Amb la saturació, per què no dir-ho, de sèries de televisió sobre superherois de DC Comics, o més ben dit l'anomenat Arrowverse, no tenien cabuda al meu temps lliure altres produccions basades en personatges de la mateixa editorial que poc a poc s'han anat estrenant, i que tenia en compte per a moments més calmats.
Donada la situació de pandèmia mundial que vivim, que ja va afectar el final de les últimes temporades emeses, tot es retarda, i ara que el ritme setmanal d'aquelles sèries ens ha donat una mica de descans i també estan trigant a arribar les noves temporades, encara que per motius tràgics, ha arribat el moment de veure aquestes altres sèries de DC que van tenir el seu moment de creuament -brevíssim, a Crisis on Infinite Earths- amb les de l'Arrowverse, però que no hi pertanyen ben bé i que tenen un altre estil visual, així com menys episodis i un regust diferent.
Avui parlo, ja es veu al títol, de Stargirl, estrenada originalment a la plataforma de streaming DC Universe, i aquí disponible a l'HBO. De moment se n'ha fet una temporada, de 13 episodis, entre maig i agost d'aquest 2020, i està previst que l'any vinent arribi la segona, aquest cop directament a la cadena The CW, i no pas a la plataforma de DC.
Creada pel guionista superestrella dels còmics Geoff Johns -que també va crear la protagonista en la seva versió en paper-, encarregat dels guions de diversos episodis, Stargirl és una sèrie que destaca, entre les seves "cosines", pel to adolescent que té.
No ho dic, ni s'ha d'interpretar així, com una cosa dolenta. Al contrari, és un canvi d'estil que hem d'agrair, però no vol pas dir que es tracti d'una sèrie lleugera i enfocada a les relacions romàntiques. En absolut. Té un to més adolescent perquè la seva protagonista i bona part del repartiment són adolescents.
És l'excusa, també, per fer net respecte al llegat de dècades de la JSA, la Justice Society of America, el primer grup de superherois de la història dels còmics (que va debutar al número 3 d'All Star Comics, de 1940), en plantejar-nos que els seus membres originals van ser assassinats fa 10 anys i que és el torn que les seves identitats emmascarades les assumeixi una nova generació. Com podem veure, i especialment quan aquesta tragèdia és la primera seqüència de la sèrie, aquest to adolescent té matisos: a Stargirl hi ha morts, tant al principi com durant la temporada i a l'episodi final.
La protagonista de la història és la Courtney Whitmore (Brec Bassinger), una estudiant d'institut que es muda amb la seva mare, el seu nou marit i el fill d'aquest, al poble de Blue Valley, d'on és originalment la mare.
Només començar el curs en un institut on encara no hi coneix ningú, descobreix al soterrani de casa la vara còsmica, l'arma o instrument que duia el malaguanyat Starman, i resulta que la vara s'activa quan ella l'agafa, tot revelant que l'ha triat com a successora.
I és que el seu padrastre, en Pat Dugan (Luke Wilson, la cara més coneguda del repartiment), resulta que havia estat l'ajudant de l'Starman, i es va encarregar de mantenir els uniformes i els accessoris dels difunts membres de la JSA amagats a casa seva. No gaire ben amagats, és evident.
Ell mateix havia dut amb orgull una identitat secreta, la de Stripesy, i ara, en veure com la seva fillastra es pren seriosament el paper de Stargirl tot i no tenir experiència ni més entrenament que el d'haver estat animadora, participa a contracor en les aventures, però aquest cop com a S.T.R.I.P.E., el robot gegant pilotat i fabricat per ell mateix aprofitant el seu negoci de reparació de cotxes clàssics.
Tot això, d'amagat de la mare d'ella, la Barbara (Amy Smart, l'altra cara coneguda), i en Mike (Trae Romano), el fill d'ell. Esmento la família també perquè és la protagonista de les escenes familiars típiques de l'imaginari audiovisual estatunidenc, però el més interessant és com es desenvolupa la relació de la Courtney i en Pat, inicialment difícil perquè ella comença la sèrie obessionada amb el pare que les va abandonar fa 10 anys i que, a sobre, està convençuda que era l'Starman.
El cas és que en un primer episodi que d'alguna manera condensa amb èxit les fases d'origen i primer enfrontament superheroics, la llavor de la nova JSA es topa amb un membre de la ISA, la Injustice Society of America, que havia acabat amb l'Starman i companyia una dècada enrere.
I aquest membre és en Brainwave (Christopher James Baker), i és important que sigui ell, perquè té poders mentals i pot llegir la ment de la gent, de manera que aviat sap qui és la misteriosa nova superheroïna que fa servir la vara d'un dels seus vells rivals.
És el més poderós del grup de dolents de la sèrie, però les circumstàncies de guió el deixen, amb encert, apartat durant bona part dels episodis, de manera que els altres, que són l'Icicle (Neil Jackson), en Gambler (Eric Goins), l'Sportsmaster (Neil Hopkins), la Tigress (Joy Osmanski), la nova Fiddler (Hina Khan) i en Dragon King (Nelson Lee) poden tenir moments per brillar.
No queda clar, però, qui és l'autèntic líder de la banda, tot i que hi ha papers més destacats que altres. Sembla, però, que sigui l'Icicle, en Jordan Mahkent, que lidera el projecte anomenat The New America, amb què pretén crear uns Estats Units idíl·lics.
És una d'aquelles coses ingènues, simplistes, poc versemblants, que té la sèrie, però que formen part de la cultura dels còmics de superherois, sobretot quan es tracta de donar un component humà, un objectiu noble però amb mitjans equivocats, als enemics dels protagonistes.
En tot cas, resulta que entre la Courtney i en Pat descobreixen que la ISA ha tornat, que s'ha establert a Blue Valley, amb els seus membres integrats a la societat i fins i tot a l'institut, i que en porta alguna de cap.
Però ells, tots dos sols, no podrien enfrontar-s'hi amb possibilitats de vèncer, així que recluten -per iniciativa d'ella, no pas del sempre prudent padrastre, i de dins de l'institut- les noves encarnacions d'alguns dels desapareguts membres de la JSA, concretament la Wildcat (Yolanda Montez, interpretada per la Yvette Monreal), una noia que practica la boxa i que va caure en desgràcia per la cruel difusió d'unes fotos comprometedores que s'havia fet per al seu xicot; la Dr. Mid-Nite (Beth Chapel, paper dut a terme per l'Anjelika Washington), una noia marginada però tremendament simpàtica i innocent; i l'Hourman (Rick Tyler, interpretat per en Cameron Gellman), aquest sí fill de l'Hourman original, i aquí representat com un adolescent problemàtic per culpa del seu tràgic passat, amb tots dos pares assassinats per la ISA.
Hi ha combats -amb uns efectes especials que evidencien que es tracta d'un producte televisiu, malgrat que la fotografia enganyi una mica en adoptar un estil més cinematogràfic-, se'ns presenten els orígens dels personatges més importants d'una manera breu però satisfactòria, i en cap moment sembla que la trama s'estanqui. Stargirl té un bon ritme, a canvi de fer-nos empassar diversos moments en què les "casualitats" juguen un paper important, amb aquella posada en escena i teatralitat pròpies del gènere, si exceptuem estils més personals com el d'en Christopher Nolan a la seva trilogia d'en Batman, o a les pel·lícules d'en Superman i la Justice League d'en Zack Snyder.
No esperem, doncs, un producte espaterrant que se citarà en el futur com una de les adaptacions audiovisuals més importants de la història del còmic, i pot semblar que la qualifico de lleugera i ingènua, però no és el cas. Stargirl és diferent, és entreteniment senzill, directe, refrescant, que no demana coneixements previs dels còmics en els quals es basa.
I és una adaptació que podem donar per bona, no només per la bona acollida que ha tingut, sinó perquè se n'encarrega l'esmentat Geoff Johns, un pes pesant de DC Comics, implicat en diversos graus en altres produccions, com ara les sèrie de The Flash i Arrow, o les pel·lícules Aquaman i Wonder Woman 1984. No és un qualsevol, coneix el producte i l'estima, tant gràcies a la creació del còmic Stars and S.T.R.I.P.E. (1999-2000) com per haver guionitzat pràcticament tot el que va sortir de la JSA entre 2000 i 2009. I es nota.
En definitiva, la sèrie és un excel·lent punt de partida per conèixer almenys la versió moderna d'un grup de superherois amb molta tradició, però amb una publicació interrompuda molts cops i amb la més popular JLA, creada al capdavall com a modernització del concepte, robant-li bona part de l'atenció del públic general. No crec que això canviï amb la sèrie, però és molt millor que res.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada