I com que al cap i a la fi la major part del seu interès rau en els personatges, presentem-ne els més importants:

Malgrat la importància cabdal de tots els personatges, no hi ha dubte que el protagonista és en Jackson "Jax" Teller (el britànic Charlie Hunnam, vist per exemple a Queer as Folk, Young Americans o Undeclared), que és el vicepresident del club i somia amb reformar-lo i canviar les seves fonts de finançament per tal que s'acabi el cicle de violència associat a les seves activitats il·legals, però no ho tindrà gens fàcil, com tampoc no ho va tenir el seu difunt pare, en John Teller, amb qui comparteix l'objectiu.

El principal obstacle és en Clay Morrow (Ron Perlman, el de Hellboy), cofundador (un dels "First 9") i president del club i padrastre d'en Jax, que és de la vella escola i ja li va bé el negoci de les armes com a mitjà de subsistència. 

Fan que ens caigui malament de seguida, i el seu aspecte no contribueix a fer-lo més simpàtic, però segons ell tot el que fa és pel bé del club. Està casat amb la mare d'en Jax i hi té una relació des d'abans que el seu primer marit perdés la vida en un sinistre a la carretera.

La mare d'en Jax, la Gemma Teller Morrow (Katey Sagal, també coneguda per ser la veu de la Leela de Futurama), és el que se'n podria dir una dona amb empenta. Teòricament el paper de les dones al club és purament decoratiu, el que ells anomenen "old lady", que seria "la parenta", però la Gemma és especial, atès que el seu rol és més aviat el de la matriarca de la colla.

Molt protectora amb el seu fill, havent-ne perdut un per malaltia fa molts anys, representa que és una dona d'entrada la cinquantena però que encara fa goig, malgrat la seva cicatriu resultat de cirurgies coronàries (falsa, per cert). Tanmateix, sempre es posa de part del seu marit, en Clay, i en comparteix la filosofia. Farà el que calgui per protegir el club (o la seva idea del que ha de ser el club) i l'statu quo. 

D'entre els més grans del club probablement el més entranyable és en Robert "Bobby / Elvis" Munson (Mark Boone Junior, vist a Batman Begins per exemple), que a banda de cuinar i cosir (és l'altra mama del club) és un paio tranquil, conciliador i la veu de l'experiència que més escolta en Jax.

Directament per sota en veterania tenim un dels meus preferits, en Filip "Chibs" Telford (Tommy Flanagan), amb unes característiques cicatrius —reals, ja en vaig parlar— que li proporcionen el sobrenom, ja que segons la Wikipedia "chib" és una paraula d'argot que a Escòcia es pot fer servir per a "tall". 

Representa que va néixer a Glasgow (Escòcia) i que es va criar a Belfast (Irlanda del Nord), i com que té experiència mèdica és qui duu a terme les cures quan algun dels membres del club rep una ferida. A més, és un personatge molt lleial i molt proper a en Jax. 

En Harry "Opie" Winston (Ryan Hurst) és el millor amic d'en Jax i comença la sèrie retornant al club després de distanciar-se'n a causa dels 5 anys que acaba de passar a la presó. És fill d'en Piermont "Piney" Winston (William Lucking), un dels cofundadors del SAMCRO.

Seriós i taciturn, probablement la seva història és per diversos motius la més tràgica d'entre els membres del club, però no entraré en detalls perquè no vull rebentar res. És per això que difícilment el veurem riure o somriure, però la seva lleialtat envers en Jax és fora de tot dubte. 

  

En el costat dels que no cauen tan bé (si som persones normals), tenim per exemple l'Alex "Tig" Trager (Kim Coates), és la mà dreta d'en Clay i un paio tan violent com sexualment pervertit. Tot i així els guionistes aconsegueixen que sentim simpatia per ell en alguns moments, però no desvetllaré com perquè esdevindria un spoiler.

Com que no voldria posar imatges de tots els personatges, esmentaré també en Happy Lowman (David LaBrava), que és el torturador oficial del club, un altre malalt, i en Juan Carlos "Juice" Ortiz (Theo Rossi), l'últim dels membres de ple dret (ascendit des de la figura del prospect o candidat) per qui alguns membres com en Chibs o en Clay senten una gran estima, però que en realitat és bastant aturadet i mentalment inestable.

No puc deixar d'esmentar la Tara Knowles (Maggie Siff, vista a Mad Men), que és doctora a l'hospital de Charming i una antiga xicota d'en Jax que, en començar la sèrie, representa que ha tornat al poble després de molts anys i poc a poc reprèn la seva relació amb ell.

Això comporta també la seva funció de nova doctora clandestina del club i, sense adonar-se'n, acaba tan integrada a SAMCRO com gairebé qualsevol altre membre, destacant entre les old ladies i rivalitzant amb la Gemma per partida doble, tant pel que fa a la seva importància per al club com a la vida d'en Jax.

Vull dedicar un fragment de l'entrada també a l'Otto Delaney (Kurt Sutter, sí, el creador de la sèrie, profundament involucrat també en la direcció i el guió de molts episodis, i marit a la vida real de la Katey Sagal), un membre de SAMCRO que és a la presó i que, vistes les poques possibilitats que té de sortir-ne per la gravetat de les seves condemnes, el club fa servir per a dur a terme "execucions" a la garjola. Ja no ve d'aquí, oi?

El meu personatge preferit és en Wayne Unser (Dayton Callie, vist a Deadwood), el cap de policia de Charming a punt de retirar-se al principi de la sèrie a causa del seu càncer terminal, però les circumstàncies l'obliguen a mantenir-se al seu lloc un temps més.

Durant anys ha estat fent els ulls grossos davant les accions del club, al capdavall trafica amb armes però manté les drogues fora de Charming. Segons el seu punt de vista, és millor tenir el club, el mal necessari, controlat que no pas enfrontar-s'hi, visió que no comparteixen altres cossos de seguretat que van apareixent al llarg de les temporades. La Gemma és amiga seva des de la infantesa i el seu amor platònic, i trobo que és un personatge absolutament entranyable.

L'escena que comparteixo aquí amb vosaltres defineix perfectament la seva relació amb SAMCRO, que li agraeix el fet que en sigui aliat però sovint li agafa tot el braç quan ell només li ofereix la mà.

També cal destacar l'agent de l'ATF (l'oficina que lluita contra el tràfic d'armes, tabac, alcohol i explosius) June Stahl (Ally Walker), una policia tossuda que aconsegueixen que odiem profundament, perquè és una fillíssima de puta.

Acabaré el repàs de personatges amb en Marcus Álvarez (Emilio Rivera), líder dels Mayans, el principal club de motoristes mexicans que opera a la zona.

Què voleu que us digui? A mi em cau força bé encara que segons les circumstàncies vagi alternant els papers d'aliat i enemic jurat dels protagonistes. És el més destacat dels "enemics" que apareixen a Sons of Anarchy, però també hi ha els Niners (negres) i altres clubs de menys importància.

La sèrie gira al voltant de les activitats del club i la relació dels seus membres amb les autoritats, les bandes rivals —i altres enemics, com els nazis— i les disputes internes, i ho fa amb trames que enganxen de mala manera (jo coneixia l'existència de SOA però no m'hi havia posat fins que als Estats Units no se n'estava emetent la sisena temporada, i m'ha anat bé poder veure tots aquests episodis seguits), amb esdeveniments que tenen conseqüències molt més enllà de la temporada en què tenen lloc. Per posar un exemple, a la sisena temporada encara cauen fitxes del dòmino que es va començar a fer caure a la tercera temporada, la que té lloc a Belfast i la meva preferida, si em permeteu l'opinió.

Ens enganxa també amb un munt de personatges interessantíssims, girs argumentals sorprenents i impactants, traïcions, interpretacions excel·lents per part de tots els actors i totes les actrius (la Katey Sagal es va endur fins i tot un Globus d'Or pel paper de Gemma, encara que confesso que no és sant de la meva devoció), transformacions dels propis personatges —la d'en Jax és tan espectacular com gradual i versemblant— i unes quantes cares conegudes als secundaris entre les que trobem uns quants actors i actrius que havíem vist a The Shield i Deadwood, però també altres com en Danny Trejo (Machete), en Rockmond Dunbar (Prison Break), en Harold Perrineau (Lost), en Jimmy Smits (L.A. Law, NYPD Blue, Dexter...) o en Tom Arnold.

Tant si us agrada el món de les Harleys, les jupes de cuir i els homes barbuts com si no, Sons of Anarchy en el fons és una sèrie, en certs aspectes similar a The Shield o The Sopranos, que ens fa reflexionar sobre el bé i el mal, el fi com a justificació dels mitjans, i ens fa estimar personatges que a la vida real no ens agradaria tenir a prop. És una sèrie, com les que he esmentat, on no està gens clara la línia entre el que fa que un personatge sigui bo o dolent.

