Sèries: Arrow (vuitena temporada)

La sèrie que va començar el que es coneix com a "Arrowverse", és a dir l'univers DC en versió televisiva, força ben lligat però totalment independent del DC Extended Universe cinematogràfic, ha arribat enguany al seu final, i com que he fet entrades sobre cadascuna de les seves temporades no podia deixar la seva conclusió sense un article.

Vaig voler publicar primer, però, l'entrada sobre el gran crossover de les sèries de la temporada actual, no només perquè l'encreuament era prou important com per tractar-lo de manera individual, sinó també perquè l'última temporada d'Arrow no s'entén sense ell, està condicionada pels seus esdeveniments, i parlar-ne en un altre ordre no tindria gaire sentit.

Amb 10 episodis en comptes dels 23 (22 a la setena) habituals, i per tant amb la sensació que li haurien clavat la tisorada abans, però que han allargat la història perquè pogués acabar en plena Crisis on Infinite Earths i deixant un bon regust, la vuitenta temporada d'Arrow és certament més interessant que les anteriors, o almenys que algunes de les anteriors, perquè com ja vaig comentar la setena m'havia acabat avorrint, mentre que la sisena havia representat, per al meu gust, una remuntada.

En aquesta continuen els flashforwards que ens expliquen les aventures dels fills adults de l'Oliver Queen, i continuen sense entretenir-me gaire, però per sort el pes el duu el present.

Un present excepcional en què el protagonista ha d'acceptar que morirà i ho ha de fer entendre als altres, que tot i així -i com es podia esperar- no el pensen deixar sol en les missions que li encarrega el Monitor i que el duen a situacions estranyes com ara reviure un mateix dia diverses vegades per tal que en tregui un aprenentatge o conèixer els esmentats fills del futur, portats al present pel misteriós ésser còsmic.

Al final, la temporada situa l'Oliver i els seus aliats fora de la zona de comfort, i l'excusa argumental permet que revisitin escenaris i es retrobin amb personatges del conjunt de la sèrie, en el que acaba sent un comiat que l'espectador fidel agraeix.

També se li pot agrair el to lleugerament èpic que impregna la breu temporada, si bé hi ha algunes situacions més aviat aleatòries que es justifiquen amb l'element fantàstic que forma part de la Crisi, i que aquí explica resurreccions i altres girs de guió.

Arrow, aquest cop, és probablement la sèrie més afectada pel crossover i més lligada als seus esdeveniments, i -si esteu llegint això ja no crec que puguem parlar d'spoilers- la profecia es compleix i el protagonista cau tot fent un paper heroic que el redimeix de tots els seus errors passats, tant de quan era un noi ric i despreocupat com de la seva primera i sanguinària etapa com a justicier.

El vuitè dels deu episodis és on s'acaba la connexió de la sèrie amb l'encreuament i on l'Oliver troba el seu final, i els dos capítols que queden ens mostren les conseqüències del final de la Crisi.

Tanmateix, el més important de la temporada és el sacrifici del primer superheroi de la DC televisiva unificada, i un comiat emotiu per a aquesta sèrie, la més veterana de l'Arrowverse, que ha tingut alts i baixos, però que ha acabat amb un registre satisfactori.

Lectures: Green Arrow - The Outsiders War

Una altra lectura retardada -més de tres anys- per culpa de la desaparició dels anys daurats en què els recopilatoris en anglès es podien trobar rebaixadíssims sense haver d'esperar gaire, però val més tard que mai, i per fi continuo la lectura del millor Green Arrow en molts anys, després que The New 52 no arrenqués gaire bé. 

Ja vaig dir en parlar de The Kill Machine, el quart recopilatori d'aquesta etapa de la col·lecció, que ens trobàvem davant d'un nou reinici, però aquesta vegada encertat i decidit a arreglar tots els problemes que arrossegava una sèrie que no sabia on anava des de feia, almenys, tres anys.

A The Outsiders War, que recopila els números 26 a 31 d'aquesta etapa, publicats originalment entre febrer i juliol de 2014, continua l'espectacular -en tots els sentits- trama que havíem vist al volum anterior, i que obliga un al principi desorientat Oliver Queen a formar part d'una complexa guerra per una arma totèmica, orquestrada pels Outsiders -altre cop, res a veure amb el grup de superherois del mateix nom-.

L'etapa, meravellosament escrita per en Jeff Lemire i amb un espectacular dibuix de l'Andrea Sorrentino que ens manté enganxats a cada pàgina per tal d'admirar el magistral ús d'uns dissenys realistes, grans masses d'ombra i un nombre de colors reduït, a més d'una imaginativa composició de pàgina, recupera elements clàssics del personatge, però en una història totalment nova i reinventant algunes coses, a més d'afegint alguna picada d'ullet al fan de l'Arquer Maragda.

A contracor, i sobretot a causa de certes revelacions familiars -més d'una, de fet-, l'Oliver Queen, recolzat pels seus ajudants a distància, encara s'enfronta, amb l'ajuda de l'enigmàtic Magus, al temible Komodo, que és la cara visible -és una manera de parlar, ja que duu màscara- dels esmentats Outsiders, però també ha de fer front al descobriment del veritable motiu pel qual va estar atrapat a la famosa illa. 

Tot plegat es va desvelant poc a poc, sovint de manera críptica, igual que els detalls i girs de la trama, cosa que posa el lector al nivell del protagonista i li trasllada l'angoixa de la situació perfectament.

  

En Green Arrow és lluny de Seattle -reassignació de la seva base d'operacions, per cert, que ve de la mítica etapa de Mike Grell, encara que tradicionalment es consideri que la seva ciutat és la fictícia Star City-, i no pot estar per combatre enemics en aquest entorn urbà, però que inevitablement hagi de deixar-los per a més endavant no significa que no tinguin connexions amb tot això dels Outsiders. 

Com deia més amunt, la saga recupera elements clàssics de la sèrie, el més destacat alguns personatges, evidentment. 

