Lectures: Batgirl - Death of the Family

Continuem amb les ressenyes de còmics i concretament de l'esdeveniment Death of the Family, que va sacsejar la Batfamília durant uns mesos de 2013 i el nucli principal del qual es troba a Batman: Death of the Family, que vaig ressenyar l'última vegada.

Allà vaig dir que el crossover afectava diverses de les col·leccions protagonitzades pels aliats del Cavaller Fosc, però també que no en tots els casos els números eren igual d'importants o interessants. Doncs bé, el d'avui és un cas excepcional perquè es tracta d'un recopilatori molt i molt bo.

Batgirl: Death of the Family és el tercer recopilatori des que es va reiniciar la sèrie, ara amb una Barbara Gordon que torna a caminar, i continua la bona ratxa que duia amb els dos primers volums, dels quals ja havia parlat fa temps.

En aquest cas s'inclouen els números 14 a 19 de la col·lecció, publicats originalment de gener a juny de 2013, així com el primer Annual de la nova etapa (desembre de 2012), les pàgines corresponents del Young Romance 1 (per Sant Valentí de 2013) i el 17 de Batman, ja que és on té lloc el clímax de la història.

Comencem amb l'Annual, que cronològicament va abans i també ens posen en primer lloc en aquest llibre: els especials anuals normalment són números dedicats a explicar una història especial en un gruix de pàgines força superior a l'habitual, i en el cas de Batgirl la guionista Gail Simone aprofita per a recuperar la Nit dels Mussols o les Òlibes —que en la part que afectava la Babs vam veure al volum anterior— i alhora ens presenta la primera col·laboració o team-up entre la protagonista i la Catwoman.

Després trobarem també el segment que afecta la Barbara Gordon de l'especial de Sant Valentí, Young Romance, on s'inicia el que sembla que serà la seva relació sentimental civil amb un personatge conegut al volum anterior. No especialment memorable, però ja està bé que la pobra noia tingui també alguna alegria i una mica de vida privada.

Però anem a la història principal. Per si no voleu llegir la ressenya de l'esmentat Batman: Death of the Family, o només us interessa la Batgirl, el cas és que aquesta saga ens presenta un Joker desfermat i més poderós que mai que acorrala els aliats d'en Batman i els ataca allà on els fa més mal, amb l'objectiu de destruir-los i que en Batman perdi el que el malvat considera els seus punts febles i, amb això, els seus encontres esdevinguin més "interessants". 

I com que li agraden tant les posades en escena, en Joker recrea alguns dels seus actes més sonats, i en el cas de la Batgirl això es concreta en una colla d'esbirros que es presenten a casa seva amb la intenció de tornar-la a deixar paraplègica d'un tret a l'espinada, però aquesta vegada la Babs està més ben preparada i no se surten amb la seva.

Tant li fa, perquè en Joker té una altra sorpresa reservada per a la pèl-roja més famosa dels còmics de DC, amb el permís de la Starfire: una altra pèl-roja, la Barbara Gordon Sr., que havien recuperat en aquesta nova etapa després de passar-se dècades limitant-se a existir perquè a en Frank Miller li va venir de gust inventar-se-la a Batman: Year One, esdevé ostatge del Príncep Pallasso del Crim.

Amb aquesta situació s'aconsegueixen moments d'absoluta desesperació per a aquesta heroïna que ja havia superat les seves pors i els seus dubtes i estava en plena forma, preparada per a enfrontar-se al seu pitjor malson si mai se li tornava a presentar, com passa en aquest volum.

Però és clar, si en Joker té tants recursos com en aquesta saga poca cosa s'hi pot fer, i a més se li acut la bogeria de casar-se amb la noia, que l'ha d'obeir si no vol que aquest infinitament temible personatge es carregui la seva recentment retrobada mare.

Les coses es compliquen quan un altre personatge inventat al llegendari Batman: Year One, en James Gordon Jr. (que, recordem, es va recuperar magníficament reconvertit en psicòpata a Batman: The Black Mirror després de gairebé 20 anys sense aparèixer en cap còmic), es descobreix que ha estat fent la punyeta a la seva germana —de qui coneix la identitat superheroica i no ho amaga— i, per tal de fer-ho, també ha col·laborat amb en Joker.

Però després dels números que corresponen a Death of the Family aquesta línia continua en un tram final de recopilatori d'allò més tens en què, metafòricament (o no), el nom del volum continua sent vàlid perquè els Gordon viuen el seu pitjor moment com a família. En James Jr., fora de si, obliga la Batgirl a prendre una decisió molt complicada, a triar entre dues persones que estima i que són de la seva sang, encara que una d'elles estigui demanant a crits que l'enviïn a fer punyetes. I el final, també memorable, ens convida a no perdre'ns el següent llibre, Wanted, on veurem les conseqüències d'aquests números.

Així doncs, Batgirl: Death of the Family és un altre tom imprescindible del personatge en aquesta gloriosa nova etapa que es va iniciar amb The New 52 la tardor de 2011 i que continua combinant el nou origen amb el respecte al passat anterior al reinici. També agraeixo la coherència creativa amb la senyora Simone fent-se càrrec dels guions de gairebé tots els números (llevat d'un parell cap al final, d'en Ray Fawkes) i el barceloní Daniel Sampere dels llapissos, amb la col·laboració ocasional del mític Ed Benes.

Lectures: Batman and Robin - Pearl

Fa uns mesos, a principis d'aquest 2013, vaig dir meravelles del primer volum de Batman and Robin de l'era The New 52 gràcies a la gran feina feta pel guionista Peter J. Tomasi i el dibuixant Patrick Gleason, acompanyats de l'entintador Mick Gray. El mateix equip, amb alguns ajudants esporàdics, es fa càrrec també del segon recopilatori, que ressenyo avui i que fa que continuï considerant sense cap mena de dubte aquesta col·lecció com una de les imprescindibles de l'actual catàleg de DC Comics.

El bon gust de boca que ens deixava Born to Kill continua a Batman and Robin: Pearl, que conté els números 0 i 9 a 14 de la sèrie, publicats de manera individual respectivament el novembre de 2012 i de juliol de 2012 a gener de 2013. Començant amb el primer esmentat, que és el típic especial per a posar al dia els nous lectors que ja hem vist en d'altres col·leccions de la nova DC, és evident que aquest recopilatori té un clar protagonista: en Robin. El Robin actual, el fill d'en Bruce Wayne, és clar, que sense tenir còmic propi viu els seus millors moments a Batman and Robin. 

 

El 0 és un número d'orígens, en què se'ns explica des d'una perspectiva diferent la diverses vegades esmentada primera infantesa d'en Damian, que aquí sabem que es va passar els primers anys conscients de la seva vida intentant vèncer en combat la seva mare, la Talia al Ghul, amb la revelació de la identitat del seu pare com a desitjable premi. 

És un número interessant i no contradiu en absolut el que ens han estat dient del fill d'en Batman des que Grant Morrison el va recuperar el 2006, però sí que continua entristint-me que se li hagi canviat sensiblement el rerefons que s'insinuava al primer còmic on va sortir, la novel·la gràfica Batman: Son of the Demon, de 1987.

Amb el lector novell posat al dia sobre qui és en Damian Wayne, àlies Robin, tornem a "l'actualitat" i ens trobem amb el número de la col·lecció que inevitablement havia de reflectir la saga Night of the Owls, que va afectar tota la família editorial d'en Batman. En el cas d'en Robin, únic personatge del Duet Dinàmic que apareix al 9 de Batman and Robin, se li encarrega protegir un militar d'alta graduació de l'atac d'un dels Talons, els assassins de l'organització del Tribunal dels Mussols o les Òlibes.

Un número sense especial transcendència en què trobem en Robin duent a terme la missió que se li encarrega amb gran eficàcia ateses les seves grans habilitats assassines, que ja li coneixíem. El dibuix, en aquest cas, és obra de Lee Garbett i Andy Clarke, en comptes de l'habitual Patrick Gleason.

Els tres números següents, amb l'equip creatiu habitual, estan dedicats a l'amenaça que presenten en Terminus i els seus esbirros, un grup de persones desfigurades, mutilades o ferides de per vida presumptament per culpa de les seves trobades amb en Batman.

Tot i que en alguns casos considero exagerades les repercussions d'aquestes trobades, la història és prou interessant i posa en Batman i companyia en un bon embolic, però el que crida més l'atenció és veure els 4 Robins (recordem que la cinquena, la Stephanie Brown, ha estat esborrada de la continuïtat a The New 52) actuant de manera simultània. I tot plegat encaixa perfectament a la capçalera Batman and Robin.

La imatge i les circumstàncies són d'allò més curioses, però també donen lloc a roçaments, mostrats al principi del recopilatori amb una escena familiar amb la presència dels diversos fills (literals o no) del Cavaller Fosc. 

El resultat és que en Damian, el més petit però també el més violent i arrogant (superant fins i tot un Jason Todd que ja no és tan dolent com quan va reaparèixer com a Red Hood, però que tampoc no es deixa caure mai per la mansió Wayne), desafia els exRobins i els assegura que els derrotarà i se n'endurà un objecte com a record. Això, però, al final no deixa de ser una subtrama sense gaire importància.

La darrera història del recopilatori, en dues parts i amb Tomas Giorello ajudant amb el llapis i la tinta els artistes titulars, em resulta menys atractiva perquè col·loca a Gotham una mena d'apocalipsi zombi a què s'han d'enfrontar en Batman i en Robin, que pel camí tenen algunes converses íntimes com la que comença en Damian a bord de la nau amb què el seu pare el duu a l'espai per tal d'arreglar un satèl·lit de vigilància, i on en Bruce admet que durant un breu període de temps va estimar la mare del noi.

L'enfrontament amb el Saturn Club, d'on sembla que surten aquests zombis caníbals, està a un nivell inferior al de la resta del llibre, però que l'amenaça no sigui sufocada i la insinuació que en Joker és al darrere de tot fan venir ganes de llegir el proper volum, anomenat Death of the Family.

Pearl ens deixa també alguna entendridora imatge com la que veiem aquí damunt, una abraçada sincera entre en Batman i el seu únic fill biològic, que per més que sigui un assassí i un impertinent també se'ns ha mostrar sovint com el que és, un nen de 10 anys, i hem après a estimar-lo tal com ha après a estimar-lo el seu pare.

Això no treu, però, que en Batman estigui profundament amoïnat per la manera d'actuar del seu nou Robin, que entre els seus defectes té el de la imprudència, cosa que recorda al Cavaller Fosc un Robin que ja va perdre, el ressuscitat Jason Todd, i fa que es qüestioni si vol continuar tenint el seu fill com a Noi Meravella. Veurem com acaba tot això al proper recopilatori, però de moment tenim un altre molt recomanable volum de Batman and Robin.

Lectures: Nightwing - Night of the Owls

Ja fa temps que la meva situació econòmica no em permet comprar-me els recopilatoris americans de còmics de superherois tan bon punt surten a la venda, fet que amplia la distància temporal, ja de per si gran, entre l'edició individual dels còmics i el moment en què els llegeixo recopilats, però el cas de Nightwing és especial.

Malgrat que tot l'Univers DC es va rellançar la tardor de 2011 i la gran majoria de col·leccions apareixen de manera paral·lela, els anomenats trade paperbacks de les aventures d'en Dick Grayson surten de manera molt irregular, i és per això que ara llegeixo la part de la macrosaga Night of the Owls que afecta el personatge.

Però bé, ja ha arribat l'hora de ressenyar Nightwing: Night of the Owls, el segon volum de la col·lecció en el marc de The New 52, que conté els números 0 (novembre de 2012) i 8 a 12 (juny a octubre de 2012) de la sèrie.

La recopilació comença precisament amb el número 0, un especial que s'ha fet servir a totes les col·leccions de DC Comics per a presentar els orígens dels personatges als nous lectors, que de fet és el públic al qual s'apel·la en rellançar tots aquests còmics de llarguíssima tradició. 

I val a dir que en aquest cas és un número força interessant a càrrec dels guionistes Kyle Higgins i Tom DeFalco i el dibuixant Eddy Barrows, perquè fins i tot els que coneixem el personatge i els seus orígens gaudim amb la profunditat que hi afegeixen, un nou enfocament a l'inici de la relació entre en Dick i en Bruce i la revelació que, com s'ha explicat en alguna de les abundants representacions del dia de la mort dels Wayne, també en Dick Grayson va tenir una discussió amb els seus pares just abans que morissin.

Després d'això entrem de ple en l'arc argumental que dóna nom al llibre, i és el de la part de Night of the Owls que afecta en Nightwing, i a diferència del que passa amb les col·leccions dels altres aliats d'en Batman en aquest cas dura dues entregues.

Això és així perquè el Talon més destacat dels assassins enviats per l'organització dels Mussols o les Òlibes, assetja expressament en Dick Grayson és el seu besavi, en William Cobb. No és cap sorpresa si hem llegit Batman: The Court of Owls, on és aquest home precisament el que ho fa passar tan malament al Cavaller Fosc, però a Nightwing s'aprofita l'ocasió per a enfrontar aquests dos parents, en uns esdeveniments paral·lels a Batman: The City of Owls, i explicar-nos la desgraciada història d'en William i la seva estreta relació amb el Circ Haly, on es va criar en Dick generacions després, així com l'origen del seu cognom.

Els seus intents d'assassinar el besnét es deuen a una esbiaixada idea de venjança, perquè considera una traïció que el noi s'hagi fet defensor de la justícia quan, en teoria, els membres del circ eren potencials Talons per a l'organització i en Nightwing havia estat l'escollit. És curiós, però, que el seu besavi conegui aquesta designació quan s'ha passat un munt de dècades en estasi (no és un ressuscitat), i també és curiós que algú pugui trair el seu "destí" si ningú no li ha explicat mai res sobre la qüestió. Crec que és un punt feble d'una macrosaga d'altra banda interessantíssima.

Els números 10 a 12, amb dibuix d'Eddy Barrows i Geraldo Borges al número 10 i d'Andrés Guinaldo en solitari als dos darrers, ens expliquen una història en 3 parts en què el protagonista s'ha d'enfrontar a una altra organització, anomenada Republic of Tomorrow, liderada per un nou personatge, en Paragon, i dedicada a lluitar contra els justiciers o, com els anomena, "falsos ídols". Hi arriba, de fet, investigant l'assassinat dels germans Strayhorn, delicte del qual el mateix Nightwing és sospitós perquè a l'escenari del crim s'hi van trobar bastons dels que fa servir per a lluitar, col·locats evidentment per tal d'incriminar-lo.

Per tant, en aquesta aventura no té només un perillós enemic (que l'acusa d'haver assassinat els dos germans, membres de l'organització), sinó que també té la policia, i en especial el detectiu Travis Nie, trepitjant-li els talons. 

Mentre intenta treure l'entrellat de la conspiració, a nivell civil lluita per tal de dur a terme una important inversió a la ciutat, cosa gens fàcil perquè els intents d'assassinat que va patir al primer volum el converteixen en un empresari poc desitjat per part dels bancs. Tot plegat el conduirà a col·laborar estretament amb la Sonia Branch, la filla del mafiós que va acabar amb els seus pares i que va conèixer (llavors com a Batman, ja que era un recopilatori anterior a The New 52) a l'excel·lent Batman: The Black Mirror. 

Nightwing: Night of the Owls és un volum sòlid, en la línia del primer, i enganxa encara que la saga que el tanca m'hagi agradat, personalment, menys que la que li dóna el nom. Per altra banda també aprofita per a introduir línies argumentals i elements que és evident que reapareixeran en el futur proper, com la Sonia Branch, o la llegendària Lady Shiva, que aquí se'ns esmenta que està assetjant el crim organitzat. El millor, però, és que enllaça una història amb la següent d'una manera natural, gens brusca, i fins i tot comença el recopilatori avançant l'última trama que conté, però posant-la en pausa per tal de tractar la qüestió de Night of the Owls.

Malauradament el tercer volum, com ha passat amb aquest, serà l'últim de la Batfamília en sortir a la venda en la propera onada de llançaments, tot i que altre cop conté part d'una macrosaga, en aquest cas Death of the Family. Veurem fins a quin punt la lectura d'aquesta —sense obstacles en els números individuals en grapa, que surten alhora com he dit al principi de l'entrada— es ressent de la descoordinació dels recopilatoris. I si em puc permetre comprar tots els llibres implicats més o menys alhora, és clar.

Lectures: Batgirl - Knightfall Descends

He dit moltes vegades que la Barbara Gordon és el meu personatge femení preferit de l'Univers DC, i també que la vaig conèixer com a Oracle i en cadira de rodes, de manera que del seu passat com a Batgirl poca cosa havia llegit (problema que intento solucionar, encara que no és fàcil perquè no havia tingut col·leccions pròpies). 

És per això que el rellançament de la seva història amb The New 52 m'està donant l'oportunitat de gaudir de la Batgirl original, i després de l'encertat primer recopilatori d'aquesta nova etapa, que ja vaig ressenyar, arriba la segona part on tot plegat millora, i el llistó ja era ben amunt.

Amb el títol de Batgirl: Knightfall Descends, recopila els números 7 a 12 de la col·lecció, publicats individualment de maig a octubre de 2012, a més del número 0, de novembre de 2012, on se'ns expliquen els orígens del personatge en aquesta nova versió de The New 52, una iniciativa que s'ha fet amb moltes col·leccions de l'Univers DC però que, per desgràcia, no sempre ha arribat als recopilatoris.

De manera totalment encertada, el llibre comença amb el número 0, guionitzat per la Gail Simone i dibuixat per l'Ed Benes, que tornaven a formar equip després de les seves col·laboracions a Birds of Prey, i encara que és un número que em pensava que parlaria de la cirurgia que va permetre a la Babs recuperar l'habilitat de caminar, sorprenentment va per una altra banda i ens explica com va sorgir la idea d'esdevenir la Batgirl i com va començar a col·laborar amb el Cavaller Fosc i el Noi Meravella.

No té res a veure amb com se'ns havia explicat les altres vegades, ni al còmic de debut del personatge, el mític número 359 de Detective Comics de 1967 ni en cap dels recordatoris posteriors, però tot i així està molt ben lligat i és versemblant.

Després d'aquest preludi, que han posat aquí com podria haver anat al primer recopilatori si el còmic hagués estat editat abans del número 1 de la nova etapa, ens trobem amb noves trames de la Batgirl actual, amb el mateix nivell, o fins i tot més, que el que vam veure a The Darkest Reflection, on els guions ja eren responsabilitat de l'esmentada Gail Simone, que aquí repeteix amb l'Ardian Syaf com a dibuixant donant com a resultat uns números interessantíssims.

Perquè malgrat l'impacte de tornar a veure la Barbara Gordon caminant i disfressada de Batgirl, el cas és que s'ha respectat molt tota la seva etapa com a Oracle, ja ho vaig dir. I no només al primer recopilatori, sinó també en aquest segon on la protagonista, que cada cop recupera més la confiança i es va acostumant a la lluita física després d'anys obligada a seure en una cadira de rodes, s'ha de tornar a enfrontar al trauma que la va deixar paraplègica perquè un dels esbirros que acompanyaven en Joker als fets de The Killing Joke reapareix acompanyant un altre paio, anomenat Grotesque i perillós a la seva particular manera.

Com va passar en les altres col·leccions relacionades amb en Batman, a Batgirl també hi ha una entrega dedicada a la famosa Night of the Owls, la saga en què el Tribunal dels Mussols o les Òlibes llançava un atac a gran escala sobre Gotham, de manera que tots els superherois de l'entorn del Cavaller Fosc s'hi veuen implicats d'una manera o d'una altra.

En el cas de la Batgirl ens trobem amb una història molt interessant (però no tan ben inserida com en el cas de Catwoman) que té a veure amb uns fets reals de la Segona Guerra Mundial: el llançament de globus bomba del Japó a Nord-Amèrica. L'excusa està ben trobada i fa que la incursió de Batgirl al crossover sigui original, i a més sense canviar l'equip creatiu que se n'encarrega.

Superat aquest obstacle la trama entra en un nou arc argumental, el que dóna nom al llibre: els nostres superherois no travessen mai la línia que converteix un justicier en un assassí, però hi ha gent decidida a acabar amb la delinqüència de la manera més radical possible, i encara que en certs moments puguem sentir simpatia per aquesta mena d'idees, caçar lladres de cotxes amb paranys per a óssos és quelcom que algú com la Batgirl no pot permetre.

Això la durà a enfrontar-se a Knightfall, un nou enemic que per la seva indumentària recorda l'Azrael, però que no actua sol, perquè al seu costat hi ha un grup de metahumans (persones amb poders) que dificulta molt a la Babs la tasca de vèncer-los.

Encara que, com hem dit, la protagonista ja torna a estar pràcticament al 100%, aquesta vegada l'enemic la supera en molts aspectes i necessitarà ajuda. L'únic punt feble d'aquesta història, però, és que la identitat civil de l'ésser que es fa dir Knightfall, que evidentment intentarà reclutar la Batgirl per a la causa, és fàcil d'esbrinar, tant que fins i tot és possible que fos aquesta la idea de la guionista.

Aquesta ajuda que dèiem és la de la Batwoman, que d'una manera totalment natural i respectuosa amb la seva pròpia col·lecció es creua amb la Batgirl, hi ha una sèrie de malentesos (com podem veure en aquesta portada) i acaben col·laborant per tal de derrotar l'enemic comú.

El recopilatori, a més, i ho dic ara però no és menys important, ens serveix per a saber per què la seva mare els va deixar, tant a ella com al seu pare i el seu germà James Jr., ja que en les escenes de la vida civil de la Barbara recuperem una la pròpia història d'aquest germà que, per fi, se'ns havia explicat en una etapa magnífica del Batman anterior a The New 52, concretament a The Black Mirror, i va ser prou important com per mantenir referències en aquest reset, per sort no total, de l'Univers DC.

Per a mi Batgirl és un dels millors còmics de DC en aquests moments, una de les millors propostes del rellançament, i es nota que la Gail Simone coneixia bé el personatge protagonista després de fer tants guions de Birds of Prey, encara que la seva feina en aquella col·leció a l'etapa immediatament anterior a The New 52 no em convencés gaire. En fi, les noves aventures de la Batgirl són altament recomanables.

Lectures: Catwoman - Dollhouse

Ja ho vaig dir fa gairebé un any: el reinici de les aventures de la Catwoman amb The New 52 és un dels encertats, i me n'alegro perquè és un personatge que m'interessa en tant que un dels amors d'en Batman. Ho va demostrar al molt recomanable Catwoman: The Game i la sensació es reforça amb el segon recopilatori d'aquesta nova etapa.

A Catwoman: Dollhouse, que recopila els números 7 a 12 del volum actual, publicats originalment com a còmics individuals entre maig i octubre de 2012, la felina addicta als béns aliens comença a tenir contacte amb el seu costat bo, perquè la saga que l'ocupa durant aquests números l'enfronta a un temible enemic, de nom "artístic" Dollhouse, que està segrestant prostitutes i prostituts per tal de dur a terme els seus corprenedors plans aprofitant que, per desgràcia, la policia no s'escarrassa gaire en investigar la desaparició de la gent que fa vida al carrer.

Parlant de la policia, i ja ho vam veure al recopilatori anterior, aquí es confirma que no hi ha un pam de net i que l'únic agent honrat de la llei que hi ha és el Detectiu Álvarez, que encara dubta sobre si ha d'ajudar la Catwoman o detenir-la.

Aquí es produeix una violenta trobada entre tots dos, en què la Selina Kyle intenta convèncer-lo que malgrat que és una lladre s'està enfrontant a l'esmentat Dollhouse mentre l'autoanomenada Justícia mira cap a una altra banda. Però es guanyi o no l'Álvarez com a aliat, la protagonista té la resta de la policia en contra.

Encara sort que apareix un altre aliat, aquest inesperat, que respon al sobrenom de Spark i que domina l'electricitat, habilitat molt útil que permet a la Catwoman escapar de la policia i, ja posats, cometre robatoris de més alt nivell en el temps lliure que té entre intents d'aturar en Dollhouse. 

A la seva companya, que li assigna els encàrrecs, no li fa cap gràcia aquesta aliança amb un paio que no se sap d'on ha sortit, però a la protagonista la diverteix i fins i tot li proporciona un company de llit (ja veiem que en Batman no és l'únic), a més d'una ajuda inestimable en la resolució del cas que dóna nom al llibre.

Al mig de tot això, al número 9 es produeix l'encreuament entre Catwoman i la saga Night of the Owls, que sacseja l'Univers Batman i per tant afecta tant les col·leccions del Cavaller Fosc com les dels seus aliats i "enemics". 

Sorprenentment, a diferència del que acostuma a passar en aquests casos, la part de Catwoman està perfectament integrada en la seva pròpia trama, una interrupció que no és ben bé una interrupció i que en aquest cas, en comptes de fer nosa, suma un al·licient a la saga. 

Hi ajuda la coherència de l'equip que fa possible aquests còmics: per una banda el guionista Judd Winick, que mai no em decep, i per l'altra les tasques de dibuix que s'alternen en Guillem March, que havia fet Catwoman: The Game i aquí s'encarrega dels números 9 i 10 i les portades de tots, i l'Adriana Melo, que dibuixa la resta d'entregues amb un estil diferent però prou fidel a l'estil marcat com perquè no faci gens de mal a la vista.

M'està agradant molt la nova etapa de la Catwoman, un encertadíssim enfocament del llegendari personatge en un Univers DC en general força alterat pel rellançament de totes les col·leccions durant la tardor de 2011, com no em cansaré de dir molt afortunat en el cas dels còmics d'en Batman i família.