Sèries: Stargirl

Amb la saturació, per què no dir-ho, de sèries de televisió sobre superherois de DC Comics, o més ben dit l'anomenat Arrowverse, no tenien cabuda al meu temps lliure altres produccions basades en personatges de la mateixa editorial que poc a poc s'han anat estrenant, i que tenia en compte per a moments més calmats.  

Donada la situació de pandèmia mundial que vivim, que ja va afectar el final de les últimes temporades emeses, tot es retarda, i ara que el ritme setmanal d'aquelles sèries ens ha donat una mica de descans i també estan trigant a arribar les noves temporades, encara que per motius tràgics, ha arribat el moment de veure aquestes altres sèries de DC que van tenir el seu moment de creuament -brevíssim, a Crisis on Infinite Earths- amb les de l'Arrowverse, però que no hi pertanyen ben bé i que tenen un altre estil visual, així com menys episodis i un regust diferent. 

Avui parlo, ja es veu al títol, de Stargirl, estrenada originalment a la plataforma de streaming DC Universe, i aquí disponible a l'HBO. De moment se n'ha fet una temporada, de 13 episodis, entre maig i agost d'aquest 2020, i està previst que l'any vinent arribi la segona, aquest cop directament a la cadena The CW, i no pas a la plataforma de DC.

Creada pel guionista superestrella dels còmics Geoff Johns -que també va crear la protagonista en la seva versió en paper-, encarregat dels guions de diversos episodis, Stargirl és una sèrie que destaca, entre les seves "cosines", pel to adolescent que té. 

No ho dic, ni s'ha d'interpretar així, com una cosa dolenta. Al contrari, és un canvi d'estil que hem d'agrair, però no vol pas dir que es tracti d'una sèrie lleugera i enfocada a les relacions romàntiques. En absolut. Té un to més adolescent perquè la seva protagonista i bona part del repartiment són adolescents. 

És l'excusa, també, per fer net respecte al llegat de dècades de la JSA, la Justice Society of America, el primer grup de superherois de la història dels còmics (que va debutar al número 3 d'All Star Comics, de 1940), en plantejar-nos que els seus membres originals van ser assassinats fa 10 anys i que és el torn que les seves identitats emmascarades les assumeixi una nova generació. Com podem veure, i especialment quan aquesta tragèdia és la primera seqüència de la sèrie, aquest to adolescent té matisos: a Stargirl hi ha morts, tant al principi com durant la temporada i a l'episodi final.

La protagonista de la història és la Courtney Whitmore (Brec Bassinger), una estudiant d'institut que es muda amb la seva mare, el seu nou marit i el fill d'aquest, al poble de Blue Valley, d'on és originalment la mare.

Només començar el curs en un institut on encara no hi coneix ningú, descobreix al soterrani de casa la vara còsmica, l'arma o instrument que duia el malaguanyat Starman, i resulta que la vara s'activa quan ella l'agafa, tot revelant que l'ha triat com a successora.

I és que el seu padrastre, en Pat Dugan (Luke Wilson, la cara més coneguda del repartiment), resulta que havia estat l'ajudant de l'Starman, i es va encarregar de mantenir els uniformes i els accessoris dels difunts membres de la JSA amagats a casa seva. No gaire ben amagats, és evident.

Ell mateix havia dut amb orgull una identitat secreta, la de Stripesy, i ara, en veure com la seva fillastra es pren seriosament el paper de Stargirl tot i no tenir experiència ni més entrenament que el d'haver estat animadora, participa a contracor en les aventures, però aquest cop com a S.T.R.I.P.E., el robot gegant pilotat i fabricat per ell mateix aprofitant el seu negoci de reparació de cotxes clàssics.

Tot això, d'amagat de la mare d'ella, la Barbara (Amy Smart, l'altra cara coneguda), i en Mike (Trae Romano), el fill d'ell. Esmento la família també perquè és la protagonista de les escenes familiars típiques de l'imaginari audiovisual estatunidenc, però el més interessant és com es desenvolupa la relació de la Courtney i en Pat, inicialment difícil perquè ella comença la sèrie obessionada amb el pare que les va abandonar fa 10 anys i que, a sobre, està convençuda que era l'Starman. 

El cas és que en un primer episodi que d'alguna manera condensa amb èxit les fases d'origen i primer enfrontament superheroics, la llavor de la nova JSA es topa amb un membre de la ISA, la Injustice Society of America, que havia acabat amb l'Starman i companyia una dècada enrere.

I aquest membre és en Brainwave (Christopher James Baker), i és important que sigui ell, perquè té poders mentals i pot llegir la ment de la gent, de manera que aviat sap qui és la misteriosa nova superheroïna que fa servir la vara d'un dels seus vells rivals.

És el més poderós del grup de dolents de la sèrie, però les circumstàncies de guió el deixen, amb encert, apartat durant bona part dels episodis, de manera que els altres, que són l'Icicle (Neil Jackson), en Gambler (Eric Goins), l'Sportsmaster (Neil Hopkins), la Tigress (Joy Osmanski), la nova Fiddler (Hina Khan) i en Dragon King (Nelson Lee) poden tenir moments per brillar.

No queda clar, però, qui és l'autèntic líder de la banda, tot i que hi ha papers més destacats que altres. Sembla, però, que sigui l'Icicle, en Jordan Mahkent, que lidera el projecte anomenat The New America, amb què pretén crear uns Estats Units idíl·lics. 

És una d'aquelles coses ingènues, simplistes, poc versemblants, que té la sèrie, però que formen part de la cultura dels còmics de superherois, sobretot quan es tracta de donar un component humà, un objectiu noble però amb mitjans equivocats, als enemics dels protagonistes.

En tot cas, resulta que entre la Courtney i en Pat descobreixen que la ISA ha tornat, que s'ha establert a Blue Valley, amb els seus membres integrats a la societat i fins i tot a l'institut, i que en porta alguna de cap. 

Però ells, tots dos sols, no podrien enfrontar-s'hi amb possibilitats de vèncer, així que recluten -per iniciativa d'ella, no pas del sempre prudent padrastre, i de dins de l'institut- les noves encarnacions d'alguns dels desapareguts membres de la JSA, concretament la Wildcat (Yolanda Montez, interpretada per la Yvette Monreal), una noia que practica la boxa i que va caure en desgràcia per la cruel difusió d'unes fotos comprometedores que s'havia fet per al seu xicot; la Dr. Mid-Nite (Beth Chapel, paper dut a terme per l'Anjelika Washington), una noia marginada però tremendament simpàtica i innocent; i l'Hourman (Rick Tyler, interpretat per en Cameron Gellman), aquest sí fill de l'Hourman original, i aquí representat com un adolescent problemàtic per culpa del seu tràgic passat, amb tots dos pares assassinats per la ISA.

A mesura que la sèrie avança, amb els episodis titulats amb noms dels protagonistes o dels enemics, es van construint els personatges principals i es va desenvolupant la trama, que com deia més amunt és més aviat simple: la Injustice Society vol posar en marxa un pla per alterar el comportament de la gent, i els inexperts nous membres de la JSA fan el que poden per anar sabotejant els seus plans.

Hi ha combats -amb uns efectes especials que evidencien que es tracta d'un producte televisiu, malgrat que la fotografia enganyi una mica en adoptar un estil més cinematogràfic-, se'ns presenten els orígens dels personatges més importants d'una manera breu però satisfactòria, i en cap moment sembla que la trama s'estanqui. Stargirl té un bon ritme, a canvi de fer-nos empassar diversos moments en què les "casualitats" juguen un paper important, amb aquella posada en escena i teatralitat pròpies del gènere, si exceptuem estils més personals com el d'en Christopher Nolan a la seva trilogia d'en Batman, o a les pel·lícules d'en Superman i la Justice League d'en Zack Snyder.

No esperem, doncs, un producte espaterrant que se citarà en el futur com una de les adaptacions audiovisuals més importants de la història del còmic, i pot semblar que la qualifico de lleugera i ingènua, però no és el cas. Stargirl és diferent, és entreteniment senzill, directe, refrescant, que no demana coneixements previs dels còmics en els quals es basa.

I és una adaptació que podem donar per bona, no només per la bona acollida que ha tingut, sinó perquè se n'encarrega l'esmentat Geoff Johns, un pes pesant de DC Comics, implicat en diversos graus en altres produccions, com ara les sèrie de The Flash i Arrow, o les pel·lícules Aquaman i Wonder Woman 1984. No és un qualsevol, coneix el producte i l'estima, tant gràcies a la creació del còmic Stars and S.T.R.I.P.E. (1999-2000) com per haver guionitzat pràcticament tot el que va sortir de la JSA entre 2000 i 2009. I es nota. 

En definitiva, la sèrie és un excel·lent punt de partida per conèixer almenys la versió moderna d'un grup de superherois amb molta tradició, però amb una publicació interrompuda molts cops i amb la més popular JLA, creada al capdavall com a modernització del concepte, robant-li bona part de l'atenció del públic general. No crec que això canviï amb la sèrie, però és molt millor que res.
 

 

Lectures: Green Lantern - The Sinestro Corps War

No acostumo a parlar gaire de Green Lantern en aquest bloc, però això no vol dir que no segueixi les aventures d'aquesta particular franquícia dins l'Univers DC. De fet ja havia comentat el primer volum de la llarga i aclamada etapa del guionista estrella Geoff Johns, Green Lantern: Rebirth, i vaig dedicar una ressenya també al macroevent Blackest Night, que afectava tots els còmics de l'editorial però que estava íntimament relacionat amb els de Green Lantern.

Precisament després de veure la magnífica feina del senyor Johns i el dibuixant Ivan Reis a Blackest Night, la saga que m'ha agradat més (fins ara) de totes les que he llegit als còmics de DC, vaig decidir posar-me seriosament amb l'etapa d'aquest equip creatiu i vaig llegir l'esmentat Green Lantern: Rebirth, que recuperava en Hal Jordan com a Green Lantern principal. Des de llavors he continuat llegint volums recopilatoris d'aquesta etapa, que no he comentat perquè tampoc no faig entrades sobre tot el que llegeixo. El volum que ens ocupa avui, però, és una excepció.

De Green Lantern: The Sinestro Corps War calia parlar-ne, i és que és un volum que recull l'esdeveniment espectacular que va ocupar les col·leccions Green Lantern del 21 al 25 (setembre de 2007 a gener de 2008) i Green Lantern Corps del 14 al 19 (setembre de 2007 a febrer de 2008) i que s'inicia amb el Green Lantern: Sinestro Corps Special (agost de 2007). 

Després de més de 2 anys remodelant Green Lantern el senyor Johns i els seus col·legues ens presenten aquí un daltabaix per al cos dels Green Lanterns, que s'han d'enfrontar a l'amenaça més gran de la seva història quan tot just recuperats de la destrucció que va causar en Hal Jordan quan l'ens anomenat Parallax el va posseir es troben amb què en Sinestro, el famós Green Lantern desterrat que va ser el mentor d'en Hal, ha organitzat el seu propi cos de soldats que es mouen en nom de la por, en contraposició al poder de la voluntat que motiva els Green Lanterns.

I no s'estan de res, perquè en Sinestro pot ser el que vulguem, però no és un ésser que s'arronsi, i amb els poderosos aliats que aconsegueix per tal de dur a terme la seva conquista de l'Univers (perquè els mètodes dictatorials que van provocar la seva destitució del cos dels Green Lanterns no els ha perdut mai) provoca el caos i la mort per tots els sectors del cosmos. 

Bàsicament es dedica a reclutar guerrers que considera que tenen l'habilitat d'infondre por, tal com els Green Lanterns són escollits per la seva habilitat de superar la por, però també busca aliats més poderosos que la resta, entre els quals un ressuscitat Anti-Monitor (vist a la famosa Crisis on Infinite Earths de 1985), el Cyborg-Superman que va debutar a la també cèlebre saga de la mort de l'Home d'Acer (que va ser, per cert, l'origen de la destrucció del cos de Green Lanterns quan en Hal Jordan va embogir en veure desaparèixer la seva ciutat) o en Superman-Prime (el Superboy-Prime de l'esmentada Crisis on Infinite Earths però també de la més recent Infinite Crisis, que va canviar el seu nom per una disputa legal sobre els drets del nom "Superboy"). Però també es recupera la figura d'en Parallax (l'essència mateixa de la por), que aquest cop posseeix un altre Green Lantern.

El resultat de tot plegat, que neix de les trames que Johns havia anat desenvolupant des que es va fer càrrec de Green Lantern, és una batalla èpica narrada de manera excel·lent que ens manté enganxats i que no avorreix en cap moment, on tot està ben lligat i té sentit (no com a les més conegudes Infinite Crisis o Final Crisis) i on trobem moments inoblidables a banda d'escenes d'allò més espectaculars.

Entre elles destaquen les composicions plenes de personatges que són obra de l'Ivan Reis i que no tenen res a envejar a les d'en George Pérez, conegut per la seva capacitat d'omplir les pàgines de personatges dibuixats amb gran detall. El volum intercala números de Green Lantern amb altres de Green Lantern Corps, on el dibuix, ben diferent, és responsabilitat d'en Patrick Gleason, que tampoc no ho fa gens malament, tot i que és evident que no dibuixa amb un estil gens semblant al de Reis. 

En aquesta pàgina ho veiem, i també ens serveix per mostrar un dels combats més espectaculars de la saga, perquè a Green Lantern Corps, en principi la col·lecció "secundària" de Green Lantern, el protagonisme se l'enduen els altres Green Lanterns, i encara que aquests números no els escrigui en Geoff Johns (ho fan en Dave Gibbons, dibuixant de Watchmen, i en Peter Tomasi en el cas dels números 18 i 19) són igualment interessants i almenys a mi m'han provocat, com em va passar amb Blackest Night, ganes de saber més d'aquests personatges que cada cop que participen en un crossover amb la col·lecció principal assoleixen la notorietat que normalment no tenen. 

Green Lantern: The Sinestro Corps War és un dels punts clau del pas de Johns (i companyia, perquè treballaven en equip) per les aventures d'aquests personatges, i marcaria el destí del cos dels policies de l'Univers en canviar les seves lleis per culpa d'unes circumstàncies que hi obligaven. A més, seria el principi dels esdeveniments que conduirien a l'esmentada Blackest Night. 

Jo vaig llegir aquella macrosaga fa temps, sense saber gaire cosa dels Green Lanterns, i en vaig gaudir molt. El mateix passa amb aquest gruixut volum recopilatori (que anteriorment havien editat en 2 parts): si som coneixedors de la mitologia de Green Lantern amb més o menys profunditat serà millor, però si no... els guions de Johns no només ens presenten històries que atrapen i narrades d'una manera ben clara, sinó que també ofereixen repassos necessaris i en dosis digeribles per a aquells que tinguin menys bagatge. Per tant, absolutament recomanable.

Lectures: Batman - Earth One

Fa un parell d'anys DC Comics va iniciar el que es considera com la seva pròpia versió de la línia Ultimate de Marvel, un univers en què l'allargada ombra de la continuïtat no limita els autors i els permet explicar les seves històries en forma de novel·les gràfiques que reinventen personatges icònics. 

Allò va començar amb Superman: Earth One, amb guió de J. Michael Straczynski i dibuixos de Shane Davis, però no va acabar d'agradar. Tot i així enguany s'espera un segon volum d'aquesta particular visió de l'Home d'Acer, però 2012 també ha estat l'any de l'arribada de Batman: Earth One.

Evidentment que el personatge en qüestió fos aquest cop en Batman em va cridar l'atenció poderosament, i que la crítica el lloés hi va contribuir en bona mesura. Ara bé, el que em va acabar de decidir per comprar-lo de seguida (i per sort amb descompte) va ser l'equip creatiu, format per en Gary Frank fent de dibuixant (que no coneixia i que fa un esplèndid treball amb l'excepció de l'estranya tendència a l'estrabisme d'alguns personatges, tot i que destaca per com dibuixa els ulls d'en Batman amb la màscara posada) i en Geoff Johns com a guionista. Sí, estem davant del "Batman de Geoff Johns", o el meu personatge preferit a les mans d'un dels millors escriptors de còmics de l'actualitat. 

I el resultat és a l'alçada del que en diu una crítica que l'ha aprovat amb escreix de manera unànime: és una nova versió del Batman (i alguns dels seus aliats i enemics) que coneixem, un Cavaller Fosc que comença la seva carrera als nostres dies i que és retratat d'una manera realista i versemblant. 

És un Batman amb el mateix origen que se'ns ha explicat tantes i tantes vegades, però que no comença amb gaire bon peu, calcula malament els salts, els seus aparells fallen en el pitjor moment i les lluites cos a cos ja no són aquelles en què es desfà de desenes d'enemics sense rebre ni un cop. De fet, a Batman: Earth One rep més cops i comet més errors dels que personalment li he vist mai rebre i cometre. 

Això no vol dir, però, que sigui un Batman patètic. És senzillament un Batman principiant, i aquest és un punt que en aquest còmic es descriu d'una manera realista, que podem acceptar en els nostres dies, en la tradició del que va fer Batman: Year One però actualitzat. Tot i així, la gràcia de Batman: Earth One rau sobretot en aquesta visió alternativa (però no per això menys interessant) de la ciutat de Gotham i alguns dels seus habitants.

Com deia abans, l'origen d'en Batman és el de sempre, i en Bruce Wayne és el personatge que veurem menys canviat respecte a la imatge que en tenim, però d'altres apareixen en una nova versió, tant en el sentit físic com en el psicològic, o ambdues coses. El cas que crida més l'atenció és el de l'Alfred Pennyworth, que té l'aspecte que veiem a la imatge.

L'Alfred és un exMarine amic del pare d'en Bruce (per cert, la seva mare ja no té el cognom de soltera Kane, sinó Arkham) que es va haver de fer càrrec del nano quan es va quedar orfe. A més, tot i que és vell i les seqüeles del seu pas pel món militar són evidents, és un home de caràcter fort i té dures discussions amb el seu protegit sobre la seva particular croada contra el mal, que comença com una venjança per la mort dels seus pares i sense intenció de lluitar contra el crim en general. 

Aquí no trobarem aquells tractaments de "Master Bruce", ni els comentaris sarcàstics que el caracteritzen en la seva versió habitual quan no està d'acord amb el seu "amo". Aquí, si discuteixen, acaben a cops, com podem veure a la imatge.

Altres personatges, com en Jim Gordon, se'ns mostren amb l'aspecte de sempre, però en canvi els han alterat la personalitat. Aquí el policia més conegut de l'Univers Batman fa anys que va abaixar els braços i va decidir callar i obeir, i si cal acceptar suborns, per tal de protegir la seva filla, una jove Barbara Gordon que és un dels personatges que s'han mantingut més fidels a la imatge que en tenim.

Però n'hi ha d'altres que coneixem bé pel nom i que aquí tenen una nova manera de ser, un nou aspecte físic (de vegades una edat diferent i tot), un nou origen o tot plegat alhora. El cas és que al llarg d'aquesta història que gira al voltant dels primers passos d'en Batman i que s'anirà descabdellant fins al clímax final passaran coses que en alguns casos faran que els personatges que trobem tan canviats acabin com els coneixíem de tota la vida, mentre que d'altres no veuran alterada la seva nova versió o, fins i tot, moriran (quelcom gairebé tabú als còmics considerats canònics). 

Batman: Earth One és, doncs, un magnífic còmic tant per als experts en el personatge que en vulguin conèixer una versió diferent com per als que no hagin llegit cap (o gairebé cap) de les seves aventures i vulguin gaudir d'una de les bones sense l'obligació de tenir coneixements sobre les dècades i dècades d'història d'en Batman. 

A més ho aconsegueix amb una història original, no una versió de cap de les aventures més conegudes i recomanades, i sense recórrer a cap dels dos dolents principals que hauríem esperat d'un còmic ambiciós d'en Batman, és a dir en Joker o en Dues Cares. No els veurem pas, aquí. Això sí, el llibre ens deixa amb ganes de més, perquè l'última vinyeta anuncia un nou volum que no sabem quan arribarà, però en què el senyor Johns assegurava fa poc que ja està treballant.

Com a reflexió curiosa he de dir que Batman: Earth One podria haver estat perfectament, per les seves característiques, el rellançament del Cavaller Fosc dins la línia de rellançaments que va dur a terme DC Comics a la tardor de 2011. Afortunadament allò no va afectar gaire l'Univers Batman, i aquesta novel·la gràfica es queda en un univers alternatiu que, lliure de la continuïtat, la relació amb la resta de còmics de l'editorial i la periodicitat mensual, si tot va bé es podrà desenvolupar de manera independent i al ritme adequat per tal de no decebre mai.

 

Lectures: Green Lantern Rebirth

L'altre dia vaig acabar la lectura del recopilatori Green Lantern: Rebirth, escrit per en Geoff Johns i dibuixat per l'Ethan van Sciver, que és una minisèrie de sis números (d'octubre de 2004 a maig de 2005) amb la qual es volia rellançar la col·lecció d'en Green Lantern en el seu quart volum, després de molt temps a la deriva amb la llarga etapa protagonitzada per en Kyle Rayner (personatge que a mi m'agrada molt i que era "el Green Lantern" per a mi, pel poc que havia tocat aquesta franquícia). Vaig oferir-ne un petit tast en forma de curiositat històrica, però avui toca parlar del contingut de tot el volum.

La idea era fer tornar en Hal Jordan, el Green Lantern de tota la vida, a l'estatus del que podríem anomenar "vius" i "bons". El 1994, durant els esdeveniments del volum La Muerte de Superman, la ciutat d'en Hal Jordan, Coast City, quedava destruïda, i allò el traumatitzaria tant que, després d'una sèrie de fets que seria massa llarg i complicat explicar aquí, va acabar perdent la xaveta i es va convertir, tristament, en un enemic dels nostres herois. 

Després de morir com a conseqüència d'aquella saga anomenada Zero Hour (i que no va agradar gaire, com tampoc el canvi de situació del personatge) el seu esperit va passar a ser l'hoste de l'Espectre, el complicat personatge de l'Univers DC que representa l'esperit de la venjança de Déu. 

Allò li va permetre continuar apareixent de tant en tant als còmics de DC, però la gent el trobava a faltar, i el volum 3 de Green Lantern s'estava enfonsant sense aturador. Així que havien de fer tornar en Hal Jordan del tot, viu i com a heroi "normal". Això és el que ens explica Green Lantern: Rebirth, que va ser el primer tast de la llarga i espectacular etapa, que ja dura més de 5 anys, des que els guions de la col·lecció són responsabilitat d'un dels guionistes estrella de l'editorial, en Geoff Johns, artífex entre altres coses de Blackest Night.

Jo, com he dit abans, no sóc cap expert en Green Lantern. Cada cop en conec més coses, tant gràcies als articles que llegeixo dins els còmics com als còmics en si mateixos, però si en Batman i en Green Arrow són els que més domino, en Green Lantern (qualsevol d'ells) passaria al grup de "per descobrir" de tots els personatges que m'interessen. I aquest volum que he llegit és ideal per a gent com jo: gent que en sap quatre coses però que s'ha perdut el més important de la vida d'en Hal Jordan. 

Ja ho podem llegir a la introducció del volum en la seva versió original: Green Lantern: Rebirth suposa una revolució necessària dins la capçalera però de pas ajuda els nouvinguts (o gairebé nouvinguts) a sentir-se com a casa. És un començament des de zero, un homenatge a la llarguíssima història d'un personatge creat el 1959 (com a Hal Jordan, perquè el primer Green Lantern, l'Alan Scott, és de 1940) i alhora l'inici d'una etapa aclamada per crítica i públic que encara dura i que els fans de tota la vida es mereixien des de feia molts anys. Una barreja gens fàcil d'aconseguir, però en què Johns reïx, molt ben acompanyat pels dibuixos realistes i detallistes de l'Ethan van Sciver, que més endavant seria substituït pel no menys magistral Ivan Reis. 

La narrativa del que ja és un dels meus guionistes preferits (juntament amb en Judd Winick) és, com ja havia vist a Blackest Night i als números de Green Lantern que corresponen a aquella macrosaga (que sí, en certa manera serien spoilers respecte a aquest inici d'etapa, però queden tan lluny que gairebé ni es noten), d'estil molt amè, en molts moments fins i tot d'aire cinematogràfic, amb salts d'escenari i seqüències breus però suficientment entenedores que al final acaben prenent sentit.  

Green Lantern: Rebirth és el retorn d'en Hal Jordan al regne dels vius i al lloc que li correspon, després d'haver causat molt mal a l'Univers DC per les causes que he explicat abans molt per sobre, i en aquest tom, com bé diu el mateix Johns, més que redempció el que busca és senzillament tornar, posar les coses al seu lloc, amb emocionants batalles còsmiques incloses i sentiments contradictoris per part dels seus excompanys de la JLA. Evidentment, dóna explicacions sobre el que li va passar, i per primera vegada se'ns explica tot amb detall i d'una manera comprensible (aquí en Johns també ha fet feina per tal de cohesionar la història sobre la caiguda d'en Hal Jordan, que tenia caps sense lligar, i ho fa d'una manera gens forçada). Tot plegat sense deixar en l'oblit els seus companys del cos dels Green Lanterns, especialment en Kyle Rayner, que segurament si hagués estat pel públic hauria desaparegut de la sèrie. 

En resum, un tom absolutament recomanable per a qualsevol que senti interès per en Green Lantern (personatge que a mi, abans, admeto que no m'interessava, fos qui fos l'home sota l'uniforme, però que poc a poc m'ha anat captivant), vulgui introduir-se en el seu univers particular o simplement hagués seguit les seves aventures fins a l'etapa malvada d'en Hal Jordan i l'hagués abandonat llavors o en qualsevol altre moment. És a dir, Green Lantern: Rebirth és el moment perfecte per començar amb els Green Lanterns o per recuperar-los si s'havien abandonat. 

Un cop de puny amb història

Acabo de finalitzar la lectura del volum Green Lantern: Rebirth, una minisèrie de sis números entre 2004 i 2005, escrita pel gran Geoff Johns i dibuixada pel també gran Ethan van Sciver, que comentaré molt aviat. Però abans vull compartir amb vosaltres una imatge que em va fer molta gràcia, perquè té una llarga història al darrere. 

En Hal Jordan, que tot just s'ha reincorporat al cos dels Green Lanterns, s'havia passat més d'una dècada arrossegant una sèrie d'actes malvats que va cometre per uns motius que s'expliquen precisament en aquest volum. Vaja, ja s'havien explicat, però aquí en coneixem una nova versió, que és definitiva. En Batman, que és el personatge més desconfiat de l'Univers DC, el vol aturar perquè no sap de la missa la meitat i rep aquest cop de puny que el fa anar a terra, una tasca gens fàcil. 

En segon pla, entre el puny d'en Jordan i la cara d'en Batman hi veiem l'expressió de felicitat, el somriure i el puny alçat, com si celebrés un gol, d'un altre Green Lantern, en Guy Gardner. Per si hi ha cap despistat a la sala, el cop de puny d'un dels seus aliats a un altre (que no és un Green Lantern però també forma part del bàndol dels bons) li provoca alegria perquè el 1987, al número 5 de la col·lecció Justice League (al volum 1 de la col·lecció Clásicos DC: JLA/JLE de Planeta, si us interessa) passava això:

En aquella mítica etapa de la JLA dels anys vuitanta, de marcat caire humorístic, creada per l'equip artístic format pels guionistes Keith Giffen i J. M. DeMatteis i els dibuixants Kevin Maguire i més endavant Adam Hughes, probablement l'escena més recordada és aquesta, en què en Batman perd els estreps després d'aguantar l'insuportable Guy Gardner i li clava aquest cop de puny, expressant físicament el que la resta de la Lliga de la Justícia mantenia en l'àmbit de la fantasia. D'aquella ofensa en Gardner no se n'havia oblidat, i quan anys després en Geoff Johns escriu aquest homenatge que demostra que coneix bé la història de DC, el Green Lantern més indisciplinat de tots se sent, per fi, venjat, encara que sigui a través d'un col·lega. Senzillament magnífic.