Lectures: Batman Eternal vol. 3

Continuant amb la tendència de reduir la freqüència i l'atractiu de les ofertes que fan les botigues online estrangeres pel que fa a còmics, ja no m'estranya -però em continua sabent greu- que la ressenya que publico avui arribi més d'un any després de la del volum anterior.

Però per bé o per mal, la història de Batman Eternal s'acaba aquí, en un volum que torna a ser gairebé tan gruixut com el primer, i on el ritme que es va iniciar al primer i es va mantenir al segon no decau i ens ofereix una de les trames més trepidants que he llegit mai als còmics del Cavaller Fosc.

Recopila els números 35 a 52 -quina casualitat, eh?- de la col·lecció, juntament amb el 28 de Batman, que llavors tinc repetit (sortia al volum Batman: Graveyard Shift), però té relació amb aquesta història, tot i que en realitat és a la inversa perquè es va publicar allà com a crida per a Batman Eternal. 

Són números publicats entre febrer i juny de 2015, també de periodicitat setmanal en comptes de mensual (per això hi ha 18 números en 4 mesos), i trobo que reblen el clau en una col·lecció interessantíssima que continua amb Batman and Robin Eternal, el primer volum de la qual ja posseeixo però encara no he llegit.

Perquè no és la primera vegada que veiem en Batman atacat per un enemic o una conspiració sorprenentment efectiva que el posa contra les cordes. L'hem vist passar-ho malament moltes vegades, i se l'ha intentat atacar des de diversos fronts en un munt d'ocasions, però considero que amb aquesta col·lecció -que no escriu directament l'Scott Snyder, però estableix les línies generals- s'ha aconseguit oferir un relat trepidant, amè i angoixant a uns nivells superiors a arcs argumentals similars, o situacions en què en Batman anava desbordadíssim, com Batman: War Games (2004-2005) o el clàssic modern No Man's Land (1999-2000).

Des del principi Batman Eternal ens presentava un enemic invisible que era com un titellaire que emprava altres grans enemics com a instruments per fer anar en Batman de bòlit intentant desemmascarar sense èxit qui hi havia al darrere, i atacant o distraient els seus aliats -cas especial el d'un James Gordon que pateix com una mala cosa en aquest relat- per tal de deixar-lo més indefens que mai, i com vam poder veure al segon volum el deixava fins i tot sense el seu primer aliat, el poder econòmic de la seva família.

Personalment, mai no havia vist el Cavaller Fosc tan indefens. L'havia vist més fotut, més destrossat per dins per culpa de tragèdies personals que ha hagut de suportar al llarg dels anys, però tan mancat de mitjans per lluitar, mai.

Per sort, les coses sempre s'acaben posant al seu lloc i en aquest tercer volum veiem com tots els seus amics i aliats, i alguns de nous com la definitivament polida Bluebird o la recuperada per a Batman Eternal Stephanie "Spoiler" Brown, li donen el cop de mà que necessita per tal de fer front a l'atac a mil bandes que està acabant literalment amb Gotham.

El final, com no podia ser d'una altra manera, és apoteòsic, amb revelacions d'identitat més o menys sorprenents, cops d'efecte, desfilada de gairebé tots els seus enemics -llevat del Joker, i que sigui una grandíssima història sense ell té molt de mèrit- i una espectacular manera de narrar tant des del punt de vista del guió com el dibuix, ambdós signats per un equip de molts dibuixants i escriptors que fan una bona feina.

Batman Eternal és una obra tremendament ambiciosa, perquè deixant de banda la història aprofita per a emprar múltiples personatges, que esdevenen protagonistes temporals, aprofundir en la seva construcció, establir-ne de nous (especial menció a la Julia Pennyworth) i fins i tot fer-los grans canvis i definir com seran a partir d'ara, tot plegat sense que el ritme se'n ressenteixi.

Aquest conjunt de tres volums gruixuts que contenen 52 números i algun especial més esdevé una de les obres més interessants dins l'extensa història del Cavaller Fosc, un d'aquells còmics per a recuperar i rellegir de tant en tant, absolutament recomanable.

Caldrà veure si Batman and Robin Eternal manté el nivell, però encara que DC s'hagi tornat a rellançar recentment amb canvis al cànon ningú ens impedeix remenar al passat editorial d'un personatge i tornar a gaudir d'aventures que posteriorment s'han negat de manera total o parcial. Aquesta és, per a mi, una de les que es consideraran clàssiques en el futur. O hauria de ser així.

Lectures: Batgirl - Death of the Family

Continuem amb les ressenyes de còmics i concretament de l'esdeveniment Death of the Family, que va sacsejar la Batfamília durant uns mesos de 2013 i el nucli principal del qual es troba a Batman: Death of the Family, que vaig ressenyar l'última vegada.

Allà vaig dir que el crossover afectava diverses de les col·leccions protagonitzades pels aliats del Cavaller Fosc, però també que no en tots els casos els números eren igual d'importants o interessants. Doncs bé, el d'avui és un cas excepcional perquè es tracta d'un recopilatori molt i molt bo.

Batgirl: Death of the Family és el tercer recopilatori des que es va reiniciar la sèrie, ara amb una Barbara Gordon que torna a caminar, i continua la bona ratxa que duia amb els dos primers volums, dels quals ja havia parlat fa temps.

En aquest cas s'inclouen els números 14 a 19 de la col·lecció, publicats originalment de gener a juny de 2013, així com el primer Annual de la nova etapa (desembre de 2012), les pàgines corresponents del Young Romance 1 (per Sant Valentí de 2013) i el 17 de Batman, ja que és on té lloc el clímax de la història.

Comencem amb l'Annual, que cronològicament va abans i també ens posen en primer lloc en aquest llibre: els especials anuals normalment són números dedicats a explicar una història especial en un gruix de pàgines força superior a l'habitual, i en el cas de Batgirl la guionista Gail Simone aprofita per a recuperar la Nit dels Mussols o les Òlibes —que en la part que afectava la Babs vam veure al volum anterior— i alhora ens presenta la primera col·laboració o team-up entre la protagonista i la Catwoman.

Després trobarem també el segment que afecta la Barbara Gordon de l'especial de Sant Valentí, Young Romance, on s'inicia el que sembla que serà la seva relació sentimental civil amb un personatge conegut al volum anterior. No especialment memorable, però ja està bé que la pobra noia tingui també alguna alegria i una mica de vida privada.

Però anem a la història principal. Per si no voleu llegir la ressenya de l'esmentat Batman: Death of the Family, o només us interessa la Batgirl, el cas és que aquesta saga ens presenta un Joker desfermat i més poderós que mai que acorrala els aliats d'en Batman i els ataca allà on els fa més mal, amb l'objectiu de destruir-los i que en Batman perdi el que el malvat considera els seus punts febles i, amb això, els seus encontres esdevinguin més "interessants". 

I com que li agraden tant les posades en escena, en Joker recrea alguns dels seus actes més sonats, i en el cas de la Batgirl això es concreta en una colla d'esbirros que es presenten a casa seva amb la intenció de tornar-la a deixar paraplègica d'un tret a l'espinada, però aquesta vegada la Babs està més ben preparada i no se surten amb la seva.

Tant li fa, perquè en Joker té una altra sorpresa reservada per a la pèl-roja més famosa dels còmics de DC, amb el permís de la Starfire: una altra pèl-roja, la Barbara Gordon Sr., que havien recuperat en aquesta nova etapa després de passar-se dècades limitant-se a existir perquè a en Frank Miller li va venir de gust inventar-se-la a Batman: Year One, esdevé ostatge del Príncep Pallasso del Crim.

Amb aquesta situació s'aconsegueixen moments d'absoluta desesperació per a aquesta heroïna que ja havia superat les seves pors i els seus dubtes i estava en plena forma, preparada per a enfrontar-se al seu pitjor malson si mai se li tornava a presentar, com passa en aquest volum.

Però és clar, si en Joker té tants recursos com en aquesta saga poca cosa s'hi pot fer, i a més se li acut la bogeria de casar-se amb la noia, que l'ha d'obeir si no vol que aquest infinitament temible personatge es carregui la seva recentment retrobada mare.

