Sèries: The Bear

A hores d'ara, i havent quedat clar que durant les últimes dues dècades i mitja s'han fet moltes sèries d'altíssima qualitat tant interpretativa com argumental, i en termes de direcció i fotografia, els grans estudis tenen la fórmula de l'èxit ben apresa. I no passa res, ja ens agrada. També als grans actors de cinema, que no senten que treballar a la televisió sigui un pas enrere, ni de bon tros.

Tanmateix, de tant en tant hi ha alguna proposta que destaca per la seva originalitat, i trobo que és el cas de la sèrie de què vull parlar avui, que duu dues temporades emeses i, de moment, se n'esperen dues més. Però com que tinc ganes de parlar-ne i el final encara queda lluny, he decidit fer-ho ara.

The Bear és una sèrie creada per Christopher Storer i emesa originalment a la cadena FX, concretament a l'anomenada FX on Hulu, des de 2022. Aquí, com que FX forma part de les empreses subsidiàries de Disney, la podem veure a Disney+, i la veritat és que és d'aquelles sèries que circulen pel circuit del boca-orella, a més que s'ha fet un tip de rebre premis i nominacions, cosa que sempre contribueix a la popularitat d'un producte audiovisual.

El cas és que es tracta d'una comèdia dramàtica sobre el dia a dia d'un petit restaurant de barri de Chicago especialitzat en el conegut entrepà local de carn de vedella Italian Beef, i en som testimonis des de l'arribada del protagonista.

Ell és en Carmen "Carmy" Berzatto (Jeremy Allen White, un dels protagonistes de la coral Shameless), xef format en alta cuina i guanyador d'un prestigiós premi que es fa càrrec del The Original Beef of Chicagoland quan l'hereta del seu germà, que s'ha suïcidat.

Quan hi arriba descobreix que, per molt popular que sigui el restaurant entre la clientela habitual, està tremendament endeutat i el funcionament de la cuina és a les antípodes del que ell està acostumat a veure, però per respecte al seu germà el vol tirar endavant i convertir-lo en un local digne alhora que lluita per portar el millor possible els traumes familiars que l'han marcat i que el suïcidi no anunciat del seu germà, amb qui tenia una relació distant per desavinences diverses, ha empitjorat.

Un dels obstacles que s'hi troba és la manera de fer de l'egocèntric Richard "Richie" Jerimovich (Ebon Moss-Bachrach, un actor que hem vist en un fotimer de sèries fent papers secundaris, com ara Girls, The Last Ship o The Punisher, on curiosament coincidia amb en Jon Bernthal, el protagonista d'aquella sèrie i el difunt Mike Berzatto que veiem aquí en flashbacks), que porta el restaurant en lloc del que havia estat el seu millor amic.

Les discussions entre aquests dos personatges són unes de les escenes més recurrents de la sèrie, i la intensitat amb què es mostren és l'escenari perfecte per a autèntics duels interpretatius que han estat degudament reconeguts per la crítica. 

Amb l'objectiu de modernitzar el restaurant, en Carmy fitxa la Sydney Adamu (Ayo Edebiri), sous-chef i per tant número dos del restaurant, cosa que desperta les reticències d'un personal entossudit amb fer les coses com s'han fet sempre i posar pals a les rodes a en Carmy i qualsevol que li segueixi el corrent.

La Sydney és una noia amb molt de talent, però també una paciència gairebé infinita, que difícilment perd els papers quan topa amb la desobediència dels cuiners o hi ha desacords amb en Carmy, o bé és testimoni del caos en què es mou el restaurant que havia estat el preferit del seu pare, motiu pel qual hi vol entrar i, fent equip amb en Carmy, vol fer revifar.

Pel que fa al personal del restaurant podríem esmentar també en Marcus, el reboster, la Tina, cuinera inicialment -i gens dissimuladament- contrària a les noves incorporacions, o l'Ebrahim, un altre cuiner veterà però molt més discret. Però val la pena destacar també en Neil Fak (Matty Matheson), el manetes ingenu que és amic de la infantesa dels Berzatto i que esdevé d'allò més entranyable malgrat el seu aspecte descuidat i les seves maneres barroeres.

No vull oblidar la Natalie "Sugar" Berzatto (Abby Elliott), la germana d'en Carmy i d'en Mike, patidora com ella sola, que també ha heretat el restaurant i que, sobretot a la segona temporada, veurem molt tot ajudant a tirar-lo endavant encarregant-se de la paperassa. I també tenim en Jimmy "Cicero" Kalinowski (el gran Oliver Platt), millor amic del difunt pare dels Berzatto i inversor que els deixa els calés per modernitzar-lo, tot i que avisa que, si la cosa no surt bé, es quedarà el terreny i hi construirà alguna cosa més profitosa. 

La sèrie reflecteix d'una manera prou realista -o això vull creure, atès que no en tinc cap experiència personal- el caos i l'estrès propis de les cuines dels restaurants, i hi destaquen unes interpretacions excel·lents i una fotografia amb tendència als plans propers i les seqüències llargues.

Dit això, i reconec que en assabentar-me'n vaig decidir que ja era hora de veure-la, a la segona temporada hi ha un episodi magnífic dedicat en exclusiva a un accidentat sopar que es va produir cinc anys abans del present de la sèrie, i on veiem una espectacular Jamie Lee Curtis fent de desequilibrada mare dels Berzatto. 

Tal com passa amb un també destacat i aclamat episodi de la primera temporada, es tracta d'un capítol molt intens, que ens ho fa passar malament, alhora que ens deixa amb una sensació d'allò més satisfactòria pel que acabem de veure. Esperem que les properes temporades també tinguin entregues així.

De debò, em costa redactar aquesta crítica, perquè trobo que The Bear és una sèrie difícil de descriure amb les meves limitades capacitats, però val la pena deixar-se seduir pel seu estil, les interpretacions naturals d'uns personatges que evolucionen d'una manera d'allò més interessant, el seu ritme i la seva direcció. Ara mateix no trobarem res de semblant a la televisió, i les extremament bones crítiques que rep en són la prova.

 

El final de Sons of Anarchy

Vaig fer una entrada de la sèrie fa temps, quan se n'havien fet 6 temporades i ja se sabia que la setena seria l'última. Ja vaig descriure i homenatjar Sons of Anarchy, i també els seus personatges, però també vaig dir que comentaria la temporada final quan s'hagués emès i l'hagués vist i és el que em disposo a fer, i de gust. 

Ho vull fer en línies generals, perquè ja no cal descriure personatges ni punts de partida. Vull parlar d'aquest gran clímax de 13 episodis de més d'una hora de durada que volia resoldre la complicadíssima situació que s'havia generat durant la sisena temporada.

És l'anàlisi de la temporada final i alhora del seu final pròpiament dit, indistingibles l'un de l'altre. Els 13 episodis han format part d'un mateix tancament monumental i, per tant, podeu interpretar el títol d'aquesta entrada com us sembli millor.

Si la sisena temporada, per al meu gust, estava formada sobretot per episodis on no hi passava gran cosa —al marge de moments molt puntuals— i només la salvava l'espectacular, impactant, sanguinari i cruel final, a la setena i última vaig començar amb les mateixes sensacions.

Perquè com a espectadors sabíem que tot havia de girar al voltant d'una venjança tremenda, però la major part dels protagonistes no tenia ni idea que les víctimes d'aquesta venjança no eren les adequades, i quan tenim tantes ganes que es descobreixi la veritat sentim desesperació a mesura que van passant els episodis i no sembla que les coses s'hagin d'arreglar. A sobre, alguna subtrama una mica confusa i fluixa agreuja la sensació d'impaciència i impotència.

Era inevitable, però, que les coses anessin per on havien d'anar, i si ens ho mirem amb fredor tot el caos provocat per les mentides i la confusió i els assassinats equivocats ha fet més que interessant aquesta temporada final. Ha estat una saborosa amanida que ens preparava per a un plat final consistent en carn més aviat crua.

Com deia més amunt, la 7a temporada no era sinó la continuació lògica, les conseqüències del que havia passat al final de l'anterior. Venjança, mentides, assassinats, conseqüències de les conseqüències, traïcions, veritats més punyents que una ganivetada a la jugular, i ganivetades literals a la jugular com a conseqüència d'aquestes veritats.

Ha estat una temporada amb moltíssima violència explícita, més que mai i roçant el gore, i el mateix podem dir del nombre i la importància dels morts, especialment cap al final, que torna a justificar que Sons of Anarchy es pugui considerar una mena de tragèdia grega. Qui no mor, acaba devastat per dins.

Però no tot són coses dolentes. Hi ha lloc també per a estranyes aliances, relacions impossibles i la redempció de personatges que miren de compensar els seus errors i s'esforcen per a esdevenir necessaris per al seu entorn, com és el cas de la Wendy, que odiàvem al principi de la sèrie i s'ha guanyat el cor de tots nosaltres en aquests 13 episodis.

D'altres, en canvi, cauen en desgràcia, i fins i tot el protagonista, que era (relativament) el de més bon cor d'un repartiment on cap personatge no era clarament bo ni clarament dolent, es transforma per culpa de les circumstàncies en allò que més odiava, no gaire lluny d'en Clay. Parlant de personatges, veiem uns quants convidats especials que no s'han volgut perdre l'oportunitat de sortir en almenys un episodi d'una sèrie que encara guanya adeptes i que ja fa temps que és un referent del gènere.

Cal destacar, i a aquestes alçades no crec que es pugui considerar spoiler, en Michael Chiklis, protagonista de The Shield, la sèrie anterior dels responsables d'aquesta, que era l'únic dels seus actors importants que no havia sortit encara a SOA. I amb un paper més decisiu del que semblava. Ha estat tot un detall cap als fans d'aquella sèrie.

Pel que fa a l'episodi final, sense sortir del to habitual ni trair el caràcter de la sèrie, recorda els westerns i qualsevol pel·lícula amb un antiheroi com a protagonista que només pensa en solucionar els problemes de la manera més intel·ligent possible, sense pensar ni per un moment en les conseqüències que les seves accions tindran sobre ell mateix.

L'escena final és impactant i alhora relativament previsible, perquè sabíem que no podia acabar d'una altra manera. A nivell d'execució, direcció i efectes especials per desgràcia —i per sorpresa— no acaba d'estar a l'altura, però pel que fa al guió no se li pot retreure res. I ens deixa amb una estranya sensació de tristesa i alhora satisfacció, perquè no ens han pres el pèl en absolut, tot i que no ha estat la millor temporada de la sèrie. Tanmateix, la trobarem a faltar.

Sèries: Sons of Anarchy

No tenia clar si fer una entrada sobre una sèrie a la qual li queda (està anunciat) una única temporada per a acabar o bé esperar a poder-ne parlar després de veure-la tota. 

Però després vaig arribar a la conclusió que si he parlat de sèries quan les havia vist senceres, quan n'havia vist 3 o 4 temporades i fins i tot en algun cas temporada a temporada, per què no escriure sobre Sons of Anarchy ara, després de veure 6 de les seves 7 temporades, i l'any que ve comentar la seva conclusió?

Creada per en Kurt Sutter, que havia dut a terme funcions de productor, director i guionista a The Shield —d'on surten per cert molts actors que passen per la sèrie en papers secundaris—, es va començar a emetre a la cadena de cable FX el 2008 i de moment n'hem pogut veure 6 temporades, l'última de les quals va acabar al desembre.

Sons of Anarchy gira al voltant d'un club de motoristes amants de les Harley Davidson, el SAMCRO (Sons of Anarchy Motor Club Redwood Original), que de cara a la galeria es guanyen la vida amb un taller de reparació de vehicles al fictici poble de Charming, a Califòrnia, però que en realitat viuen del tràfic d'armes i d'altres activitats il·legals, tot plegat amb conductes moralment reprobables. I com que al cap i a la fi la major part del seu interès rau en els personatges, presentem-ne els més importants:

Malgrat la importància cabdal de tots els personatges, no hi ha dubte que el protagonista és en Jackson "Jax" Teller (el britànic Charlie Hunnam, vist per exemple a Queer as Folk, Young Americans o Undeclared), que és el vicepresident del club i somia amb reformar-lo i canviar les seves fonts de finançament per tal que s'acabi el cicle de violència associat a les seves activitats il·legals, però no ho tindrà gens fàcil, com tampoc no ho va tenir el seu difunt pare, en John Teller, amb qui comparteix l'objectiu.

