Lectures: Green Arrow - Harrow

Fa un any (ja sé que vaig amb retard, però he explicat algun cop que la meva economia no em va permetre comprar durant 2013 al mateix ritme que altres anys) que vaig ressenyar l'anterior recopilatori del nou Green Arrow, i ara per fi arriben les meves impressions del tercer, que per sort mostra una lleugera millora respecte a la tendència a la baixa a què ens havien acostumat no només en aquesta nova etapa de The New 52 i la renovació total del personatge, sinó també als últims còmics d'abans del reset.

No n'esperava res, tenia entès que era dolent com l'anterior i que fins el proper, el quart recopilatori, la cosa no es començaria a animar, però potser per això, o potser perquè aquest Green Arrow: Harrow no és un despropòsit caòtic i sense interès com el tom que el precedeix, el cas és que m'ha agradat relativament.

Conté els números 14 a 16 de la col·lecció, publicats individualment de gener a març de 2013, a més del número 0 (novembre de 2012), el 8 de l'actual Justice League (juny de 2012), unes pàgines del 13 de la mateixa col·lecció (desembre de 2012) i el 14 de The Savage Hawkman (gener de 2013).

Precisament amb aquest últim personatge es relaciona l'Oliver Queen al 14 de la seva col·lecció, en què l'ha d'ajudar a protegir-se dels atacs del que sembla una conspiració per a encolomar-li un assassinat que no ha comès i que duu en Green Arrow a un terreny que no domina, el de la lluita a l'aire.

Però la història, que tot i la trobada dels dos personatges al tom anterior (que ni recordava de tant temps que ha passat) ens arriba començada perquè s'enceta al 13 de The Savage Hawkman, continua al 14 d'aquesta, que sí que s'inclou a Green Arrow: Harrow. El cas és que no té gaire sentit perquè és una saga formada per 4 números, dos dels quals no inclosos, i notem que falten coses. Dit això, no està malament veure, per fi, com el nou Arquer Maragda interactua amb un altre superheroi.

A continuació, ja al 15 i el 16 de Green Arrow, el protagonista es crea un enemic en interceptar un carregament d'armes, cosa que motiva el traficant de les mateixes, el Harrow del títol, a posar preu al seu cap, però no és una aventura que li provoqui gaires dificultats, deixant de banda que, ja des del volum anterior, pateix una notable escassetat de recursos després que l'empresa li fos arrabassada.

Sense ser una trama especialment interessant, com a mínim no és confusa com les que vam veure a Green Arrow: Triple Threat i es deixa llegir perfectament. El més interessant, però, queda reservat per a la resta del recopilatori.

Es tracta del 8 de Justice League, on el pobre es passa tot l'episodi intentant ser acceptat per una Lliga de la Justícia que encara està lluny dels nivells d'obertura a què ens tenia acostumats abans de The New 52. Tant li fa el que aconsegueixi, la gran majoria dels seus reduïts membres s'oposa a l'entrada d'en Green Arrow al club i el considera més aviat una molèstia.

És un capítol divertit, i ens permet veure el bo i millor dels superherois de DC, que sempre està bé. Després tenim unes pàgines de la història secundària del 13, que té relació amb tot això, però aquestes interaccions ens deixen amb les ganes de saber exactament què passa, perquè sembla que els intents d'en Green Arrow de ser admès a la Lliga de la Justícia tenen a veure amb A.R.G.U.S., l'agència governamental que fa d'enllaç amb el grup de superherois i que, com és habitual, està interessada en tenir algú de confiança (és a dir, manipulable) a la JLA. Però no en traiem l'entrellat perquè ens deixen amb la mel als llavis per tal que comprem Justice League. 

Finalment el número 0 serveix, tal com van ser concebuts aquests números, per a tornar-nos a explicar l'origen del personatge, però ens l'han explicat tantíssimes vegades que aquí l'aclamat guionista Judd Winick el canvia i sí, ens situa l'Oliver Queen en un vaixell que naufragarà sense que ens sorprengui especialment, però aquest cop en realitat és una refineria de petroli on el protagonista se suposa que treballa (en tasques administratives, no fos cas que s'embrutés). 

Allà l'Ollie munta una festa i mentre fanfarroneja de les seves habilitats com a arquer (representa que n'està fent classes) l'estructura és atacada per uns pirates i la imprudència heroica del futur Green Arrow acaba en tragèdia. És un nou punt de vista curiós i interessant, i introdueix la figura, creada a la sèrie televisiva Arrow, d'en Tommy Merlyn, que ens prometen que tornarà a sortir. També hi apareix, breument, en Roy Harper, que a The New 52 fins ara no s'havia relacionat gaire amb el personatge que el va donar a conèixer fa dècades, o més ben dit se'ns havia explicat que treballaven junts i que havien partit peres, però sense entrar en detalls. 

