Lectures: Green Arrow - The Outsiders War

Una altra lectura retardada -més de tres anys- per culpa de la desaparició dels anys daurats en què els recopilatoris en anglès es podien trobar rebaixadíssims sense haver d'esperar gaire, però val més tard que mai, i per fi continuo la lectura del millor Green Arrow en molts anys, després que The New 52 no arrenqués gaire bé. 

Ja vaig dir en parlar de The Kill Machine, el quart recopilatori d'aquesta etapa de la col·lecció, que ens trobàvem davant d'un nou reinici, però aquesta vegada encertat i decidit a arreglar tots els problemes que arrossegava una sèrie que no sabia on anava des de feia, almenys, tres anys.

A The Outsiders War, que recopila els números 26 a 31 d'aquesta etapa, publicats originalment entre febrer i juliol de 2014, continua l'espectacular -en tots els sentits- trama que havíem vist al volum anterior, i que obliga un al principi desorientat Oliver Queen a formar part d'una complexa guerra per una arma totèmica, orquestrada pels Outsiders -altre cop, res a veure amb el grup de superherois del mateix nom-.

L'etapa, meravellosament escrita per en Jeff Lemire i amb un espectacular dibuix de l'Andrea Sorrentino que ens manté enganxats a cada pàgina per tal d'admirar el magistral ús d'uns dissenys realistes, grans masses d'ombra i un nombre de colors reduït, a més d'una imaginativa composició de pàgina, recupera elements clàssics del personatge, però en una història totalment nova i reinventant algunes coses, a més d'afegint alguna picada d'ullet al fan de l'Arquer Maragda.

A contracor, i sobretot a causa de certes revelacions familiars -més d'una, de fet-, l'Oliver Queen, recolzat pels seus ajudants a distància, encara s'enfronta, amb l'ajuda de l'enigmàtic Magus, al temible Komodo, que és la cara visible -és una manera de parlar, ja que duu màscara- dels esmentats Outsiders, però també ha de fer front al descobriment del veritable motiu pel qual va estar atrapat a la famosa illa. 

Tot plegat es va desvelant poc a poc, sovint de manera críptica, igual que els detalls i girs de la trama, cosa que posa el lector al nivell del protagonista i li trasllada l'angoixa de la situació perfectament.

  

En Green Arrow és lluny de Seattle -reassignació de la seva base d'operacions, per cert, que ve de la mítica etapa de Mike Grell, encara que tradicionalment es consideri que la seva ciutat és la fictícia Star City-, i no pot estar per combatre enemics en aquest entorn urbà, però que inevitablement hagi de deixar-los per a més endavant no significa que no tinguin connexions amb tot això dels Outsiders. 

Com deia més amunt, la saga recupera elements clàssics de la sèrie, el més destacat alguns personatges, evidentment. 

Ho podem veure amb els dolents, vells i no tan vells coneguts d'en Green Arrow, però al capdavall veterans en major o menor mesura. Que s'associïn per fer-li la guitza en un moment tan desesperat fa que el proper volum, Broken, on es tanca tot plegat, es presenti d'allò més atractiu.

Però de moment, en aquest hem pogut veure escenes espectaculars, sagnants combats, girs inesperats i el retorn de personatges com la Katana, introduïda a la història d'una manera suau i justificada, però també un cert aprofundiment en la mítica Shado, que ja sortia a The Kill Machine i que té uns orígens diferents dels clàssics, però tanmateix interessants.

El cinquè recopilatori, segon d'aquesta magnífica etapa, és una lectura apassionant i visualment espaterrant que no s'hauria de perdre cap fan del personatge, ni els que no l'hem abandonat malgrat la mala ratxa ni els que sí que ho havien fet. 

I si no el seguíeu, però arrel de la sèrie de televisió -amb la qual en realitat argumentalment comparteix ben poc, l'única cosa destacable el personatge d'en John Diggle- se us ha despertat l'interès en en Green Arrow, feu-me cas: agafeu el recopilatori anterior i comenceu a llegir-lo des de llavors.

Sèries: Arrow (tercera temporada)

Com que després de l'entrada sobre la primera temporada vaig dedicar-ne una segona a l'adaptació televisiva de l'Arquer Maragda suposo que no és cap sorpresa que ara que ha acabat una nova temporada arribi la tercera entrada sobre aquest producte audiovisual més que notable basat en personatges de DC Comics.