El principal obstacle és en Clay Morrow (Ron Perlman, el de Hellboy), cofundador (un dels "First 9") i president del club i padrastre d'en Jax, que és de la vella escola i ja li va bé el negoci de les armes com a mitjà de subsistència. 

Fan que ens caigui malament de seguida, i el seu aspecte no contribueix a fer-lo més simpàtic, però segons ell tot el que fa és pel bé del club. Està casat amb la mare d'en Jax i hi té una relació des d'abans que el seu primer marit perdés la vida en un sinistre a la carretera.

La mare d'en Jax, la Gemma Teller Morrow (Katey Sagal, també coneguda per ser la veu de la Leela de Futurama), és el que se'n podria dir una dona amb empenta. Teòricament el paper de les dones al club és purament decoratiu, el que ells anomenen "old lady", que seria "la parenta", però la Gemma és especial, atès que el seu rol és més aviat el de la matriarca de la colla.

Molt protectora amb el seu fill, havent-ne perdut un per malaltia fa molts anys, representa que és una dona d'entrada la cinquantena però que encara fa goig, malgrat la seva cicatriu resultat de cirurgies coronàries (falsa, per cert). Tanmateix, sempre es posa de part del seu marit, en Clay, i en comparteix la filosofia. Farà el que calgui per protegir el club (o la seva idea del que ha de ser el club) i l'statu quo. 

D'entre els més grans del club probablement el més entranyable és en Robert "Bobby / Elvis" Munson (Mark Boone Junior, vist a Batman Begins per exemple), que a banda de cuinar i cosir (és l'altra mama del club) és un paio tranquil, conciliador i la veu de l'experiència que més escolta en Jax.

Directament per sota en veterania tenim un dels meus preferits, en Filip "Chibs" Telford (Tommy Flanagan), amb unes característiques cicatrius —reals, ja en vaig parlar— que li proporcionen el sobrenom, ja que segons la Wikipedia "chib" és una paraula d'argot que a Escòcia es pot fer servir per a "tall". 

Representa que va néixer a Glasgow (Escòcia) i que es va criar a Belfast (Irlanda del Nord), i com que té experiència mèdica és qui duu a terme les cures quan algun dels membres del club rep una ferida. A més, és un personatge molt lleial i molt proper a en Jax. 

En Harry "Opie" Winston (Ryan Hurst) és el millor amic d'en Jax i comença la sèrie retornant al club després de distanciar-se'n a causa dels 5 anys que acaba de passar a la presó. És fill d'en Piermont "Piney" Winston (William Lucking), un dels cofundadors del SAMCRO.

Seriós i taciturn, probablement la seva història és per diversos motius la més tràgica d'entre els membres del club, però no entraré en detalls perquè no vull rebentar res. És per això que difícilment el veurem riure o somriure, però la seva lleialtat envers en Jax és fora de tot dubte. 

  

En el costat dels que no cauen tan bé (si som persones normals), tenim per exemple l'Alex "Tig" Trager (Kim Coates), és la mà dreta d'en Clay i un paio tan violent com sexualment pervertit. Tot i així els guionistes aconsegueixen que sentim simpatia per ell en alguns moments, però no desvetllaré com perquè esdevindria un spoiler.

Com que no voldria posar imatges de tots els personatges, esmentaré també en Happy Lowman (David LaBrava), que és el torturador oficial del club, un altre malalt, i en Juan Carlos "Juice" Ortiz (Theo Rossi), l'últim dels membres de ple dret (ascendit des de la figura del prospect o candidat) per qui alguns membres com en Chibs o en Clay senten una gran estima, però que en realitat és bastant aturadet i mentalment inestable.

No puc deixar d'esmentar la Tara Knowles (Maggie Siff, vista a Mad Men), que és doctora a l'hospital de Charming i una antiga xicota d'en Jax que, en començar la sèrie, representa que ha tornat al poble després de molts anys i poc a poc reprèn la seva relació amb ell.

Això comporta també la seva funció de nova doctora clandestina del club i, sense adonar-se'n, acaba tan integrada a SAMCRO com gairebé qualsevol altre membre, destacant entre les old ladies i rivalitzant amb la Gemma per partida doble, tant pel que fa a la seva importància per al club com a la vida d'en Jax.

