Sèries: Arrow (tercera temporada)

Com que després de l'entrada sobre la primera temporada vaig dedicar-ne una segona a l'adaptació televisiva de l'Arquer Maragda suposo que no és cap sorpresa que ara que ha acabat una nova temporada arribi la tercera entrada sobre aquest producte audiovisual més que notable basat en personatges de DC Comics.

Assumiré, com ja vaig assumir al final de la segona, que llegiu això amb coneixement de causa i, per tant, aniré amb menys miraments pel que fa als spoilers que si estigués presentant una sèrie en el seu conjunt o una primera temporada. Aquesta mena d'article és, senzillament, un recull de les meves impressions sobre quelcom que entenc que el lector o la lectora ja ha vist. 

Deia que a la segona temporada Arrow havia continuat fent les coses bé, havia crescut, havia presentat nous personatges i trames més interessants. En general s'havia anat acostant més a les aventures d'en Green Arrow que els fans dels seus còmics coneixem. I en segons quins aspectes la tercera temporada ha evolucionat en el mateix sentit, però també hi ha hagut unes quantes coses que no m'han agradat.

La temporada comença amb les habituals aventures autoconclusives i urbanes del protagonista i els seus aliats, que l'havien ballat magra al final de la segona, però ben aviat arriba una tragèdia, una mort que recol·loca sota la disfressa d'una identitat superheroica la identitat civil que li coneixíem els fans, després de la bifurcació nascuda de la tampoc inadequada sorpresa de guió que es va establir a la primera temporada. La màgia de les adaptacions.

Aquest mort provoca una sèrie de conseqüències que s'estenen durant tota la temporada, i van des de l'esmentat reajustament -i l'entrenament per a arribar-hi, cosa que també propicia l'arribada d'un altre personatge clàssic de DC, en Ted Grant (J.R. Ramírez)- fins al desplegament d'una complicada i exagerada venjança que esdevé el tema principal de la temporada i, per a mi, el seu punt feble.

Abans de tocar aquest tema, però, vull parlar de les coses bones d'aquesta tongada de 23 episodis. A banda de la identificació -tot i que la versió amb la Sara tampoc no em feia nosa- de la per fi ben aprofitada Dinah Laurel Lance amb la Black Canary, en aquests capítols veiem per fi en Roy fent del superheroi que li pertoca, amb el clàssic nom d'Arsenal i la indumentària vermella que sempre l'ha caracteritzat.

Veiem també el sentit del sobrenom de la Thea, "Speedy", i una faceta desconeguda d'en Malcolm Merlyn, a més de la recuperació d'en Vertigo, aquesta vegada amb la cara d'en Peter Stormare (Fargo, Prison Break...), l'aparició de la Cupid (Amy Gumenick) -personatge creat precisament per l'Andrew Kreisberg, un dels responsables de la sèrie, al guió del número 15 de Green Arrow/Black Canary (2009)- i la de la parella formada per en Maseo Yamashiro (Karl Yune) i la seva dona Tatsu (Rila Fukushima), que no és altra que la Katana, una altra vella coneguda de l'Univers DC.

No són pocs els personatges extrets de còmics de fora de l'àmbit immediat de Green Arrow que debuten en aquesta temporada, i un d'ells és en Ray Palmer (Brandon Routh, conegut per haver protagontizat la fallida Superman Returns el 2006), el mític Atom, que aquí compra l'empresa de l'Oliver Queen amb la intenció de sanejar-la, però aporta l'element romàntic en esdevenir el tercer angle del triangle amorós d'una afortunadíssima Felicity.

La tercera és una temporada en què la sèrie continua donant la benvinguda a personatges dels còmics de DC, i on sens dubte hi continua havent les picades d'ullet a aquells que estem més atents als detalls, però amb la introducció d'un d'aquests personatges la cosa degenera i dóna lloc a una segona meitat de temporada per al meu gust poc interessant i sense gaire sentit.

Es tracta d'en Ra's al Ghul (Matt Nable), que des de l'aparició de la seva filla menys coneguda Nyssa i la Lliga dels Assassins sospitàvem que acabaria apareixent a la sèrie. A més, va estar a punt de fer-ho d'una manera espectacular: el mateix Liam Neeson, que el va interpretar a Batman Begins i The Dark Knight Rises, estava disposat a fer-ho, però no va trobar la manera de quadrar horaris amb altres feines.

Una llàstima, perquè hauria estat la primera connexió real entre una pel·lícula i una sèrie basades en còmics de DC, companyia que continua tenint problemes per a crear un univers audiovisual coherent com el de Marvel.

El cas és que la introducció d'aquest potent enemic d'en Batman dóna lloc a un combat memorable que ens va deixar amb l'ai al cor a la pausa d'hivern, però trobo que ha adquirit un pes massa gran, i aprofitant el seu protagonisme han volgut tocar conceptes vistos als còmics del Cavaller Fosc, concretament el de l'obsessió d'en Ra's per tenir un successor, un hereu al capdavant de la Lliga dels Assassins, i casar-lo amb la filla (a la història original, la Talia, que de resultes d'això esdevindria la mare de l'únic fill biològic d'en Batman).

No és que estigui malament reversionar certs esdeveniments, com tampoc no em molesta que s'alterin els orígens o les identitats dels personatges pel bé de l'originalitat d'una adaptació -sempre dic que sóc força flexible en aquest sentit-, però aquest tema l'he trobat molt forçat i tota la saga d'en Ra's al Ghul excessivament llarga, repetitiva i amb moviments previsibles.

S'ha desvirtuat també la idea de la ciutat oculta i tibetana de Nanda Parbat, fins al punt que els trajectes entre Starling City i aquesta localitat són tan freqüents i senzills que gairebé sembla que els personatges agafin el metro i paguin només una zona. 

Pel que fa als flaixbacs, herència de les dues primeres temporades, no m'han agradat gaire. La nova trama de Hong Kong, amb un Oliver obligat per A.R.G.U.S. a dur a terme una missió, no m'ha convençut, m'ha semblat confusa i he d'admetre que precisament perquè no aconseguia concentrar-m'hi no l'he entès gaire.

Si tot plegat estigués pensat per a introduir la Katana, que veurem també a la pel·lícula Suicide Squad el 2016 -amb tots els personatges ja coneguts interpretats per actors de més renom, una altra cagada-, encara tindria una mínima justificació, però hi té un paper molt petit en favor del seu marit, que als còmics és molt menys important.

En qualsevol cas sembla com si, havent mostrat la formació de l'Oliver Queen a l'illa de Lian Yu durant dues temporades, ara la sèrie no sàpiga tirar endavant sense aquests continus flaixbacs, i en aquesta tercera temporada no han estat gaire bons, ni eren necessaris.

El final tampoc no m'ha agradat, i no em sap greu dir-ho: massa allunyat del to de la sèrie -que diuen que a la quarta temporada serà menys fosca- i del caràcter d'aquest Oliver Queen, a més d'inversemblant en l'aspecte sentimental.

Tanmateix ha tingut moments bons, sobretot abans de la saga d'en Ra's al Ghul, i m'han agradat les connexions amb la sèrie The Flash, que va néixer precisament com a spin-off d'Arrow i de la qual vaig parlar fa poc, així com l'evolució de la major part dels personatges, amb un Diggle i una Felicity cada cop més sòlids i importants.

Però la tercera temporada de la sèrie de l'Arquer Maragda s'ha desviat, en la meva opinió, del bon camí per on anava, ha menyspreat algun personatge -hem vist en Roy en un brevíssim moment de glòria i ja li han pres la identitat-, ha fet un pas en fals en presentar l'Atom, que ha esdevingut una mena de còpia barata de l'Iron Man -amb uns efectes especials, per a acabar-ho d'adobar, per sota dels estàndards- i ens ha marejat una mica amb els inacabables problemes del protagonista per a decidir què és, en què creu i quina mena de vida vol portar. Potser amb els 46 primers episodis n'hi havia prou, per a resoldre aquest tema.

Sèries: Arrow (segona temporada)

Fa un any, en acabar la primera temporada de la sèrie, ja us vaig parlar de les meves impressions sobre l'actual versió en carn i ossos d'un dels meus superherois preferits (recordem que també sortia a les últimes temporades de Smallville, sèrie que jo no seguia), i ara que ha acabat la segona temporada tinc noves coses a dir, de manera que li dedicaré una altra entrada. 

Entenc, per cert, que us interessa perquè ja heu vist la primera i, per tant, no evitaré expressament possibles spoilers sobre aquella tongada d'episodis que puguin sorgir de les meves paraules.

Ja vaig dir l'any passat que Arrow era una versió diferent del personatge que estem acostumats a veure als còmics, i que la sèrie estava dissenyada per a agradar tant els que coneixen l'Oliver Queen del món de la vinyeta com els que el veuen per primer cop ara, a la televisió, i això no ha deixat de ser així durant la segona temporada.

De fet, si la primera era una introducció ben sòlida al seu univers, amb tota la collita pròpia i tots els canvis que, per a mi, exigeix qualsevol bona adaptació a un mitjà més per a tots els públics, la segona temporada continua en aquesta línia i, a més, ho millora tot plegat. 

A la primera temporada l'enemic del justicier era la corrupció a la ciutat d'Starling City (recordem que als còmics és Star City) i, en menor mesura, en Merlyn, però a la segona la trama és més interessant i obliga el protagonista i els seus aliats a enfrontar-se a la venjança d'un ressentit Slade Wilson (Manu Bennet), també conegut com a Deathstroke, que ja sortia a la primera temporada però que aquí agafa un protagonisme especial i sense dubte ha donat a conèixer el personatge al gran públic, que sense llegir còmics podria citar amb prou feines 3 o 4 grans dolents dels còmics de DC.

Però no només s'ha d'enfrontar al ressentiment mal entès d'aquest home que el va acompanyar durant gairebé tota la seva estada a l'illa deserta, sinó que també hi ha la droga Mirakuru (la transcripció japonesa de la paraula "miracle", pronunciada com ho fan els anglosaxons), que dóna una força i una resistència diverses vegades superiors al que s'esperaria d'un ésser humà.

El salt qualitatiu en el nivell dels enemics també implica, per força, l'arribada de nous aliats, i si la vam trobar a faltar a la primera temporada (només aquells que sabem de què va el tema, és clar, ja que per a l'espectador no lector tot són sorpreses) aquí per fi tenim la Black Canary, que no és altra que la Sara Lance (Caity Lotz), la germana de la Laurel, presumptament morta durant els fets de l'illa. 

Això els guionistes s'ho han tret de la màniga: se suposa que la Laurel, en realitat Dinah Laurel, havia de ser la justiciera vestida de negre i amb perruca rossa, l'amor de la vida de l'Oliver Queen, però aquí han separat la identitat civil de la superheroica i han creat un personatge del no-res. Ja m'està bé, de fet. Em va sorprendre i agradar alhora. 

L'aparició de més personatges que els lectors de còmics coneixem, encara que sigui només de nom, ha augmentat força durant aquesta segona temporada, així com les picades d'ullet amb noms de carrers i altres referències a l'Univers DC. 

Passa per exemple amb l'agència governamental A.R.G.U.S., dirigida per l'Amanda Waller (Cynthia Addai-Robinson), i personatges de l'Esquadró Suïcida —delinqüents forçats a dur a terme missions— com en Bronze Tiger. També tenim la Sin (Bex Taylor-Klaus, vista a The Killing), la noia de qui la Black Canary es va fer tutora, en Sebastian Blood (Kevin Alejandro), la Nyssa (Katrina Law), filla d'en Ra's al Ghul i mitja germana de la Talia, o un personatge com la Isabel Rochev (Summer Glau, vista a Les cròniques de Sarah Connor), que va sortir en només uns quants còmics de Green Arrow i a més no especialment memorables.

Esment apart mereix en Roy Harper (Colton Haynes), que veiem com en ésser-li injectada la droga Mirakuru en contra de la seva voluntat es retarda l'esperada conversió en el superheroi aliat d'en Green Arrow que els fans coneixem. 

De fet, és una conversió molt subtil i per a mi excessivament lenta. A l'entrada sobre la primera temporada preveia que el veuríem com és realment a la segona, però sembla que ens haurem d'esperar a la tercera, confirmada des del febrer. L'excusa del Mirakuru té un cert sentit, però li ha robat el pes que s'esperava d'ell, i només ens fa feliços a l'últim episodi de la temporada, amb la imatge que veiem més amunt.

 

Per altra banda tenim els secundaris habituals, que llevat del cas de la Felicity —amb cada cop més presència fins i tot en àmbits argumentals on no caldria veure-la, i sobretot amb molt més paper del que es podria esperar d'un personatge tan poc important a l'Univers DC— perden força protagonisme en aquesta segona temporada. Ho veiem especialment en el detectiu Quentin Lance, degradat després dels esdeveniments del final de la temporada anterior, i la seva filla Laurel, que a la segona temporada i sobretot amb l'arribada de la seva germana veu enormement reduït el seu pes a la sèrie.

Sigui com sigui Arrow ha fet un pas endavant cap a la maduresa, ha millorat el que ja era força bo a la primera temporada i ha continuat satisfent tant els neòfits com els seguidors de sempre, amb la introducció de trames més interessants i molts més personatges i referències als còmics que, repeteixo, són igualment digeribles per part dels que no en llegeixen. 

I no ha tremolat a l'hora de desfer-se d'alguns personatges de manera definitiva. Al cap i a la fi s'ha de fer lloc, perquè no hi cap tothom. Així doncs, la segona temporada de la sèrie ha estat molt satisfactòria i, a sobre, ens quedem amb ganes de saber què passarà a la tercera en haver quedat oberts prou fronts com per enganxar els espectadors, tant els d'un tipus com els de l'altre.

Si teniu 5 minuts (espero que sí) feu el favor de mirar el vídeo, que a més té subtítols. Com segurament ja sabeu, i si no ja us ho dic ara, l'aparició d'en Barry Allen (Grant Gustin) en algun capítol d'aquesta temporada no ha estat casual. Es tractava d'introduir el personatge, que a partir de la propera tardor tindrà la seva pròpia sèrie perquè no és sinó la identitat civil d'en Flash, un dels superherois més mítics de DC i de la història del còmic en general.

Ja se'n va fer una sèrie entre 1990 i 1991, però d'aquesta se n'encarreguen Greg Berlanti i Andrew Kreisberg, els creadors d'Arrow, amb l'ajuda de l'aclamat guionista de còmics Geoff Johns, precisament responsable entre altres coses d'una de les etapes més celebrades del personatge. Certament té molt bona pinta i que es creï en el mateix univers de ficció que Arrow és una gran idea de cara a anar reforçant el concepte audiovisual d'Univers DC. 

Ara només cal que funcioni la pel·lícula Batman v Superman: Dawn of Justice, prevista per al 2016, i com que també hi sortirà la Wonder Woman, si hi afegim en Green Arrow i en Flash de les versions televisives tindríem la base per a una futura pel·lícula de la Lliga de la Justícia que, de moment, no hi ha hagut manera de fer. Posats a demanar, que es recuperi un Green Lantern cinematogràfic (a mi ja em va agradar aquella criticada pel·lícula). En qualsevol cas continuaré parlant d'Arrow i veuré amb delit The Flash quan s'estreni.

Sèries: Arrow

Quan vaig saber que hi havia el projecte de dur a la petita pantalla una sèrie sobre el meu segon superheroi preferit, en Green Arrow, que a més no és tampoc un dels més coneguts, vaig tenir una sorpresa i una alegria prudent, que es va aigualir quan es va saber que s'emetria al canal nord-americà The CW, orientat al públic adolescent.

El pòster promocional que veiem aquí i que també s'ha fet servir per a publicitar la versió doblada que s'emet al canal de pagament Calle 13 no ajuda precisament a esborrar la sensació que podien fer una desgràcia amb la franquícia, però no ha estat així.

Arrow (sense el Green) s'assembla en certa manera a Smallville (sèrie basada en l'univers Superman que no he vist perquè quan ho he intentat no m'ha convençut) en el sentit que rejoveneix el seu protagonista i n'explica la història amb molts canvis, molta collita pròpia, tot plegat per al públic adolescent, i sí, femení, perquè aquí els "guaperes" són els nois, que estan tots molt quadrats, mentre que les noies són molt normaletes fins i tot després de capes i capes de maquillatge. 

Però al cap i a la fi és la sèrie d'en Green Arrow i l'havia de veure, decisió que no he lamentat perquè és una sèrie amb intriga, acció i un fotimer de picades d'ullet als lectors de còmics, no només de Green Arrow sinó de DC Comics en general.

Partint d'un fet que els fans del personatge coneixem, que el troben viu després de 5 anys perdut en una illa que el fa transformar-se de ric consentit en un home capaç de sobreviure a les situacions més complicades gràcies a la lluita cos a cos i a un gran domini de l'arc i la fletxa, a Arrow el superheroi lluitarà contra la corrupció a la seva ciutat (Starling City en comptes d'Star City) tot repassant una llista de noms que li deixa el seu pare just abans de morir, en una trama que s'anirà complicant i fent més interessant, però que de tant en tant s'interromprà amb les escenes de flaixbac dels anys del protagonista a l'illa (a cada capítol, de fet) i també amb l'aparició de personatges d'altres còmics de DC.

  

I parlant de personatges és hora que els coneguem, oi? Comencem, evidentment, pel protagonista, l'Oliver Queen (Stephen Amell, que no és precisament un dels millors actors que he vist), amb un aspecte similar al de la seva contrapartida en paper des de The New 52, és a dir molt jove i sense la barba de cabra que caracteritzava des de sempre el personatge i que incomprensiblement no delatava el justicier com el milionari que era en la seva vida civil.

Ha tornat de l'illa amb cicatrius, no vol parlar amb ningú dels horrors que va viure i està decidit a netejar la ciutat del mal que la corromp, i a diferència del que passa amb el còmic, no dubta a l'hora de matar els seus enemics, "subtil" canvi que en realitat és el que hauria de molestar més els fans, ja que si ens aturem a pensar-hi, en tenir el domini que té de l'arc i les fletxes hauria de poder neutralitzar els seus oponents amb ferides no letals.

Evidentment també tenim la Dinah Lance, aquí coneguda com a Laurel Lance tot fent servir el seu segon nom, interpretada per la Katie Cassidy. Per tal de no rebentar res als qui no coneguin el seu nom civil d'haver-lo vist milers de vegades als còmics no diré res més sobre la seva identitat, però hi ha canvis importants en el seu perfil. 

Aquí és una advocada dels desafavorits i se'ns diu que tenia una relació amb l'Oliver abans que aquest se n'anés en el viatge marítim que el va fer anar a parar a l'illa. La tensió entre tots dos continuarà malgrat que el seu retorn impedeix a la Laurel oblidar que el paio l'enganyava amb la seva germana, personatge original de la sèrie que es va endur al viatge i que va morir ofegada.  

Al tercer angle del triangle amorós (en una sèrie d'aquestes característiques n'hi havia d'haver un) tenim en Tommy Merlyn, interpretat per en Colin Donnell. El millor amic de l'Oliver està enamorat de la Laurel i voldrà aprofitar l'oportunitat de conquistar-la, però abans haurà de demostrar que no és un fill de papà i que pot espavilar-se sol.

La tornada de l'Oliver no li facilita les coses, ni tampoc l'opinió que té sobre les activitats del Justicier, totalment diferent, és clar, de la que té el seu amic. Com a curiositat, als còmics només ha sortit, fins ara, a The New 52, concretament al número 0 del nou Green Arrow, mentre que de tota la vida en Merlyn havia estat la nèmesi del protagonista, un arquer tan capacitat com ell, i no tenia el mateix nom de pila, però a la sèrie se les empesquen per fer sortir també aquesta versió més clàssica.

En John Diggle (David Ramsey, vist a Dexter) és un personatge original de la sèrie, un exmilitar contractat com a guardaespatlles de l'Oliver que l'acabarà ajudant en la seva tasca clandestina de justicier i que també ha de passar comptes amb algú per la mort del seu germà, l'Andy Diggle, "casualment" el nom del guionista de l'aclamada minisèrie Green Arrow: Year One. 

Un altre personatge creat per a la sèrie és la Thea Queen (Willa Holland), la germana de l'Oliver, que té el sobrenom (no explicat) de Speedy, una altra picada d'ullet als fans que espero que a la propera temporada s'expliqui d'alguna manera a tot el públic.

La típica adolescent que justifica el seu comportament problemàtic pel trauma d'haver perdut el pare i el germà, però afortunadament va posant en ordre les coses a mesura que avança aquesta primera temporada, que ha funcionat prou com per a assegurar la segona. La Thea, per cert, donarà lloc a l'entrada d'un altre personatge anomenat Roy Harper, que agafarà més pes a la propera temporada.

El detectiu Quentin Lance (Paul Blackthorne) és el pare de la Laurel i la desapareguda Sara i està basat en el seu equivalent de paper, que es deia Larry. 

És el cap visible de la policia de Starling City, encara que només és un detectiu, i a banda de culpar l'Oliver de la mort d'una de les seves filles intentarà desemmascarar el Justicier, sense conèixer la seva autèntica identitat, però sovint es veurà obligat a col·laborar-hi. 

La Moira Queen (Susanna Thompson), la mare dels Queen, que als còmics va morir igual que en Robert, el pare, a la sèrie es va tornar a casar no gaire després de la desaparició del seu marit i no hi ha dubte que estima els seus fills i faria qualsevol cosa per a protegir-los, però això també significa que s'ha emmerdat en perillosos negocis que tenen molt a veure amb la trama de la primera temporada.

Més endavant apareix la Felicity Smoak (Emily Bett Rickards), una crack dels ordinadors que a mi em fa pensar en l'Oracle, perquè desenvolupa funcions similars a les de la Barbara Gordon (Batgirl), però he descobert que està basada en un personatge molt petit que sortia als còmics de DC i també es deia Felicity.

La subtrama dels flaixbacs de l'illa, que en alguns moments sí que es fa una mica pesada i sembla que no aporti gran cosa, ens presenta tot i així personatges interessants com en Deathstroke, un dels dolents més carismàtics de l'Univers DC, que aquí no ho és tant. Però també hi coneixerem en Yao Fei i la Shado, aquesta sí pròpia dels còmics de Green Arrow. 

El cas és que Arrow és la interessant història alternativa d'en Green Arrow, construïda pensant en els neòfits i oferint-los una trama que no requereix que hagin llegit ni una pàgina de cap còmic de DC, però alhora penso que satisfà els que sí que coneixem les aventures en paper de l'Oliver Queen i altres personatges, perquè els veiem tant a ell com a d'altres herois i dolents (la Huntress, en Deadshot, en Vertigo...) encara que sigui amb importants canvis respecte a la història "oficial" i amb relacions inventades expressament per a l'ocasió.

Tot plegat ens ho trobarem salpebrat amb referències que només entendrem els coneixedors dels còmics, com ara noms de carrers i personatges que són cognoms de guionistes, o ciutats que apareixen a l'Univers DC, sense tenir en compte que sabrem abans que els no lectors qui és en realitat un personatge el nom del qual coneixem com la identitat civil d'un heroi o un dolent, però són referències que només donen valor afegit als lectors i no són cap impediment per als que no llegeixen els còmics. 

Això compensa en part les importants diferències que els fans de l'Arquer Maragda trobarem entre la sèrie i el que sabíem fins ara del personatge i el seu entorn, i llevat que sigueu radicals d'aquells que no es queden satisfets amb cap pel·lícula basada en un còmic, crec que Arrow us agradarà, perquè trobo que està bé que hi hagi sorpreses i maneres diferents d'explicar una història. A mi m'ha enganxat, el clímax de la primera temporada és espectacular i vull saber com continuarà la propera temporada.