Les coses es compliquen quan un altre personatge inventat al llegendari Batman: Year One, en James Gordon Jr. (que, recordem, es va recuperar magníficament reconvertit en psicòpata a Batman: The Black Mirror després de gairebé 20 anys sense aparèixer en cap còmic), es descobreix que ha estat fent la punyeta a la seva germana —de qui coneix la identitat superheroica i no ho amaga— i, per tal de fer-ho, també ha col·laborat amb en Joker.

Però després dels números que corresponen a Death of the Family aquesta línia continua en un tram final de recopilatori d'allò més tens en què, metafòricament (o no), el nom del volum continua sent vàlid perquè els Gordon viuen el seu pitjor moment com a família. En James Jr., fora de si, obliga la Batgirl a prendre una decisió molt complicada, a triar entre dues persones que estima i que són de la seva sang, encara que una d'elles estigui demanant a crits que l'enviïn a fer punyetes. I el final, també memorable, ens convida a no perdre'ns el següent llibre, Wanted, on veurem les conseqüències d'aquests números.

Així doncs, Batgirl: Death of the Family és un altre tom imprescindible del personatge en aquesta gloriosa nova etapa que es va iniciar amb The New 52 la tardor de 2011 i que continua combinant el nou origen amb el respecte al passat anterior al reinici. També agraeixo la coherència creativa amb la senyora Simone fent-se càrrec dels guions de gairebé tots els números (llevat d'un parell cap al final, d'en Ray Fawkes) i el barceloní Daniel Sampere dels llapissos, amb la col·laboració ocasional del mític Ed Benes.

Lectures: Batman - Mi principio... y mi probable fin

Si em seguiu i us llegiu les ressenyes que redacto sobre lectures de còmics de DC ja deveu saber que fa anys que me'ls compro en recopilatoris i en l'edició original nord-americana. Ho faig perquè em resulta més còmode, trobo que es conserven millor que en grapa i a més d'ajudar-me a aprendre més anglès sempre és millor llegir en versió original si s'entén l'idioma.

Però també hi ha un altre motiu, i és que des de fa un temps qui té la llicència de DC Comics a l'estat espanyol és ECC Ediciones, una nova editorial que fa les coses amb més seny que Planeta però també força més cares, i que divideix els recopilatoris d'una manera particular.

Un altre dels defectes d'ECC, que en aspectes tècnics supera l'anterior llicenciatària amb diferència, és que no fa gaire cas del material clàssic, però per una vegada que ho fa, i a més tractant-se d'uns còmics que només s'havien publicat en castellà quan DC la portava Zinco, però que per altra banda als Estats Units s'han recopilat d'una manera que no m'interessava, vaig haver-me d'empassar els 18 euros per només 6 còmics que conté aquest Grandes Autores de Batman: Alan Davis - Mi principio... y mi probable fin, descomptes de FNAC a banda.

I n'estic satisfet, tot i que m'ho hauria comprat encara que m'haguessin dit que no valia gaire la pena. Una altra cosa que no m'agrada, permeteu-me que us ho digui, és que l'hagin encapçalat amb aquest "Grandes autores de Batman: Alan Davis", ja que el senyor Davis és el dibuixant d'unes històries creades pel també conegudíssim guionista Mike W. Barr. 

El que més destaca d'aquest recopilatori, que reuneix els números 569 a 574 de Detective Comics, publicats originalment de desembre de 1986 a maig de 1987, és que són històries narrades amb un estil completament diferent de Year One, que Frank Miller i David Mazzucchelli publicaven precisament de febrer a maig de 1987 als números 401 a 404 de Batman.

Al Batman d'Alan Davis i Mike W. Barr encara veiem colors llampants, un cert humor i un protagonista més obert i xerraire, propi de les dècades immediatament anteriors i sens dubte allunyat de la foscor i el realisme que imperarien a partir de finals dels 80 gràcies (en el cas d'en Batman) a l'esmentada Year One i a la també cèlebre The Dark Knight Returns. Ara bé, encara que siguin aventures menys realistes i serioses són molt amenes i qualsevol fan d'en Batman en gaudirà.

No em va emocionar especialment la primera de les històries que hi apareixen, que ocupa dos números i ens explica una aproximació (la primera, potser?) de la Catwoman al bàndol dels bons, frustrada per un Joker a qui aquesta possible aliança no fa cap gràcia. No dic que sigui una història dolenta, però tenint en compte els ingredients que té n'esperava més, deixant de banda que la vaig trobar una mica caòtica.

En canvi, una història autoconclusiva amb l'Espantaocells com a protagonista a priori m'atrau menys, però en aquesta que trobem al número 571 vaig trobar força interessant la premissa d'una variant del seu fàrmac que fa que la gent, en comptes de tenir por, deixi de tenir-ne i per tant es torni temerària.

A continuació tenim un número molt especial, de més gruix de l'habitual (i que fa que els 18 euros del llibre siguin menys dolorosos), en què se celebra el 50è aniversari de Detective Comics, que va començar el 1937. Però com que en Batman no hi va debutar fins el número 27, la història comença amb en Sam Bradley, primer detectiu de la col·lecció, creat per Jerry Siegel i Joe Shuster, els pares d'en Superman.

En realitat és una història duta a terme per diversos equips creatius i dividida en capítols, protagonitzats al seu torn per l'esmentat Sam Bradley, el també detectiu Ralph Dibny (l'Home Elàstic), en Sherlock Holmes en un capítol situat a la seva època, a finals del segle XIX, i naturalment en Batman i en Robin, tot plegat al voltant d'un misteri relacionat amb un cas encara per tancar del detectiu més famós de la literatura universal. Magnífic.

El volum acaba amb una història en dues parts, la primera de les quals al voltant del Barreter Boig, amb un aspecte diferent del que almenys jo estava acostumat a veure-li, que dóna pas a un número en què es tracten les conseqüències de l'enfrontament: en Robin està greument ferit (i en Batman, duent-lo als braços, sembla que ens avanci una escena que es repetirà no gaire més endavant, però amb un final molt més tràgic) i ingressa a la clínica de la Leslie Thompkins, la dona que es va fer càrrec del protagonista quan li van matar els pares.

Mentre en Jason Todd es recupera de les ferides nosaltres gaudim d'un repàs a la formació del Cavaller Fosc, des de la mort dels seus pares fins al moment que va decidir adoptar la identitat per la qual el coneixem, passant pels seus anys d'estudi.

Mi principio... y mi probable fin és un volum que m'ha agradat més que no em pensava, ja que m'ha permès gaudir d'un Batman pre-Year One sense que es tracti de les històries poca-soltes dels 40 i els 50, i a més he pogut veure aventures on en Robin era en Jason Todd, que com que jo vaig començar amb DC quan se'n va fer càrrec Planeta DeAgostini poques vegades l'he vist sota aquesta identitat.

Les històries que conté el llibre, com ja he dit, valen la pena (la primera, en la meva opinió, menys del que es podia esperar), i el dibuix de Davis és una delícia pel que fa a l'acció i el dinamisme, encara que la reproducció de la tinta de Paul Neary no sigui del tot bona en els primers números, error que suposo que podem atribuir a ECC Ediciones.

Després d'això, Barr i Davis continuarien a Detective Comics una temporada més, amb l'arc argumental que es coneix com a Year Two, que Planeta sí que va reeditar al primer col·leccionable de Batman el 2005. Els números que es troben al recopilatori que he ressenyat avui falten, doncs, a qualsevol lector que s'enganxés a DC amb Planeta o fins i tot Norma, però tant si és així com si els teníeu de l'etapa de Zinco, aquí en podreu gaudir amb paper satinat i blanquet i tapa dura.

Lectures: Catwoman - The Game

Després de ressenyar la lectura de Batman: The Court of Owls, el primer títol de l'univers del Cavaller Fosc corresponent al rellançament de DC conegut com a The New 52, ara li toca el torn a la nova Catwoman, que torna entre nosaltres amb una nova etapa en solitari que comença amb el volum The Game. 

I li tenia ganes, perquè el fan possible el meu admirat Judd Winick com a guionista i l'especialista en personatges femenins voluptuosos Guillem March, que no han decebut pas, ans al contrari, en aquests primers 6 números publicats originalment entre novembre de 2011 i abril de 2012.