De tota manera aquest número 0 tampoc no és especialment memorable, i cap al final vol lligar amb l'actualitat del personatge d'una manera una mica massa precipitada.

Mancances a banda, Green Arrow: Harrow m'ha semblat entretingut, millor que no em pensava, però lluny de ser imprescindible o ni tan sols notable. Els seus punts forts: una trama més centrada i amb sentit i una unitat artística (guions d'Ann Nocenti i dibuixos de Freddie Williams II, que també il·lustra el número 0) només trencada, lògicament, pels còmics que no corresponen a la col·lecció però que s'han inclòs al recopilatori de totes maneres.

Els febles, els de sempre: la renovació total del personatge i la ruptura amb la seva història prèvia fan enyorar moltíssim els personatges amb què sempre l'havíem relacionat, tant els dolents com sobretot els aliats (que existeixen al nou Univers DC, però no tenen relació amb l'Oliver Queen), i la manca de trames memorables no ajuda a superar aquest buit, de manera que molts seguidors de tota la vida ja fa temps que han deixat la col·lecció, i no els jutjo pas. Ja ho vaig dir: no s'entén gaire què és el que han volgut fer amb aquest personatge, perquè no s'assembla ni al de tota la vida ni al de la sèrie de televisió, opció que em sorprèn que no triessin perquè comercialment hauria estat tot un encert i, tot i les seves llicències, és molt més fidel a la identitat d'en Green Arrow que el que estem veient (i patint) als seus còmics des de 2011.

Lectures: Catwoman - Dollhouse

Ja ho vaig dir fa gairebé un any: el reinici de les aventures de la Catwoman amb The New 52 és un dels encertats, i me n'alegro perquè és un personatge que m'interessa en tant que un dels amors d'en Batman. Ho va demostrar al molt recomanable Catwoman: The Game i la sensació es reforça amb el segon recopilatori d'aquesta nova etapa.

A Catwoman: Dollhouse, que recopila els números 7 a 12 del volum actual, publicats originalment com a còmics individuals entre maig i octubre de 2012, la felina addicta als béns aliens comença a tenir contacte amb el seu costat bo, perquè la saga que l'ocupa durant aquests números l'enfronta a un temible enemic, de nom "artístic" Dollhouse, que està segrestant prostitutes i prostituts per tal de dur a terme els seus corprenedors plans aprofitant que, per desgràcia, la policia no s'escarrassa gaire en investigar la desaparició de la gent que fa vida al carrer.

Parlant de la policia, i ja ho vam veure al recopilatori anterior, aquí es confirma que no hi ha un pam de net i que l'únic agent honrat de la llei que hi ha és el Detectiu Álvarez, que encara dubta sobre si ha d'ajudar la Catwoman o detenir-la.

Aquí es produeix una violenta trobada entre tots dos, en què la Selina Kyle intenta convèncer-lo que malgrat que és una lladre s'està enfrontant a l'esmentat Dollhouse mentre l'autoanomenada Justícia mira cap a una altra banda. Però es guanyi o no l'Álvarez com a aliat, la protagonista té la resta de la policia en contra.

Encara sort que apareix un altre aliat, aquest inesperat, que respon al sobrenom de Spark i que domina l'electricitat, habilitat molt útil que permet a la Catwoman escapar de la policia i, ja posats, cometre robatoris de més alt nivell en el temps lliure que té entre intents d'aturar en Dollhouse. 

A la seva companya, que li assigna els encàrrecs, no li fa cap gràcia aquesta aliança amb un paio que no se sap d'on ha sortit, però a la protagonista la diverteix i fins i tot li proporciona un company de llit (ja veiem que en Batman no és l'únic), a més d'una ajuda inestimable en la resolució del cas que dóna nom al llibre.

Al mig de tot això, al número 9 es produeix l'encreuament entre Catwoman i la saga Night of the Owls, que sacseja l'Univers Batman i per tant afecta tant les col·leccions del Cavaller Fosc com les dels seus aliats i "enemics". 

Sorprenentment, a diferència del que acostuma a passar en aquests casos, la part de Catwoman està perfectament integrada en la seva pròpia trama, una interrupció que no és ben bé una interrupció i que en aquest cas, en comptes de fer nosa, suma un al·licient a la saga. 

Hi ajuda la coherència de l'equip que fa possible aquests còmics: per una banda el guionista Judd Winick, que mai no em decep, i per l'altra les tasques de dibuix que s'alternen en Guillem March, que havia fet Catwoman: The Game i aquí s'encarrega dels números 9 i 10 i les portades de tots, i l'Adriana Melo, que dibuixa la resta d'entregues amb un estil diferent però prou fidel a l'estil marcat com perquè no faci gens de mal a la vista.

M'està agradant molt la nova etapa de la Catwoman, un encertadíssim enfocament del llegendari personatge en un Univers DC en general força alterat pel rellançament de totes les col·leccions durant la tardor de 2011, com no em cansaré de dir molt afortunat en el cas dels còmics d'en Batman i família.

Lectures: Catwoman - The Game

Després de ressenyar la lectura de Batman: The Court of Owls, el primer títol de l'univers del Cavaller Fosc corresponent al rellançament de DC conegut com a The New 52, ara li toca el torn a la nova Catwoman, que torna entre nosaltres amb una nova etapa en solitari que comença amb el volum The Game. 

I li tenia ganes, perquè el fan possible el meu admirat Judd Winick com a guionista i l'especialista en personatges femenins voluptuosos Guillem March, que no han decebut pas, ans al contrari, en aquests primers 6 números publicats originalment entre novembre de 2011 i abril de 2012.

Com ja he dit en més d'una ocasió el tema que més em preocupa d'aquests rellançaments és que ens expliquin nous orígens dels personatges i trenquin amb el que havia passat fins ara a les seves particulars històries. De fet, la pròpia DC va promocionar l'esdeveniment incidint en les versions rejovenides i principiants dels personatges, però no ha estat el cas d'en Batman ni de la Catwoman.

A Catwoman: The Game, això sí, el que veiem és que s'ha fet un reset a la relació entre la Selina Kyle i en Bruce Wayne, perquè ell coneix la identitat d'ella, però no és recíproc. Tot i així tenen apassionats encontres, tant pel que fa als combats entre el justicier i la lladregota com pel que fa als d'un home i una dona que s'atrauen tant com ells. I en imatges com la d'aquí sobre queda ben clar, però la de sota directament passarà a la història de DC Comics:

Sabíem que aquest parell s'embolicava, sabíem que tenia una relació d'amor-odi important i que segurament la Catwoman és la parella ideal d'en Batman (en competència amb la Talia al Ghul), però mai no ho havíem vist de manera tan explícita. 

Tot i així el volum no gira al voltant de la relació entre aquests dos personatges, si bé hi juga un paper important, com és natural, sinó que ens presenta la Catwoman com a lladre consolidada (no és, com deia abans, una Catwoman en els inicis de la seva carrera delictiva) i amb els seus propis enemics... i aliats.

Per exemple tenim la Lola, una dona que segons ens expliquen coneix de fa anys i que es dedica a trobar-li "cops" i a vendre ("col·locar") els objectes que roba, a banda de ser la seva consellera. I és que malgrat que no és una Catwoman que comença, sí que comet imprudències que cal que algú li vagi recordant. A més la Lola, i també un altre personatge secundari que es presenta a The Game, ens permet conèixer escenes del passat de la Catwoman, quan sí que començava al sempre difícil món dels robatoris.

En aquest volum veiem com la Selina ha fet enfadar algú amb un dels seus robatoris i la persegueixen, però al mateix temps aprofita una infiltració per transformar el que havia de ser un simple robatori en un cop a la màfia russa. 

Però per si no en tenia prou empipant dos grups, resulta que un altre dels seus cops surt malament i coneix la que s'entén que serà una enemiga habitual, la Reach, una dona forçuda i amb poders sobrenaturals. En tot plegat hi jugarà un paper important la policia, corrupta amb l'excepció d'un dels seus membres (segurament també un secundari que anirà sortint), i la nostra protagonista s'anirà ficant en cada cop més problemes. 

En resum, que la Catwoman de The New 52 patirà de valent, deixant de banda els seus "descansos" amb el Cavaller Fosc, i ens farà preguntar-nos per què viu i actua d'una manera tan despreocupada. Ho anirem sabent en els propers números.

Aquí la tenim amb perruca, fent una infiltració i delectant la nostra vista. En aquest punt vull destacar la gran feina de Guillem March, que ja havia tractat el personatge a Gotham City Sirens i que aquí se'ns destapa com un amant de la llenceria. Curiosament, però, vull emetre una queixa informal perquè la Catwoman des de sempre havia dut els seus trajos de cuir cenyit sense sostenidors, mentre que aquí sí que en porta (fins i tot durant el sexe) i això és quelcom que es podria haver mantingut sense fer enfadar la Comics Code Authority, com s'ha fet tantes vegades en mostrar personatges nus amb ombres estratègicament col·locades o els angles necessaris per tal d'evitar problemes. 

També fa una gran feina en Judd Winick, per a mi un dels millors guionistes que té DC Comics juntament amb en Geoff Johns, que construeix un rellançament pràcticament perfecte (llàstima del que deia abans del fet que la Selina no conegui l'home sota la caputxa, però segurament són directrius que vénen de dalt) i confecciona magistralment un relat trepidant (i amb unes dosis inusuals de sang) on, per una banda, se'ns presenta el nou univers de la Catwoman i, per l'altra, s'estableix la seva relació amb el bàndol dels bons, i és que la Selina Kyle ja fa molts anys que no es pot assignar a cap dels dos costats. M'alegro que a The New 52 això s'hagi mantingut.