Visionats: Black Panther

A mesura que s'estrenaven als cinemes he estat veient totes i cadascuna de les pel·lícules basades en personatges de Marvel que formessin part de l'anomenat Univers Cinematogràfic Marvel, ha estat un procés que ha durat més d'una dècada i, com per a la majoria d'espectadors, un de molt satisfactori, i del qual ja vaig parlar a les entrades sobre Iron Man 2, The Avengers, Avengers: Age of Ultron, Captain America: Civil War, Avengers: Infinity War o Avengers: Endgame, a més d'Ant-Man, Captain Marvel, Doctor Strange, Guardians of the Galaxy vol. 2, Spider-Man: Homecoming o Spider-man: Far From Home, però les havia vist totes?

No, totes i cadascuna, no. Per qüestions de compatibilitat horària, perquè per molt que tingués costum d'anar al cinema més d'un cop al mes això es va reduir dràsticament amb la paternitat, alguna la vaig haver de deixar escapar, però ara, amb Disney+, puc compensar aquestes petites mancances i he començat amb la pel·lícula de què parlo avui. 

Es tracta de Black Panther, de 2018. Dirigida per Ryan Coogler, és la 18a pel·licula de tot aquest univers creat per Marvel Studios, i un dels films de superherois més ben valorats de la història, a més d'un dels més profitosos econòmicament. 

És el film d'orígens d'un personatge que se'ns presentava com a secundari a l'esmentada Captain America: Civil War, en què es veia morir el seu pare a l'atemptat amb bomba al Centre Internacional de Viena, on es trobaven les Nacions Unides amb motiu de la signatura dels acords de Sokovia, que oficialitzaven el control governamental dels superherois. 

El pare era el rei T'Chaka del país africà fictici de Wakanda, una nació que de cara al món era un més dels països oblidats del continent negre, però que en realitat, i d'amagat de la resta del planeta, és un lloc amb una civilització i una tecnologia tremendament avançades gràcies a un mineral, el vibranium, sense trencar del tot amb les tradicions pròpies de l'Àfrica, amb una monarquia basada en el consens entre tribus i un ritual que pot ser interromput per qualsevol altre candidat a rei, per donar al sistema una mica de regust democràtic. 

El cas és que a la pel·lícula se'ns esmenta la mort del rei i es veu com es corona el seu fill, en T'Challa (Chadwick Boseman, la mort recent del qual als 43 anys, per un càncer de còlon que no s'havia fet públic, ha estat el motiu que m'ha fet decidir a veure d'una vegada aquest film pendent), que a més hereta l'uniforme i la identitat superheroica de Pantera Negra. 

Després d'un primer tram de la història dedicat a presentar-nos una mica els personatges i dur a terme una missió de cerca i captura d'un traficant d'armes, Ulysses Klaue (Andy Serkis, que ja havia sortit a Avengers: Age of Ultron) que fa dècades els va robar vibranium, cosa que ens regala escenes de combat i persecució a la ciutat sud-coreana de Busan, Black Panther entra en matèria i el conflicte principal de la trama esclata.

Resulta que en T'Challa tenia un cosí perdut als Estats Units, fill del seu oncle (Sterling K. Brown, un dels protagonistes de This is Us), que va resultar ser un traïdor i va ser executat en rebel·lar-se després de ser descobert. Aquella història es va tapar i no es va saber mai de l'existència d'aquell nen nascut a Califòrnia, l'N'Jadaka, d'adult interpretat per en Michael B. Jordan (Creed i Creed II). 

Aquí he de fer una mica d'spoiler per explicar que, emparat per la legitimitat de la seva candidatura desafia el rei i li pren el tron en derrotar-lo sense discussió, i a partir de llavors governa amb mà de ferro, i amb la filosofia heretada del seu pare -i compartida per part dels wakandesos- segons la qual el país hauria de ser més proactiu i, ajudat pel privilegi de la tecnologia amb què compta, imposar el seu sistema a la resta del món.

Però no és una història clàssica i simplista d'un aspirant a dictador, sinó que amaga algunes reflexions que es podrien debatre perfectament. No podem veure com una bogeria total, com una qüestió descartable d'una manera maniquea, la possibilitat d'armar les persones oprimides d'arreu del món, en aquest cas -i per una lògica proximitat cultural- de raça negra especialment, perquè es defensin de les que les oprimeixen. 

És l'etern debat sobre si l'objectiu justifica els mitjans, però en aquest cas, per l'educació que hem rebut i pel missatge que han transmès aquestes pel·lícules, no ens resulta difícil posicionar-nos amb el destronat T'Challa i la seva defensa de la no violència, a més que la motivació de l'enemic neix de la venjança per la mort del seu pare, i això sempre resta algun punt de legitimitat en la defensa d'una idea.

Black Panther és, doncs, una pel·lícula de superherois, però una pel·lícula de superherois diferent, amb un to més seriós i un missatge que ens convida a reflexionar sobre la qüestió de la violència, però també sobre com era l'Àfrica abans que hi arribés l'home blanc i l'espoliés, o sobre com podria ser una societat realment igualitària i democràtica.

També té, sens dubte, un missatge feminista, amb uns personatges femenins ben construïts, forts física i mentalment, respectats i amb la responsabilitat de protegir el (o "la", potencialment) monarca formant la guàrdia reial, i fins i tot una exparella del protagonista, interpretada per la Lupita Nyong'o (Oscar a la millor actriu secundària per 12 anys d'esclavitud), es fa pregar durant tot el film i evita caure en el típic rol de "parella de". 

Aquí la tenim, a l'esquerra, juntament amb la germana d'en T'Challa, la Shuri (Letitia Wright, vista a l'últim capítol de la quarta temporada de Black Mirror), que és l'enginyera del regne, amb una ment brillant que li permet treure el màxim profit a la tecnologia wakandesa, com es veuria després també a Avengers: Infinity War. 

Ja acabo. Black Panther és un film que, per ser el primer d'un personatge, no ens enganyem, secundari dins de l'univers fictici en què se situa, podria haver estat més tranquil i introductori, però no s'acontenta amb això: és una pel·lícula d'orígens, però també hi veiem elements de la clàssica entrega d'una saga en què el protagonista pateix una caiguda després d'ascendir i se n'ha de recuperar, i funciona per dotar d'un rerefons d'allò més ric un personatge que, insisteixo, és secundari en el conjunt, però que després de veure aquesta pel·lícula valoro molt més.

Acció, una trama més profunda del que seria habitual en el gènere, espectacle visual i un repartiment, per fi, majoritàriament negre -amb poques excepcions, com la de l'esmentat Andy Serkis o la d'en Martin Freeman, que fa de l'agent de la CIA Everett Ross- on també hi ha cares veteranes conegudes com la d'en Forest Whitaker o la de l'Angela Bassett converteixen, a més, Black Panther en un producte culturalment importantíssim perquè, de manera malauradament excepcional, les persones d'origen africà no hi ha apareixen com a delinqüents, pobres, oprimides, elements humorístics ni, en definitiva, racialitzades. 

Absolutament recomanable, encara que les altes expectatives que el seu èxit m'havien provocat hagin fet que potser no n'hagi gaudit com si hagués anat al cine a veure-la. Ja sense Chadwick Boseman, el 2022 està prevista la segona pel·lícula del personatge. L'anirem a veure. Wakanda forever. 

Cinema: Rogue One - A Star Wars Story

Després que, sense ser-ne un fan acèrrim, ni de bon tros, visionés tota seguida la saga Star Wars, preparant-me per veure al cinema l'esperadíssim setè episodi, The Force Awakens, l'any passat, aquest cop tocava anar a veure l'spin-off anunciat fa temps, i que havia despertat tant d'escepticisme com expectatives, pensat per a escanyar encara més la gallina dels ous d'or però que, als espectadors, ens servia per a fer més digerible l'espera fins a l'episodi VIII, previst per a l'any que ve. 

Els que la van anar a veure el dia abans de l'estrena oficial, a la preestrena, l'estaven posant molt bé, ells sí que eren fans acèrrims, i això no és gens habitual quan es tracta de determinats productes "intocables", per tant les sensacions generals eren molt bones i em van fer venir encara més ganes de veure-la, cosa que en aquell moment ja era irrellevant perquè les entrades estaven comprades de manera anticipada.

Rogue One: A Star Wars Story, dirigida per en Gareth Edwards, és més del que sembla, però potser perquè no ens intentaven vendre cap moto. Ni tan sols el títol enganya: es tracta d'un spin-off, una història relacionada amb la saga principal, d'aquelles que s'han explicat durant dècades a través dels còmics, les novel·les i els dibuixos animats per tal d'aprofundir en aquesta mitologia tan poderosa de la cultura popular, però aquest cop en format pel·lícula de cine.

La premissa tampoc no permet que ens fem excessives il·lusions: seguim alguns membres de l'Aliança Rebel en els seus plans per aturar la temible nova arma de l'Imperi Galàctic, l'Estrella de la Mort. Amb el film situat cronològicament entre The Revenge of the Sith (2005) i la primera Star Wars (1977), sabem com acaba tot plegat, no és cap sorpresa, de manera que aquí ens expliquen com es va arribar a posar en marxa la trama específica de la pel·lícula amb què va començar tot.

La popularitat que va assolir la Rei al setè episodi l'any passat devia ser determinant per fer que també Rogue One tingués una protagonista femenina, en realitat més protagonista encara, en comparació amb la Rei, i per tant la història és sobretot la de la Jyn Erso (Felicity Jones), la filla del científic retirat Galen Erso (Mads Mikkelsen), que obliguen a crear l'Estrella de la Mort. 

Separats des de la seva infantesa, la pel·lícula salta a l'edat adulta de la noia i veiem com entra en contacte amb l'Aliança Rebel, o més aviat a la inversa, perquè la volen fer servir precisament per encarregar-se del seu pare. Ella al principi té un caràcter esquerp i no vol saber res de tot això, però inicialment obligada per les circumstàncies i després convençuda per la causa esdevé l'heroïna del film. 

La seva contrapartida masculina és en Cassian Andor (Diego Luna), un personatge que acostuma a fer mala cara, també de caràcter esquerp i reservat, fruit de tot el que ha perdut per culpa de l'Imperi contra el qual lluita. Personalment he de dir que és un personatge que no m'ha acabat d'agradar.

El trio protagonista, per dir-ho d'alguna manera, es completa amb l'androide K-2SO (Alan Tudyk), una mena de versió robòtica d'en Sheldon Cooper de The Big Bang Theory (almenys en caràcter, perquè físicament qui més s'hi assemblava era en C-3PO), que ens resulta simpàtic com és evident que esperaven els responsables de la pel·lícula, i és que al cap i a la fi és una saga on aquesta mena de personatge és essencial per a tenir una mica d'humor al mig de tot el drama.

Però també tenim personatges que, sense ser protagonistes, sí que són secundaris amb molt de pes. Un d'ells és en Bodhi Rook (Riz Ahmed), un pilot de l'Imperi que ha desertat i que porta un importantíssim missatge que és el desencadenant dels fets de la primera pel·lícula, un personatge que no arriba a tenir el carisma dels altres, però que també es fa estimar. 

El que sí que té molt de carisma és en Chirrut Îmwe (Donnie Yen), un lluitador cec que creu en la Força i que ajuda l'Aliança Rebel. És força temerari i lluita d'una manera increïble, a més de proporcionar alguns dels moments còmics de la pel·lícula. L'acompanya en Baze Malbus (Jiang Wen), un mercenari.

Probablement el nom més destacat del repartiment és el de l'actor que fa de Saw Gerrera (Forest Whitaker), però al final és un paper força secundari, encara que originat a la sèrie d'animació Star Wars: The Clone Wars. Es tracta d'un rebel però dels més radicals, per això separat dels altres, que resulta que es va fer càrrec de la Jyn quan era petita. 

Per la banda dels dolents o de l'Imperi no hi ha tant a destacar, hi ha alguna sorpresa en el sentit que potser no ens esperàvem que aparegués segons qui, i en el nivell amb què s'ha modificat digitalment algun actor per tal de fer reaparèixer gent que altrament no podria sortir, però en general m'estimo més no continuar parlant-ne. 

El cas és que la trama, que podíem pensar que seria simple i supèrflua en tractar-se d'una història relacionada, resulta que és prou detallada i ben trenada, i s'aconsegueix presentar un conjunt de personatges que no tornarem a veure, però que tenen força i carisma i romandran a la nostra memòria. 

Tot això, és clar, a banda de batalles espectaculars tant a l'espai com sobretot en terra, magnífics paisatges de nous planetes -com la platja d'Scarif- que passen a formar part dels espais recognoscibles pels fans de la franquícia i tot de picades d'ullet als coneixedors de la història general de Star Wars. 

Com a pel·lícula individual, encara que serveix de pròleg de l'Episodi IV, també funciona i té moments memorables propis i un univers particular, de manera que crec que poca cosa més se li podria demanar. En resum, com que tot i ser un spin-off sembla que sigui un Episodi més, qualsevol fan de Star Wars l'hauria de veure.

A favor:

-Divertida, espectacular i ben feta en tots els sentits

-Personatges carismàtics i inoblidables

-Picades d'ullet freqüents, de vegades forçades i tot (però benvingudes)

-Va més enllà del que es podria esperar d'un spin-off i fa la sensació que sigui un film més de la sèrie

-Les sorpreses, que no detallaré

-El caràcter tràgic del tram final
 

En contra:

-Al principi sembla que la trama hagi de ser densa i difícil de seguir, però per sort no és així

-En el caos dels combats de vegades no sabem ben bé per què passen algunes coses

-Al bàndol de l'Imperi no hi ha personatges gaire memorables, llevat dels que ja coneixíem

Actors i actrius amb defectes físics

Ens ho diuen molt, que ningú no és perfecte i que ens hem d'acceptar tal com som. És molt fàcil de dir, sobretot quan no se'n tenen, de defectes (aparents), però tots tenim complexos i ens és igual saber que hi ha gent que en té de pitjors: a nosaltres ens amoïnen els nostres.

Però per molt que us digui això —i us ho diu algú que amb els anys s'ha anat fent arreglar alguns defectes físics però encara en té uns quants—, el cert és que els famosos, especialment els actors i les actrius, sembla que no en tinguin, de defectes. I no és així: les personalitats del món de la interpretació tenen èxit, tant si són guapos i guapes com si són més normals, però algunes d'elles tenen defectes físics més o menys notables, que no impedeixen que les vegem amb bons ulls o fins i tot les desitgem, només pel fet de ser famoses. 

En Forest Whitaker, per exemple, segurament no és un dels actors negres considerats més atractius, però sí que és un dels més aclamats per la seva qualitat interpretativa. El que destaca del seu aspecte, més enllà de si està més o menys gros (sembla que va canviant), és la parpella caiguda de l'ull esquerre, com la de l'Oriol Junqueras, líder actual d'ERC.

El tema de les pigues dóna molt de joc. Em fa "gràcia" com la gent que no en té de vegades considera que la que sí que en té no se les hauria de treure. No deixen de ser defectes de pigmentació de la pell, però quan un és famós la percepció és diferent. 

Parlo en general, és clar, perquè en la meva opinió el fet que l'exmodel Cindy Crawford sigui qui és no fa que li quedi millor la piga que té al costat de la boca. 

El mateix passa amb en Charlie Hunnam, en Jax de Sons of Anarchy: amb la barba que duu a la sèrie no es nota tant, però té una senyora piga a la cara i quan va afaitat se li nota més. Tanmateix no dubto que és un actor desitjat per moltes dones (i molts homes), perquè té un cos treballat i un abdomen on es podria ratllar formatge, a més d'una pell aparentment neta d'altres defectes i, tret de la piga, una cara atractiva.

Clàssica en aquest sentit, i deixem ja el tema de les pigues, tenim la d'en Robert DeNiro, que fins i tot es troba a la seva versió tauró a la pel·lícula animada L'Espantataurons. Això no fa, però, que sigui més agradable: no deixa de ser una piga.

Ara bé, si ens pregunten per actors amb defectes físics un dels noms que segur que ens ve al cap és el d'en Joaquin Phoenix, que té una característica cicatriu entre el nas i la boca, típica del llavi leporí, un defecte amb què es neix i que consisteix en una obertura del llavi per la part superior. Sembla, però, que en el seu cas la cicatriu no es deu a cap operació de correcció, sinó que ja va néixer així.

Les cicatrius, però, normalment són adquirides, com és el cas de les d'en Tommy Flanagan, en Chibs de Sons of Anarchy, que es veu que de jove va ser assaltat i li van fer aquests talls a la cara que han marcat també la seva carrera. 

És un cas molt semblant al d'en Michael Kenneth Williams (The Wire, Boardwalk Empire), però el que li va passar a ell va ser que es va ficar en una baralla en un bar. 

D'altres defectes són menys evidents, i els he trobat tot investigant, com el de la Kate Bosworth, que si us hi fixeu té un problema que es diu heterocromia, que consisteix en tenir els iris de colors diferents. En el seu cas, l'ull dret (a l'esquerra de la imatge) el té de dos colors i tot. Però altres actors i actrius amb aquest problema són en Kiefer Sutherland (24), el veterà Cristopher Walken, el també veterà Dan Aykroyd o la Mila Kunis.

També he trobat aquest, que és més evident però que és possible que vosaltres tampoc no haguéssiu vist abans: en Denzel Washington té un dit molt tort, producte d'un trencament causat durant un partit de bàsquet a l'adolescència que no es va guarir mai bé. 

Però no es tracta de repassar tots els defectes físics de Hollywood: segur que n'hi ha molts més, i coses de la pell que es troben sota la roba, com ens passa gairebé a tots. Són poques les persones privilegiades que a més de ser atractives tenen un cos lliure d'imperfeccions, i els famosos com hem pogut veure tampoc no se'n salven, d'aquestes decisions de l'atzar o conseqüències d'accidents o baralles.