Sèries: Stargirl (tercera temporada)

La tercera, i com vaig saber al darrer episodi última, temporada d'una de les sèries més refrescants de la DC Comics televisiva ha arribat al seu final i aquesta vegada tampoc vull faltar a la cita de l'habitual entrada comentant-la.

Ja vaig dir a l'entrada sobre la temporada inaugural de Stargirl que es tractava d'un producte diferent, amb un repartiment sobretot adolescent i unes escenes quotidianes farcides dels tòpics de la ficció audiovisual estatunidenca, però que també hi havia lloc per a les trames interessants i una construcció de personatges ben treballada. 

La segona temporada, d'altra banda, adquiria un to molt més fosc, amb un enemic incorpori que s'alimentava de les pors dels personatges, però també s'acabava amb un combat èpic i l'aparent tornada a la normalitat de Blue Valley. 

Doncs bé, la tercera temporada, igual que la segona, té un subtítol, però aquest cop sí que té a veure amb la trama: Frenemies.

Després dels esdeveniments de la segona temporada, ara els enemics (i descendència) que han sobreviscut i continuen vivint al poble fan propòsit d'esmena i mostren una actitud amistosa cap al bàndol dels bons, cosa que és rebuda inicialment amb un comprensible escepticisme, però que també dona lloc, un cop acceptada, a divertides situacions d'adaptació.

El to més aviat alegre de la premissa inicial s'enfosqueix, però, quan un dels enemics reformats, en Gambler, és assassinat i la resta de la trama s'orienta a descobrir qui ha estat i evitar més morts. Les sospites, sovint fonamentades, que el culpable és algun dels membres de la Injustice Society of America que ha tornat, no ajuden a llimar les asprors en el procés de pau.

De fet, la pròpia JSA trontolla perquè la Courtney, la protagonista, defensa els "exdolents" i l'entrada de la seva antiga enemiga Cindy Burman a la colla, i les tensions de tot plegat afecten a l'estabilitat del grup, així com les intervencions externes d'un personatge que no és el que sembla i que protagonitza un interessant gir al tram final de la temporada i la sèrie.

També tenim un petit arc argumental en què torna la Jennie, la nova Green Lantern, però que sembla que tingui la funció d'allargar la temporada perquè, en realitat, no aporta gran cosa i novament ens deixa amb ganes de saber com seria la seva incorporació permanent a la JSA. 

Mentrestant, la família Dugan dona el seu suport als nanos i fins i tot es mostra acollidora amb els necessitats fins a l'extrem de permetre que s'allotgi a casa seva el ressuscitat Starman, sense ofici ni benefici més enllà de fer de mentor per a la Courtney i compartir-hi la vara còsmica. I no serà l'únic que s'instal·li a la casa. Sembla que el taller de reparació de cotxes clàssics d'en Pat i la feina a l'ajuntament de la Barbara donen força calés. Per la seva banda, en Mike i en Jakeem intenten formar el seu propi equip de superherois, subtrama que dona el toc més humorístic a la temporada.

Pel que fa a la relació sentimental de cocció lenta -per les circumstàncies que els toquen- entre la protagonista i en Cameron, ara traumatitzat per la mort del seu pare sense saber que era malvat, la cosa avança i fins i tot ella l'ajuda a dominar els poders de gel heretats que se li han començat a despertar, però ell no sap que la noia que estima va estar directament implicada en la mort de l'Icicle. S'ensuma la tragèdia.

El final de la sèrie és a l'altura del que s'ha estat construint fins ara i, malgrat la tristor de saber que no continuarà, almenys estava previst i ens dona un final tancat i amb la sempre agradable ullada al futur. 

S'acaba, doncs, una de les sèries de superherois més interessants dels darrers anys, un producte aparentment orientat a adolescents -i amb picades d'ullet als lectors dels còmics en què s'inspira- però que es pren seriosament a si mateix amb un bon guió i estàndards de producció gairebé cinematogràfics. Recomanable.

Sèries: Stargirl (segona temporada)

No tot l'univers DC televisiu està lligat. Existeix el que coneixem com a Arrowverse (Arrow, The Flash, Supergirl, DC's Legends of Tomorrow, Batwoman i Superman & Lois), però també hi ha sèries que van per lliure, encara que participessin en forma de cameo al creuament de Crisis on Infinite Earths fa un temps.

Una d'aquestes sèries va ser de les coses més refrescants del gènere que vaig veure l'any passat, i ara que n'he vist la segona temporada em ve de gust parlar-ne. 

La segona temporada de Stargirl, les coses com són, ha acabat sent molt diferent del que em pensava. Primer, perquè assumia que ens oferiria una nova guerra de la JSA contra la ISA, aquest cop representada per les filles i els fills dels membres de la Societat de la Injustícia derrotats a la primera temporada.

I segon, perquè, per alguna raó estranya, destaca al "cognom" les paraules "Summer School", com si fos un aspecte rellevant de la trama. Això em va fer pensar que seria el que deia més amunt de la guerra entre adolescents, tot plegat amanit amb escenes típiques d'institut amb el "morbo" de l'enemistat adquirida entre alguns d'ells amb el final de la ISA... però al final, i per sort, no ha estat això.

Al primer episodi, però, semblava que la cosa aniria per aquí, perquè la premissa és que ha arribat l'estiu i la Courtney ha d'anar a classes de recuperació perquè ha suspès algunes assignatures. També la Yolanda, que es passa la temporada traumatitzada pel fet d'haver matat en Brainwave, un dels enemics principals de la primera part de la sèrie, i ara té al·lucinacions al respecte.

És un tema clàssic en els còmics de superherois: que l'execució o la derrota letal d'un dolent, per molt dolent que sigui, és una línia vermella que s'intenta no creuar mai, i si es fa les coses no tornen a ser com abans. Li passa a la Yolanda i també li va passar a l'antiga JSA, però hi tornarem més avall.

En paral·lel a tot això, la Cindy intenta reclutar altres adolescents, generalment fills dels antics membres de la ISA, precisament per tornar a formar un grup de superdolents, que era el camí que hom podia esperar després dels esdeveniments de la primera temporada. 

Però no, al cap de poc es veu que la cosa va per una altra banda: la filla d'en Dragon King té un misteriós diamant que conté l'Eclipso (Nick Tarabay), una entitat que s'alimenta de la foscor i la negativitat de les persones, que busca la manera d'alliberar-se del seu captiveri dins del diamant i tornar a provocar el caos.  

La JSA original és precisament el grup que el va segellar al diamant fa una dècada, després que matés la filla del Dr. Mid-Nite, i gràcies a aquesta connexió podem veure els seus membres en algunes escenes de flashback, perquè a la primera temporada els havíem vist de manera molt testimonial.

Malauradament, el que sabem és que per poder acabar amb l'Eclipso van decidir, en no trobar cap alternativa, matar-ne l'hoste, un humà, i aquella decisió va deixar la Societat de la Justícia ben tocada, perquè va ser fruit d'una votació molt ajustada. Com sabem, al cap de poc de tornar-se a unir gairebé tots ells van perdre la vida contra la ISA. 

El temible enemic dona a la temporada un to molt més fosc que no pas el de la primera, en què tot plegat era més aviat alegre i teatral, encara que hi hagués morts. A la segona veiem com l'Eclipso manipula la ment dels personatges i els provoca al·lucinacions per aprofitar-se de les seves pors, els seus dubtes, els seus traumes, les coses de què es penedeixen... 

I aquella decisió de creuar la línia vermella, encara que fos per necessitat, plana per sobre dels personatges, en Pat inclòs -perquè tot i no haver-hi participat directament es lamenta de no haver intentat evitar-ho amb més vehemència-, i té conseqüències en el present, on l'Eclipso es vol venjar i on la nova JSA té també problemes propis, com el de la Yolanda, el del divorci imminent dels pares de la Beth o la mala relació d'en Rick amb el seu oncle, sense oblidar en Mike, el germanastre de la Courtney, que se sent frustrat perquè li agradaria formar part de la JSA i sempre hi ha alguna cosa que ho impedeix.

També és una temporada en què debuta la Jennie-Lynn Scott (Ysa Penarejo), la filla del Green Lantern original, tot i que és més aviat com si fiqués els dits dels peus a la piscina per veure si l'aigua és gaire freda, ja que apareix cap al principi i cap al final, encara inexperta i amb un poder molt més gran del que pot controlar.

Sense voler entrar en més detalls, la temporada acaba com la primera: amb una batalla final èpica, amb participació de tothom i una resolució sorprenent. Tanmateix, ha estat una història força diferent, tràgica, funesta, pertorbadora per als seus personatges. Ara bé, s'acaba tot obrint possibilitats molt interessants de cara a la tercera pel que fa a la configuració de la JSA i les relacions entre els adolescents que són fills o hereus de la generació anterior tant d'aquest grup com de la ISA. L'esperaré amb ganes.

Sèries: Stargirl

Amb la saturació, per què no dir-ho, de sèries de televisió sobre superherois de DC Comics, o més ben dit l'anomenat Arrowverse, no tenien cabuda al meu temps lliure altres produccions basades en personatges de la mateixa editorial que poc a poc s'han anat estrenant, i que tenia en compte per a moments més calmats.  

Donada la situació de pandèmia mundial que vivim, que ja va afectar el final de les últimes temporades emeses, tot es retarda, i ara que el ritme setmanal d'aquelles sèries ens ha donat una mica de descans i també estan trigant a arribar les noves temporades, encara que per motius tràgics, ha arribat el moment de veure aquestes altres sèries de DC que van tenir el seu moment de creuament -brevíssim, a Crisis on Infinite Earths- amb les de l'Arrowverse, però que no hi pertanyen ben bé i que tenen un altre estil visual, així com menys episodis i un regust diferent. 

Avui parlo, ja es veu al títol, de Stargirl, estrenada originalment a la plataforma de streaming DC Universe, i aquí disponible a l'HBO. De moment se n'ha fet una temporada, de 13 episodis, entre maig i agost d'aquest 2020, i està previst que l'any vinent arribi la segona, aquest cop directament a la cadena The CW, i no pas a la plataforma de DC.

Creada pel guionista superestrella dels còmics Geoff Johns -que també va crear la protagonista en la seva versió en paper-, encarregat dels guions de diversos episodis, Stargirl és una sèrie que destaca, entre les seves "cosines", pel to adolescent que té. 

No ho dic, ni s'ha d'interpretar així, com una cosa dolenta. Al contrari, és un canvi d'estil que hem d'agrair, però no vol pas dir que es tracti d'una sèrie lleugera i enfocada a les relacions romàntiques. En absolut. Té un to més adolescent perquè la seva protagonista i bona part del repartiment són adolescents. 

És l'excusa, també, per fer net respecte al llegat de dècades de la JSA, la Justice Society of America, el primer grup de superherois de la història dels còmics (que va debutar al número 3 d'All Star Comics, de 1940), en plantejar-nos que els seus membres originals van ser assassinats fa 10 anys i que és el torn que les seves identitats emmascarades les assumeixi una nova generació. Com podem veure, i especialment quan aquesta tragèdia és la primera seqüència de la sèrie, aquest to adolescent té matisos: a Stargirl hi ha morts, tant al principi com durant la temporada i a l'episodi final.

La protagonista de la història és la Courtney Whitmore (Brec Bassinger), una estudiant d'institut que es muda amb la seva mare, el seu nou marit i el fill d'aquest, al poble de Blue Valley, d'on és originalment la mare.

Només començar el curs en un institut on encara no hi coneix ningú, descobreix al soterrani de casa la vara còsmica, l'arma o instrument que duia el malaguanyat Starman, i resulta que la vara s'activa quan ella l'agafa, tot revelant que l'ha triat com a successora.

I és que el seu padrastre, en Pat Dugan (Luke Wilson, la cara més coneguda del repartiment), resulta que havia estat l'ajudant de l'Starman, i es va encarregar de mantenir els uniformes i els accessoris dels difunts membres de la JSA amagats a casa seva. No gaire ben amagats, és evident.

Ell mateix havia dut amb orgull una identitat secreta, la de Stripesy, i ara, en veure com la seva fillastra es pren seriosament el paper de Stargirl tot i no tenir experiència ni més entrenament que el d'haver estat animadora, participa a contracor en les aventures, però aquest cop com a S.T.R.I.P.E., el robot gegant pilotat i fabricat per ell mateix aprofitant el seu negoci de reparació de cotxes clàssics.

Tot això, d'amagat de la mare d'ella, la Barbara (Amy Smart, l'altra cara coneguda), i en Mike (Trae Romano), el fill d'ell. Esmento la família també perquè és la protagonista de les escenes familiars típiques de l'imaginari audiovisual estatunidenc, però el més interessant és com es desenvolupa la relació de la Courtney i en Pat, inicialment difícil perquè ella comença la sèrie obessionada amb el pare que les va abandonar fa 10 anys i que, a sobre, està convençuda que era l'Starman. 

El cas és que en un primer episodi que d'alguna manera condensa amb èxit les fases d'origen i primer enfrontament superheroics, la llavor de la nova JSA es topa amb un membre de la ISA, la Injustice Society of America, que havia acabat amb l'Starman i companyia una dècada enrere.

I aquest membre és en Brainwave (Christopher James Baker), i és important que sigui ell, perquè té poders mentals i pot llegir la ment de la gent, de manera que aviat sap qui és la misteriosa nova superheroïna que fa servir la vara d'un dels seus vells rivals.

És el més poderós del grup de dolents de la sèrie, però les circumstàncies de guió el deixen, amb encert, apartat durant bona part dels episodis, de manera que els altres, que són l'Icicle (Neil Jackson), en Gambler (Eric Goins), l'Sportsmaster (Neil Hopkins), la Tigress (Joy Osmanski), la nova Fiddler (Hina Khan) i en Dragon King (Nelson Lee) poden tenir moments per brillar.

No queda clar, però, qui és l'autèntic líder de la banda, tot i que hi ha papers més destacats que altres. Sembla, però, que sigui l'Icicle, en Jordan Mahkent, que lidera el projecte anomenat The New America, amb què pretén crear uns Estats Units idíl·lics. 

És una d'aquelles coses ingènues, simplistes, poc versemblants, que té la sèrie, però que formen part de la cultura dels còmics de superherois, sobretot quan es tracta de donar un component humà, un objectiu noble però amb mitjans equivocats, als enemics dels protagonistes.

En tot cas, resulta que entre la Courtney i en Pat descobreixen que la ISA ha tornat, que s'ha establert a Blue Valley, amb els seus membres integrats a la societat i fins i tot a l'institut, i que en porta alguna de cap. 

Però ells, tots dos sols, no podrien enfrontar-s'hi amb possibilitats de vèncer, així que recluten -per iniciativa d'ella, no pas del sempre prudent padrastre, i de dins de l'institut- les noves encarnacions d'alguns dels desapareguts membres de la JSA, concretament la Wildcat (Yolanda Montez, interpretada per la Yvette Monreal), una noia que practica la boxa i que va caure en desgràcia per la cruel difusió d'unes fotos comprometedores que s'havia fet per al seu xicot; la Dr. Mid-Nite (Beth Chapel, paper dut a terme per l'Anjelika Washington), una noia marginada però tremendament simpàtica i innocent; i l'Hourman (Rick Tyler, interpretat per en Cameron Gellman), aquest sí fill de l'Hourman original, i aquí representat com un adolescent problemàtic per culpa del seu tràgic passat, amb tots dos pares assassinats per la ISA.

A mesura que la sèrie avança, amb els episodis titulats amb noms dels protagonistes o dels enemics, es van construint els personatges principals i es va desenvolupant la trama, que com deia més amunt és més aviat simple: la Injustice Society vol posar en marxa un pla per alterar el comportament de la gent, i els inexperts nous membres de la JSA fan el que poden per anar sabotejant els seus plans.

Hi ha combats -amb uns efectes especials que evidencien que es tracta d'un producte televisiu, malgrat que la fotografia enganyi una mica en adoptar un estil més cinematogràfic-, se'ns presenten els orígens dels personatges més importants d'una manera breu però satisfactòria, i en cap moment sembla que la trama s'estanqui. Stargirl té un bon ritme, a canvi de fer-nos empassar diversos moments en què les "casualitats" juguen un paper important, amb aquella posada en escena i teatralitat pròpies del gènere, si exceptuem estils més personals com el d'en Christopher Nolan a la seva trilogia d'en Batman, o a les pel·lícules d'en Superman i la Justice League d'en Zack Snyder.

No esperem, doncs, un producte espaterrant que se citarà en el futur com una de les adaptacions audiovisuals més importants de la història del còmic, i pot semblar que la qualifico de lleugera i ingènua, però no és el cas. Stargirl és diferent, és entreteniment senzill, directe, refrescant, que no demana coneixements previs dels còmics en els quals es basa.

I és una adaptació que podem donar per bona, no només per la bona acollida que ha tingut, sinó perquè se n'encarrega l'esmentat Geoff Johns, un pes pesant de DC Comics, implicat en diversos graus en altres produccions, com ara les sèrie de The Flash i Arrow, o les pel·lícules Aquaman i Wonder Woman 1984. No és un qualsevol, coneix el producte i l'estima, tant gràcies a la creació del còmic Stars and S.T.R.I.P.E. (1999-2000) com per haver guionitzat pràcticament tot el que va sortir de la JSA entre 2000 i 2009. I es nota. 

En definitiva, la sèrie és un excel·lent punt de partida per conèixer almenys la versió moderna d'un grup de superherois amb molta tradició, però amb una publicació interrompuda molts cops i amb la més popular JLA, creada al capdavall com a modernització del concepte, robant-li bona part de l'atenció del públic general. No crec que això canviï amb la sèrie, però és molt millor que res.