Cinema: The Batman

Per diverses circumstàncies aquesta pel·lícula s'ha resistit a que la veiés, entrebancs diversos feien perillar la possibilitat que en pogués gaudir com jo volia, que era en pantalla gran i en versió original, però al final tot s'ha alineat i, tan bon punt l'he vist, com no hauria de sorprendre ningú en parlo aquí, en aquest blog que ja ha tingut moltíssimes entrades dedicades al personatge en les seves diferents encarnacions i formes.

Ja aviso que no hi haurà spoilers de la trama, sinó que la crítica serà més general, així que si no l'heu vist i pel que sigui encara no ho teniu clar, podeu llegir aquest text sense por que us rebenti res.

Ha costat molt, també, parir aquesta pel·lícula. Primer, havia de ser l'esperat film en solitari del Batman d'en Ben Affleck, també dirigit per ell mateix, però la cosa s'anava allargant, el guió s'estava desviant del que ell volia i va decidir que només hi actuaria. El nou director, en Matt Reeves, volia fer un Batman més jove que el de les pel·lícules del DC Extended Universe i en Ben Affleck estava, de tota manera, tan tip del personatge com emmerdat en problemes personals, així que la The Batman que hem acabat rebent no té res a veure amb la que havia de ser inicialment. Això, però, és bo o dolent? 

Com a seguidor del Cavaller Fosc des de fa molts anys, m'emprenya una mica que en vagin fent reboots constantment. Quan una versió m'agrada -i soc fàcil de satisfer- m'agradaria que tingués continuïtat. Puc entendre, però, la lògica comercial darrere de tot això, però em va decebre que el Batman de l'Snyderverse es descartés per fer aquest nou inici, amb el tercer Batman en els darrers 17 anys, o en 10 si tenim en compte l'última pel·lícula on tenia la cara d'en Christian Bale. 

Dit això, i precisament perquè en soc seguidor des de fa tant de temps, cada cop que se'm convoqui jo hi seré, i valoro cada versió com el que és, sense castigar-la pel que als despatxos s'ha fet malament o, si més no, diferent del que a mi m'hauria agradat. I The Batman no és la pel·lícula en solitari del Batman que ja era el meu estàndard després d'uns quants films, és una altra cosa, però m'ha agradat.

Deslligat de Batman v Superman i Justice League, fins i tot de la independent (no indie) i meravellosa Joker, aquest Batman per una vegada no ens explica la tan suada escena de la mort dels pares d'en Bruce Wayne, no veiem les perles del collar de la seva mare escampar-se per les llambordes molles de Gotham, però segur que estem d'acord en què ja no cal.  

Tampoc ens passem una hora veient com en Bruce Wayne (Robert Pattinson) elabora el personatge d'en Batman, com seria el cas de Batman Begins. És quelcom més proper als inicis que a la decadència vista en els darrers anys, però trobo que és al punt adequat per començar el que es pretén -no ens hi juguem els diners, tampoc- que sigui una nova trilogia: aquí en Batman és un superheroi al segon any de la seva carrera, que registra en un diari personal, i en Bruce Wayne un jove multimilionari que viu gairebé apartat de la societat i que encara no ha mostrat senyals de continuar la tasca filantròpica dels seus pares.

Comet errors, als combats s'endú cops i ferides fins i tot per part de brètols comuns, i encara no domina el desplaçament aeri, a més que no té un físic espectacular com el d'altres encarnacions del personatge, i confia força en la por que inspira als criminals. Sí que compta, però, amb tecnologia avançada.

La combina amb la seva formació detectivesca, una vessant no tan explorada en altres pel·lícules del Cavaller Fosc i que aquí, en canvi -i per al meu gust de manera molt encertada-, entronca amb el nom de la capçalera que el va veure néixer i que encara ara és una de les dues col·leccions principals dels seus còmics, la llegendària Detective Comics. 

Aquest enfocament permet també al film tenir un ritme més pausat, fet que estic segur que contribueix a la seva excepcional durada de 176 minuts, però ni una cosa ni l'altra el converteixen en una pel·lícula feixuga ni avorrida.

No vull pas que sembli que li falta acció. No és així. Fins i tot arriba un moment que, quan havíem gairebé oblidat que en Batman té un dels vehicles més mítics de la història dels còmics i el cinema, el Batmòbil té els seus minuts de glòria. 

I de combats també n'hi ha, encara que no en siguin tants com podríem esperar i mostrin el protagonista lluitant contra grups d'humans normals i corrents que simplement se li oposen per un o altre motiu, en el que semblen els enfrontaments habituals que ens trobem als videojocs de la saga Batman: Arkham contra grups de delinqüents que ataquen el Cavaller Fosc tots alhora.

I, sent una pel·lícula de Batman, amb la famosa i rica galeria d'enemics que té, i entenent que s'evitaria el Joker per no treure el "Sant Cristo Gros" a la primera pel·li, hi havia d'haver un enemic potent. Una excel·lent reinterpretació de l'Enigma que converteix The Batman en un thriller disfressat de film de superherois.

Tampoc hauria estat bona idea no fer aparèixer altres enemics clàssics del personatge, i en aquest sentit tenim els menys teatrals Carmine Falcone (John Turturro) i Oswald Cobblepot, el Pingüí, interpretat per un irrecognoscible Colin Farrell. Que, per cert, tindrà una sèrie pròpia a HBO Max.

A la mítica Batman Returns de 1992 hi sortien tant el Pingüí com la Catwoman, i no sé si ha estat intencionat, però en aquesta tornen a "coincidir", perquè el principal personatge femení de The Batman és la Selina Kyle (Zoë Kravitz), que dona el joc que podíem esperar amb la seva relació d'aliada/amant i alhora enemiga d'en Batman.

Parlant d'aliats, en Batman també compta des del primer minut amb en Jim Gordon (Jeffrey Wright), aquí encara tinent, que contràriament al que en pensen els seus superiors i els seus subordinats permet a al Cavaller Fosc participar en les investigacions dels assassinats de la pel·lícula i mostra una aliança emblemàtica dels còmics en un grau de maduresa superior al de les reticències vistes en altres versions.

The Batman és un film d'en Batman diferent del que havíem vist fins ara, sens dubte més fosc que mai, més pertorbador, i una interessant proposta que espero que de debò es converteixi en trilogia.

És, doncs, el millor Batman cinematogràfic que s'ha fet mai -i no en són pas pocs-? Doncs no sé si gosaria unir-me a aquesta sentència que a la promoció del film ha interessat mostrar com a prou estesa, però potser és perquè a mi m'han agradat totes les versions, totes tenen alguna cosa que les fa úniques i, per sort, també es pot dir això de la que ens ha arribat aquest mateix 2022. 

 

Lectures: Batman Eternal vol. 3

Continuant amb la tendència de reduir la freqüència i l'atractiu de les ofertes que fan les botigues online estrangeres pel que fa a còmics, ja no m'estranya -però em continua sabent greu- que la ressenya que publico avui arribi més d'un any després de la del volum anterior.

Però per bé o per mal, la història de Batman Eternal s'acaba aquí, en un volum que torna a ser gairebé tan gruixut com el primer, i on el ritme que es va iniciar al primer i es va mantenir al segon no decau i ens ofereix una de les trames més trepidants que he llegit mai als còmics del Cavaller Fosc.

Recopila els números 35 a 52 -quina casualitat, eh?- de la col·lecció, juntament amb el 28 de Batman, que llavors tinc repetit (sortia al volum Batman: Graveyard Shift), però té relació amb aquesta història, tot i que en realitat és a la inversa perquè es va publicar allà com a crida per a Batman Eternal. 

Són números publicats entre febrer i juny de 2015, també de periodicitat setmanal en comptes de mensual (per això hi ha 18 números en 4 mesos), i trobo que reblen el clau en una col·lecció interessantíssima que continua amb Batman and Robin Eternal, el primer volum de la qual ja posseeixo però encara no he llegit.

Perquè no és la primera vegada que veiem en Batman atacat per un enemic o una conspiració sorprenentment efectiva que el posa contra les cordes. L'hem vist passar-ho malament moltes vegades, i se l'ha intentat atacar des de diversos fronts en un munt d'ocasions, però considero que amb aquesta col·lecció -que no escriu directament l'Scott Snyder, però estableix les línies generals- s'ha aconseguit oferir un relat trepidant, amè i angoixant a uns nivells superiors a arcs argumentals similars, o situacions en què en Batman anava desbordadíssim, com Batman: War Games (2004-2005) o el clàssic modern No Man's Land (1999-2000).

Des del principi Batman Eternal ens presentava un enemic invisible que era com un titellaire que emprava altres grans enemics com a instruments per fer anar en Batman de bòlit intentant desemmascarar sense èxit qui hi havia al darrere, i atacant o distraient els seus aliats -cas especial el d'un James Gordon que pateix com una mala cosa en aquest relat- per tal de deixar-lo més indefens que mai, i com vam poder veure al segon volum el deixava fins i tot sense el seu primer aliat, el poder econòmic de la seva família.

Personalment, mai no havia vist el Cavaller Fosc tan indefens. L'havia vist més fotut, més destrossat per dins per culpa de tragèdies personals que ha hagut de suportar al llarg dels anys, però tan mancat de mitjans per lluitar, mai.

Per sort, les coses sempre s'acaben posant al seu lloc i en aquest tercer volum veiem com tots els seus amics i aliats, i alguns de nous com la definitivament polida Bluebird o la recuperada per a Batman Eternal Stephanie "Spoiler" Brown, li donen el cop de mà que necessita per tal de fer front a l'atac a mil bandes que està acabant literalment amb Gotham.

El final, com no podia ser d'una altra manera, és apoteòsic, amb revelacions d'identitat més o menys sorprenents, cops d'efecte, desfilada de gairebé tots els seus enemics -llevat del Joker, i que sigui una grandíssima història sense ell té molt de mèrit- i una espectacular manera de narrar tant des del punt de vista del guió com el dibuix, ambdós signats per un equip de molts dibuixants i escriptors que fan una bona feina.

Batman Eternal és una obra tremendament ambiciosa, perquè deixant de banda la història aprofita per a emprar múltiples personatges, que esdevenen protagonistes temporals, aprofundir en la seva construcció, establir-ne de nous (especial menció a la Julia Pennyworth) i fins i tot fer-los grans canvis i definir com seran a partir d'ara, tot plegat sense que el ritme se'n ressenteixi.

Aquest conjunt de tres volums gruixuts que contenen 52 números i algun especial més esdevé una de les obres més interessants dins l'extensa història del Cavaller Fosc, un d'aquells còmics per a recuperar i rellegir de tant en tant, absolutament recomanable.

Caldrà veure si Batman and Robin Eternal manté el nivell, però encara que DC s'hagi tornat a rellançar recentment amb canvis al cànon ningú ens impedeix remenar al passat editorial d'un personatge i tornar a gaudir d'aventures que posteriorment s'han negat de manera total o parcial. Aquesta és, per a mi, una de les que es consideraran clàssiques en el futur. O hauria de ser així.

Lectures: Catwoman - Dollhouse

Ja ho vaig dir fa gairebé un any: el reinici de les aventures de la Catwoman amb The New 52 és un dels encertats, i me n'alegro perquè és un personatge que m'interessa en tant que un dels amors d'en Batman. Ho va demostrar al molt recomanable Catwoman: The Game i la sensació es reforça amb el segon recopilatori d'aquesta nova etapa.

A Catwoman: Dollhouse, que recopila els números 7 a 12 del volum actual, publicats originalment com a còmics individuals entre maig i octubre de 2012, la felina addicta als béns aliens comença a tenir contacte amb el seu costat bo, perquè la saga que l'ocupa durant aquests números l'enfronta a un temible enemic, de nom "artístic" Dollhouse, que està segrestant prostitutes i prostituts per tal de dur a terme els seus corprenedors plans aprofitant que, per desgràcia, la policia no s'escarrassa gaire en investigar la desaparició de la gent que fa vida al carrer.

Parlant de la policia, i ja ho vam veure al recopilatori anterior, aquí es confirma que no hi ha un pam de net i que l'únic agent honrat de la llei que hi ha és el Detectiu Álvarez, que encara dubta sobre si ha d'ajudar la Catwoman o detenir-la.

Aquí es produeix una violenta trobada entre tots dos, en què la Selina Kyle intenta convèncer-lo que malgrat que és una lladre s'està enfrontant a l'esmentat Dollhouse mentre l'autoanomenada Justícia mira cap a una altra banda. Però es guanyi o no l'Álvarez com a aliat, la protagonista té la resta de la policia en contra.

Encara sort que apareix un altre aliat, aquest inesperat, que respon al sobrenom de Spark i que domina l'electricitat, habilitat molt útil que permet a la Catwoman escapar de la policia i, ja posats, cometre robatoris de més alt nivell en el temps lliure que té entre intents d'aturar en Dollhouse. 

A la seva companya, que li assigna els encàrrecs, no li fa cap gràcia aquesta aliança amb un paio que no se sap d'on ha sortit, però a la protagonista la diverteix i fins i tot li proporciona un company de llit (ja veiem que en Batman no és l'únic), a més d'una ajuda inestimable en la resolució del cas que dóna nom al llibre.

Al mig de tot això, al número 9 es produeix l'encreuament entre Catwoman i la saga Night of the Owls, que sacseja l'Univers Batman i per tant afecta tant les col·leccions del Cavaller Fosc com les dels seus aliats i "enemics". 

Sorprenentment, a diferència del que acostuma a passar en aquests casos, la part de Catwoman està perfectament integrada en la seva pròpia trama, una interrupció que no és ben bé una interrupció i que en aquest cas, en comptes de fer nosa, suma un al·licient a la saga. 

Hi ajuda la coherència de l'equip que fa possible aquests còmics: per una banda el guionista Judd Winick, que mai no em decep, i per l'altra les tasques de dibuix que s'alternen en Guillem March, que havia fet Catwoman: The Game i aquí s'encarrega dels números 9 i 10 i les portades de tots, i l'Adriana Melo, que dibuixa la resta d'entregues amb un estil diferent però prou fidel a l'estil marcat com perquè no faci gens de mal a la vista.

M'està agradant molt la nova etapa de la Catwoman, un encertadíssim enfocament del llegendari personatge en un Univers DC en general força alterat pel rellançament de totes les col·leccions durant la tardor de 2011, com no em cansaré de dir molt afortunat en el cas dels còmics d'en Batman i família.

Visionats: Batman - Year One

Pel meu aniversari una de les coses que em van regalar, la meva xicota concretament, va ser el DVD amb la pel·lícula animada Batman: Year One, que malgrat que sóc seguidor de DC des de fa anys considerava "en producció" fins que un dia ens la vam trobar ja editada en DVD en un Media Markt.

No vaig dir que la volgués, però la volia, i ella la va encertar regalant-me-la. La història la conec, l'he llegit potser 2 o 3 cops com a màxim i és el primer còmic d'en Batman que vaig llegir quan, el 2005, Planeta es va fer càrrec de DC Comics i per fi vaig poder comprar còmics de l'editorial americana a un preu decent. 

Però Batman: Year One, rellançament del Cavaller Fosc sorgit de la ment d'en Frank Miller, és prou profunda (i la meva memòria prou dolenta) com per merèixer diverses relectures o, en aquest cas, nous punts de vista com el que ofereix aquest film de la línia DC Universe Animated Original Movies, de la qual ja havia parlat en ressenyar Superman/Batman: Public Enemies i Batman: Under the Red Hood.

La vam veure per fi l'altre dia, i s'ha de dir que és una adaptació fidelíssima, en alguns moments fins i tot amb les frases exactes, d'aquell còmic considerat d'imprescindible lectura i presentat primer als números 404 a 407 de Batman (febrer a maig de 1987) i posteriorment com a novel·la gràfica en diversos formats, corresponents a també diverses reedicions. 

No es pot dir el mateix del disseny dels personatges, que no tenen gaire a veure amb els dibuixos d'en David Mazzucchelli, però sí de l'estructura narrativa que empra el film per tal d'explicar-nos aquesta història clàssica, aquest nou punt de partida d'en Batman que s'ha considerat canònic des de fa 25 anys i que funcionava com a rellançament del personatge tant per als que l'havien estat seguint fins a l'embolic de Crisis on Infinite Earths com per als neòfits, que hi tenen una excel·lent lectura introductòria.

I el mateix passa amb la pel·lícula. Més o menys tothom sap que en Batman és en Bruce Wayne, que li van matar els pares mentre tots tres sortien del teatre (o el cine, segons la versió i l'època en què ens expliquin aquesta història), i que la seva identitat civil és la d'un playboy milionari que es dedica a comportar-se d'una manera totalment oposada al que s'esperaria d'un justicier, per tal de desviar les sospites justificades que hi ha sobre ell.

El que no és tan conegut per als neòfits és el personatge d'en James Gordon, que a Year One comparteix protagonisme amb en Bruce Wayne/Batman, ja que ell també comença la seva particular lluita contra el crim en aquest punt. Ho farà amb l'ajuda de la detectiu Sarah Essen, important en el futur dels còmics del Cavaller Fosc, i amoïnat per una muller que espera un fill que, curiosament, després deixaria de formar part de les històries d'en Batman. Potser va ser l'única cosa proposada per en Frank Miller que es va descartar. 

En aquesta història se'ns explica amb detall i amb cert realisme com van ser els inicis de la carrera d'en Batman, que va créixer entrenant el cos i la ment per tal de venjar-se del mal en general, un mal que havia acabat amb els seus pares, la seva infantesa i la seva felicitat.

Uns inicis maldestres en què adopta la seva identitat superheroica gràcies a un encontre sobtat amb un ratpenat, i on demostra que sap el que es fa, però també que pateix un excés de confiança que el condueix a cometre errors. 

En aquest debut coneix també la Selina Kyle, que inspirada pel nou superheroi de Gotham canvia la seva carrera de prostituta per la de lladre disfressada/justiciera a la seva manera. És, evidentment, la Catwoman, que a més està acompanyada per una altra prostituta, menor d'edat, que es diu Holly Robinson i que també tindrà un paper en el futur de l'Univers Batman.

Batman: Year One, en definitiva, ens explica en 64 minuts (que es fan curts) i amb un repartiment de veus que no té res a veure amb les sèries animades però que inclou noms com el d'en Bryan Cranston (el protagonista de Breaking Bad, que és en James Gordon), l'Eliza Dushku (Buffy the Vampire Slayer i Tru Calling, fent de Selina/Catwoman) o la Katee Sackhoff (Battlestar Galactica, que fa de detectiu Essen), el naixement d'en Batman i les seves primeres i complicades interaccions amb el crim de Gotham i una policia desbordada i corrupta que no sap ben bé què fer amb ell. I el final... bé, penseu en Batman Begins i veureu per què sempre s'ha dit que en part el film de 2005 beu d'aquesta història.

Repetim imatge de la Catwoman, diferent però amb el mateix disseny, perquè el DVD també inclou un curt dedicat a ella, en la línia del que s'ha pogut veure en d'altres edicions de pel·lícules animades de DC (els anomenats DC Showcase), però en aquest cas encertadíssim perquè l'acabem de veure a la història principal del disc. Ple d'acció, també es fa curt (ja ho tenen, això, els curtmetratges) però dóna a aquest personatge tan important de Gotham un paper protagonista que sempre es mereix però que probablement no funcionaria comercialment en cas de ser l'objecte d'un llargmetratge.

Batman: Year One és una compra molt recomanada, i em refereixo tant al còmic (si no en trobeu alguna de les múltiples edicions que se n'han fet —cada cop més completes— és que sou cecs) com a la seva adaptació animada de 2011, fidel i respectuosa, que al cap i a la fi posa en moviment una història que narrativament ja tenia un estil força cinematogràfic en la seva versió de paper.

Lectures: Streets of Gotham

Després dels esdeveniments de Batman R.I.P. van sorgir a l'univers del Cavaller Fosc unes quantes col·leccions dins l'event conegut com a Batman: Reborn, cadascuna d'elles centrada en un aspecte d'aquest univers i acompanyant les veteraníssimes Detective Comics i Batman. La que ressenyaré avui, ara que he acabat de llegir-la, n'és una. 

Streets of Gotham, en castellà Calles de Gotham, és l'única que he llegit en aquest idioma des que,, aprofitant el moment cabdal de la història del personatge, vaig fer el salt a la versió original, més barata i sense les males, deslleials i mancades de vida traduccions que he hagut de suportar fins ara i que en aquesta col·lecció he tornat a patir. 

Per què me l'he comprat en castellà, doncs? Per una raó molt senzilla: l'edició de Planeta, que fins fa poc tenia els drets de DC Comics, prometia incorporar al final de cada volum recopilatori unes quantes pàgines de l'especial Batman 80-page Giant fins que s'arribés a recopilar del tot, però en un nou nyap de l'editorial la iniciativa no va continuar als volums 2 i 3, de manera que no ha servit de res fer-m'ho en castellà.

Però bé, entrem ja en matèria: Streets of Gotham va tenir 21 números entre agost de 2009 i maig de 2011 i està escrita majoritàriament per en Paul Dini, amb dibuixos d'en Dustin Nguyen (autor que no m'ha convençut mai i que no és gaire bo amb les edats dels personatges), llevat dels números 5 i 6 que guionitza en Christopher Yost, el 12 i el 13 on també aporten idees el mateix Nguyen i l'entintador Derek Fridolfs i el 15, amb una història protagonitzada per en Dues Cares que escriu l'Ivan Brandon i dibuixa el català Ramon Bachs, que Planeta va decidir incorporar al final del tercer volum per tal de separar-la de la trama principal.

I què és Streets of Gotham? Què aporta sumant-se a diverses col·leccions que se centren en en Batman i els seus aliats i fins i tot enemics? Doncs el punt de vista de personatges que habitualment són secundaris però que aquí roben el protagonisme al Duo Dinàmic, que evidentment participa en la trama però sempre des de la distància.

És un conjunt d'històries, d'arcs argumentals curts, que se centren en personatges concrets, bons i dolents, com ara en Firefly, en Bedbug (que debuta), en Man-Bat, la Caçadora, el Broker, la Fustera (The Carpenter), el Comissari Gordon o en Victor Zsasz, però les seves històries només acompanyen la trama principal, que és la d'en Thomas Elliot, l'enemic d'en Bruce Wayne conegut com a Silenci (Hush en anglès) que va néixer a la saga del mateix nom —i que jo no he llegit encara, per cert—, va continuar a l'abruptament cancel·lada Gotham Knights i la darrera vegada l'havíem vist a la saga de Detective Comics anterior a la "mort" d'en Bruce Wayne anomenada Heart of Hush.

Allà l'havíem vist fer-se a si mateix una operació de cirurgia estètica per tal d'adquirir les faccions d'en Bruce Wayne, però després de ser derrotat els aliats del Cavaller Fosc el tenen tancat en una presó privada (al cap i a la fi als ulls de la gent és l'en realitat desaparegut Bruce Wayne) i durant tota la col·lecció intentaran contenir els seus intents d'escapar-se o de tocar el que no sona.

El gir interessant de tot plegat és que en tenir el rostre del seu odiat Bruce Wayne l'utilitzen per tal que no es noti l'absència de l'home més ric de Gotham, però tot i que el tenen collat intenta fer a la família Batman totes les males jugades que pot, i naturalment tot plegat tindrà una conclusió amb clímax inclòs.

Amb el temps DC va recuperar en Bruce Wayne com a Batman (durant una bona temporada l'havia encarnat en Dick Grayson, el primer Robin), i això va anar molt bé a en Paul Dini per tal de tancar la història un cop se li va comunicar que les vendes de Streets of Gotham no eren prou bones i que la col·lecció es cancel·laria al número 21, i no uns quants números més tard com a part del rellançament de DC.

Però el retorn d'en Bruce Wayne aquí és testimonial: continua essent un Batman que vigila el que fan tots aquests personatges i que hi intervé quan és necessari i en la mesura que l'hi permeten. L'autèntic protagonista és en Thomas Elliot i la seva ànsia de venjança contra en Batman i el seu entorn.

Tot plegat, però, és un conjunt d'històries amb diversos nivells de qualitat i aportació a l'univers Batman, en general poc satisfactori però amb alguns moments força bons, com els números en què se'ns explica com es van conèixer els pares d'en Bruce Wayne i on es va originar el conflicte que duria al clímax de la trama d'en Hush al present.

La història d'en Dues Cares, que com he dit abans va separada, ocupa dos números (en realitat tres parts dividides en dues històries extra —als números 14 i 16— i un número sencer —el 15—) i duu com a títol Long way down. Aquí l'equip creatiu de la resta de la sèrie era substituït per en Brandon i en Bachs, que presentaven una història que no tenia res a veure amb la resta, però que possiblement és de les més interessants del conjunt.

En Harvey Dent, àlies Dues Cares, és assetjat per totes bandes i perd tot el que té, fins i tot la moneda que li permet prendre les decisions, i d'aquesta situació en pot néixer una nova oportunitat per a l'exfiscal del districte o bé un enduriment del que per a mi és el millor personatge dolent dels còmics d'en Batman.

En resum, Streets of Gotham és una col·lecció curta però prescindible, amb potencial desaprofitat i alguns moments bons que en justifiquen la lectura per part dels completistes d'en Batman, però no influeix en les altres col·leccions de l'univers del personatge que s'estaven publicant durant aquells mesos ni hi veiem influències d'aquelles.

És a dir que si teniu poc espai o temps i només voleu llegir el més important del Cavaller Fosc actual (o mig actual, ja que llegir els còmics en recopilatoris fa que sempre tinguem un retard d'uns mesos respecte a l'edició original en grapa) podeu prescindir perfectament d'aquesta obra.