Assumiré, com ja vaig assumir al final de la segona, que llegiu això amb coneixement de causa i, per tant, aniré amb menys miraments pel que fa als spoilers que si estigués presentant una sèrie en el seu conjunt o una primera temporada. Aquesta mena d'article és, senzillament, un recull de les meves impressions sobre quelcom que entenc que el lector o la lectora ja ha vist. 

Deia que a la segona temporada Arrow havia continuat fent les coses bé, havia crescut, havia presentat nous personatges i trames més interessants. En general s'havia anat acostant més a les aventures d'en Green Arrow que els fans dels seus còmics coneixem. I en segons quins aspectes la tercera temporada ha evolucionat en el mateix sentit, però també hi ha hagut unes quantes coses que no m'han agradat.

La temporada comença amb les habituals aventures autoconclusives i urbanes del protagonista i els seus aliats, que l'havien ballat magra al final de la segona, però ben aviat arriba una tragèdia, una mort que recol·loca sota la disfressa d'una identitat superheroica la identitat civil que li coneixíem els fans, després de la bifurcació nascuda de la tampoc inadequada sorpresa de guió que es va establir a la primera temporada. La màgia de les adaptacions.

Aquest mort provoca una sèrie de conseqüències que s'estenen durant tota la temporada, i van des de l'esmentat reajustament -i l'entrenament per a arribar-hi, cosa que també propicia l'arribada d'un altre personatge clàssic de DC, en Ted Grant (J.R. Ramírez)- fins al desplegament d'una complicada i exagerada venjança que esdevé el tema principal de la temporada i, per a mi, el seu punt feble.

Abans de tocar aquest tema, però, vull parlar de les coses bones d'aquesta tongada de 23 episodis. A banda de la identificació -tot i que la versió amb la Sara tampoc no em feia nosa- de la per fi ben aprofitada Dinah Laurel Lance amb la Black Canary, en aquests capítols veiem per fi en Roy fent del superheroi que li pertoca, amb el clàssic nom d'Arsenal i la indumentària vermella que sempre l'ha caracteritzat.

Veiem també el sentit del sobrenom de la Thea, "Speedy", i una faceta desconeguda d'en Malcolm Merlyn, a més de la recuperació d'en Vertigo, aquesta vegada amb la cara d'en Peter Stormare (Fargo, Prison Break...), l'aparició de la Cupid (Amy Gumenick) -personatge creat precisament per l'Andrew Kreisberg, un dels responsables de la sèrie, al guió del número 15 de Green Arrow/Black Canary (2009)- i la de la parella formada per en Maseo Yamashiro (Karl Yune) i la seva dona Tatsu (Rila Fukushima), que no és altra que la Katana, una altra vella coneguda de l'Univers DC.

No són pocs els personatges extrets de còmics de fora de l'àmbit immediat de Green Arrow que debuten en aquesta temporada, i un d'ells és en Ray Palmer (Brandon Routh, conegut per haver protagontizat la fallida Superman Returns el 2006), el mític Atom, que aquí compra l'empresa de l'Oliver Queen amb la intenció de sanejar-la, però aporta l'element romàntic en esdevenir el tercer angle del triangle amorós d'una afortunadíssima Felicity.

La tercera és una temporada en què la sèrie continua donant la benvinguda a personatges dels còmics de DC, i on sens dubte hi continua havent les picades d'ullet a aquells que estem més atents als detalls, però amb la introducció d'un d'aquests personatges la cosa degenera i dóna lloc a una segona meitat de temporada per al meu gust poc interessant i sense gaire sentit.

Es tracta d'en Ra's al Ghul (Matt Nable), que des de l'aparició de la seva filla menys coneguda Nyssa i la Lliga dels Assassins sospitàvem que acabaria apareixent a la sèrie. A més, va estar a punt de fer-ho d'una manera espectacular: el mateix Liam Neeson, que el va interpretar a Batman Begins i The Dark Knight Rises, estava disposat a fer-ho, però no va trobar la manera de quadrar horaris amb altres feines.

Una llàstima, perquè hauria estat la primera connexió real entre una pel·lícula i una sèrie basades en còmics de DC, companyia que continua tenint problemes per a crear un univers audiovisual coherent com el de Marvel.

El cas és que la introducció d'aquest potent enemic d'en Batman dóna lloc a un combat memorable que ens va deixar amb l'ai al cor a la pausa d'hivern, però trobo que ha adquirit un pes massa gran, i aprofitant el seu protagonisme han volgut tocar conceptes vistos als còmics del Cavaller Fosc, concretament el de l'obsessió d'en Ra's per tenir un successor, un hereu al capdavant de la Lliga dels Assassins, i casar-lo amb la filla (a la història original, la Talia, que de resultes d'això esdevindria la mare de l'únic fill biològic d'en Batman).

No és que estigui malament reversionar certs esdeveniments, com tampoc no em molesta que s'alterin els orígens o les identitats dels personatges pel bé de l'originalitat d'una adaptació -sempre dic que sóc força flexible en aquest sentit-, però aquest tema l'he trobat molt forçat i tota la saga d'en Ra's al Ghul excessivament llarga, repetitiva i amb moviments previsibles.

S'ha desvirtuat també la idea de la ciutat oculta i tibetana de Nanda Parbat, fins al punt que els trajectes entre Starling City i aquesta localitat són tan freqüents i senzills que gairebé sembla que els personatges agafin el metro i paguin només una zona. 

Pel que fa als flaixbacs, herència de les dues primeres temporades, no m'han agradat gaire. La nova trama de Hong Kong, amb un Oliver obligat per A.R.G.U.S. a dur a terme una missió, no m'ha convençut, m'ha semblat confusa i he d'admetre que precisament perquè no aconseguia concentrar-m'hi no l'he entès gaire.

Si tot plegat estigués pensat per a introduir la Katana, que veurem també a la pel·lícula Suicide Squad el 2016 -amb tots els personatges ja coneguts interpretats per actors de més renom, una altra cagada-, encara tindria una mínima justificació, però hi té un paper molt petit en favor del seu marit, que als còmics és molt menys important.

En qualsevol cas sembla com si, havent mostrat la formació de l'Oliver Queen a l'illa de Lian Yu durant dues temporades, ara la sèrie no sàpiga tirar endavant sense aquests continus flaixbacs, i en aquesta tercera temporada no han estat gaire bons, ni eren necessaris.

El final tampoc no m'ha agradat, i no em sap greu dir-ho: massa allunyat del to de la sèrie -que diuen que a la quarta temporada serà menys fosca- i del caràcter d'aquest Oliver Queen, a més d'inversemblant en l'aspecte sentimental.

Tanmateix ha tingut moments bons, sobretot abans de la saga d'en Ra's al Ghul, i m'han agradat les connexions amb la sèrie The Flash, que va néixer precisament com a spin-off d'Arrow i de la qual vaig parlar fa poc, així com l'evolució de la major part dels personatges, amb un Diggle i una Felicity cada cop més sòlids i importants.

Però la tercera temporada de la sèrie de l'Arquer Maragda s'ha desviat, en la meva opinió, del bon camí per on anava, ha menyspreat algun personatge -hem vist en Roy en un brevíssim moment de glòria i ja li han pres la identitat-, ha fet un pas en fals en presentar l'Atom, que ha esdevingut una mena de còpia barata de l'Iron Man -amb uns efectes especials, per a acabar-ho d'adobar, per sota dels estàndards- i ens ha marejat una mica amb els inacabables problemes del protagonista per a decidir què és, en què creu i quina mena de vida vol portar. Potser amb els 46 primers episodis n'hi havia prou, per a resoldre aquest tema.

Lectures: Birds of Prey - Your Kiss Might Kill

Ara feia temps que no ressenyava cap lectura de còmics de superherois, perquè de fet se m'ha acabat la reserva que tenia de lectures d'aquest gènere i també m'ha agafat una temporada més de manga, però això no vol dir que els superherois desapareguin del tot, i és per això que avui tornem a parlar de les Birds of Prey.

Ho farem amb el volum Birds of Prey: Your Kiss Might Kill, el segon recopilatori de l'etapa encetada amb The New 52 que, com ja vaig dir a la ressenya anterior, està essent prometedora i compensa el mal final que va tenir aquell curt volum de 15 entregues d'abans del reset que se li va fer a l'Univers DC.

Amb els números 8 a 12 i 0 de la col·lecció, llançats individualment de juny a novembre de 2012, en aquest llibre el guionista Duan Swierczynski (amb ball de dibuixants: Jesus Sáiz, Travel Foreman, Timothy Green II, Cliff Richards i Romano Molenaar) continua la bona feina que ha estat fent fins ara i ens ofereix un arc argumental consistent i interessant que reforça la nostra fe en aquest títol i ens fa gaudir de les aventures d'aquest grup més aviat clandestí de superheroïnes que tenen més draps bruts dels que tenien en la seva encarnació anterior.

El llibre de moment no torna a tocar l'organització amb què s'enfrontaven (i no derrotaven del tot) les protagonistes al tom anterior, sinó que comença amb la lluita entre les Birds of Prey i un seguit d'enemics que debuten a l'Univers DC, liderats per l'anomenat Infiltrator, i que no només coneixen el passat de la Dinah Lance, la Black Canary, sinó que també han estudiat prou bé l'equip de lidera i saben com contrarestar-lo. 

La cosa no va més enllà i se centra sobretot en explicar-los (se'ns havia mig explicat en números anteriors) que la Dinah efectivament va matar un home en el passat, cosa que probablement és el motiu pel qual no li ha costat gaire associar-se amb heroïnes que tampoc no tenen les mans netes, amb l'excepció de la Batgirl, i amb el destacable cas de la Poison Ivy, dolenta de tota la vida.

Com va passar amb totes les col·leccions relacionades més o menys de prop amb les d'en Batman, a Birds of Prey també hi ha un encreuament amb la saga del Tribunal dels Mussols/de les Òlibes, i és que el Cavaller Fosc demana ajuda a tots els seus aliats per tal de salvar la ciutat de la invasió d'aquesta perillosa organització. 

No és que en el cas de BoP s'introdueixi d'una manera excessivament suau, però sí que serveix de transició cap a la següent trama, la que ocupa els números 10 a 12, a més de permetre'ns veure què en pensa, en Batman, del grup que ha reunit la Dinah. Perquè els ha demanat ajuda, però això no li treu el dret de jutjar-les, ja sabeu com és en Bruce Wayne.

La trama que dèiem, la que ocupa 3 entregues de la col·lecció, duu les protagonistes a l'Amazones, on en principi s'ha de recuperar una Poison Ivy que s'ha hagut de sacrificar per tal d'abatre l'enemic, gairebé immortal, com se'ns ha explicat durant tota la saga Night of Owls. 

Allà, però, les Birds of Prey descobreixen l'autèntic motiu del viatge i són, com era d'esperar, finalment traïdes per aquesta dolenta clàssica d'en Batman, que malgrat els seus discutibles mitjans l'únic que vol és protegir les plantes del planeta, encara que sigui al preu d'acabar amb tota la raça humana. Aquesta aliança amb la Poison Ivy, que només defensava la Black Canary, no podia durar gaire i aquí en veurem el final. 

El volum, que es fa curt (bon senyal), acaba amb el número 0, on gràcies a una missió d'infiltració de la Black Canary vivim el moment en què va conèixer la Starling, l'únic personatge de les Birds of Prey que ha estat creat expressament per a The New 52. També va ser la missió en què la Dinah va decidir que volia formar un grup per tal de lluitar contra el mal (no queda massa clar si en aquesta nova continuïtat les Birds of Prey havien existit abans o no, encara que fins ara se'ns han dit coses que feien pensar que sí), i a l'última pàgina tindrem una revelació que demostrarà que la Poison Ivy no era l'única que no era aigua clara.

Tot i així Your Kiss Might Kill és un recopilatori on el protagonisme de la Black Canary és clarament superior al de les seves companyes. Sabem més coses d'ella: que efectivament va matar un home, que el crit del canari és una de les seves armes més poderoses i el fa servir sense dubtar massa, i que no és la mateixa Dinah Lance que vam conèixer a l'antic Univers DC, ja que no només no sembla que conegui l'Oliver Queen (Green Arrow), sinó que tampoc no fa l'efecte que hagi format mai part de la Lliga de la Justícia ni conegui gaires col·legues superherois. Però reitero que Birds of Prey és una de les col·leccions de la nova DC que val la pena seguir.

Lectures: Birds of Prey - Trouble in Mind

Després d'un inici prometedor i un final caòtic i de molta menys qualitat, la segona etapa editorial de Birds of Prey acabava i la col·lecció es renovava com totes les col·leccions de l'Univers DC amb The New 52, la tardor de 2011.

I ho ha fet amb molt d'encert, si hem de jutjar la nova BoP pels seus 7 primers números, publicats de novembre de 2011 a maig de 2012 i recopilats a Birds of Prey: Trouble in Mind, tots escrits per en Duane Swierczynski i dibuixats per en Jesús Saiz, equip que afortunadament no canvia en tot el volum i que, per tant, dóna unitat a l'etapa.

Per començar, l'equip de les Birds of Prey sempre havia estat format per, com a mínim, la Barbara Gordon (Oracle) i la Dinah Lance (Black Canary), i gairebé sempre hi havia un tercer membre que era la Helena Bertinelli, la Caçadora. 

Però a la nova Birds of Prey només una d'elles es manté, que és una Black Canary perseguida per assassinat (no se'ns expliquen més detalls) i disposada a tornar a formar el grup encara que sigui sense el recolzament d'una recuperada Babs Gordon que, com ja sabem, torna a fer de Batgirl. 

La primera lluitadora que s'uneix al nou grup és la Starling, de nom civil Evelyn Crawford, un personatge creat precisament al primer número d'aquesta nova etapa i que se'ns presenta com una vella amiga de la Dinah que domina la lluita cos a cos i les armes de foc. El seu aspecte es caracteritza sobretot pels tatuatges que duu al braç esquerre i part del coll.

Com que la Batgirl no vol unir-se a l'equip que en la seva anterior encarnació havia creat ella mateixa, al·legant poques ganes de col·laborar amb noies perseguides per la Llei, proposa com a tercera component la Katana, la Tatsu Yamashiro, que coneixíem dels Outsiders abans del rellançament de l'Univers DC.

Igual que abans, és una experta espadatxina que no dubta a l'hora de matar i que està convençuda que dins la seva katana hi ha l'ànima del seu marit assassinat per la Yakuza, que en teoria la guia en les seves decisions i l'informa sobre la gent que es va trobant. 

I no és cap sorpresa, perquè ja ho vèiem a la portada del recopilatori, que la quarta membre de les refundades Birds of Prey no és una superheroïna de mètodes discutibles i discutits, sinó directament una de les dolentes: la doctora Pamela Isley, més coneguda com a Poison Ivy.

No queda gaire clar com és que la Black Canary en defensa la pertinença al grup amb tant convenciment, més enllà de les indubtables i extraordinàries habilitats que hi pot aportar, però com a lectors som testimonis d'una escena que si bé no explica gaire, sí que augura problemes de convivència en el futur proper. 

Abans hem dit que la Batgirl no volia formar part del grup, però això no vol dir que no hi col·labori puntualment, com veurem entrada la saga. 

Birds of Prey: Trouble in Mind és un volum de presentació del grup, però lluny de quedar-se aquí ens ofereix un interessant arc argumental únic (podrien haver estat històries autoconclusives però no ha estat així) que obliga el grup de superheroïnes a enfrontar-se a un enemic pràcticament intangible: un paio que es fa dir Choke i que empra sofisticades tècniques de control mental per tal de fer que un exèrcit de pobres diables dugui a terme petites accions que formen part d'un pla més gran i misteriós.

Aquests pobres diables duen vides completament normals i són activats a distància en moments determinats, i les seves accions poden ser de diverses menes, les més perilloses de les quals les explosions espontànies. 

Les protagonistes no s'escaparan d'aquest control mental i en un moment o altre experimentaran angoixants pèrdues de la noció del temps, llacunes de memòria i altres alteracions que els complicaran molt la vida i encaminaran la història a un clímax que no és el final de la saga, ja que el final del volum promet que tornarem a veure aquesta organització, desconec si de seguida o més endavant.

Birds of Prey: Trouble in Mind és un molt bon inici de la nova etapa de la col·lecció, fa neteja respecte al decebedor comiat pre-The New 52 i amb un guió ben lligat i un dibuix no excessivament detallat però sí adequat per a les escenes d'acció promet trepidants aventures en els propers números, que evidentment també ressenyaré. Una altra de les bones del nou Univers DC.