La sèrie que va començar el que es coneix com a "Arrowverse", és a dir l'univers DC en versió televisiva, força ben lligat però totalment independent del DC Extended Universe cinematogràfic, ha arribat enguany al seu final, i com que he fet entrades sobre cadascuna de les seves temporades no podia deixar la seva conclusió sense un article.
Vaig voler publicar primer, però, l'entrada sobre el gran crossover de les sèries de la temporada actual, no només perquè l'encreuament era prou important com per tractar-lo de manera individual, sinó també perquè l'última temporada d'Arrow no s'entén sense ell, està condicionada pels seus esdeveniments, i parlar-ne en un altre ordre no tindria gaire sentit.
Amb 10 episodis en comptes dels 23 (22 a la setena) habituals, i per tant amb la sensació que li haurien clavat la tisorada abans, però que han allargat la història perquè pogués acabar en plena Crisis on Infinite Earths i deixant un bon regust, la vuitenta temporada d'Arrow és certament més interessant que les anteriors, o almenys que algunes de les anteriors, perquè com ja vaig comentar la setena m'havia acabat avorrint, mentre que la sisena havia representat, per al meu gust, una remuntada.
En aquesta continuen els flashforwards que ens expliquen les aventures dels fills adults de l'Oliver Queen, i continuen sense entretenir-me gaire, però per sort el pes el duu el present.
Un present excepcional en què el protagonista ha d'acceptar que morirà i ho ha de fer entendre als altres, que tot i així -i com es podia esperar- no el pensen deixar sol en les missions que li encarrega el Monitor i que el duen a situacions estranyes com ara reviure un mateix dia diverses vegades per tal que en tregui un aprenentatge o conèixer els esmentats fills del futur, portats al present pel misteriós ésser còsmic.
Al final, la temporada situa l'Oliver i els seus aliats fora de la zona de comfort, i l'excusa argumental permet que revisitin escenaris i es retrobin amb personatges del conjunt de la sèrie, en el que acaba sent un comiat que l'espectador fidel agraeix.
També se li pot agrair el to lleugerament èpic que impregna la breu temporada, si bé hi ha algunes situacions més aviat aleatòries que es justifiquen amb l'element fantàstic que forma part de la Crisi, i que aquí explica resurreccions i altres girs de guió.
Arrow, aquest cop, és probablement la sèrie més afectada pel crossover i més lligada als seus esdeveniments, i -si esteu llegint això ja no crec que puguem parlar d'spoilers- la profecia es compleix i el protagonista cau tot fent un paper heroic que el redimeix de tots els seus errors passats, tant de quan era un noi ric i despreocupat com de la seva primera i sanguinària etapa com a justicier.
El vuitè dels deu episodis és on s'acaba la connexió de la sèrie amb l'encreuament i on l'Oliver troba el seu final, i els dos capítols que queden ens mostren les conseqüències del final de la Crisi.
Tanmateix, el més important de la temporada és el sacrifici del primer superheroi de la DC televisiva unificada, i un comiat emotiu per a aquesta sèrie, la més veterana de l'Arrowverse, que ha tingut alts i baixos, però que ha acabat amb un registre satisfactori.
Amb 10 episodis en comptes dels 23 (22 a la setena) habituals, i per tant amb la sensació que li haurien clavat la tisorada abans, però que han allargat la història perquè pogués acabar en plena Crisis on Infinite Earths i deixant un bon regust, la vuitenta temporada d'Arrow és certament més interessant que les anteriors, o almenys que algunes de les anteriors, perquè com ja vaig comentar la setena m'havia acabat avorrint, mentre que la sisena havia representat, per al meu gust, una remuntada.
En aquesta continuen els flashforwards que ens expliquen les aventures dels fills adults de l'Oliver Queen, i continuen sense entretenir-me gaire, però per sort el pes el duu el present.
Un present excepcional en què el protagonista ha d'acceptar que morirà i ho ha de fer entendre als altres, que tot i així -i com es podia esperar- no el pensen deixar sol en les missions que li encarrega el Monitor i que el duen a situacions estranyes com ara reviure un mateix dia diverses vegades per tal que en tregui un aprenentatge o conèixer els esmentats fills del futur, portats al present pel misteriós ésser còsmic.
Al final, la temporada situa l'Oliver i els seus aliats fora de la zona de comfort, i l'excusa argumental permet que revisitin escenaris i es retrobin amb personatges del conjunt de la sèrie, en el que acaba sent un comiat que l'espectador fidel agraeix.
També se li pot agrair el to lleugerament èpic que impregna la breu temporada, si bé hi ha algunes situacions més aviat aleatòries que es justifiquen amb l'element fantàstic que forma part de la Crisi, i que aquí explica resurreccions i altres girs de guió.
Arrow, aquest cop, és probablement la sèrie més afectada pel crossover i més lligada als seus esdeveniments, i -si esteu llegint això ja no crec que puguem parlar d'spoilers- la profecia es compleix i el protagonista cau tot fent un paper heroic que el redimeix de tots els seus errors passats, tant de quan era un noi ric i despreocupat com de la seva primera i sanguinària etapa com a justicier.
El vuitè dels deu episodis és on s'acaba la connexió de la sèrie amb l'encreuament i on l'Oliver troba el seu final, i els dos capítols que queden ens mostren les conseqüències del final de la Crisi.
Tanmateix, el més important de la temporada és el sacrifici del primer superheroi de la DC televisiva unificada, i un comiat emotiu per a aquesta sèrie, la més veterana de l'Arrowverse, que ha tingut alts i baixos, però que ha acabat amb un registre satisfactori.