Com ja he dit en més d'una ocasió el tema que més em preocupa d'aquests rellançaments és que ens expliquin nous orígens dels personatges i trenquin amb el que havia passat fins ara a les seves particulars històries. De fet, la pròpia DC va promocionar l'esdeveniment incidint en les versions rejovenides i principiants dels personatges, però no ha estat el cas d'en Batman ni de la Catwoman.

A Catwoman: The Game, això sí, el que veiem és que s'ha fet un reset a la relació entre la Selina Kyle i en Bruce Wayne, perquè ell coneix la identitat d'ella, però no és recíproc. Tot i així tenen apassionats encontres, tant pel que fa als combats entre el justicier i la lladregota com pel que fa als d'un home i una dona que s'atrauen tant com ells. I en imatges com la d'aquí sobre queda ben clar, però la de sota directament passarà a la història de DC Comics:

Sabíem que aquest parell s'embolicava, sabíem que tenia una relació d'amor-odi important i que segurament la Catwoman és la parella ideal d'en Batman (en competència amb la Talia al Ghul), però mai no ho havíem vist de manera tan explícita. 

Tot i així el volum no gira al voltant de la relació entre aquests dos personatges, si bé hi juga un paper important, com és natural, sinó que ens presenta la Catwoman com a lladre consolidada (no és, com deia abans, una Catwoman en els inicis de la seva carrera delictiva) i amb els seus propis enemics... i aliats.

Per exemple tenim la Lola, una dona que segons ens expliquen coneix de fa anys i que es dedica a trobar-li "cops" i a vendre ("col·locar") els objectes que roba, a banda de ser la seva consellera. I és que malgrat que no és una Catwoman que comença, sí que comet imprudències que cal que algú li vagi recordant. A més la Lola, i també un altre personatge secundari que es presenta a The Game, ens permet conèixer escenes del passat de la Catwoman, quan sí que començava al sempre difícil món dels robatoris.

En aquest volum veiem com la Selina ha fet enfadar algú amb un dels seus robatoris i la persegueixen, però al mateix temps aprofita una infiltració per transformar el que havia de ser un simple robatori en un cop a la màfia russa. 

Però per si no en tenia prou empipant dos grups, resulta que un altre dels seus cops surt malament i coneix la que s'entén que serà una enemiga habitual, la Reach, una dona forçuda i amb poders sobrenaturals. En tot plegat hi jugarà un paper important la policia, corrupta amb l'excepció d'un dels seus membres (segurament també un secundari que anirà sortint), i la nostra protagonista s'anirà ficant en cada cop més problemes. 

En resum, que la Catwoman de The New 52 patirà de valent, deixant de banda els seus "descansos" amb el Cavaller Fosc, i ens farà preguntar-nos per què viu i actua d'una manera tan despreocupada. Ho anirem sabent en els propers números.

Aquí la tenim amb perruca, fent una infiltració i delectant la nostra vista. En aquest punt vull destacar la gran feina de Guillem March, que ja havia tractat el personatge a Gotham City Sirens i que aquí se'ns destapa com un amant de la llenceria. Curiosament, però, vull emetre una queixa informal perquè la Catwoman des de sempre havia dut els seus trajos de cuir cenyit sense sostenidors, mentre que aquí sí que en porta (fins i tot durant el sexe) i això és quelcom que es podria haver mantingut sense fer enfadar la Comics Code Authority, com s'ha fet tantes vegades en mostrar personatges nus amb ombres estratègicament col·locades o els angles necessaris per tal d'evitar problemes. 

També fa una gran feina en Judd Winick, per a mi un dels millors guionistes que té DC Comics juntament amb en Geoff Johns, que construeix un rellançament pràcticament perfecte (llàstima del que deia abans del fet que la Selina no conegui l'home sota la caputxa, però segurament són directrius que vénen de dalt) i confecciona magistralment un relat trepidant (i amb unes dosis inusuals de sang) on, per una banda, se'ns presenta el nou univers de la Catwoman i, per l'altra, s'estableix la seva relació amb el bàndol dels bons, i és que la Selina Kyle ja fa molts anys que no es pot assignar a cap dels dos costats. M'alegro que a The New 52 això s'hagi mantingut. 

Lectures: Gotham City Sirens - Division

Com que a la tardor de 2011 hi va haver el famós rellançament de l'Univers DC, l'event conegut com a The New 52, és normal que unes quantes col·leccions arribessin al seu final, mentre que d'altres farien un reset de la seva numeració (i de l'statu quo dels seus personatges), i entre les que van acabar (o van canviar de protagonista) dins el particular univers d'en Batman i Gotham City ja vam parlar dels finals de Streets of Gotham, Batgirl i Red Robin, però faltava Gotham City Sirens. 

Gotham City Sirens: Division és el quart volum de la sèrie que es va estrenar amb l'event Batman Reborn, i conté els números 20 a 26 de la col·lecció, corresponents al període entre abril i octubre de 2011. 

Que la Catwoman, la Poison Ivy i la Harley Quinn es convertissin en companyes de pis era quelcom que no podia acabar bé, i és això el que ens explica l'últim recopilatori de la sèrie. Al contrari del que passava amb les col·leccions que he esmentat abans, el final de Gotham City Sirens ens explica una sola història, una sola trama i el final lògic d'aquesta sèrie que ha durat només 26 números i que no tindrà continuïtat al nou Univers DC. 

Ens explica com la Harley Quinn decideix entrar a Arkham Asylum per tal de trobar-hi en Joker, però no hi va precisament per a carregar-se'l, que hauria estat el millor per a tothom, fins i tot per a ella, sinó perquè el vol recuperar. 

El cas és que provoca un espectacular motí en què el seu Joker i ella s'hauran d'enfrontar a la parella formada per en Batman (ja en Bruce Wayne) i la Catwoman. Segurament és el millor d'aquesta per altra banda interessant saga, i com a mínim és el primer cop que veig un 2 contra 2 amb el Batman i el seu enemic principal acompanyats per les seves respectives parelles. 

La resolució del combat està una mica agafada pels pèls, o explicada d'una manera confusa, però en aquest cas no resta gaire interès al conjunt. Cal que m'aturi un moment per tal d'esmentar que aquest volum conté el número 22, que correspon a la saga Gotham Shall be Judged, on també hi ha el 22 de Red Robin, que no surt al recopilatori corresponent de les aventures d'en Tim Drake. 

No sé per què es fa així, però en el cas de Gotham City Sirens sí que hi ha un moment, al número 21, en què la Selina afirma que no pot ajudar la Poison Ivy a rescatar la Harley Quinn de l'embolic en què s'ha ficat en entrar a Arkham, i és que precisament se'n va a lluitar en aquella altra batalla. Per tant és fins a cert punt lògic que s'hagi inclòs el número 22 també aquí, però en llegir-lo ens queda penjada la història de Gotham Shall be Judged i l'hem d'acabar al volum que la recopila i que he enllaçat abans.

Com ja vaig dir, aquella saga és interessant, però no influeix gaire en les respectives col·leccions. Només una mica a GCS, en què el fet d'haver-se "escaquejat" fa que la Catwoman perdi el respecte de la Poison Ivy, que considera que ha abandonat una amiga en un moment important, i es produeix aquesta batalla a tres bandes entre ella, l'Ivy (que volia evitar que la Harley s'enganxés altra vegada a en Joker) i la Harley, que té el seu propi programa: alliberar el senyor J i fugir amb ell.

Quan la Catwoman va suggerir a les altres dues que totes tres visquessin juntes i es protegissin mútuament, després d'haver-los donat diners dels que va robar a en Hush a la saga House of Hush (d'abans de la desaparició d'en Bruce Wayne), al nou Batman, en Dick Grayson, li va anar molt bé per a mantenir la Poison Ivy i la Harley Quinn com més allunyades del crim millor. Però elles no són ximples, i per altra banda la Catwoman se les ha acabat estimant, tot i que encara té ressentiment del dia que van intentar extreure-li la identitat d'en Batman amb males arts. De manera que acaba tothom enfadat amb tothom, les aliances canvien durant el combat, i la Selina pren una decisió coherent amb la seva manera de ser, que no s'ha definit mai ni en el bàndol dels dolents ni en el dels bons. Fins aquí puc llegir, però em sembla un magnífic final per a la sèrie.

