Tornem a tenir, a finals de primavera o principis de l'estiu, com cada any, una nova ronda d'entrades sobre temporades de sèries de superherois, i aquest cop la començarem amb la setena d'Arrow, la que ho va començar tot pel que fa a DC Comics a la televisió.
Comento això també perquè ja se n'albira el final: està previst que hi hagi una vuitena temporada que serà l'última i que tindrà menys episodis del que és habitual, 10 en comptes dels 22-23 de sempre. Però no ens avancem als esdeveniments, no fem flashforwards com els que han poblat la temporada, i concentrem-nos en el que s'ha vist fins ara.
En parlar de la sisena temporada vaig dir que em semblava una de les millors de la sèrie, per la seva ambientació urbana, per un enemic potent que venia dels còmics (com en el cas d'en Prometheus la temporada anterior) i per, en general, oferir una imatge del mite d'en Green Arrow més propera als còmics.
Acabava amb la revelació que el protagonista acceptava complir condemna a canvi que l'FBI deixés estar els seus companys, un sacrifici immens que ens el situa entre reixes al començament de la nova temporada.
Des d'allà poca cosa pot fer per combatre el mal, concretament un Ricardo Díaz que encara belluga i que amenaça la integritat física de la seva família, a més de fer-li la guitza a l'Oliver a través dels contactes que té a la presó. Però ell, allà dins, amb molta paciència i enfrontant-se diàriament a enemics que sovint va contribuir a col·locar allà ell mateix quan no en compartia l'estatus jurídic, aguanta com pot.
La resta del Team Arrow, sense el seu líder, tampoc no s'està de braços plegats i mira de fer caure en Díaz, un home tan poderós que gairebé no hi ha ningú a Star City que no tingui en nòmina.
En forma part a partir de cert punt un vell conegut, en Roy, que havia deixat la sèrie i a la sisena temporada hi havia aparegut com a convidat. Aquest cop apareix en uns quants episodis, tant del present com dels flashforwards dels quals parlaré més avall, i cobreix així una mica l'absència de la Thea, que com ja vaig explicar va marxar a la temporada anterior.
La trama d'en Díaz i la de l'Oliver a la presó ocupen bona part de la temporada, però el protagonista no triga gaires episodis a sortir de la presó fent un tracte amb l'FBI per ajudar la policia federal a acabar amb l'enemic, i fins i tot el veiem, juntament amb els seus companys superherois, treballar oficialment per a la policia per tal d'evitar la llei antivigilants que els impedeix actuar amb llibertat, cosa que al final resulta que més o menys poden continuar fent.
Però la subtrama de tota la temporada és la de la nova Green Arrow, que actua misteriosament quan el titular de la identitat està empresonat, i que després acaben descobrint que és l'Emiko Queen, personatge nascut als còmics de l'etapa The New 52 i que és germana de l'Oliver per part de pare.
Ha arribat a Star City amb la intenció de venjar-se de la família del pare, que les va abandonar tant a ella com a la seva mare després de dur una doble vida durant un temps, i tot i que en alguns moments sembla que s'hagi d'aliar amb els herois, s'acaba mostrant com una temible enemiga, deixeble d'un nou i misteriós enemic anomenat Dante, i lidera un grup terrorista, el Novè Cercle, que, com en Díaz i com sembla que tants altres, té la intenció de destruir la ciutat.
El seu problema és que aquesta venjança retorçada i sense gaire lògica, molt visceral, l'encega i, tot i que posa contra les cordes el seu germà i els seus aliats amb molta habilitat, tot embrutant-ne la imatge pública amb muntatges -com si no tinguessin prou problemes de percepció-, la manca de concentració en els objectius de l'organització provoca tensions amb la resta dels seus membres.
Els flashforwards són, aquest cop, la manera de mostrar-nos dues històries paral·leles, característica d'Arrow des que va començar, i en aquesta ocasió ensenyen una Star City dictatorial l'any 2040 en què queden pocs dels membres del Team Arrow, envellits (no gaire bé, segurament per temes de pressupost i agenda, com sol passar a la televisió), i es dona pas a una nova generació d'herois i heroïnes, joves però adults, entre els quals en William, fill de l'Oliver, la Mia, també filla d'ell i en aquest cas amb la Felicity aportant l'altre 50% -i l'embaràs de la qual és una de les novetats de la temporada al present-, i la Zoe, filla d'en Rene, entre altres.
És una trama confusa, ambientada en una angoixant zona emmurallada i molt basada en la tecnologia, que personalment m'ha avorrit i no m'ha arribat a interessar gaire en cap moment. No és el primer cop que això passa, però. Sempre m'ha agradat més veure el que passava a la història principal.
Una història principal, la de la setena temporada, que també he de reconèixer que m'ha acabat avorrint una mica, tot i que començava bé. Crec que no serà pas una cosa dolenta, que la sèrie s'acabi, perquè es nota la manca d'idees, i aquesta setena tongada d'episodis sembla que vulgui explicar massa coses, que vulgui fer massa girs de guió, i els flashforwards només distreuen l'atenció, a més de ser innecessaris.
Però també hi ha hagut lloc per a episodis curiosos, com un que està fet en format documental, i el ja clàssic crossover amb les altres sèries de l'Arrowverse, en aquest cas anomenat Elseworlds, com la línia d'històries de DC en què se'ns ensenyen universos alternatius o històries no canòniques. Aquesta vegada els herois han de recuperar un poderós llibre amb què s'ha reescrit la realitat, amb el curiós efecte que l'Oliver Queen i en Barry Allen s'han intercanviat els papers, o més ben dit els cossos. De pas, es presenta la versió televisiva de la Batwoman, que tindrà sèrie pròpia.
