A les darreres entrades, de fet les de l'últim parell d'anys, dedicades a ressenyar les lectures del Green Arrow contemporani ja he dit més d'un cop que la col·lecció i el personatge no passaven per la seva millor època.
Sembla que ara la cosa remunta una mica, però encara que els anys 2000 van ser, per a mi, molt bons per a l'Oliver Queen i companyia, molta gent considera —i no descarto fer-ho jo també amb el temps, quan l'hagi llegit— que el millor Green Arrow va ser el del guionista Mike Grell, el dels anys 80 i 90, que es va publicar fa moltíssims anys en castellà com a Flecha Verde a través de la desapareguda Zinco, no van reeditar ni Norma ni Planeta ni ho està fent ECC i que ara, per a fortuna meva, DC Comics sembla que està recuperant en reeditar-ne recopilatoris.
No sé si tindrà prou èxit com perquè es reeditin els mítics 80 números escrits pel senyor Grell (i demanar que facin el volum sencer ja és una utopia), però de moment amb Green Arrow: Hunters Moon (que també se sol veure escrit com a Hunter's Moon, però no és això el que posa a la portada) tenim els números 1 a 6 de la col·lecció, originalment publicats de febrer a juliol de 1988.
De fet, amb aquests números s'iniciava la primera col·lecció d'èxit (va durar 137 números i després se'n va reiniciar la numeració quan en Kevin Smith va recuperar el personatge) protagonitzada per un superheroi que fins llavors havia tingut un paper molt secundari dins l'Univers DC i que anava sobrevivint a base de sèries limitades i aparicions estel·lars en d'altres col·leccions. El miracle va ser possible gràcies a una minisèrie, The Longbow Hunters, precisament escrita i dibuixada per en Mike Grell el 1987 amb grans resultats, fins al punt que encara ara és una referència ineludible dins la història d'en Green Arrow.
Doncs bé, a la col·lecció regular el senyor Grell es va fer càrrec dels guions i va deixar els dibuixos a l'Ed Hannigan i, l'entintat, al desaparegut Dick Giordano, cosa que dona com a resultat un aspecte visual no del tot trencador amb The Longbow Hunters i una composició de vinyetes pròpia d'aquella època i del to seriós i realista que es va voler donar a aquesta etapa.
Són 3 històries de dos capítols, el que veurem aquí, començant per la que dóna nom al recopilatori, on el protagonista i la seva xicota, la Dinah Lance s'identifiquen, precisament pels fets de l'esmentada novel·la gràfica —dels quals encara s'estan recuperant com a parella—, amb el cas de l'Annie Green, terapeuta de la Black Canary que fa 18 anys, quan era petita, va ser l'única supervivent d'una sèrie de tortures i assassinats de nenes per part d'un paio que ha deixat la presó després d'aconseguir que es reobri el seu cas.
A la segona, The Champions, l'Oliver Queen es veu obligat a acceptar un encàrrec que l'enfrontarà amb un altre mercenari en un cas que no li desperta la més mínima simpatia, però que té a veure amb una potencial arma biològica i podria acabar prou malament com per provocar una nova Guerra Mundial.
Finalment, a Gauntlets, una sèrie d'assalts a homosexuals crida l'atenció de l'Arquer Maragda i en combatre'ls descobreix que van ben amunt en l'entramat de les bandes de criminals organitzats que contaminen Seattle, la ciutat de la qual és justicier des que s'hi va instal·lar.
Són 3 històries en 6 números que es resolen una mica massa ràpidament, ens deixen amb ganes de més, potser es podrien haver allargat més i que duressin, com a mínim, 3 entregues cadascuna, perquè la impressió que fan, almenys a mi, és que la primera part és una introducció i la segona un desenllaç, sense l'habitual nus.
Ara bé, aquesta sensació queda esmorteïda gràcies a la manera amb què el guionista lliga les històries, que no tenen res a veure entre si però que l'Oliver i la Dinah, el seu nexe comú, ens recorden en fer-ne alguns esments, deixant de banda que també hi ha referències a un trauma que s'arrossega, com deia abans, des de The Longbow Hunters. En realitat, com que l'ambientació és la d'aquella novel·la gràfica, es percep una sensació de continuïtat amb l'univers creat llavors, simbolitzada potser en la floristeria que porta la parella, Sherwood Florist (com veieu una referència més al personatge d'en Robin Hood, per si el propi Green Arrow no era prou).
Green Arrow: Hunters Moon és el primer recopilatori d'una etapa de caire més realista, una etapa fosca i seriosa (a les portades originals fins i tot un missatge la recomanava al públic adult) que, almenys de moment, situa les aventures d'en Green Arrow en un ambient allunyat dels superherois, amb "missions" que podria dur a terme qualsevol detectiu de ficció sense poders ni ginys comprats amb els diners i enemics que, per desgràcia, són del tipus que encara ara podem trobar a la nostra vida quotidiana.
Però també és una etapa que, concordant amb el que havíem vist anteriorment en el Green Arrow de Mike Grell, i per tant mantenint la coherència, retrata un Oliver Queen que no s'assembla gaire al posterior d'en Kevin Smith i successors, que era bromista, alegre i de vegades una mica pesat.
