Lectures: Batman and Robin - Death of the Family

Continuem amb les ressenyes dels títols afectats pel crossover batmanià anomenat Death of the Family, i després de les parts dedicades a Batman i Batgirl toca parlar d'un recopilatori que m'ha decebut una mica, sobretot tenint en compte el personatge teòricament afectat i altres coses que sé que passen però que, per a sorpresa meva, no tenen res a veure amb aquesta saga.

Parlo de Batman and Robin: Death of the Family, que recull els números 15 a 17 de la col·lecció, a més del 17 de Batman (comú a tots els recopilatoris de totes les col·leccions d'aquesta etapa) i el primer Annual de Batman and Robin. Entre tots plegats van ser publicats originalment i de manera individual de desembre de 2012 a març de 2013.

Tal com passa amb els còmics dels altres aliats d'en Batman sota el títol de Death of the Family, aquí ens expliquen com ataca en Joker exactament el fill biològic del Cavaller Fosc, i ho fa quan en Damian el busca després del segrest del majordom Alfred a mans del Príncep Pallasso del Crim.

Com en tots els altres casos, en Joker immobilitza el nen (que, recordem, representa que no té més de 10 anys) amb una versió del seu famós gas i li diu el que ha dit a tots els altres: és una molèstia i un punt feble per a en Batman i si continua existint el Cavaller Fosc no podrà donar el màxim de si mateix i, per tant, els seus combats seran menys interessants.

En el cas d'en Robin, a banda de la tortura psicològica, el protagonista es troba també amb el que sembla que és el seu pare totalment drogat i transformat en un enemic letal amb qui haurà de lluitar, per força, en un combat a mort mentre en Joker s'ho mira i gaudeix.

Al número 17, ja fora de Death of the Family, tenim un interessant número autoconclusiu en què, després d'una altra dura jornada de "feina", en Robin, en Batman i l'Alfred se'n van a dormir i tots tres tenen malsons, però el final del còmic té un regust agradable i que ens deixa un somriure a la cara.

Tots aquests números, llevat evidentment del 17 de Batman, que ja vaig comentar quan tocava i que és de l'Scott Snyder i en Greg Capullo, són obra d'en Peter Tomasi com a guionista i en Patrick Gleason com a dibuixant, i fan tan bona feina com al volum anterior, el que passa és que si dic que m'ha decebut una mica és perquè em pensava que un gran i tràgic esdeveniment que associava a aquesta saga (i és normal, pel títol) passava aquí. Però no. A més, mentre que Batgirl: Death of the Family és un volum excel·lent tot i ser, en teoria, complementari, Batman and Robin cau en el sac de tots els altres: aquest sí que ho és, de complementari. 

Canviem de dibuixant, però no de guionista, perquè a l'Annual número 1 Ardian Syaf s'encarrega de plasmar en dibuix les idees d'en Peter Tomasi i ens ofereixen, com sol passar amb els especials anuals, una història deslligada de la resta i en aquest cas força interessant, per a mi el millor del recopilatori, i l'han col·locat al principi.

Per tal de fer que en Batman demostri que confia en el seu fill, en Damian li prepara una gimcana pel món, per tot de llocs on en Bruce Wayne troba records dels seus pares que ni tan sols sabia que existien. El detall del seu fill, però, és una excusa per a aprofitar l'absència d'en Batman, deixar la disfressa de Robin i dedicar-se a lluitar contra el crim a Gotham amb una versió pròpia i baldera de l'uniforme del Cavaller Fosc.

Per cert, en un d'aquests viatges que es veu obligat a fer, cada cop menys emmurriat, en Bruce Wayne torna a passar per Barcelona (recordem que ja ho va fer a l'únic còmic que existeix en català del personatge), i bé, ens toca veure el de sempre: tòpics. Parc Güell, futbol (hi ha uns nens jugant-hi, amb samarretes no del Barça, sinó sospitosament vermelles) i llengua castellana. 

En fi, Batman and Robin: Death of the Family és un bon volum, més que entretingut, però com que la part que li dóna el nom no és res de l'altre món no el puc considerar imprescindible. Val la pena, però, per l'últim número que recopila, el dels malsons, i per aquest especial anual tan simpàtic i entranyable amb què comença. 

Lectures: Batman and Robin - Pearl

Fa uns mesos, a principis d'aquest 2013, vaig dir meravelles del primer volum de Batman and Robin de l'era The New 52 gràcies a la gran feina feta pel guionista Peter J. Tomasi i el dibuixant Patrick Gleason, acompanyats de l'entintador Mick Gray. El mateix equip, amb alguns ajudants esporàdics, es fa càrrec també del segon recopilatori, que ressenyo avui i que fa que continuï considerant sense cap mena de dubte aquesta col·lecció com una de les imprescindibles de l'actual catàleg de DC Comics.

El bon gust de boca que ens deixava Born to Kill continua a Batman and Robin: Pearl, que conté els números 0 i 9 a 14 de la sèrie, publicats de manera individual respectivament el novembre de 2012 i de juliol de 2012 a gener de 2013. Començant amb el primer esmentat, que és el típic especial per a posar al dia els nous lectors que ja hem vist en d'altres col·leccions de la nova DC, és evident que aquest recopilatori té un clar protagonista: en Robin. El Robin actual, el fill d'en Bruce Wayne, és clar, que sense tenir còmic propi viu els seus millors moments a Batman and Robin. 

 

El 0 és un número d'orígens, en què se'ns explica des d'una perspectiva diferent la diverses vegades esmentada primera infantesa d'en Damian, que aquí sabem que es va passar els primers anys conscients de la seva vida intentant vèncer en combat la seva mare, la Talia al Ghul, amb la revelació de la identitat del seu pare com a desitjable premi. 

És un número interessant i no contradiu en absolut el que ens han estat dient del fill d'en Batman des que Grant Morrison el va recuperar el 2006, però sí que continua entristint-me que se li hagi canviat sensiblement el rerefons que s'insinuava al primer còmic on va sortir, la novel·la gràfica Batman: Son of the Demon, de 1987.

Amb el lector novell posat al dia sobre qui és en Damian Wayne, àlies Robin, tornem a "l'actualitat" i ens trobem amb el número de la col·lecció que inevitablement havia de reflectir la saga Night of the Owls, que va afectar tota la família editorial d'en Batman. En el cas d'en Robin, únic personatge del Duet Dinàmic que apareix al 9 de Batman and Robin, se li encarrega protegir un militar d'alta graduació de l'atac d'un dels Talons, els assassins de l'organització del Tribunal dels Mussols o les Òlibes.

Un número sense especial transcendència en què trobem en Robin duent a terme la missió que se li encarrega amb gran eficàcia ateses les seves grans habilitats assassines, que ja li coneixíem. El dibuix, en aquest cas, és obra de Lee Garbett i Andy Clarke, en comptes de l'habitual Patrick Gleason.

Els tres números següents, amb l'equip creatiu habitual, estan dedicats a l'amenaça que presenten en Terminus i els seus esbirros, un grup de persones desfigurades, mutilades o ferides de per vida presumptament per culpa de les seves trobades amb en Batman.

Tot i que en alguns casos considero exagerades les repercussions d'aquestes trobades, la història és prou interessant i posa en Batman i companyia en un bon embolic, però el que crida més l'atenció és veure els 4 Robins (recordem que la cinquena, la Stephanie Brown, ha estat esborrada de la continuïtat a The New 52) actuant de manera simultània. I tot plegat encaixa perfectament a la capçalera Batman and Robin.

La imatge i les circumstàncies són d'allò més curioses, però també donen lloc a roçaments, mostrats al principi del recopilatori amb una escena familiar amb la presència dels diversos fills (literals o no) del Cavaller Fosc. 

El resultat és que en Damian, el més petit però també el més violent i arrogant (superant fins i tot un Jason Todd que ja no és tan dolent com quan va reaparèixer com a Red Hood, però que tampoc no es deixa caure mai per la mansió Wayne), desafia els exRobins i els assegura que els derrotarà i se n'endurà un objecte com a record. Això, però, al final no deixa de ser una subtrama sense gaire importància.

La darrera història del recopilatori, en dues parts i amb Tomas Giorello ajudant amb el llapis i la tinta els artistes titulars, em resulta menys atractiva perquè col·loca a Gotham una mena d'apocalipsi zombi a què s'han d'enfrontar en Batman i en Robin, que pel camí tenen algunes converses íntimes com la que comença en Damian a bord de la nau amb què el seu pare el duu a l'espai per tal d'arreglar un satèl·lit de vigilància, i on en Bruce admet que durant un breu període de temps va estimar la mare del noi.

L'enfrontament amb el Saturn Club, d'on sembla que surten aquests zombis caníbals, està a un nivell inferior al de la resta del llibre, però que l'amenaça no sigui sufocada i la insinuació que en Joker és al darrere de tot fan venir ganes de llegir el proper volum, anomenat Death of the Family.

Pearl ens deixa també alguna entendridora imatge com la que veiem aquí damunt, una abraçada sincera entre en Batman i el seu únic fill biològic, que per més que sigui un assassí i un impertinent també se'ns ha mostrar sovint com el que és, un nen de 10 anys, i hem après a estimar-lo tal com ha après a estimar-lo el seu pare.

Això no treu, però, que en Batman estigui profundament amoïnat per la manera d'actuar del seu nou Robin, que entre els seus defectes té el de la imprudència, cosa que recorda al Cavaller Fosc un Robin que ja va perdre, el ressuscitat Jason Todd, i fa que es qüestioni si vol continuar tenint el seu fill com a Noi Meravella. Veurem com acaba tot això al proper recopilatori, però de moment tenim un altre molt recomanable volum de Batman and Robin.

Lectures: Green Lantern - The Sinestro Corps War

No acostumo a parlar gaire de Green Lantern en aquest bloc, però això no vol dir que no segueixi les aventures d'aquesta particular franquícia dins l'Univers DC. De fet ja havia comentat el primer volum de la llarga i aclamada etapa del guionista estrella Geoff Johns, Green Lantern: Rebirth, i vaig dedicar una ressenya també al macroevent Blackest Night, que afectava tots els còmics de l'editorial però que estava íntimament relacionat amb els de Green Lantern.

Precisament després de veure la magnífica feina del senyor Johns i el dibuixant Ivan Reis a Blackest Night, la saga que m'ha agradat més (fins ara) de totes les que he llegit als còmics de DC, vaig decidir posar-me seriosament amb l'etapa d'aquest equip creatiu i vaig llegir l'esmentat Green Lantern: Rebirth, que recuperava en Hal Jordan com a Green Lantern principal. Des de llavors he continuat llegint volums recopilatoris d'aquesta etapa, que no he comentat perquè tampoc no faig entrades sobre tot el que llegeixo. El volum que ens ocupa avui, però, és una excepció.

De Green Lantern: The Sinestro Corps War calia parlar-ne, i és que és un volum que recull l'esdeveniment espectacular que va ocupar les col·leccions Green Lantern del 21 al 25 (setembre de 2007 a gener de 2008) i Green Lantern Corps del 14 al 19 (setembre de 2007 a febrer de 2008) i que s'inicia amb el Green Lantern: Sinestro Corps Special (agost de 2007). 

Després de més de 2 anys remodelant Green Lantern el senyor Johns i els seus col·legues ens presenten aquí un daltabaix per al cos dels Green Lanterns, que s'han d'enfrontar a l'amenaça més gran de la seva història quan tot just recuperats de la destrucció que va causar en Hal Jordan quan l'ens anomenat Parallax el va posseir es troben amb què en Sinestro, el famós Green Lantern desterrat que va ser el mentor d'en Hal, ha organitzat el seu propi cos de soldats que es mouen en nom de la por, en contraposició al poder de la voluntat que motiva els Green Lanterns.

I no s'estan de res, perquè en Sinestro pot ser el que vulguem, però no és un ésser que s'arronsi, i amb els poderosos aliats que aconsegueix per tal de dur a terme la seva conquista de l'Univers (perquè els mètodes dictatorials que van provocar la seva destitució del cos dels Green Lanterns no els ha perdut mai) provoca el caos i la mort per tots els sectors del cosmos. 

Bàsicament es dedica a reclutar guerrers que considera que tenen l'habilitat d'infondre por, tal com els Green Lanterns són escollits per la seva habilitat de superar la por, però també busca aliats més poderosos que la resta, entre els quals un ressuscitat Anti-Monitor (vist a la famosa Crisis on Infinite Earths de 1985), el Cyborg-Superman que va debutar a la també cèlebre saga de la mort de l'Home d'Acer (que va ser, per cert, l'origen de la destrucció del cos de Green Lanterns quan en Hal Jordan va embogir en veure desaparèixer la seva ciutat) o en Superman-Prime (el Superboy-Prime de l'esmentada Crisis on Infinite Earths però també de la més recent Infinite Crisis, que va canviar el seu nom per una disputa legal sobre els drets del nom "Superboy"). Però també es recupera la figura d'en Parallax (l'essència mateixa de la por), que aquest cop posseeix un altre Green Lantern.

El resultat de tot plegat, que neix de les trames que Johns havia anat desenvolupant des que es va fer càrrec de Green Lantern, és una batalla èpica narrada de manera excel·lent que ens manté enganxats i que no avorreix en cap moment, on tot està ben lligat i té sentit (no com a les més conegudes Infinite Crisis o Final Crisis) i on trobem moments inoblidables a banda d'escenes d'allò més espectaculars.

Entre elles destaquen les composicions plenes de personatges que són obra de l'Ivan Reis i que no tenen res a envejar a les d'en George Pérez, conegut per la seva capacitat d'omplir les pàgines de personatges dibuixats amb gran detall. El volum intercala números de Green Lantern amb altres de Green Lantern Corps, on el dibuix, ben diferent, és responsabilitat d'en Patrick Gleason, que tampoc no ho fa gens malament, tot i que és evident que no dibuixa amb un estil gens semblant al de Reis. 

En aquesta pàgina ho veiem, i també ens serveix per mostrar un dels combats més espectaculars de la saga, perquè a Green Lantern Corps, en principi la col·lecció "secundària" de Green Lantern, el protagonisme se l'enduen els altres Green Lanterns, i encara que aquests números no els escrigui en Geoff Johns (ho fan en Dave Gibbons, dibuixant de Watchmen, i en Peter Tomasi en el cas dels números 18 i 19) són igualment interessants i almenys a mi m'han provocat, com em va passar amb Blackest Night, ganes de saber més d'aquests personatges que cada cop que participen en un crossover amb la col·lecció principal assoleixen la notorietat que normalment no tenen. 

Green Lantern: The Sinestro Corps War és un dels punts clau del pas de Johns (i companyia, perquè treballaven en equip) per les aventures d'aquests personatges, i marcaria el destí del cos dels policies de l'Univers en canviar les seves lleis per culpa d'unes circumstàncies que hi obligaven. A més, seria el principi dels esdeveniments que conduirien a l'esmentada Blackest Night. 

Jo vaig llegir aquella macrosaga fa temps, sense saber gaire cosa dels Green Lanterns, i en vaig gaudir molt. El mateix passa amb aquest gruixut volum recopilatori (que anteriorment havien editat en 2 parts): si som coneixedors de la mitologia de Green Lantern amb més o menys profunditat serà millor, però si no... els guions de Johns no només ens presenten històries que atrapen i narrades d'una manera ben clara, sinó que també ofereixen repassos necessaris i en dosis digeribles per a aquells que tinguin menys bagatge. Per tant, absolutament recomanable.