Sèries: De yakuza a mestre de casa

Estic convençut que alguna vegada us ha passat que no havíeu fet cas d'alguna sèrie fins que un bon dia, per avorriment, la proveu i us agrada. De vegades ja passa, això. Que alguna cosa no ens crida l'atenció quan està de moda, però després sí.

Va ser el cas d'una sèrie d'anime que té pocs episodis, però que he anat veient en estones mortes i el cert és que li he acabat agafant el gust. Avui parlaré de la seva primera temporada, i al gener, que se n'estrena la segona, potser també li dedicaré una entrada.

Gokushufudô és un manga de Kousuke Oono que es publica a la revista japonesa Kurage Brunch des de 2018 i que duu 10 volums recopilatoris. Al nostre mercat el publica en castellà Ivrea amb el nom de Gokushufudô: Yakuza amo de casa.

El manga va tenir una adaptació a sèrie d'imatge real, un dorama com en diuen al Japó, de 10 episodis l'any 2020, fa uns mesos se'n va estrenar una pel·lícula també live action i, pel mig i encara en marxa, tenim la sèrie animada de Netflix també de 10 capítols que, com deia al principi, el 2023 torna amb més episodis.

De què va, però, aquesta història? Doncs es tracta d'un relat realista i quotidià, un slice of life, que segueix les aventures quotidianes d'un exmembre de la yakuza, el crim organitzat japonès, que ara és mestre de casa, no sabem ben bé per què -almenys no s'explica a l'anime-, i que ho viu amb la mateixa passió amb què exercia la seva tasca anterior. 

L'home, anomenat Tatsu ("Tatsu l'Immortal", li deien), és un autèntic crac de tot allò que té a veure amb la cura de la llar i la gestió dels recursos, un mestre de la cuina, la neteja i les compres, mentre que la seva dona, la Miku, una otaku, treballa en una oficina.

Aquesta subversió dels rols tradicionals, al contrari del que es podria pensar, no és la gràcia de la sèrie, i ni tan sols se'n fa cap gag. És una situació normalitzada en el context de Gokushufudô, mentre que l'humor rau en l'estranyesa de veure un excriminal d'aspecte perillós en un escenari tan pacífic i duent a terme les seves tasques amb devoció. 

Però només des d'un punt de vista estètic, sinó també per la seva manera de parlar i moure's, tan amenaçadora malgrat ell mateix, que fa que algunes persones amb les que interactua li tinguin por sense saber que és un tros de pa, però aquí entren en joc els prejudicis, els malentesos -estic segur que es perden jocs de paraules de l'original- i les situacions que no són el que semblen, com ara, per posar un exemple, quan algú es troba en Tatsu tacat de sang i n'extreu conclusions precipitades.   

Alguns gags també tenen a veure amb les trobades del protagonista amb altres membres de la yakuza, tant del seu clan com dels rivals, i les situacions absurdes, en tant que extremament quotidianes, en què acaben tots plegats. 

No sé si al manga o en propers episodis s'arribarà a explicar com va passar d'un extrem a l'altre, l'entranyable Tatsu, però la seva història m'ha recordat una mica la de Saint Oniisan, el manga sobre la vida de Jesús i Buda al Japó contemporani. En aquell cas vaig deixar de seguir-lo perquè em semblava que era un humor avorrit de tan blanc que era. Aquesta obra, però, sí que m'agrada, i fins i tot el seu estil d'animació mínima, criticat per a alguns perquè sembla que sigui un còmic animat -fins i tot hi apareixen onomatopeies escrites!-, el trobo atractiu.

I cal dir que és un relat amè, perquè en cada episodi veiem diverses històries curtes, així que no n'hi ha cap que s'acabi fent pesada, i és que abans que això pugui passar -i, evidentment, hi haurà premisses que ens agradaran més que altres-, ja s'ha acabat i se'ns explica una altra anècdota. Crec que no hi perdreu res si en mireu 3 o 4 episodis per provar-la. A més, no són gens llargs.