Ho podem veure amb els dolents, vells i no tan vells coneguts d'en Green Arrow, però al capdavall veterans en major o menor mesura. Que s'associïn per fer-li la guitza en un moment tan desesperat fa que el proper volum, Broken, on es tanca tot plegat, es presenti d'allò més atractiu.

Però de moment, en aquest hem pogut veure escenes espectaculars, sagnants combats, girs inesperats i el retorn de personatges com la Katana, introduïda a la història d'una manera suau i justificada, però també un cert aprofundiment en la mítica Shado, que ja sortia a The Kill Machine i que té uns orígens diferents dels clàssics, però tanmateix interessants.

El cinquè recopilatori, segon d'aquesta magnífica etapa, és una lectura apassionant i visualment espaterrant que no s'hauria de perdre cap fan del personatge, ni els que no l'hem abandonat malgrat la mala ratxa ni els que sí que ho havien fet. 

I si no el seguíeu, però arrel de la sèrie de televisió -amb la qual en realitat argumentalment comparteix ben poc, l'única cosa destacable el personatge d'en John Diggle- se us ha despertat l'interès en en Green Arrow, feu-me cas: agafeu el recopilatori anterior i comenceu a llegir-lo des de llavors.

Lectures: Green Arrow - The Kill Machine

A l'última ressenya que vaig fer del Green Arrow modern ja vaig dir que es començava a apreciar una lleugera millora després de literalment anys de decadència. Uns anys (tampoc no gaires, eh? Potser dos o tres) en què no he gaudit llegint les aventures del que és el meu segon personatge preferit del còmic de superherois (després d'en Batman) i en què l'he vist ficar-se en sagues que no aportaven res a la seva història.

El reinici de l'Univers DC conegut com a The New 52 tampoc no li va fer cap favor: els còmics eren insípids, caòtics i poc memorables, i els nous personatges no permetien oblidar, ni de bon tros, el repartiment que havia format part de l'entorn de l'Arquer Maragda, tant en el bàndol dels bons com en el dels dolents, durant anys i panys.

Doncs bé, tot això canvia amb l'arribada del quart volum, Green Arrow: The Kill Machine, que conté els números 17 a 24 de la col·lecció, editats individualment d'abril a desembre de 2013, a més del 23.1, un especial de l'esdeveniment que DC Comics va dur a terme amb el nom de "Villains Month", o Mes dels Dolents, on cedia el protagonisme a un dels brivalls de cada col·lecció afectada.

N'havia llegit coses bones, sabia que en aquesta quarta entrega era on començava el bon Green Arrow, però m'ha agradat encara més del que m'esperava. Hi ha un canvi total d'equip, entra el tàndem format per en Jeff Lemire (guió) i l'Andrea Sorrentino (dibuix) i el resultat és el millor Green Arrow en molts anys. 

I és així per diversos motius. Per una banda, i ja que és el primer que crida l'atenció veient-ne una mostra, l'aspecte visual: l'estil realista i gairebé fotogràfic del dibuixant italià, la composició de pàgina i l'ús de les ombres que aplica ell mateix com a entintador és senzillament espectacular, tant que no hi fa res que treballi amb paletes de colors molt reduïdes, al contrari. És una delícia per a la vista.

Pel que fa al guió, després de diverses arrencades en fals el que aconsegueix el nou responsable de la part escrita és una mena de reinici en què es queda el mínim imprescindible d'elements dels tres recopilatoris anteriors, agafant allò que li agrada i eliminant, mitjançant el guió, el que li sobra. I la premissa que proposa és el que crec que hauria d'haver estat el número 1 de la col·lecció, no el 17. 

Al seu Green Arrow li acaben de prendre el que ja estava perdent, poc a poc, en els últims mesos: l'empresa, el finançament de la seva tasca justiciera, el que li restava d'estil de vida i fins i tot el que ell creia que era la història de la seva família. 

També li passen coses bones: obligat per les circumstàncies, i havent-se de reinventar sense el suport econòmic de Queen Industries i la seva divisió tecnològica Q-Core, es crea l'anomenat Team Green Arrow, format per ell i dos assistents tècnics (un de l'etapa anterior i un de nou, exemple dels ajustaments que deia abans que hi fa Lemire). A The Kill Machine tot canvia, en definitiva, incloent-hi els detalls de l'origen del personatge. 

Ho fa amb l'aparició de dos nous i potents personatges, en Magus i en Komodo, una aparició que al principi ens desorienta tant com a l'Oliver Queen, però que a mesura que anem llegint els còmics entendrem sense problemes. I no són potents només pel seu carisma, que també, sinó perquè involucren el protagonista en una odissea a la recerca d'una relíquia anomenada The Green Arrow, que és una de les que busca un grup anomenat The Outsiders (res a veure amb la formació superheroica pre-The New 52 que es deia aixi).

Una aventura no volguda en què l'Arquer Maragda segueix a contracor les indicacions d'en Magus i troba en l'anomenat Komodo un rival que possiblement està un pèl per sobre d'ell, però les ramificacions d'aquesta saga el duen més enllà i és llavors quan els fans del personatge, que en aquest punt estem gaudint amb la història, veiem que assoleix una nova fita: la saga no només és bona, sinó que recupera personatges de l'era anterior a The New 52, amb un origen nou, sí, però excel·lent de totes maneres. 

Hi ha alguna lleugera referència als aliats, de fet només una, en forma d'esment a en Roy Harper —una relació que, en el que duem de nou Univers DC, encara no s'ha explicat massa—, però el que aquí recuperem són 3 enemics clàssics com són la Shado, en Richard Dragon i en Count Vertigo.

 

Precisament aquest últim és el gran protagonista de la segona meitat del recopilatori, i on més brilla l'art de l'Andrea Sorrentino en plasmar en la col·locació i la forma de les vinyetes l'efecte vertiginós dels poders del personatge. 

De fet, l'especial 23.1 que esmentava al principi està protagonitzat per aquest enemic de tota la vida d'en Green Arrow, un número que explica el seu nou origen i que, tanmateix, lliga perfectament amb la resta del volum i és, en el fons, part de la mateixa història.

Green Arrow: The Kill Machine està tan ben fet, enganxa tant, arregla tants problemes que arrossegava la capçalera, que gairebé no ens adonem que la trama queda inacabada i que haurem d'esperar uns mesos per tal de veure com es tanca (o continua) aquesta història que promet noves emocions en el futur, i que en aquest llibre acaba amb l'aparició d'un personatge creat a la sèrie de televisió. L'espera, a mi, se'm farà llarga.

Lectures: Green Arrow - Hunters Moon

A les darreres entrades, de fet les de l'últim parell d'anys, dedicades a ressenyar les lectures del Green Arrow contemporani ja he dit més d'un cop que la col·lecció i el personatge no passaven per la seva millor època. 

Sembla que ara la cosa remunta una mica, però encara que els anys 2000 van ser, per a mi, molt bons per a l'Oliver Queen i companyia, molta gent considera —i no descarto fer-ho jo també amb el temps, quan l'hagi llegit— que el millor Green Arrow va ser el del guionista Mike Grell, el dels anys 80 i 90, que es va publicar fa moltíssims anys en castellà com a Flecha Verde a través de la desapareguda Zinco, no van reeditar ni Norma ni Planeta ni ho està fent ECC i que ara, per a fortuna meva, DC Comics sembla que està recuperant en reeditar-ne recopilatoris. 

No sé si tindrà prou èxit com perquè es reeditin els mítics 80 números escrits pel senyor Grell (i demanar que facin el volum sencer ja és una utopia), però de moment amb Green Arrow: Hunters Moon (que també se sol veure escrit com a Hunter's Moon, però no és això el que posa a la portada) tenim els números 1 a 6 de la col·lecció, originalment publicats de febrer a juliol de 1988. 

De fet, amb aquests números s'iniciava la primera col·lecció d'èxit (va durar 137 números i després se'n va reiniciar la numeració quan en Kevin Smith va recuperar el personatge) protagonitzada per un superheroi que fins llavors havia tingut un paper molt secundari dins l'Univers DC i que anava sobrevivint a base de sèries limitades i aparicions estel·lars en d'altres col·leccions. El miracle va ser possible gràcies a una minisèrie, The Longbow Hunters, precisament escrita i dibuixada per en Mike Grell el 1987 amb grans resultats, fins al punt que encara ara és una referència ineludible dins la història d'en Green Arrow.

Doncs bé, a la col·lecció regular el senyor Grell es va fer càrrec dels guions i va deixar els dibuixos a l'Ed Hannigan i, l'entintat, al desaparegut Dick Giordano, cosa que dona com a resultat un aspecte visual no del tot trencador amb The Longbow Hunters i una composició de vinyetes pròpia d'aquella època i del to seriós i realista que es va voler donar a aquesta etapa.

Són 3 històries de dos capítols, el que veurem aquí, començant per la que dóna nom al recopilatori, on el protagonista i la seva xicota, la Dinah Lance s'identifiquen, precisament pels fets de l'esmentada novel·la gràfica —dels quals encara s'estan recuperant com a parella—, amb el cas de l'Annie Green, terapeuta de la Black Canary que fa 18 anys, quan era petita, va ser l'única supervivent d'una sèrie de tortures i assassinats de nenes per part d'un paio que ha deixat la presó després d'aconseguir que es reobri el seu cas.

A la segona, The Champions, l'Oliver Queen es veu obligat a acceptar un encàrrec que l'enfrontarà amb un altre mercenari en un cas que no li desperta la més mínima simpatia, però que té a veure amb una potencial arma biològica i podria acabar prou malament com per provocar una nova Guerra Mundial.

  
Finalment, a Gauntlets, una sèrie d'assalts a homosexuals crida l'atenció de l'Arquer Maragda i en combatre'ls descobreix que van ben amunt en l'entramat de les bandes de criminals organitzats que contaminen Seattle, la ciutat de la qual és justicier des que s'hi va instal·lar.

Són 3 històries en 6 números que es resolen una mica massa ràpidament, ens deixen amb ganes de més, potser es podrien haver allargat més i que duressin, com a mínim, 3 entregues cadascuna, perquè la impressió que fan, almenys a mi, és que la primera part és una introducció i la segona un desenllaç, sense l'habitual nus.

Ara bé, aquesta sensació queda esmorteïda gràcies a la manera amb què el guionista lliga les històries, que no tenen res a veure entre si però que l'Oliver i la Dinah, el seu nexe comú, ens recorden en fer-ne alguns esments, deixant de banda que també hi ha referències a un trauma que s'arrossega, com deia abans, des de The Longbow Hunters. En realitat, com que l'ambientació és la d'aquella novel·la gràfica, es percep una sensació de continuïtat amb l'univers creat llavors, simbolitzada potser en la floristeria que porta la parella, Sherwood Florist (com veieu una referència més al personatge d'en Robin Hood, per si el propi Green Arrow no era prou).

Green Arrow: Hunters Moon és el primer recopilatori d'una etapa de caire més realista, una etapa fosca i seriosa (a les portades originals fins i tot un missatge la recomanava al públic adult) que, almenys de moment, situa les aventures d'en Green Arrow en un ambient allunyat dels superherois, amb "missions" que podria dur a terme qualsevol detectiu de ficció sense poders ni ginys comprats amb els diners i enemics que, per desgràcia, són del tipus que encara ara podem trobar a la nostra vida quotidiana.

Però també és una etapa que, concordant amb el que havíem vist anteriorment en el Green Arrow de Mike Grell, i per tant mantenint la coherència, retrata un Oliver Queen que no s'assembla gaire al posterior d'en Kevin Smith i successors, que era bromista, alegre i de vegades una mica pesat.

El Green Arrow de Mike Grell és, ja ho havia dit a la ressenya de The Longbow Hunters, un paio dur, una mena de Harry el Brut, amb algunes coses d'antiheroi, també, com per exemple l'absència d'escrúpols a l'hora de matar si ho veu necessari. De fet, hi ha qui diu —i havent-ne vist dues temporades hi estic d'acord— que l'Oliver Queen de la sèrie Arrow s'assembla més a aquest que no pas a la versió moderna, la que veiem als còmics des de l'any 2001.

Haurem de tenir paciència, sembla que tenen previst treure dos recopilatoris a l'any, però a mi aquest tom m'ha agradat força i ja tinc ganes de veure què m'espera a Green Arrow: Here there be dragons, amb els números 7 a 12 de la col·lecció.

Lectures: Green Arrow - Harrow

Fa un any (ja sé que vaig amb retard, però he explicat algun cop que la meva economia no em va permetre comprar durant 2013 al mateix ritme que altres anys) que vaig ressenyar l'anterior recopilatori del nou Green Arrow, i ara per fi arriben les meves impressions del tercer, que per sort mostra una lleugera millora respecte a la tendència a la baixa a què ens havien acostumat no només en aquesta nova etapa de The New 52 i la renovació total del personatge, sinó també als últims còmics d'abans del reset.

No n'esperava res, tenia entès que era dolent com l'anterior i que fins el proper, el quart recopilatori, la cosa no es començaria a animar, però potser per això, o potser perquè aquest Green Arrow: Harrow no és un despropòsit caòtic i sense interès com el tom que el precedeix, el cas és que m'ha agradat relativament.

Conté els números 14 a 16 de la col·lecció, publicats individualment de gener a març de 2013, a més del número 0 (novembre de 2012), el 8 de l'actual Justice League (juny de 2012), unes pàgines del 13 de la mateixa col·lecció (desembre de 2012) i el 14 de The Savage Hawkman (gener de 2013).

Precisament amb aquest últim personatge es relaciona l'Oliver Queen al 14 de la seva col·lecció, en què l'ha d'ajudar a protegir-se dels atacs del que sembla una conspiració per a encolomar-li un assassinat que no ha comès i que duu en Green Arrow a un terreny que no domina, el de la lluita a l'aire.

Però la història, que tot i la trobada dels dos personatges al tom anterior (que ni recordava de tant temps que ha passat) ens arriba començada perquè s'enceta al 13 de The Savage Hawkman, continua al 14 d'aquesta, que sí que s'inclou a Green Arrow: Harrow. El cas és que no té gaire sentit perquè és una saga formada per 4 números, dos dels quals no inclosos, i notem que falten coses. Dit això, no està malament veure, per fi, com el nou Arquer Maragda interactua amb un altre superheroi.

A continuació, ja al 15 i el 16 de Green Arrow, el protagonista es crea un enemic en interceptar un carregament d'armes, cosa que motiva el traficant de les mateixes, el Harrow del títol, a posar preu al seu cap, però no és una aventura que li provoqui gaires dificultats, deixant de banda que, ja des del volum anterior, pateix una notable escassetat de recursos després que l'empresa li fos arrabassada.

Sense ser una trama especialment interessant, com a mínim no és confusa com les que vam veure a Green Arrow: Triple Threat i es deixa llegir perfectament. El més interessant, però, queda reservat per a la resta del recopilatori.

Es tracta del 8 de Justice League, on el pobre es passa tot l'episodi intentant ser acceptat per una Lliga de la Justícia que encara està lluny dels nivells d'obertura a què ens tenia acostumats abans de The New 52. Tant li fa el que aconsegueixi, la gran majoria dels seus reduïts membres s'oposa a l'entrada d'en Green Arrow al club i el considera més aviat una molèstia.

És un capítol divertit, i ens permet veure el bo i millor dels superherois de DC, que sempre està bé. Després tenim unes pàgines de la història secundària del 13, que té relació amb tot això, però aquestes interaccions ens deixen amb les ganes de saber exactament què passa, perquè sembla que els intents d'en Green Arrow de ser admès a la Lliga de la Justícia tenen a veure amb A.R.G.U.S., l'agència governamental que fa d'enllaç amb el grup de superherois i que, com és habitual, està interessada en tenir algú de confiança (és a dir, manipulable) a la JLA. Però no en traiem l'entrellat perquè ens deixen amb la mel als llavis per tal que comprem Justice League. 

Finalment el número 0 serveix, tal com van ser concebuts aquests números, per a tornar-nos a explicar l'origen del personatge, però ens l'han explicat tantíssimes vegades que aquí l'aclamat guionista Judd Winick el canvia i sí, ens situa l'Oliver Queen en un vaixell que naufragarà sense que ens sorprengui especialment, però aquest cop en realitat és una refineria de petroli on el protagonista se suposa que treballa (en tasques administratives, no fos cas que s'embrutés). 

Allà l'Ollie munta una festa i mentre fanfarroneja de les seves habilitats com a arquer (representa que n'està fent classes) l'estructura és atacada per uns pirates i la imprudència heroica del futur Green Arrow acaba en tragèdia. És un nou punt de vista curiós i interessant, i introdueix la figura, creada a la sèrie televisiva Arrow, d'en Tommy Merlyn, que ens prometen que tornarà a sortir. També hi apareix, breument, en Roy Harper, que a The New 52 fins ara no s'havia relacionat gaire amb el personatge que el va donar a conèixer fa dècades, o més ben dit se'ns havia explicat que treballaven junts i que havien partit peres, però sense entrar en detalls. 

De tota manera aquest número 0 tampoc no és especialment memorable, i cap al final vol lligar amb l'actualitat del personatge d'una manera una mica massa precipitada.

Mancances a banda, Green Arrow: Harrow m'ha semblat entretingut, millor que no em pensava, però lluny de ser imprescindible o ni tan sols notable. Els seus punts forts: una trama més centrada i amb sentit i una unitat artística (guions d'Ann Nocenti i dibuixos de Freddie Williams II, que també il·lustra el número 0) només trencada, lògicament, pels còmics que no corresponen a la col·lecció però que s'han inclòs al recopilatori de totes maneres.

Els febles, els de sempre: la renovació total del personatge i la ruptura amb la seva història prèvia fan enyorar moltíssim els personatges amb què sempre l'havíem relacionat, tant els dolents com sobretot els aliats (que existeixen al nou Univers DC, però no tenen relació amb l'Oliver Queen), i la manca de trames memorables no ajuda a superar aquest buit, de manera que molts seguidors de tota la vida ja fa temps que han deixat la col·lecció, i no els jutjo pas. Ja ho vaig dir: no s'entén gaire què és el que han volgut fer amb aquest personatge, perquè no s'assembla ni al de tota la vida ni al de la sèrie de televisió, opció que em sorprèn que no triessin perquè comercialment hauria estat tot un encert i, tot i les seves llicències, és molt més fidel a la identitat d'en Green Arrow que el que estem veient (i patint) als seus còmics des de 2011.

Lectures: Green Arrow - Triple Threat

Fa uns mesos vaig parlar del primer volum de la nova etapa d'en Green Arrow, corresponent a The New 52, i ja vaig dir que aquest personatge havia estat un dels més renovats de l'Univers DC amb el rellançament de l'editorial, però que tot i així (a mi m'agrada la continuïtat) havia gaudit moderadament del volum.

Malauradament no puc dir el mateix del volum que continua aquesta etapa, Green Arrow: Triple Threat, que reuneix els números 7 a 13 de la col·lecció, editats individualment als Estats Units entre maig i desembre de 2012. 

Si a The Midas Touch ens presentaven un rejovenit Oliver Queen amb tot el seu entorn renovat tant pel que fa a aliats com a enemics, en aquest segon recopilatori continuen apareixent nous enemics i no hi ha ni rastre dels de tota la vida, com tampoc de la família Arrow que fa tant temps que no veiem i que començo a pensar que no tornarem a veure perquè encaixa poc en la vida d'aquest nou Green Arrow.

Tot això, nostàlgia a banda, no és dolent per se, però si la història tampoc no acaba d'enganxar tenim un problema, i és quelcom evident des dels primers números del volum. Comencem amb l'atac que el protagonista rep per part de tres bessones atractives, de nom col·lectiu Skylark, amb qui acaba resolent diferències al llit i que en realitat volien capturar-lo.

Com que és un mestre de la lluita cos a cos se n'escapa amb facilitat, però descobreix una estranya trama de manipulació genètica liderada pel pare de les noies que es resol amb molta espectacularitat i de manera confusa, amb moltes preguntes sense resposta, com ara què volien exactament d'en Green Arrow i per què fan el seu potencial enemic coneixedor d'una situació que saben que voldrà aturar. 

Al número 10, on continua la guionista Ann Nocenti però el dibuixant és el correcte Steve Kurth, hi tenim una història autoconclusiva (un filler que curiosament proporciona la portada al llibre) que destapa una altra trama, en aquesta ocasió una mena de màfia que robotitza persones que volen deixar de patir per culpa de les emocions humanes, i si bé no és un còmic memorable ens permet treure'ns del cap el marejant arc argumental de 3 números de què ja hem parlat. 

Després tornem a tenir un arc de 3 números en què es recupera el dibuixant Harvey Tolibao, bastant detallista però alhora caòtic i amb les proporcions humanes mal aplicades, i que fa viatjar l'Oliver Queen a la Xina per tal de recomprar a un magnat xinès, en Jin Fang, la seva part de les accions de Queen Industries després que a la primera aventura del volum el president de la companyia l'hi prengués i la vengués aprofitant la seva absència. 

A canvi de revendre-li allò que era seu el xinès vol una tecnologia inventada per l'Oliver que li permetria espiar qualsevol habitant del pobladíssim país, i com que aquest s'hi nega entrem en una trepidant aventura de combats continus, més interessant que la primera però igualment confusa (sobretot en l'apartat visual) i que ens presenta una superheroïna xinesa anomenada Suzie Ming. Acaba, però, amb un cliffhanger en què el protagonista per fi es relaciona amb algú de l'Univers DC, concretament en Hawkman.

Un mal volum, que pel que sé ha estat rebut així per la majoria, i sembla que la cosa no millorarà fins el quart, perquè al tercer es veu que la cosa no acaba d'arrencar, tampoc. Ja ho veurem quan surti i me'l compri, però fa massa temps que Green Arrow no em fa vibrar. No s'assembla ni al d'abans ni al de la sèrie Arrow, per tant no entenc què estan fent amb aquesta franquícia.

Lectures: Green Arrow - The Midas Touch

Fa força temps que tinc aquest volum on es narren les primeres aventures del nou Green Arrow, el meu segon superheroi de DC Comics preferit, després d'en Batman naturalment, però com ja vaig explicar volia llegir abans el darrer de la seva anterior etapa, que vaig aconseguir més tard.

I ja ho he fet, ja he llegit Green Arrow: The Midas Touch, un volum que recopila els 6 primers números d'aquesta nova etapa, considerada el volum 5 de la col·lecció, publicats entre novembre de 2011 i abril de 2012.

Com segurament ja sabeu, i si no fixeu-vos en la portada, pertany a The New 52, el rellançament de l'Univers DC que ha afectat de manera diferent diversos personatges, alguns dels quals, com en Batman, la Catwoman i en Superman, ja hem vist en aquest bloc. Afortunadament en els casos analitzats fins ara han quedat entre alguns i molts dels elements que definien les franquícies fins la tardor de 2011, però no ha estat així amb Green Arrow, que és un rellançament des de zero.

Perquè en Green Arrow continua sent l'Oliver Queen, hereu d'una enorme empresa, Queen Industries, però ja no és l'home madur amb barbeta de cabra rossa (la seva eliminació resta personalitat al personatge, però també en dificulta la identificació pública), sinó un home una mica més jove que lluita contra el mal amb un caràcter juganer, impertinent i imprudent, reforçat per l'habilitat amb què acostuma a sortir de les situacions més complicades.

Ho fa, però, amb l'ajuda de dos personatges nous de trinca: la Naomi, que no podem evitar comparar amb l'Oracle (Barbara Gordon) de l'Univers Batman perquè és qui li passa tota la informació que necessita en combat, i en Jax, l'inventor de l'equip, que li proporciona les fletxes especials que caracteritzen el personatge ja des d'abans del seu rellançament.

També es produeix una renovació de la seva galeria de dolents, on no hi ha ni rastre dels clàssics. Serà difícil que surtin de sota l'ombra que projectaven aquells, sobretot si en Green Arrow se'n desempallega amb facilitat, tant se val el seu nombre i els seus superpoders, com podem veure a la primera història del volum, formada pels seus tres primers números, on uns quants superdolents s'associen per tal de matar l'Arquer Maragda i difondre-ho per internet.

Més interessant és la parella formada per l'assassina Blood Rose i el seu grotesc company i amant, en Midas, un paio fet de substàncies tòxiques que desfà la carn humana només tocant-la. 

Aquests dos posen les coses més difícils a en Green Arrow, que curiosament consideren un simple obstacle en el seu objectiu de matar, per causes que coneixerem cap al final, l'Oliver Queen, que és la mateixa persona que el justicier encara que ells, de manera inversemblant (ja no duu barbeta, però és un paio ros que ronda per les propietats de Queen Industries), no ho sàpiguen. 

Aquesta segona història, que ocupa la segona meitat d'aquest recopilatori de tapa tova, és més entretinguda que la primera, però tot i així no ens marxa la sensació que és un altre Green Arrow, enormement diferent, on es troben a faltar els seus aliats de sempre (ja passava al volum anterior, el de 15 entregues dividides entre Into the woods i el ja esmentat Salvation) i una interacció amb la resta de l'Univers DC que suposo que s'anirà veient en properes entregues. 

Pel que fa a l'apartat tècnic, la primera part neix del guió de J.T. Krul, encarregat de la col·lecció durant els últims anys, que es plasma en el dibuix de Dan Jurgens (que a partir del tercer número col·labora escrivint) i l'entintat del llegendari George Pérez. Al número 4 i fins al final Jurgens i el també llegendari Keith Giffen agafen les regnes del guió, amb dibuix del mateix Jurgens i la tinta encara a càrrec de Pérez, que deixa pas a Ray McCarthy als números 5 i 6. El dibuix de l'últim número recopilat a Green Arrow: The Midas Touch és de l'uruguaià Ignacio Calero. 

Com és habitual hi ha ball de dibuixants i entintadors, però en aquest cas es pot dir que el resultat és més que acceptable, sense arribar a ser espectacular en cap número. Així doncs, recomano el còmic sense cridar gaire, i naturalment compraré i llegiré els següents recopilatoris per tal de veure si torno a gaudir d'aquest personatge com en la llarga etapa que va des de l'escrita pel guionista i director de cinema Kevin Smith fins els esdeveniments de Justice League: Cry for Justice i Justice League: Rise and Fall, un període de 9 anys que em va divertir de valent però que fa massa temps que enyoro.

Lectures: Green Arrow - Salvation

Fa exactament 1 any vaig ressenyar el recopilatori Green Arrow: Into the Woods, el penúltim de l'etapa pre-rellançament de DC, i he trigat en tenir el següent, Green Arrow: Salvation, que posa fi al volum 4 de la col·lecció amb els números 8 a 15 (març a octubre de 2011). Però finalment me'l vaig fer comprar a Nova York mateix, que és on precisament havia comprat l'anterior, i ja l'he llegit.

En aquella ressenya ja vaig dir que aquesta etapa estava relacionada amb el macroesdeveniment Brightest Day, seqüela de Blackest Night, i que representava un canvi total de l'statu quo del personatge després dels tràgics esdeveniments de Justice League: Cry for Justice i Justice League: Rise and Fall.

També vaig dir que bàsicament vèiem el personatge lluitant al bosc, on estava exiliat, però en aquest cas encara el veurem més reclòs en aquest ambient, perquè s'ha d'enfrontar a una greu amenaça que arriba del mateix bosc. 

Parlem de l'Etrigan, o Demon, personatge pel que no he sentit mai el més mínim interès i que es presenta amb la següent premissa original: sempre ha estat tancat al cos d'en Jason Blood, però a causa de les propietats del bosc tots dos ens se separen i en Jason demana ajuda a en Green Arrow, i al seu nou aliat Galahad, per a acabar amb el monstre.

Tot plegat dóna lloc a 5 números per al meu gust excessius en què s'explica una batalla èpica entre aquests personatges i on especialment cap al final tenen rellevància alguns fets de Brightest Day que no conec i que potser hauria d'haver llegit per tal de gaudir més d'aquest arc argumental, però que sincerament no crec que millorin gaire uns números que no és que siguin dolents, que no ho són, però sí que m'han semblat, per la seva temàtica, allunyats del que estic acostumat a veure a Green Arrow des de fa anys. 

Per sort el volum (tant el llibre com l'etapa editorial) s'acaba amb tres números en què l'Oliver Queen ja surt del bosc i s'enfronta, altra vegada (ja ho havia fet a Into the woods) a uns homes embotits en armadures robòtiques i ens ofereix una aventura trepidant, tot i que sospito que es va concebre com un arc argumental curt i sense gaire profunditat amb l'únic objectiu d'omplir el forat fins al final del volum 4.

Aquest cop ho fa per encàrrec dels Marshals, a través de l'agent Haley Donovan, que té un peculiar caràcter i que li demana ajuda per tal d'aturar els atemptats del Reverend Miggs, el líder d'una perillosíssima secta que s'ha proposat acabar amb tots els focus de pecat de la societat dels Estats Units. I per què l'hi demanen a ell, precisament? Doncs perquè ja ha demostrat que és un dels pocs herois capaços de matar un enemic, cosa que lliga amb les sagues de la Lliga de la Justícia que van dur l'Arquer Maragda a l'exili.

I ara què? Doncs ara sí que toca The New 52, el rellançament de l'Univers DC que per a diverses col·leccions ha significat un autèntic reset, com és per desgràcia el cas de Green Arrow, que és de les que ens tornen el protagonista rejovenit i en uns nous orígens que neguen les etapes anteriors. 

Salvation em deixa amb una bona sensació, bàsicament en els seus darrers números, del tàndem James Patrick (guió) i Agustín Padilla (dibuix), més que no pas els 5 primers, del guionista J.T. Krul i el dibuixant Diógenes Neves, però malgrat l'entreteniment del final em quedo amb les ganes de veure el protagonista reconciliant-se amb la resta de superherois (aquí en surten dos, que fan un paper testimonial i són en Mr. Terrific i el Dr. Mid-nite) i especialment la seva família. Ja no ho veurem, ara tot això queda esborrat i el Green Arrow oficial és el jove que protagonitza el volum The Midas Touch, que fa temps que tinc i que ara ja puc llegir. En parlarem.

Lectures: Green Arrow - Into the woods

Després dels esdeveniments de Justice League: Cry for Justice i Justice League Rise and Fall, evidentment volia saber què passava amb un dels personatges principals d'aquells arcs argumentals, i alhora el meu segon superheroi preferit després d'en Batman. Per això em vaig comprar, com era d'esperar, el volum Green Arrow: Into the woods, que representa un nou inici per a l'Arquer Maragda malgrat que el rellançament de tot l'Univers DC el fa força innecessari. Però bé, és en Green Arrow i l'havia de llegir.

Com podeu veure a la portada, pertany a Brightest Day, la nova supersaga de DC ideada per en Geoff Johns i situada immediatament després de Blackest Night, però aquest cop no l'estic seguint, per diners i per espai (tots dos motius em duen a esperar la futura edició en tapa tova), i tot i així vaig pensar que podria llegir aquest volum, que inclou els números 1 a 7 del volum 4 de Green Arrow (agost de 2010 a febrer de 2011), sense problemes.

La idea de partida és que allà on es va produir la terrible destrucció de Star City per culpa d'en Prometheus (història vista a l'esmentat volum Justice League: Cry for Justice), a causa dels esdeveniments de Brightest Day hi ha crescut de la nit al dia un bosc, on està exiliat precisament l'Oliver Queen, que fa de vigilant de la zona. Pràcticament no surt a l'exterior i s'amaga del món després del que va passar. És en aquest punt on no acabo de trobar sentit a una cosa, que potser s'explica en algun número de la sèrie principal de Brightest Day: a Rise and Fall en Green Arrow va ser condemnat a no posar els peus a Star City, però aquí veiem com en Green Lantern, que li fa una visita, l'intenta convèncer de tornar i lluitar al costat de la Lliga de la Justícia. 

Deixant de banda aquest detall, la situació d'aquests còmics és la següent: en Green Arrow viu al bosc misteriós, on hi ha un arbre amb el símbol dels White Lanterns i on els poders dels personatges que en tenen no funcionen. Hi passen altres coses de difícil explicació racional que m'estimo més no esmentar per tal de no fer spoilers innecessaris, però n'hi ha prou amb dir que és ben bé el principi d'una nova vida per a l'Oliver, lluny dels seus éssers estimats (no hi apareixen la Black Canary, l'Speedy, en Connor Hawke ni en Red Arrow, naturalment, a causa dels esdeveniments recents) i amb temps per reflexionar sobre la seva vida i el que pensa fer d'ara endavant.

Per diverses circumstàncies ens trobarem el senyor Queen enfrontant-se al seu passat, veurem els traumes que té amb la mort dels seus pares i, casualment (bé, gràcies al guionista J. T. Krul), la persona que es fa càrrec de Queen Industries a través d'una OPA hostil és algú molt relacionat amb el seu passat: la Isabel Rochev, una excèntrica megalòmana que quan era molt joveneta va conéixer en el sentit bíblic (així ho diu ella mateixa) el pare de l'Oliver, de qui el nostre protagonista va treure els gens de la promiscuïtat.

Aquesta dona no només vol fer-se amb allò que considera seu (l'herència Queen), sinó que hi implanta un exèrcit privat d'homes vestits amb armadures tecnològicament avançades, que defensen l'empresa de la població indignada per com la nova direcció vol rebre part dels ajuts federals que haurien d'anar als necessitats després de la destrucció de bona part de la ciutat. Alhora veiem que té una aliada que es dedica a carregar-se importants personalitats de la ciutat conegudes per la seva corrupció, cosa que en Green Arrow, com a superheroi de còmic que és, no pot permetre.

Tot plegat dóna lloc a una història que poc a poc ens fa deixar de lamentar els evidents canvis en l'statu quo del personatge, i que és interessant perquè en Green Arrow s'enfronta al seu passat, s'hi reconcilia i troba la motivació per continuar exercint de superheroi, alhora que es guanya una nova enemiga que, en realitat, ja li tenia ganes perquè és el fill de l'home de qui ella es considerava autèntic amor. Potser semblen prou elements per fer remarcable aquesta nova etapa, però jo trobo a faltar la "família Arrow", i saber que hi haurà un reinici d'aquí poc... tampoc no contribueix a que em mori de ganes de llegir el proper (i últim) tom recopilatori, de subtítol Salvation, que inclourà els últims 8 números d'aquest breu volum 4.

Lectures: Justice League - Rise and Fall

Fa una mica més d'un mes vaig fer la ressenya de la lectura del volum Justice League: Cry for Justice, i vaig comentar que necessitava llegir-lo abans que aquest Justice League: Rise and Fall, un volum on es produeix el final de la col·lecció Green Arrow / Black Canary, moment clau en la història del meu segon personatge masculí preferit de l'Univers DC, l'Oliver Queen.

I bé, el cas és que ja l'he acabat de llegir. Inclou els números 31 i 32 de Green Arrow / Black Canary (maig i juny de 2010), els quatre números de la minisèrie The Rise of Arsenal (maig-agost de 2010) i l'especial Justice League: Rise and Fall Special (maig de 2010), i se suposa que el 43 de Justice League of America vol. 2, però com no siguin dues o tres pàgines que hi ha cap al final i que no estan separades per cap portada... no hi és, en realitat. I si són aquelles... doncs llavors hi és parcialment. 

En aquest volum hi podem veure les devastadores conseqüències dels terribles fets del volum que el precedeix. Conseqüències per a l'heroi que va prendre una decisió en contra del codi dels superherois, i conseqüències per a un altre de completament innocent i que ho ha perdut tot. Això el duu a caure en un pou sense fons i a agafar una corda, per sortir d'aquest pou, que ja havíem vist al llibre Green Lantern / Green Arrow, dels anys setanta, i que no li convé gens ni mica. Crec que si sabeu de què va aquella saga podeu considerar això que estic dient un spoiler, però si no... no passarà res. 

De tots els personatges, el que en surt més malparat és en Roy Harper, antic Speedy, posterior Arsenal i actual Red Arrow, el deixeble i gairebé fill d'en Green Arrow. La seva vida fa un gir il·limitadament tràgic amb els esdeveniments de Cry for Justice i en aquest Rise and Fall veiem com neix en ell un comprensible sentiment de venjança, però executar-la no serà gens fàcil perquè algú altre ja se n'havia encarregat al volum anterior. 

Tots dos ho perden tot, tots dos han de recomençar la seva vida i serà en circumstàncies diferents, com deia amb en Roy enduent-se la pitjor part. Els seus amics comprenen perfectament el que sent, però embogeix i l'han d'aturar d'alguna manera, perquè al cap i a la fi són superherois i tenen un codi que han de fer respectar costi el que costi. Ho fan pel seu bé, com exemplifica perfectament aquesta imatge:

Les coses no acaben gens bé, en aquest tom en què jo hi veig caigudes però no ascensos. La història gira al voltant de dos personatges, com si fossin històries paral·leles, però que de paral·leles no en tenen res, i no acaba pas bé. Un volum ameníssim (es devora), interesantíssim, molt dur i cruel com l'anterior, que deixa amb ganes de més i que ens conduirà per una banda a la nova sèrie d'en Green Arrow, relacionada amb l'esdeveniment Brightest Day i que ja es pot comprar sota el nom de Green Arrow: Into the Woods, i per l'altra a les aventures d'un Roy Harper desbocat que veurem a The Titans i, pel que sembla, a partir de setembre començarà a protagonitzar la col·lecció Red Hood and the Outlaws.

Còmics i llibres que m'han regalat pel sant

Igual que vaig fer l'altre dia amb els videojocs a 3 Botons i START, avui també faré una entrada d'aquelles que no aporten gaire a la Humanitat, però m'adono que fa una setmana que no tocava el bloc (estic estudiant per a un important examen que tinc dilluns i dimarts) i, al cap i a la fi, ja ho he fet altres vegades, de manera que simplement parlaré dels còmics (i llibres) que em van regalar pel sant, que va ser com cada any el 13 de juny.

Un dels que feia més temps que esperava que sortís, Batgirl: The Flood, el recopilatori que reuneix els números 9 a 14 (juny a novembre de 2010) de la col·lecció protagonitzada per la Batgirl actual, la Stephanie Brown. El número 8 ja estava inclòs a Red Robin: Collision. S'han pres amb calma la publicació d'aquest recopilatori, ha sortit al maig, i ja hi ha material com per fer-ne un altre, però suposo que no els trauran tan seguits. 

Batman and Robin must die! és el nom del tercer volum de Batman and Robin, magnífica obra de la que el present llibre en edició de luxe reuneix els números 13 a 16 (agost de 2010 - gener de 2011). Aquest, de fet, encara no el tinc, és en camí. Últimament Book Depository triga força en enviar les coses, i sabent-ho me les vaig encarregar amb unes tres setmanes d'antelació, però això encara no ha arribat.

Justice League: Cry for Justice (que tampoc no m'ha arribat) és una minisèrie relacionada amb la JLA que està formada per 7 números publicats entre setembre de 2009 i agost de 2010. Me la vaig demanar, tot i que vaig força endarrerit amb JLA, perquè està relacionada amb...

Justice League: Rise and Fall, el volum que recopila el final de la col·lecció Green Arrow / Black Canary en els seus números 31 i 32 i també Justice League: Rise and Fall Special i Justice League: The Rise of Arsenal 1 a 4, tot plegat material publicat originalment entre maig i agost de 2010. Sí, en aquest cas s'han lluït amb el temps d'espera. 

El llibre clàssic Of mice and men (1937), de John Steinbeck, que esdevé d'aquesta manera el meu primer llibre en versió original en anglès. Malgrat tots els còmics que llegeixo en aquest idioma, encara no m'havia estrenat pel que fa a la literatura. I per acompanyar-lo, un altre clàssic:

Do androids dream of electric sheep? (1968), del mestre Philip K. Dick, inspiració de la pel·lícula Blade Runner (1982). Feia temps que el volia i el vaig estar buscant en català, i precisament quan descobreixo que l'han reeditat en la nostra llengua fa poc resulta que ja havia decidit començar a llegir novel·les en anglès i me'l vaig demanar. La pel·lícula la vaig veure no fa gaire, quan la van fer al canal 3XL, però es veu que és força diferent de la novel·la, per tant no hi haurà cap problema amb això.

I això és tot, que no està gens malament. Per desgràcia, fins que no acabi els exàmens, cosa que passarà dimarts que ve, no podré començar a gaudir ni de la lectura d'aquestes obres ni dels videojocs que estreno.