Vull dedicar un fragment de l'entrada també a l'Otto Delaney (Kurt Sutter, sí, el creador de la sèrie, profundament involucrat també en la direcció i el guió de molts episodis, i marit a la vida real de la Katey Sagal), un membre de SAMCRO que és a la presó i que, vistes les poques possibilitats que té de sortir-ne per la gravetat de les seves condemnes, el club fa servir per a dur a terme "execucions" a la garjola. Ja no ve d'aquí, oi?

El meu personatge preferit és en Wayne Unser (Dayton Callie, vist a Deadwood), el cap de policia de Charming a punt de retirar-se al principi de la sèrie a causa del seu càncer terminal, però les circumstàncies l'obliguen a mantenir-se al seu lloc un temps més.

Durant anys ha estat fent els ulls grossos davant les accions del club, al capdavall trafica amb armes però manté les drogues fora de Charming. Segons el seu punt de vista, és millor tenir el club, el mal necessari, controlat que no pas enfrontar-s'hi, visió que no comparteixen altres cossos de seguretat que van apareixent al llarg de les temporades. La Gemma és amiga seva des de la infantesa i el seu amor platònic, i trobo que és un personatge absolutament entranyable.

L'escena que comparteixo aquí amb vosaltres defineix perfectament la seva relació amb SAMCRO, que li agraeix el fet que en sigui aliat però sovint li agafa tot el braç quan ell només li ofereix la mà.

També cal destacar l'agent de l'ATF (l'oficina que lluita contra el tràfic d'armes, tabac, alcohol i explosius) June Stahl (Ally Walker), una policia tossuda que aconsegueixen que odiem profundament, perquè és una fillíssima de puta.

Acabaré el repàs de personatges amb en Marcus Álvarez (Emilio Rivera), líder dels Mayans, el principal club de motoristes mexicans que opera a la zona.

Què voleu que us digui? A mi em cau força bé encara que segons les circumstàncies vagi alternant els papers d'aliat i enemic jurat dels protagonistes. És el més destacat dels "enemics" que apareixen a Sons of Anarchy, però també hi ha els Niners (negres) i altres clubs de menys importància.

La sèrie gira al voltant de les activitats del club i la relació dels seus membres amb les autoritats, les bandes rivals —i altres enemics, com els nazis— i les disputes internes, i ho fa amb trames que enganxen de mala manera (jo coneixia l'existència de SOA però no m'hi havia posat fins que als Estats Units no se n'estava emetent la sisena temporada, i m'ha anat bé poder veure tots aquests episodis seguits), amb esdeveniments que tenen conseqüències molt més enllà de la temporada en què tenen lloc. Per posar un exemple, a la sisena temporada encara cauen fitxes del dòmino que es va començar a fer caure a la tercera temporada, la que té lloc a Belfast i la meva preferida, si em permeteu l'opinió.

Ens enganxa també amb un munt de personatges interessantíssims, girs argumentals sorprenents i impactants, traïcions, interpretacions excel·lents per part de tots els actors i totes les actrius (la Katey Sagal es va endur fins i tot un Globus d'Or pel paper de Gemma, encara que confesso que no és sant de la meva devoció), transformacions dels propis personatges —la d'en Jax és tan espectacular com gradual i versemblant— i unes quantes cares conegudes als secundaris entre les que trobem uns quants actors i actrius que havíem vist a The Shield i Deadwood, però també altres com en Danny Trejo (Machete), en Rockmond Dunbar (Prison Break), en Harold Perrineau (Lost), en Jimmy Smits (L.A. Law, NYPD Blue, Dexter...) o en Tom Arnold.

Tant si us agrada el món de les Harleys, les jupes de cuir i els homes barbuts com si no, Sons of Anarchy en el fons és una sèrie, en certs aspectes similar a The Shield o The Sopranos, que ens fa reflexionar sobre el bé i el mal, el fi com a justificació dels mitjans, i ens fa estimar personatges que a la vida real no ens agradaria tenir a prop. És una sèrie, com les que he esmentat, on no està gens clara la línia entre el que fa que un personatge sigui bo o dolent.

I ara ens queda la setena temporada, l'última, on es resoldrà sens dubte amb la gran tensió típica de qualsevol clímax de manual la situació fotudíssima amb què ens deixava la sisena, una autèntica tragèdia grega.