Sèries: Arrow (segona temporada)

Fa un any, en acabar la primera temporada de la sèrie, ja us vaig parlar de les meves impressions sobre l'actual versió en carn i ossos d'un dels meus superherois preferits (recordem que també sortia a les últimes temporades de Smallville, sèrie que jo no seguia), i ara que ha acabat la segona temporada tinc noves coses a dir, de manera que li dedicaré una altra entrada. 

Entenc, per cert, que us interessa perquè ja heu vist la primera i, per tant, no evitaré expressament possibles spoilers sobre aquella tongada d'episodis que puguin sorgir de les meves paraules.

Ja vaig dir l'any passat que Arrow era una versió diferent del personatge que estem acostumats a veure als còmics, i que la sèrie estava dissenyada per a agradar tant els que coneixen l'Oliver Queen del món de la vinyeta com els que el veuen per primer cop ara, a la televisió, i això no ha deixat de ser així durant la segona temporada.

De fet, si la primera era una introducció ben sòlida al seu univers, amb tota la collita pròpia i tots els canvis que, per a mi, exigeix qualsevol bona adaptació a un mitjà més per a tots els públics, la segona temporada continua en aquesta línia i, a més, ho millora tot plegat. 

A la primera temporada l'enemic del justicier era la corrupció a la ciutat d'Starling City (recordem que als còmics és Star City) i, en menor mesura, en Merlyn, però a la segona la trama és més interessant i obliga el protagonista i els seus aliats a enfrontar-se a la venjança d'un ressentit Slade Wilson (Manu Bennet), també conegut com a Deathstroke, que ja sortia a la primera temporada però que aquí agafa un protagonisme especial i sense dubte ha donat a conèixer el personatge al gran públic, que sense llegir còmics podria citar amb prou feines 3 o 4 grans dolents dels còmics de DC.

Però no només s'ha d'enfrontar al ressentiment mal entès d'aquest home que el va acompanyar durant gairebé tota la seva estada a l'illa deserta, sinó que també hi ha la droga Mirakuru (la transcripció japonesa de la paraula "miracle", pronunciada com ho fan els anglosaxons), que dóna una força i una resistència diverses vegades superiors al que s'esperaria d'un ésser humà.

El salt qualitatiu en el nivell dels enemics també implica, per força, l'arribada de nous aliats, i si la vam trobar a faltar a la primera temporada (només aquells que sabem de què va el tema, és clar, ja que per a l'espectador no lector tot són sorpreses) aquí per fi tenim la Black Canary, que no és altra que la Sara Lance (Caity Lotz), la germana de la Laurel, presumptament morta durant els fets de l'illa. 

Això els guionistes s'ho han tret de la màniga: se suposa que la Laurel, en realitat Dinah Laurel, havia de ser la justiciera vestida de negre i amb perruca rossa, l'amor de la vida de l'Oliver Queen, però aquí han separat la identitat civil de la superheroica i han creat un personatge del no-res. Ja m'està bé, de fet. Em va sorprendre i agradar alhora. 

L'aparició de més personatges que els lectors de còmics coneixem, encara que sigui només de nom, ha augmentat força durant aquesta segona temporada, així com les picades d'ullet amb noms de carrers i altres referències a l'Univers DC. 

Passa per exemple amb l'agència governamental A.R.G.U.S., dirigida per l'Amanda Waller (Cynthia Addai-Robinson), i personatges de l'Esquadró Suïcida —delinqüents forçats a dur a terme missions— com en Bronze Tiger. També tenim la Sin (Bex Taylor-Klaus, vista a The Killing), la noia de qui la Black Canary es va fer tutora, en Sebastian Blood (Kevin Alejandro), la Nyssa (Katrina Law), filla d'en Ra's al Ghul i mitja germana de la Talia, o un personatge com la Isabel Rochev (Summer Glau, vista a Les cròniques de Sarah Connor), que va sortir en només uns quants còmics de Green Arrow i a més no especialment memorables.

Esment apart mereix en Roy Harper (Colton Haynes), que veiem com en ésser-li injectada la droga Mirakuru en contra de la seva voluntat es retarda l'esperada conversió en el superheroi aliat d'en Green Arrow que els fans coneixem. 

De fet, és una conversió molt subtil i per a mi excessivament lenta. A l'entrada sobre la primera temporada preveia que el veuríem com és realment a la segona, però sembla que ens haurem d'esperar a la tercera, confirmada des del febrer. L'excusa del Mirakuru té un cert sentit, però li ha robat el pes que s'esperava d'ell, i només ens fa feliços a l'últim episodi de la temporada, amb la imatge que veiem més amunt.

 

Per altra banda tenim els secundaris habituals, que llevat del cas de la Felicity —amb cada cop més presència fins i tot en àmbits argumentals on no caldria veure-la, i sobretot amb molt més paper del que es podria esperar d'un personatge tan poc important a l'Univers DC— perden força protagonisme en aquesta segona temporada. Ho veiem especialment en el detectiu Quentin Lance, degradat després dels esdeveniments del final de la temporada anterior, i la seva filla Laurel, que a la segona temporada i sobretot amb l'arribada de la seva germana veu enormement reduït el seu pes a la sèrie.

Sigui com sigui Arrow ha fet un pas endavant cap a la maduresa, ha millorat el que ja era força bo a la primera temporada i ha continuat satisfent tant els neòfits com els seguidors de sempre, amb la introducció de trames més interessants i molts més personatges i referències als còmics que, repeteixo, són igualment digeribles per part dels que no en llegeixen. 

I no ha tremolat a l'hora de desfer-se d'alguns personatges de manera definitiva. Al cap i a la fi s'ha de fer lloc, perquè no hi cap tothom. Així doncs, la segona temporada de la sèrie ha estat molt satisfactòria i, a sobre, ens quedem amb ganes de saber què passarà a la tercera en haver quedat oberts prou fronts com per enganxar els espectadors, tant els d'un tipus com els de l'altre.

Si teniu 5 minuts (espero que sí) feu el favor de mirar el vídeo, que a més té subtítols. Com segurament ja sabeu, i si no ja us ho dic ara, l'aparició d'en Barry Allen (Grant Gustin) en algun capítol d'aquesta temporada no ha estat casual. Es tractava d'introduir el personatge, que a partir de la propera tardor tindrà la seva pròpia sèrie perquè no és sinó la identitat civil d'en Flash, un dels superherois més mítics de DC i de la història del còmic en general.

Ja se'n va fer una sèrie entre 1990 i 1991, però d'aquesta se n'encarreguen Greg Berlanti i Andrew Kreisberg, els creadors d'Arrow, amb l'ajuda de l'aclamat guionista de còmics Geoff Johns, precisament responsable entre altres coses d'una de les etapes més celebrades del personatge. Certament té molt bona pinta i que es creï en el mateix univers de ficció que Arrow és una gran idea de cara a anar reforçant el concepte audiovisual d'Univers DC. 

Ara només cal que funcioni la pel·lícula Batman v Superman: Dawn of Justice, prevista per al 2016, i com que també hi sortirà la Wonder Woman, si hi afegim en Green Arrow i en Flash de les versions televisives tindríem la base per a una futura pel·lícula de la Lliga de la Justícia que, de moment, no hi ha hagut manera de fer. Posats a demanar, que es recuperi un Green Lantern cinematogràfic (a mi ja em va agradar aquella criticada pel·lícula). En qualsevol cas continuaré parlant d'Arrow i veuré amb delit The Flash quan s'estreni.

Sèries: Arrow

Quan vaig saber que hi havia el projecte de dur a la petita pantalla una sèrie sobre el meu segon superheroi preferit, en Green Arrow, que a més no és tampoc un dels més coneguts, vaig tenir una sorpresa i una alegria prudent, que es va aigualir quan es va saber que s'emetria al canal nord-americà The CW, orientat al públic adolescent.

El pòster promocional que veiem aquí i que també s'ha fet servir per a publicitar la versió doblada que s'emet al canal de pagament Calle 13 no ajuda precisament a esborrar la sensació que podien fer una desgràcia amb la franquícia, però no ha estat així.