 

Sèries: Arrow (tercera temporada)

Com que després de l'entrada sobre la primera temporada vaig dedicar-ne una segona a l'adaptació televisiva de l'Arquer Maragda suposo que no és cap sorpresa que ara que ha acabat una nova temporada arribi la tercera entrada sobre aquest producte audiovisual més que notable basat en personatges de DC Comics.

Assumiré, com ja vaig assumir al final de la segona, que llegiu això amb coneixement de causa i, per tant, aniré amb menys miraments pel que fa als spoilers que si estigués presentant una sèrie en el seu conjunt o una primera temporada. Aquesta mena d'article és, senzillament, un recull de les meves impressions sobre quelcom que entenc que el lector o la lectora ja ha vist. 

Deia que a la segona temporada Arrow havia continuat fent les coses bé, havia crescut, havia presentat nous personatges i trames més interessants. En general s'havia anat acostant més a les aventures d'en Green Arrow que els fans dels seus còmics coneixem. I en segons quins aspectes la tercera temporada ha evolucionat en el mateix sentit, però també hi ha hagut unes quantes coses que no m'han agradat.

La temporada comença amb les habituals aventures autoconclusives i urbanes del protagonista i els seus aliats, que l'havien ballat magra al final de la segona, però ben aviat arriba una tragèdia, una mort que recol·loca sota la disfressa d'una identitat superheroica la identitat civil que li coneixíem els fans, després de la bifurcació nascuda de la tampoc inadequada sorpresa de guió que es va establir a la primera temporada. La màgia de les adaptacions.

Aquest mort provoca una sèrie de conseqüències que s'estenen durant tota la temporada, i van des de l'esmentat reajustament -i l'entrenament per a arribar-hi, cosa que també propicia l'arribada d'un altre personatge clàssic de DC, en Ted Grant (J.R. Ramírez)- fins al desplegament d'una complicada i exagerada venjança que esdevé el tema principal de la temporada i, per a mi, el seu punt feble.

Abans de tocar aquest tema, però, vull parlar de les coses bones d'aquesta tongada de 23 episodis. A banda de la identificació -tot i que la versió amb la Sara tampoc no em feia nosa- de la per fi ben aprofitada Dinah Laurel Lance amb la Black Canary, en aquests capítols veiem per fi en Roy fent del superheroi que li pertoca, amb el clàssic nom d'Arsenal i la indumentària vermella que sempre l'ha caracteritzat.

Veiem també el sentit del sobrenom de la Thea, "Speedy", i una faceta desconeguda d'en Malcolm Merlyn, a més de la recuperació d'en Vertigo, aquesta vegada amb la cara d'en Peter Stormare (Fargo, Prison Break...), l'aparició de la Cupid (Amy Gumenick) -personatge creat precisament per l'Andrew Kreisberg, un dels responsables de la sèrie, al guió del número 15 de Green Arrow/Black Canary (2009)- i la de la parella formada per en Maseo Yamashiro (Karl Yune) i la seva dona Tatsu (Rila Fukushima), que no és altra que la Katana, una altra vella coneguda de l'Univers DC.

No són pocs els personatges extrets de còmics de fora de l'àmbit immediat de Green Arrow que debuten en aquesta temporada, i un d'ells és en Ray Palmer (Brandon Routh, conegut per haver protagontizat la fallida Superman Returns el 2006), el mític Atom, que aquí compra l'empresa de l'Oliver Queen amb la intenció de sanejar-la, però aporta l'element romàntic en esdevenir el tercer angle del triangle amorós d'una afortunadíssima Felicity.

La tercera és una temporada en què la sèrie continua donant la benvinguda a personatges dels còmics de DC, i on sens dubte hi continua havent les picades d'ullet a aquells que estem més atents als detalls, però amb la introducció d'un d'aquests personatges la cosa degenera i dóna lloc a una segona meitat de temporada per al meu gust poc interessant i sense gaire sentit.

Es tracta d'en Ra's al Ghul (Matt Nable), que des de l'aparició de la seva filla menys coneguda Nyssa i la Lliga dels Assassins sospitàvem que acabaria apareixent a la sèrie. A més, va estar a punt de fer-ho d'una manera espectacular: el mateix Liam Neeson, que el va interpretar a Batman Begins i The Dark Knight Rises, estava disposat a fer-ho, però no va trobar la manera de quadrar horaris amb altres feines.

Una llàstima, perquè hauria estat la primera connexió real entre una pel·lícula i una sèrie basades en còmics de DC, companyia que continua tenint problemes per a crear un univers audiovisual coherent com el de Marvel.

El cas és que la introducció d'aquest potent enemic d'en Batman dóna lloc a un combat memorable que ens va deixar amb l'ai al cor a la pausa d'hivern, però trobo que ha adquirit un pes massa gran, i aprofitant el seu protagonisme han volgut tocar conceptes vistos als còmics del Cavaller Fosc, concretament el de l'obsessió d'en Ra's per tenir un successor, un hereu al capdavant de la Lliga dels Assassins, i casar-lo amb la filla (a la història original, la Talia, que de resultes d'això esdevindria la mare de l'únic fill biològic d'en Batman).

No és que estigui malament reversionar certs esdeveniments, com tampoc no em molesta que s'alterin els orígens o les identitats dels personatges pel bé de l'originalitat d'una adaptació -sempre dic que sóc força flexible en aquest sentit-, però aquest tema l'he trobat molt forçat i tota la saga d'en Ra's al Ghul excessivament llarga, repetitiva i amb moviments previsibles.

S'ha desvirtuat també la idea de la ciutat oculta i tibetana de Nanda Parbat, fins al punt que els trajectes entre Starling City i aquesta localitat són tan freqüents i senzills que gairebé sembla que els personatges agafin el metro i paguin només una zona. 

Pel que fa als flaixbacs, herència de les dues primeres temporades, no m'han agradat gaire. La nova trama de Hong Kong, amb un Oliver obligat per A.R.G.U.S. a dur a terme una missió, no m'ha convençut, m'ha semblat confusa i he d'admetre que precisament perquè no aconseguia concentrar-m'hi no l'he entès gaire.

Si tot plegat estigués pensat per a introduir la Katana, que veurem també a la pel·lícula Suicide Squad el 2016 -amb tots els personatges ja coneguts interpretats per actors de més renom, una altra cagada-, encara tindria una mínima justificació, però hi té un paper molt petit en favor del seu marit, que als còmics és molt menys important.

En qualsevol cas sembla com si, havent mostrat la formació de l'Oliver Queen a l'illa de Lian Yu durant dues temporades, ara la sèrie no sàpiga tirar endavant sense aquests continus flaixbacs, i en aquesta tercera temporada no han estat gaire bons, ni eren necessaris.

El final tampoc no m'ha agradat, i no em sap greu dir-ho: massa allunyat del to de la sèrie -que diuen que a la quarta temporada serà menys fosca- i del caràcter d'aquest Oliver Queen, a més d'inversemblant en l'aspecte sentimental.

Tanmateix ha tingut moments bons, sobretot abans de la saga d'en Ra's al Ghul, i m'han agradat les connexions amb la sèrie The Flash, que va néixer precisament com a spin-off d'Arrow i de la qual vaig parlar fa poc, així com l'evolució de la major part dels personatges, amb un Diggle i una Felicity cada cop més sòlids i importants.

Però la tercera temporada de la sèrie de l'Arquer Maragda s'ha desviat, en la meva opinió, del bon camí per on anava, ha menyspreat algun personatge -hem vist en Roy en un brevíssim moment de glòria i ja li han pres la identitat-, ha fet un pas en fals en presentar l'Atom, que ha esdevingut una mena de còpia barata de l'Iron Man -amb uns efectes especials, per a acabar-ho d'adobar, per sota dels estàndards- i ens ha marejat una mica amb els inacabables problemes del protagonista per a decidir què és, en què creu i quina mena de vida vol portar. Potser amb els 46 primers episodis n'hi havia prou, per a resoldre aquest tema.