El Green Arrow de Mike Grell és, ja ho havia dit a la ressenya de The Longbow Hunters, un paio dur, una mena de Harry el Brut, amb algunes coses d'antiheroi, també, com per exemple l'absència d'escrúpols a l'hora de matar si ho veu necessari. De fet, hi ha qui diu —i havent-ne vist dues temporades hi estic d'acord— que l'Oliver Queen de la sèrie Arrow s'assembla més a aquest que no pas a la versió moderna, la que veiem als còmics des de l'any 2001.
Haurem de tenir paciència, sembla que tenen previst treure dos recopilatoris a l'any, però a mi aquest tom m'ha agradat força i ja tinc ganes de veure què m'espera a Green Arrow: Here there be dragons, amb els números 7 a 12 de la col·lecció.
Doncs bé, a la col·lecció regular el senyor Grell es va fer càrrec dels guions i va deixar els dibuixos a l'Ed Hannigan i, l'entintat, al desaparegut Dick Giordano, cosa que dona com a resultat un aspecte visual no del tot trencador amb The Longbow Hunters i una composició de vinyetes pròpia d'aquella època i del to seriós i realista que es va voler donar a aquesta etapa.
Són 3 històries de dos capítols, el que veurem aquí, començant per la que dóna nom al recopilatori, on el protagonista i la seva xicota, la Dinah Lance s'identifiquen, precisament pels fets de l'esmentada novel·la gràfica —dels quals encara s'estan recuperant com a parella—, amb el cas de l'Annie Green, terapeuta de la Black Canary que fa 18 anys, quan era petita, va ser l'única supervivent d'una sèrie de tortures i assassinats de nenes per part d'un paio que ha deixat la presó després d'aconseguir que es reobri el seu cas.
A la segona, The Champions, l'Oliver Queen es veu obligat a acceptar un encàrrec que l'enfrontarà amb un altre mercenari en un cas que no li desperta la més mínima simpatia, però que té a veure amb una potencial arma biològica i podria acabar prou malament com per provocar una nova Guerra Mundial.
Finalment, a Gauntlets, una sèrie d'assalts a homosexuals crida l'atenció de l'Arquer Maragda i en combatre'ls descobreix que van ben amunt en l'entramat de les bandes de criminals organitzats que contaminen Seattle, la ciutat de la qual és justicier des que s'hi va instal·lar.
Són 3 històries en 6 números que es resolen una mica massa ràpidament, ens deixen amb ganes de més, potser es podrien haver allargat més i que duressin, com a mínim, 3 entregues cadascuna, perquè la impressió que fan, almenys a mi, és que la primera part és una introducció i la segona un desenllaç, sense l'habitual nus.
Ara bé, aquesta sensació queda esmorteïda gràcies a la manera amb què el guionista lliga les històries, que no tenen res a veure entre si però que l'Oliver i la Dinah, el seu nexe comú, ens recorden en fer-ne alguns esments, deixant de banda que també hi ha referències a un trauma que s'arrossega, com deia abans, des de The Longbow Hunters. En realitat, com que l'ambientació és la d'aquella novel·la gràfica, es percep una sensació de continuïtat amb l'univers creat llavors, simbolitzada potser en la floristeria que porta la parella, Sherwood Florist (com veieu una referència més al personatge d'en Robin Hood, per si el propi Green Arrow no era prou).
Green Arrow: Hunters Moon és el primer recopilatori d'una etapa de caire més realista, una etapa fosca i seriosa (a les portades originals fins i tot un missatge la recomanava al públic adult) que, almenys de moment, situa les aventures d'en Green Arrow en un ambient allunyat dels superherois, amb "missions" que podria dur a terme qualsevol detectiu de ficció sense poders ni ginys comprats amb els diners i enemics que, per desgràcia, són del tipus que encara ara podem trobar a la nostra vida quotidiana.
Però també és una etapa que, concordant amb el que havíem vist anteriorment en el Green Arrow de Mike Grell, i per tant mantenint la coherència, retrata un Oliver Queen que no s'assembla gaire al posterior d'en Kevin Smith i successors, que era bromista, alegre i de vegades una mica pesat.
El Green Arrow de Mike Grell és, ja ho havia dit a la ressenya de The Longbow Hunters, un paio dur, una mena de Harry el Brut, amb algunes coses d'antiheroi, també, com per exemple l'absència d'escrúpols a l'hora de matar si ho veu necessari. De fet, hi ha qui diu —i havent-ne vist dues temporades hi estic d'acord— que l'Oliver Queen de la sèrie Arrow s'assembla més a aquest que no pas a la versió moderna, la que veiem als còmics des de l'any 2001.
Haurem de tenir paciència, sembla que tenen previst treure dos recopilatoris a l'any, però a mi aquest tom m'ha agradat força i ja tinc ganes de veure què m'espera a Green Arrow: Here there be dragons, amb els números 7 a 12 de la col·lecció.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada