Lectures: Popeye d'E. C. Segar, volum 4

Déu n'hi do. Feia més d'un any i mig de l'última ressenya d'una lectura d'en Popeye, i si he trigat tant ha estat perquè he trigat molt a posar-me amb aquest volum, i és que vaig llegint el que em ve de gust a cada moment i, quan un volum és gran i de lectura incòmoda, és més probable que no el devori amb la mateixa gana que altres obres, malgrat que la qualitat d'aquest material sigui, com és el cas, molt alta. Sigui com sigui ja és aquí, ja puc parlar del volum 4 del Popeye d'E.C. Segar.

Amb el títol de Plunder Island, aquesta quarta entrega del material amb què l'editorial nord-americana Fantagraphics recopila tota la part de Thimble Theatre en què apareix en Popeye a les mans del seu creador, l'E.C. Segar, tenim les pàgines dominicals en color del 3 de desembre de 1933 al 7 d'abril de 1935, i les tires diàries de l'11 de desembre de 1933 al 24 de juliol de 1935.

Com ja passava al volum anterior es pot dir que en Wimpy, el boig de les hamburgueses extremadament egoista, barrut i giracamises, és el gran protagonista de les pàgines dominicals, siguin quines siguin les circumstàncies. El senyor Segar sabia que era un secundari molt potent i l'emprava tant com podia, tot i que no va tenir la mateixa sort que en Popeye (que, recordem, havia començat de la mateixa manera) i mai no va esdevenir el protagonista de Thimble Theatre, però llegint aquestes pàgines hom podria pensar el contrari. És com el típic amic a qui fotríem calbots contínuament perquè tot allò que fa ens treu de polleguera, però que tot i així considerem amic nostre.

Precisament les pàgines dominicals són les que donen nom al volum, perquè la història més llarga que hi veiem és la que s'anomena Plunder Island, que duu els personatges a una nova aventura marítima a la recerca d'un tresor, que inclou enfrontaments amb la ja clàssica Bruixa Marina (Sea Hag), que apareix a la portada del llibre. Després sabrem com es gasten els diners del tresor, veurem en Wimpy en més escenes al restaurant, assistirem al retorn del bebè Swee'pea i també a l'activitat en favor dels orfes que duu a terme en Popeye, entre altres coses com ara algun combat de boxa, típic d'aquestes pàgines que es publicaven els diumenges i que seguien línies argumentals independents de les tires diàries.

De fet aquest és un vessant d'en Popeye que ve de lluny i que aquí continuem veient, perquè com sabem és un home que no necessita gaires diners per viure ni té gaire afecte per aquest metall, però en les seves diverses aventures de tant en tant es fa ric i, immediatament, reparteix els diners entre els més necessitats. Fins i tot és capaç de donar-los la roba que duu posada.

A les tires diàries, en blanc i negre, comencem amb una saga en què en Popeye torna a treballar en un diari, però aquest cop no com a reporter, sinó com a editor. L'autor aprofita l'ocasió per retratar en to humorístic la situació dels dibuixants de còmics de l'època, però aviat passa a un altre tema, que té repercussions durant la resta del volum.

Perquè resulta que l'Olive rep una herència força generosa i fa realitat el seu somni d'entrar a formar part de les classes altes, un canvi que en corromp el caràcter i que en Popeye no està disposat a acceptar. La crisi de la "parella" creix considerablement quan, després de salvar una noia que s'ofegava, aquesta s'enamora d'en Popeye i s'identifica com la June Vanripple, una jove personalitat de l'alta societat, filla d'un dels homes més rics del planeta.

Ara que veu perillar l'amor del seu mariner borni —ha calgut l'aparició d'una rival per tal de despertar-li la gelosia—, l'Olive fa tots els possibles per trencar aquesta nova relació, però després dirigeix la seva atenció a un altre objectiu: esdevenir, gràcies als seus calés, una estrella de cinema. El fracàs en aquesta nova empresa fa que la noia adquireixi una estranya malaltia que només es pot guarir amb una fruita que creix al regne de Nazilia, l'inepte rei del qual, en Blozo, reapareix després d'haver debutat abans del volum 4.

Passada aquesta saga, que ocupa uns quants capítols i en el fons revisita velles situacions còmiques amb l'esmentat rei, els seus detractors i els salvatges que viuen a l'illa, en Popeye s'embarca en una nova aventura, aquest cop encarregada pel senyor Vanripple, el seu riquíssim aspirant a sogre.

Ha de descobrir qui està robant a les mines propietat de l'ancià, i per tal de fer-ho s'ha d'infiltrar a la Vall de la Mort, on es fa passar per una dona tot aprofitant que allà no en veuen gaires i no són capaços de descobrir l'engany. Tota una sorpresa, i una font de gags d'allò més divertits, que un home tan mascle com en Popeye no tingui cap problema amb adoptar una actitud femenina (dins els seus límits, és clar). A més, es produeix el retorn del germà de l'Olive, en Castor Oyl, reconvertit en detectiu.

A la història següent (ja em disculpareu per la captura, però aquesta no l'he trobat a internet i sorgeix d'una foto que he fet expressament) els protagonistes s'embarquen, mai més ben dit, en una nova aventura marítima, aquesta vegada a la recerca de la font de la joventut eterna, en la qual estan interessades també la Bruixa Marina i la seva germana, que n'és la propietària.

Punt interessant, perquè la germana de la bruixa té un esbirro enorme, en Toar, que se'ns presenta temible —fins i tot és capaç de trencar-li el coll al gairebé indestructible Popeye— però que en el fons és un tros de pa curt de gambals.

I no sé fins quan continuarà sortint, però a la saga següent, nascuda de la idea de bomber d'en Popeye de crear una mena d'Arca de Noè moderna per tal de descobrir un nou continent i fundar-hi un nou país. 

Una vegada més estem davant d'un molt bon còmic, que continua fent créixer els seus personatges, en presenta de nous d'allò més carismàtics i, malgrat que està dividit en sagues, les enllaça magistralment de manera que el conjunt esdevé fluïd i amè. Espero no trigar tant a llegir el cinquè i penúltim llibre del Popeye d'E.C. Segar.