I ara ens queda la setena temporada, l'última, on es resoldrà sens dubte amb la gran tensió típica de qualsevol clímax de manual la situació fotudíssima amb què ens deixava la sisena, una autèntica tragèdia grega.

Actors i actrius amb defectes físics

Ens ho diuen molt, que ningú no és perfecte i que ens hem d'acceptar tal com som. És molt fàcil de dir, sobretot quan no se'n tenen, de defectes (aparents), però tots tenim complexos i ens és igual saber que hi ha gent que en té de pitjors: a nosaltres ens amoïnen els nostres.

Però per molt que us digui això —i us ho diu algú que amb els anys s'ha anat fent arreglar alguns defectes físics però encara en té uns quants—, el cert és que els famosos, especialment els actors i les actrius, sembla que no en tinguin, de defectes. I no és així: les personalitats del món de la interpretació tenen èxit, tant si són guapos i guapes com si són més normals, però algunes d'elles tenen defectes físics més o menys notables, que no impedeixen que les vegem amb bons ulls o fins i tot les desitgem, només pel fet de ser famoses. 

En Forest Whitaker, per exemple, segurament no és un dels actors negres considerats més atractius, però sí que és un dels més aclamats per la seva qualitat interpretativa. El que destaca del seu aspecte, més enllà de si està més o menys gros (sembla que va canviant), és la parpella caiguda de l'ull esquerre, com la de l'Oriol Junqueras, líder actual d'ERC.

El tema de les pigues dóna molt de joc. Em fa "gràcia" com la gent que no en té de vegades considera que la que sí que en té no se les hauria de treure. No deixen de ser defectes de pigmentació de la pell, però quan un és famós la percepció és diferent. 

Parlo en general, és clar, perquè en la meva opinió el fet que l'exmodel Cindy Crawford sigui qui és no fa que li quedi millor la piga que té al costat de la boca. 

El mateix passa amb en Charlie Hunnam, en Jax de Sons of Anarchy: amb la barba que duu a la sèrie no es nota tant, però té una senyora piga a la cara i quan va afaitat se li nota més. Tanmateix no dubto que és un actor desitjat per moltes dones (i molts homes), perquè té un cos treballat i un abdomen on es podria ratllar formatge, a més d'una pell aparentment neta d'altres defectes i, tret de la piga, una cara atractiva.

Clàssica en aquest sentit, i deixem ja el tema de les pigues, tenim la d'en Robert DeNiro, que fins i tot es troba a la seva versió tauró a la pel·lícula animada L'Espantataurons. Això no fa, però, que sigui més agradable: no deixa de ser una piga.

Ara bé, si ens pregunten per actors amb defectes físics un dels noms que segur que ens ve al cap és el d'en Joaquin Phoenix, que té una característica cicatriu entre el nas i la boca, típica del llavi leporí, un defecte amb què es neix i que consisteix en una obertura del llavi per la part superior. Sembla, però, que en el seu cas la cicatriu no es deu a cap operació de correcció, sinó que ja va néixer així.

Les cicatrius, però, normalment són adquirides, com és el cas de les d'en Tommy Flanagan, en Chibs de Sons of Anarchy, que es veu que de jove va ser assaltat i li van fer aquests talls a la cara que han marcat també la seva carrera. 

És un cas molt semblant al d'en Michael Kenneth Williams (The Wire, Boardwalk Empire), però el que li va passar a ell va ser que es va ficar en una baralla en un bar. 

D'altres defectes són menys evidents, i els he trobat tot investigant, com el de la Kate Bosworth, que si us hi fixeu té un problema que es diu heterocromia, que consisteix en tenir els iris de colors diferents. En el seu cas, l'ull dret (a l'esquerra de la imatge) el té de dos colors i tot. Però altres actors i actrius amb aquest problema són en Kiefer Sutherland (24), el veterà Cristopher Walken, el també veterà Dan Aykroyd o la Mila Kunis.

També he trobat aquest, que és més evident però que és possible que vosaltres tampoc no haguéssiu vist abans: en Denzel Washington té un dit molt tort, producte d'un trencament causat durant un partit de bàsquet a l'adolescència que no es va guarir mai bé. 

Però no es tracta de repassar tots els defectes físics de Hollywood: segur que n'hi ha molts més, i coses de la pell que es troben sota la roba, com ens passa gairebé a tots. Són poques les persones privilegiades que a més de ser atractives tenen un cos lliure d'imperfeccions, i els famosos com hem pogut veure tampoc no se'n salven, d'aquestes decisions de l'atzar o conseqüències d'accidents o baralles.