Arrow (sense el Green) s'assembla en certa manera a Smallville (sèrie basada en l'univers Superman que no he vist perquè quan ho he intentat no m'ha convençut) en el sentit que rejoveneix el seu protagonista i n'explica la història amb molts canvis, molta collita pròpia, tot plegat per al públic adolescent, i sí, femení, perquè aquí els "guaperes" són els nois, que estan tots molt quadrats, mentre que les noies són molt normaletes fins i tot després de capes i capes de maquillatge. 

Però al cap i a la fi és la sèrie d'en Green Arrow i l'havia de veure, decisió que no he lamentat perquè és una sèrie amb intriga, acció i un fotimer de picades d'ullet als lectors de còmics, no només de Green Arrow sinó de DC Comics en general.

Partint d'un fet que els fans del personatge coneixem, que el troben viu després de 5 anys perdut en una illa que el fa transformar-se de ric consentit en un home capaç de sobreviure a les situacions més complicades gràcies a la lluita cos a cos i a un gran domini de l'arc i la fletxa, a Arrow el superheroi lluitarà contra la corrupció a la seva ciutat (Starling City en comptes d'Star City) tot repassant una llista de noms que li deixa el seu pare just abans de morir, en una trama que s'anirà complicant i fent més interessant, però que de tant en tant s'interromprà amb les escenes de flaixbac dels anys del protagonista a l'illa (a cada capítol, de fet) i també amb l'aparició de personatges d'altres còmics de DC.

  

I parlant de personatges és hora que els coneguem, oi? Comencem, evidentment, pel protagonista, l'Oliver Queen (Stephen Amell, que no és precisament un dels millors actors que he vist), amb un aspecte similar al de la seva contrapartida en paper des de The New 52, és a dir molt jove i sense la barba de cabra que caracteritzava des de sempre el personatge i que incomprensiblement no delatava el justicier com el milionari que era en la seva vida civil.

Ha tornat de l'illa amb cicatrius, no vol parlar amb ningú dels horrors que va viure i està decidit a netejar la ciutat del mal que la corromp, i a diferència del que passa amb el còmic, no dubta a l'hora de matar els seus enemics, "subtil" canvi que en realitat és el que hauria de molestar més els fans, ja que si ens aturem a pensar-hi, en tenir el domini que té de l'arc i les fletxes hauria de poder neutralitzar els seus oponents amb ferides no letals.

Evidentment també tenim la Dinah Lance, aquí coneguda com a Laurel Lance tot fent servir el seu segon nom, interpretada per la Katie Cassidy. Per tal de no rebentar res als qui no coneguin el seu nom civil d'haver-lo vist milers de vegades als còmics no diré res més sobre la seva identitat, però hi ha canvis importants en el seu perfil. 

Aquí és una advocada dels desafavorits i se'ns diu que tenia una relació amb l'Oliver abans que aquest se n'anés en el viatge marítim que el va fer anar a parar a l'illa. La tensió entre tots dos continuarà malgrat que el seu retorn impedeix a la Laurel oblidar que el paio l'enganyava amb la seva germana, personatge original de la sèrie que es va endur al viatge i que va morir ofegada.  

Al tercer angle del triangle amorós (en una sèrie d'aquestes característiques n'hi havia d'haver un) tenim en Tommy Merlyn, interpretat per en Colin Donnell. El millor amic de l'Oliver està enamorat de la Laurel i voldrà aprofitar l'oportunitat de conquistar-la, però abans haurà de demostrar que no és un fill de papà i que pot espavilar-se sol.

La tornada de l'Oliver no li facilita les coses, ni tampoc l'opinió que té sobre les activitats del Justicier, totalment diferent, és clar, de la que té el seu amic. Com a curiositat, als còmics només ha sortit, fins ara, a The New 52, concretament al número 0 del nou Green Arrow, mentre que de tota la vida en Merlyn havia estat la nèmesi del protagonista, un arquer tan capacitat com ell, i no tenia el mateix nom de pila, però a la sèrie se les empesquen per fer sortir també aquesta versió més clàssica.

En John Diggle (David Ramsey, vist a Dexter) és un personatge original de la sèrie, un exmilitar contractat com a guardaespatlles de l'Oliver que l'acabarà ajudant en la seva tasca clandestina de justicier i que també ha de passar comptes amb algú per la mort del seu germà, l'Andy Diggle, "casualment" el nom del guionista de l'aclamada minisèrie Green Arrow: Year One. 

Un altre personatge creat per a la sèrie és la Thea Queen (Willa Holland), la germana de l'Oliver, que té el sobrenom (no explicat) de Speedy, una altra picada d'ullet als fans que espero que a la propera temporada s'expliqui d'alguna manera a tot el públic.

La típica adolescent que justifica el seu comportament problemàtic pel trauma d'haver perdut el pare i el germà, però afortunadament va posant en ordre les coses a mesura que avança aquesta primera temporada, que ha funcionat prou com per a assegurar la segona. La Thea, per cert, donarà lloc a l'entrada d'un altre personatge anomenat Roy Harper, que agafarà més pes a la propera temporada.

El detectiu Quentin Lance (Paul Blackthorne) és el pare de la Laurel i la desapareguda Sara i està basat en el seu equivalent de paper, que es deia Larry. 

És el cap visible de la policia de Starling City, encara que només és un detectiu, i a banda de culpar l'Oliver de la mort d'una de les seves filles intentarà desemmascarar el Justicier, sense conèixer la seva autèntica identitat, però sovint es veurà obligat a col·laborar-hi. 

La Moira Queen (Susanna Thompson), la mare dels Queen, que als còmics va morir igual que en Robert, el pare, a la sèrie es va tornar a casar no gaire després de la desaparició del seu marit i no hi ha dubte que estima els seus fills i faria qualsevol cosa per a protegir-los, però això també significa que s'ha emmerdat en perillosos negocis que tenen molt a veure amb la trama de la primera temporada.

Més endavant apareix la Felicity Smoak (Emily Bett Rickards), una crack dels ordinadors que a mi em fa pensar en l'Oracle, perquè desenvolupa funcions similars a les de la Barbara Gordon (Batgirl), però he descobert que està basada en un personatge molt petit que sortia als còmics de DC i també es deia Felicity.

La subtrama dels flaixbacs de l'illa, que en alguns moments sí que es fa una mica pesada i sembla que no aporti gran cosa, ens presenta tot i així personatges interessants com en Deathstroke, un dels dolents més carismàtics de l'Univers DC, que aquí no ho és tant. Però també hi coneixerem en Yao Fei i la Shado, aquesta sí pròpia dels còmics de Green Arrow. 

El cas és que Arrow és la interessant història alternativa d'en Green Arrow, construïda pensant en els neòfits i oferint-los una trama que no requereix que hagin llegit ni una pàgina de cap còmic de DC, però alhora penso que satisfà els que sí que coneixem les aventures en paper de l'Oliver Queen i altres personatges, perquè els veiem tant a ell com a d'altres herois i dolents (la Huntress, en Deadshot, en Vertigo...) encara que sigui amb importants canvis respecte a la història "oficial" i amb relacions inventades expressament per a l'ocasió.

Tot plegat ens ho trobarem salpebrat amb referències que només entendrem els coneixedors dels còmics, com ara noms de carrers i personatges que són cognoms de guionistes, o ciutats que apareixen a l'Univers DC, sense tenir en compte que sabrem abans que els no lectors qui és en realitat un personatge el nom del qual coneixem com la identitat civil d'un heroi o un dolent, però són referències que només donen valor afegit als lectors i no són cap impediment per als que no llegeixen els còmics. 

Això compensa en part les importants diferències que els fans de l'Arquer Maragda trobarem entre la sèrie i el que sabíem fins ara del personatge i el seu entorn, i llevat que sigueu radicals d'aquells que no es queden satisfets amb cap pel·lícula basada en un còmic, crec que Arrow us agradarà, perquè trobo que està bé que hi hagi sorpreses i maneres diferents d'explicar una història. A mi m'ha enganxat, el clímax de la primera temporada és espectacular i vull saber com continuarà la propera temporada.

Lectures: Red Hood and the Outlaws - Redemption

Després de la lectura de les sagues Cry for Justice i Rise and Fall de la Lliga de la Justícia (JLA), que em van deixar molt bona impressió, em vaig quedar amb moltes ganes de saber què se n'havia fet, d'en Roy Harper, àlies Arsenal i fins i tot Red Arrow. 

I llavors vaig saber que el tornaria a veure a The New 52, el rellançament de l'Univers DC, a la col·lecció Red Hood and the Outlaws, on faria equip amb un altre personatge que m'interessa molt, en Jason Todd (el segon Robin), i la Starfire. 

  

Doncs aquí tenim, ja llegit i a punt de ser ressenyat, aquest primer recopilatori anomenat Red Hood and the Outlaws: Redemption, amb els números 1 a 7 de la col·lecció, publicats individualment entre novembre de 2011 i maig de 2012.

No em van fer canviar d'opinió respecte a la intenció de llegir-la, però les primeres crítiques d'aquesta nova col·lecció estaven encesament en contra d'una presumptament hipersexualitzada Starfire, que es definia a si mateixa com a sexualment alliberada i va originar debats, generalment destructius amb ella (bé, amb el guionista Scott Lobdell), per la seva traducció d'aquesta llibertat en les relacions íntimes amb els seus dos companys masculins.

Personalment, si bé admeto que és un còmic orientat al públic masculí i a alegrar-li la vista en aquest sentit, trobo que no hi ha res de dolent en el fet que un personatge marcadament sensual ja en la seva etapa anterior, com vam poder veure aquí, triï lliurement amb qui se'n va al llit i en quines condicions, sempre que no enganyi ningú, per tant per a mi la polèmica és absurda.

La història, que és el que compta superat aquest punt, trobo que enganxa i ens presenta aquesta inèdita formació que no podríem, encara, considerar de superherois. Són tres joves que veuen units els seus destins i s'enfronten, almenys en el primer recopilatori de la col·lecció, a perills relacionats sobretot amb en Jason Todd, el cor de l'equip, i de caràcter venjatiu més que no pas humanitari.

En aquest sentit m'ha agradat especialment que es respecti la continuïtat del personatge d'en Jason, que fa referència a l'era pre-The New 52 i fins i tot ens ofereix alguns moments tendres com el que veurem ara.

  

Però a banda d'aquesta memorable escena, atrapada en els seus records, coneixem moltes coses del passat recent del personatge, d'abans de la seva reaparició explicada a la saga Under the Red Hood, i sabem on i amb qui es va entrenar després de ressuscitar i els lligams que va adquirir amb aquesta gent que, a Redemption, ha de venjar.

Ho farà acompanyat per en Roy Harper, amb qui té una amistat que confesso que ignoro si s'havia tractat abans (suposo que es van conèixer en alguna saga dels Titans quan en Jason feia de Robin), i una Starfire a qui coneix després que la bella extraterrestre el rescati d'una missió individual de la qual se'n surt pels pèls. 

Precisament la Starfire també s'ha d'enfrontar a un perill propi que discorre paral·lelament a la història principal, i és en Crux, un home que ha viscut gairebé tota la seva vida perseguint tots els alienígenes que ha pogut per tal de venjar la mort dels seus pares en un accident de trànsit provocat per la caiguda d'una nau de Tamaran, el planeta de la noia.

Mentrestant, en Roy Harper és el pallasso del grup, el que ofereix els moments més humorístics, sense perjudici de les seves extraordinàries habilitats com a arquer. No m'acaba d'agradar, però, que en aquest rellançament de l'Univers DC aquest personatge hagi patit canvis tan importants com la negació del que va passar a les sagues que em van fer voler llegir aquesta col·lecció, condicionada en bona part pels canvis que ha patit al seu torn Green Arrow i que impliquen, entre altres coses, que la filla d'en Roy no ha existit mai. 

Redemption és un volum introductori, divertit, amb un guió amè i escenes d'acció ben fetes, i l'agradable sorpresa del dibuixant Kenneth Rocafort, però fins el proper llibre no veurem que Red Hood and the Outlaws es creui amb la resta de còmics de l'Univers Batman (cosa que farà, com he pogut comprovar llegint el segon recopilatori del nou Batman, que ressenyaré ben aviat).