En fi, la setena temporada d'Arrow m'ha agradat menys que la sisena, tot i que no trobo que hagi estat cap desastre, i acaba en clau força emotiva i dramàtica, amb uns esdeveniments que enllacen amb el crossover de la propera temporada, el de Crisis on Infinite Earths, una referència al crossover més famós de la història de DC Comics.
En parlar de la sisena temporada vaig dir que em semblava una de les millors de la sèrie, per la seva ambientació urbana, per un enemic potent que venia dels còmics (com en el cas d'en Prometheus la temporada anterior) i per, en general, oferir una imatge del mite d'en Green Arrow més propera als còmics.
Acabava amb la revelació que el protagonista acceptava complir condemna a canvi que l'FBI deixés estar els seus companys, un sacrifici immens que ens el situa entre reixes al començament de la nova temporada.
Des d'allà poca cosa pot fer per combatre el mal, concretament un Ricardo Díaz que encara belluga i que amenaça la integritat física de la seva família, a més de fer-li la guitza a l'Oliver a través dels contactes que té a la presó. Però ell, allà dins, amb molta paciència i enfrontant-se diàriament a enemics que sovint va contribuir a col·locar allà ell mateix quan no en compartia l'estatus jurídic, aguanta com pot.
La resta del Team Arrow, sense el seu líder, tampoc no s'està de braços plegats i mira de fer caure en Díaz, un home tan poderós que gairebé no hi ha ningú a Star City que no tingui en nòmina.
En forma part a partir de cert punt un vell conegut, en Roy, que havia deixat la sèrie i a la sisena temporada hi havia aparegut com a convidat. Aquest cop apareix en uns quants episodis, tant del present com dels flashforwards dels quals parlaré més avall, i cobreix així una mica l'absència de la Thea, que com ja vaig explicar va marxar a la temporada anterior.
La trama d'en Díaz i la de l'Oliver a la presó ocupen bona part de la temporada, però el protagonista no triga gaires episodis a sortir de la presó fent un tracte amb l'FBI per ajudar la policia federal a acabar amb l'enemic, i fins i tot el veiem, juntament amb els seus companys superherois, treballar oficialment per a la policia per tal d'evitar la llei antivigilants que els impedeix actuar amb llibertat, cosa que al final resulta que més o menys poden continuar fent.
Però la subtrama de tota la temporada és la de la nova Green Arrow, que actua misteriosament quan el titular de la identitat està empresonat, i que després acaben descobrint que és l'Emiko Queen, personatge nascut als còmics de l'etapa The New 52 i que és germana de l'Oliver per part de pare.
Ha arribat a Star City amb la intenció de venjar-se de la família del pare, que les va abandonar tant a ella com a la seva mare després de dur una doble vida durant un temps, i tot i que en alguns moments sembla que s'hagi d'aliar amb els herois, s'acaba mostrant com una temible enemiga, deixeble d'un nou i misteriós enemic anomenat Dante, i lidera un grup terrorista, el Novè Cercle, que, com en Díaz i com sembla que tants altres, té la intenció de destruir la ciutat.
El seu problema és que aquesta venjança retorçada i sense gaire lògica, molt visceral, l'encega i, tot i que posa contra les cordes el seu germà i els seus aliats amb molta habilitat, tot embrutant-ne la imatge pública amb muntatges -com si no tinguessin prou problemes de percepció-, la manca de concentració en els objectius de l'organització provoca tensions amb la resta dels seus membres.
Els flashforwards són, aquest cop, la manera de mostrar-nos dues històries paral·leles, característica d'Arrow des que va començar, i en aquesta ocasió ensenyen una Star City dictatorial l'any 2040 en què queden pocs dels membres del Team Arrow, envellits (no gaire bé, segurament per temes de pressupost i agenda, com sol passar a la televisió), i es dona pas a una nova generació d'herois i heroïnes, joves però adults, entre els quals en William, fill de l'Oliver, la Mia, també filla d'ell i en aquest cas amb la Felicity aportant l'altre 50% -i l'embaràs de la qual és una de les novetats de la temporada al present-, i la Zoe, filla d'en Rene, entre altres.
És una trama confusa, ambientada en una angoixant zona emmurallada i molt basada en la tecnologia, que personalment m'ha avorrit i no m'ha arribat a interessar gaire en cap moment. No és el primer cop que això passa, però. Sempre m'ha agradat més veure el que passava a la història principal.
Una història principal, la de la setena temporada, que també he de reconèixer que m'ha acabat avorrint una mica, tot i que començava bé. Crec que no serà pas una cosa dolenta, que la sèrie s'acabi, perquè es nota la manca d'idees, i aquesta setena tongada d'episodis sembla que vulgui explicar massa coses, que vulgui fer massa girs de guió, i els flashforwards només distreuen l'atenció, a més de ser innecessaris.
Però també hi ha hagut lloc per a episodis curiosos, com un que està fet en format documental, i el ja clàssic crossover amb les altres sèries de l'Arrowverse, en aquest cas anomenat Elseworlds, com la línia d'històries de DC en què se'ns ensenyen universos alternatius o històries no canòniques. Aquesta vegada els herois han de recuperar un poderós llibre amb què s'ha reescrit la realitat, amb el curiós efecte que l'Oliver Queen i en Barry Allen s'han intercanviat els papers, o més ben dit els cossos. De pas, es presenta la versió televisiva de la Batwoman, que tindrà sèrie pròpia.
En fi, la setena temporada d'Arrow m'ha agradat menys que la sisena, tot i que no trobo que hagi estat cap desastre, i acaba en clau força emotiva i dramàtica, amb uns esdeveniments que enllacen amb el crossover de la propera temporada, el de Crisis on Infinite Earths, una referència al crossover més famós de la història de DC Comics.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada