Sèries: Arrow (tercera temporada)

Com que després de l'entrada sobre la primera temporada vaig dedicar-ne una segona a l'adaptació televisiva de l'Arquer Maragda suposo que no és cap sorpresa que ara que ha acabat una nova temporada arribi la tercera entrada sobre aquest producte audiovisual més que notable basat en personatges de DC Comics.

Assumiré, com ja vaig assumir al final de la segona, que llegiu això amb coneixement de causa i, per tant, aniré amb menys miraments pel que fa als spoilers que si estigués presentant una sèrie en el seu conjunt o una primera temporada. Aquesta mena d'article és, senzillament, un recull de les meves impressions sobre quelcom que entenc que el lector o la lectora ja ha vist. 

Deia que a la segona temporada Arrow havia continuat fent les coses bé, havia crescut, havia presentat nous personatges i trames més interessants. En general s'havia anat acostant més a les aventures d'en Green Arrow que els fans dels seus còmics coneixem. I en segons quins aspectes la tercera temporada ha evolucionat en el mateix sentit, però també hi ha hagut unes quantes coses que no m'han agradat.

La temporada comença amb les habituals aventures autoconclusives i urbanes del protagonista i els seus aliats, que l'havien ballat magra al final de la segona, però ben aviat arriba una tragèdia, una mort que recol·loca sota la disfressa d'una identitat superheroica la identitat civil que li coneixíem els fans, després de la bifurcació nascuda de la tampoc inadequada sorpresa de guió que es va establir a la primera temporada. La màgia de les adaptacions.

Aquest mort provoca una sèrie de conseqüències que s'estenen durant tota la temporada, i van des de l'esmentat reajustament -i l'entrenament per a arribar-hi, cosa que també propicia l'arribada d'un altre personatge clàssic de DC, en Ted Grant (J.R. Ramírez)- fins al desplegament d'una complicada i exagerada venjança que esdevé el tema principal de la temporada i, per a mi, el seu punt feble.

Abans de tocar aquest tema, però, vull parlar de les coses bones d'aquesta tongada de 23 episodis. A banda de la identificació -tot i que la versió amb la Sara tampoc no em feia nosa- de la per fi ben aprofitada Dinah Laurel Lance amb la Black Canary, en aquests capítols veiem per fi en Roy fent del superheroi que li pertoca, amb el clàssic nom d'Arsenal i la indumentària vermella que sempre l'ha caracteritzat.

Veiem també el sentit del sobrenom de la Thea, "Speedy", i una faceta desconeguda d'en Malcolm Merlyn, a més de la recuperació d'en Vertigo, aquesta vegada amb la cara d'en Peter Stormare (Fargo, Prison Break...), l'aparició de la Cupid (Amy Gumenick) -personatge creat precisament per l'Andrew Kreisberg, un dels responsables de la sèrie, al guió del número 15 de Green Arrow/Black Canary (2009)- i la de la parella formada per en Maseo Yamashiro (Karl Yune) i la seva dona Tatsu (Rila Fukushima), que no és altra que la Katana, una altra vella coneguda de l'Univers DC.

No són pocs els personatges extrets de còmics de fora de l'àmbit immediat de Green Arrow que debuten en aquesta temporada, i un d'ells és en Ray Palmer (Brandon Routh, conegut per haver protagontizat la fallida Superman Returns el 2006), el mític Atom, que aquí compra l'empresa de l'Oliver Queen amb la intenció de sanejar-la, però aporta l'element romàntic en esdevenir el tercer angle del triangle amorós d'una afortunadíssima Felicity.

La tercera és una temporada en què la sèrie continua donant la benvinguda a personatges dels còmics de DC, i on sens dubte hi continua havent les picades d'ullet a aquells que estem més atents als detalls, però amb la introducció d'un d'aquests personatges la cosa degenera i dóna lloc a una segona meitat de temporada per al meu gust poc interessant i sense gaire sentit.

Es tracta d'en Ra's al Ghul (Matt Nable), que des de l'aparició de la seva filla menys coneguda Nyssa i la Lliga dels Assassins sospitàvem que acabaria apareixent a la sèrie. A més, va estar a punt de fer-ho d'una manera espectacular: el mateix Liam Neeson, que el va interpretar a Batman Begins i The Dark Knight Rises, estava disposat a fer-ho, però no va trobar la manera de quadrar horaris amb altres feines.

Una llàstima, perquè hauria estat la primera connexió real entre una pel·lícula i una sèrie basades en còmics de DC, companyia que continua tenint problemes per a crear un univers audiovisual coherent com el de Marvel.

El cas és que la introducció d'aquest potent enemic d'en Batman dóna lloc a un combat memorable que ens va deixar amb l'ai al cor a la pausa d'hivern, però trobo que ha adquirit un pes massa gran, i aprofitant el seu protagonisme han volgut tocar conceptes vistos als còmics del Cavaller Fosc, concretament el de l'obsessió d'en Ra's per tenir un successor, un hereu al capdavant de la Lliga dels Assassins, i casar-lo amb la filla (a la història original, la Talia, que de resultes d'això esdevindria la mare de l'únic fill biològic d'en Batman).

No és que estigui malament reversionar certs esdeveniments, com tampoc no em molesta que s'alterin els orígens o les identitats dels personatges pel bé de l'originalitat d'una adaptació -sempre dic que sóc força flexible en aquest sentit-, però aquest tema l'he trobat molt forçat i tota la saga d'en Ra's al Ghul excessivament llarga, repetitiva i amb moviments previsibles.

S'ha desvirtuat també la idea de la ciutat oculta i tibetana de Nanda Parbat, fins al punt que els trajectes entre Starling City i aquesta localitat són tan freqüents i senzills que gairebé sembla que els personatges agafin el metro i paguin només una zona. 

Pel que fa als flaixbacs, herència de les dues primeres temporades, no m'han agradat gaire. La nova trama de Hong Kong, amb un Oliver obligat per A.R.G.U.S. a dur a terme una missió, no m'ha convençut, m'ha semblat confusa i he d'admetre que precisament perquè no aconseguia concentrar-m'hi no l'he entès gaire.

Si tot plegat estigués pensat per a introduir la Katana, que veurem també a la pel·lícula Suicide Squad el 2016 -amb tots els personatges ja coneguts interpretats per actors de més renom, una altra cagada-, encara tindria una mínima justificació, però hi té un paper molt petit en favor del seu marit, que als còmics és molt menys important.

En qualsevol cas sembla com si, havent mostrat la formació de l'Oliver Queen a l'illa de Lian Yu durant dues temporades, ara la sèrie no sàpiga tirar endavant sense aquests continus flaixbacs, i en aquesta tercera temporada no han estat gaire bons, ni eren necessaris.

El final tampoc no m'ha agradat, i no em sap greu dir-ho: massa allunyat del to de la sèrie -que diuen que a la quarta temporada serà menys fosca- i del caràcter d'aquest Oliver Queen, a més d'inversemblant en l'aspecte sentimental.

Tanmateix ha tingut moments bons, sobretot abans de la saga d'en Ra's al Ghul, i m'han agradat les connexions amb la sèrie The Flash, que va néixer precisament com a spin-off d'Arrow i de la qual vaig parlar fa poc, així com l'evolució de la major part dels personatges, amb un Diggle i una Felicity cada cop més sòlids i importants.

Però la tercera temporada de la sèrie de l'Arquer Maragda s'ha desviat, en la meva opinió, del bon camí per on anava, ha menyspreat algun personatge -hem vist en Roy en un brevíssim moment de glòria i ja li han pres la identitat-, ha fet un pas en fals en presentar l'Atom, que ha esdevingut una mena de còpia barata de l'Iron Man -amb uns efectes especials, per a acabar-ho d'adobar, per sota dels estàndards- i ens ha marejat una mica amb els inacabables problemes del protagonista per a decidir què és, en què creu i quina mena de vida vol portar. Potser amb els 46 primers episodis n'hi havia prou, per a resoldre aquest tema.

Lectures: Batman - Odyssey

El senyor Neal Adams, tota una llegenda viva dels còmics, és el responsable entre moltes altres coses d'haver donat a en Batman una imatge més seriosa i bastant definitiva, a partir de 1970, que trencaria per sempre amb la vulgaritat que representava la sèrie de televisió dels anys 60, interessant per altres motius però gens beneficiosa per a una franquícia que va començar a degenerar als anys 50 amb l'autocensura fruit de la caça de bruixes als Estats Units.

Ho va fer des del punt de vista artístic, traduint els guions d'una altra llegenda, Dennis O'Neil, i el tàndem va donar a la història del còmic molts productes memorables i imprescindibles. No és estrany, doncs, que en Neal Adams sigui considerat encara ara un dels grans, i tampoc que li donessin l'oportunitat de fer el seu propi Batman, com a autor complet. 

Això passaria en dues etapes, de setembre de 2010 a febrer de 2011 i de desembre de 2011 a juny de 2012, en el que es coneix com a Batman: Odyssey i va ser recopilat en un sol volum, que és el que avui ressenyo.

Un volum que presenta un Batman, com diu el llatinisme, sui generis, res a veure amb el que estem acostumats a llegir. No només perquè fuig de la continuïtat amb els esdeveniments oficials que sacsejaven l'Univers DC durant la publicació de les entregues individuals, que és una opció totalment legítima i se sol incloure al segell Elseworlds, en què s'expliquen històries alternatives amb total llibertat, sinó perquè a Batman Odyssey el senyor Adams fa, literalment, el que li dóna la gana.

 

Si el seu col·lega O'Neil va escriure als anys 70 unes històries més fosques, serioses i més aviat realistes que conduirien a la celebrada època dels anys 80 amb obres com Batman: Year One o The Dark Knight Returns, sembla que en plena dècada dels 2010 el dibuixant va decidir tornar a la bogeria i l'absurd de la sèrie de televisió protagonitzada per l'Adam West i en Burt Ward. 

A Batman Odyssey veurem el Cavaller no tan fosc lluitar contra dinosaures en un món situat al subsòl, on també hi ha trols, follets, homes-rèptil, neandertals i altres éssers de fantasia. Res a veure amb la lluita urbana, nocturna i plujosa que tant ens agrada, esquitxada amb uns dolents que, sí, aporten color i fantasia. 

Això, en si mateix, no tindria per què ser dolent. Es tractaria d'una història diferent, molt diferent, d'en Batman. Un exercici de llibertat per a un autor que se l'ha guanyat amb escreix. El problema és que els guions no són el punt fort del mestre Adams, que a nivell de dibuix continua en forma i fins i tot entinta la majoria dels números, amb alguns convidats entre els quals destaca el prestigiós Bill Sienkiewicz, i el relat costa moltíssim de seguir.

A en Neal Adams, almenys a Batman Odyssey, li agrada omplir les pàgines de text, fer composicions trencadores, i pel que sembla explicar històries tan rebuscades que no tinc clar ni tan sols si ell mateix sabia on volia anar a parar. El rerefons al final és el d'una guerra entre en Ra's al Ghul i en Sensei, però amb massa flaixbacs, ramificacions, estratègies estranyes i moments absurds, sense gaire sentit, de manera que ni tan sols el recurs de fer que en Bruce Wayne recapituli a l'inici de cada episodi, parlant amb un personatge que no coneixem fins al final i a través del qual veiem la conversa, ajuda gaire a donar coherència al conjunt.

 

Crec que el còmic no està ben narrat, costa d'entendre i aquesta frustració influeix molt negativament en el gaudi de la lectura, per tant em veig obligat a afirmar que no m'ha agradat gaire. 

Em consta que és una opinió generalitzada, però també que molta gent en recomana la lectura amb l'avís que estem davant d'un còmic estrany, que sembla escrit per algú que ha consumit alguna mena de droga al·lucinògena, i malgrat que jo mateix n'havia descartat la lectura per aquest motiu el vaig acabar trobant a molt bon preu i havia de viure l'experiència en primera persona. Ara ja ho he fet. No me'n penedeixo. Del que m'hauria penedit és de quedar-me amb la curiositat. Com alguns també han dit, és tan dolent que s'ha de llegir. Per conèixer-lo.

Lectures: Universo DC Aves de Presa, tom 3

Doncs ja he llegit el tercer volum de la malaguanyada col·lecció Universo DC: Aves de Presa, que havia de recopilar per primera vegada (ni tan sols als Estats Units no ho tenen) tota l'etapa d'aquesta sèrie protagonitzada per un equip de superheroïnes liderat sempre per la Barbara Gordon, ara Oracle, antigament Batgirl. 

És aquest el tercer (i últim, perquè Planeta la va cancel·lar a la meitat) dels toms que formen la interrompuda col·lecció, i a l'índex se'ns diu que conté els números 31 a 49 americans, publicats allà originalment en format grapa entre juliol de 2001 i gener de 2003. Després comentarem aquest punt, perquè és enganyós. Ara el que toca és repassar les històries que conté, després d'haver vist en entrades anteriors les que contenien els volums 1 i 2.

Aquesta portada, que al volum en castellà s'inclou al final, és un lleuger spoiler, però tampoc no és res de l'altre món. Què passaria si la Black Canary, en una de les seves vacances (i n'hem vist ja unes quantes en aquests primers 30 números), s'emboliqués amb un home ric i misteriós que no conegués i que es diu Ra's al Ghul? Una interessant proposta que a més servirà per a establir l'enemistat entre la Dinah i la filla del seu estimat, la Talia al Ghul.

Però aquesta trama, que podia semblar irrellevant malgrat que entretinguda, és cabdal per al futur de la col·lecció, ja que en una història amb en Ra's al Ghul involucrat és molt possible que hi apareguin un pou de Llàtzer, i els seus efectes reparadors poden anar-li molt bé, a la Dinah, que fins ara només havia emprat les seves arts marcials, però no tenia el crit del canari, a causa dels fets que van tenir lloc a la famosa minisèrie Green Arrow: The Longbow Hunters de Mike Grell, publicada el 1987. 

Aquesta habilitat recuperada 14 anys després d'haver-la perdut al principi també va acompanyada de la bogeria temporal que pateixen tots aquells que passen pels pous de Llàtzer, però després veurem històries on és determinant per a la resolució de les missions que li encarrega l'Oracle, com ara una en què col·labora amb en Blue Beetle i en Robin per tal de fer front a un enemic de pa sucat amb oli que es fa dir El Rei de les Salses (Condiment King en anglès) que correspon al número 37 de la col·lecció però que aquí està situada abans del 36, en el primer desastre d'aquesta edició.

El més gran de tots aquests desastres que esmento és l'aparició d'un número, el 36, que correspon al crossover anomenat Joker's Last Laugh i que només s'entén amb la lectura de tot el conjunt, format per la minisèrie principal de 6 números i altres còmics de l'Univers Batman com ara aquest, que aquí ens inclouen però que queda despenjat, descontextualitzat i inacabat. 

No estic en contra de la inclusió d'aquest còmic aquí, sóc completista, però al segon volum vam veure com se saltaven dos números perquè formaven part d'un crossover amb Nightwing i els substituïen per un article explicatiu. Aquells números es podien llegir al tom 5 de Nightwing, però en canvi els que aquí ens falten no els podem llegir, perquè Planeta no va publicar Joker's Last Laugh, i us penseu que al tercer Universo DC Aves de Presa hi ha cap article que ho contextualitzi? No pas. Gran cagada.

Després tenim una història entretinguda, però no imprescindible, al número 38, i el que no té nom és el que passa després: els números 39 a 41 formen part d'un altre crossover, força conegut dins la història del Cavaller Fosc, que es diu Bruce Wayne Murderer? i que continua amb Bruce Wayne Fugitive?. Jo no l'he llegit, perquè es troba als números que em falten del col·leccionable Batman: El caballero oscuro, però tenia por que aquests còmics me'ls rebentessin i no ha estat així.

Planeta va decidir incloure només les històries paral·leles que no hi tenen res a veure i que són la de la Black Canary i la Spoiler (la Stephanie Brown, futura Batgirl en aquells moments) fent fora de casa de la segona el seu pare, el criminal Cluemaster, i per altra banda la d'en Ted Kord, en Blue Beetle, que està passant per un dels pitjors moments de la seva vida. I això és tot. Amb això la barroera editorial va fer una amalgama i va deixar fora les parts del crossover, de manera que sí, és més comprensible i no passa com en el cas de Joker's Last Laugh, però a l'índex posa que inclou uns números dels quals, en realitat, només conté algunes pàgines.

Tot i així en una d'aquestes històries, la d'en Blue Beetle, hi ha d'intervenir la Power Girl, que aprofitant l'avinentesa protagonitza el número 42 de la col·lecció i ens explica la primera missió en què va col·laborar amb l'Oracle, una missió que no va anar massa bé i que va crear cert ressentiment. És curiós, però uns quants números abans es fa una referència a aquest ressentiment que no s'acaba d'entendre i s'explica aquí, més tard. No sé si era la intenció o si d'aquests fets ja se n'havia parlat abans.

Al 43 tornem a tenir un número parcial, perquè encara dura el tema Bruce Wayne Fugitive?, però hi comença la darrera història escrita per en Chuck Dixon, creador de la col·lecció i guionista fins ara. Una història que arriba al número 46 i que ens torna a dur a una illa fictícia (ja hi tornem a ser) amb una proposta interessant que barreja viatges en el temps i la possibilitat de trobar una cura per a totes les malalties, però que en alguns moments és confusa per la quantitat de bàndols interessats i personatges poc coneguts que hi apareixen.

El volum acaba amb 3 números escrits per en Terry Moore (Strangers in Paradise) i dibuixats per l'Amanda Conner (Power Girl, Green Arrow/Black Canary), que creen una ameníssima història amb més humor però també amb moments emotius, perquè... què passaria si la Barbara Gordon pogués tornar a caminar? Valdria la pena a qualsevol preu?

Així acaba doncs aquest volum que va ser l'últim malgrat que n'havien de ser 6. Una última cagada de Planeta: la portada del volum correspon al número 50 de Birds of Prey, que no s'inclou en aquest recopilatori. Tant de bo no haguessin cancel·lat la col·lecció i s'hagués arribat al final del que es pretenia recopilar, encara que fos amb aquests números parcials que ja veuré com me les empesco per omplir. També hauré de pensar com m'ho faig per tal d'acabar-la del tot, perquè als Estats Units hi ha volums recopilatoris, però amb uns quants buits. Mentrestant, ha valgut la pena conèixer els inicis d'aquest grup de superheroïnes femenines i l'evolució de les seves relacions.