Des del punt de vista tècnic celebro la unitat artística i literària, amb tota la trama escrita per en Peter Calloway i dibuixada per l'Andrés Guinaldo (amb aportacions del català Ramon Bachs al primer número), encara que hauria preferit el retorn d'en Guillem March, que durant aquests números només fa les portades, però em lamento molt de la decisió de llançar aquest quart volum directament en tapa tova quan els tres primers havien sortit primer en tapa dura.

Aquest cop ens han obligat a tenir-lo així, s'impedeix la unitat de la sèrie al prestatge i no té cap sentit quan era l'últim dels 4 volums. És encara pitjor que el cas de Batman & Robin, en què es va passar dels volums de luxe a un de tapa dura però sense relleus a la camisa i amb el paper interior de menys qualitat que fins llavors.

Com he fet amb les altres col·leccions acabades, pregunto "i a partir d'ara què?", perquè com he dit abans a la tardor de 2011 hi va haver una renovació total de DC Comics. Per una banda tenim la Catwoman, que torna a tenir col·lecció pròpia (amb un volum que ja fa temps que tinc i que llegiré aviat), per l'altra la Harley Quinn s'uneix a Suicide Squad i finalment la Poison Ivy la veurem a la nova Birds of Prey (a la imatge), i per tant al bàndol dels bons. Serà interessant seguir-les totes tres.

Visionats: Batman - Year One

Pel meu aniversari una de les coses que em van regalar, la meva xicota concretament, va ser el DVD amb la pel·lícula animada Batman: Year One, que malgrat que sóc seguidor de DC des de fa anys considerava "en producció" fins que un dia ens la vam trobar ja editada en DVD en un Media Markt.

No vaig dir que la volgués, però la volia, i ella la va encertar regalant-me-la. La història la conec, l'he llegit potser 2 o 3 cops com a màxim i és el primer còmic d'en Batman que vaig llegir quan, el 2005, Planeta es va fer càrrec de DC Comics i per fi vaig poder comprar còmics de l'editorial americana a un preu decent. 

Però Batman: Year One, rellançament del Cavaller Fosc sorgit de la ment d'en Frank Miller, és prou profunda (i la meva memòria prou dolenta) com per merèixer diverses relectures o, en aquest cas, nous punts de vista com el que ofereix aquest film de la línia DC Universe Animated Original Movies, de la qual ja havia parlat en ressenyar Superman/Batman: Public Enemies i Batman: Under the Red Hood.

La vam veure per fi l'altre dia, i s'ha de dir que és una adaptació fidelíssima, en alguns moments fins i tot amb les frases exactes, d'aquell còmic considerat d'imprescindible lectura i presentat primer als números 404 a 407 de Batman (febrer a maig de 1987) i posteriorment com a novel·la gràfica en diversos formats, corresponents a també diverses reedicions. 

No es pot dir el mateix del disseny dels personatges, que no tenen gaire a veure amb els dibuixos d'en David Mazzucchelli, però sí de l'estructura narrativa que empra el film per tal d'explicar-nos aquesta història clàssica, aquest nou punt de partida d'en Batman que s'ha considerat canònic des de fa 25 anys i que funcionava com a rellançament del personatge tant per als que l'havien estat seguint fins a l'embolic de Crisis on Infinite Earths com per als neòfits, que hi tenen una excel·lent lectura introductòria.

I el mateix passa amb la pel·lícula. Més o menys tothom sap que en Batman és en Bruce Wayne, que li van matar els pares mentre tots tres sortien del teatre (o el cine, segons la versió i l'època en què ens expliquin aquesta història), i que la seva identitat civil és la d'un playboy milionari que es dedica a comportar-se d'una manera totalment oposada al que s'esperaria d'un justicier, per tal de desviar les sospites justificades que hi ha sobre ell.

El que no és tan conegut per als neòfits és el personatge d'en James Gordon, que a Year One comparteix protagonisme amb en Bruce Wayne/Batman, ja que ell també comença la seva particular lluita contra el crim en aquest punt. Ho farà amb l'ajuda de la detectiu Sarah Essen, important en el futur dels còmics del Cavaller Fosc, i amoïnat per una muller que espera un fill que, curiosament, després deixaria de formar part de les històries d'en Batman. Potser va ser l'única cosa proposada per en Frank Miller que es va descartar. 

En aquesta història se'ns explica amb detall i amb cert realisme com van ser els inicis de la carrera d'en Batman, que va créixer entrenant el cos i la ment per tal de venjar-se del mal en general, un mal que havia acabat amb els seus pares, la seva infantesa i la seva felicitat.

Uns inicis maldestres en què adopta la seva identitat superheroica gràcies a un encontre sobtat amb un ratpenat, i on demostra que sap el que es fa, però també que pateix un excés de confiança que el condueix a cometre errors. 

En aquest debut coneix també la Selina Kyle, que inspirada pel nou superheroi de Gotham canvia la seva carrera de prostituta per la de lladre disfressada/justiciera a la seva manera. És, evidentment, la Catwoman, que a més està acompanyada per una altra prostituta, menor d'edat, que es diu Holly Robinson i que també tindrà un paper en el futur de l'Univers Batman.

Batman: Year One, en definitiva, ens explica en 64 minuts (que es fan curts) i amb un repartiment de veus que no té res a veure amb les sèries animades però que inclou noms com el d'en Bryan Cranston (el protagonista de Breaking Bad, que és en James Gordon), l'Eliza Dushku (Buffy the Vampire Slayer i Tru Calling, fent de Selina/Catwoman) o la Katee Sackhoff (Battlestar Galactica, que fa de detectiu Essen), el naixement d'en Batman i les seves primeres i complicades interaccions amb el crim de Gotham i una policia desbordada i corrupta que no sap ben bé què fer amb ell. I el final... bé, penseu en Batman Begins i veureu per què sempre s'ha dit que en part el film de 2005 beu d'aquesta història.

Repetim imatge de la Catwoman, diferent però amb el mateix disseny, perquè el DVD també inclou un curt dedicat a ella, en la línia del que s'ha pogut veure en d'altres edicions de pel·lícules animades de DC (els anomenats DC Showcase), però en aquest cas encertadíssim perquè l'acabem de veure a la història principal del disc. Ple d'acció, també es fa curt (ja ho tenen, això, els curtmetratges) però dóna a aquest personatge tan important de Gotham un paper protagonista que sempre es mereix però que probablement no funcionaria comercialment en cas de ser l'objecte d'un llargmetratge.

Batman: Year One és una compra molt recomanada, i em refereixo tant al còmic (si no en trobeu alguna de les múltiples edicions que se n'han fet —cada cop més completes— és que sou cecs) com a la seva adaptació animada de 2011, fidel i respectuosa, que al cap i a la fi posa en moviment una història que narrativament ja tenia un estil força cinematogràfic en la seva versió de paper.

Lectures: Gotham Shall Be Judged

Una altra lectura relacionada amb l'Univers Batman (no patiu, que aviat en vindrà una que no hi té res a veure), i que em va fer interrompre el consum de dues col·leccions que es creuen en aquesta saga que afecta diversos títols relacionats amb el Cavaller Fosc: es tracta de Batman: Gotham Shall Be Judged. 

Abans de res he de dir que només vaig descartar fer-me una de les col·leccions sorgides de l'esdeveniment Batman: Reborn, i que és precisament al voltant de la qual gira aquest crossover. Estem parlant d'Azrael, que aporta a aquest tom recopilatori els números 14 a 18, que se sumen als números 708 i 709 de Batman, 22 de Red Robin i 22 de Gotham City Sirens. 

Ho dic més que res perquè m'hauria anat bé per tal de conèixer més profundament el personatge en aquesta nova encarnació que no és la d'en Jean Paul Valley (un home que fins i tot havia substituït en Batman als anys 90), però a banda d'aquest afany completista i exhaustiu no hi ha cap necessitat d'haver llegit els 13 números anteriors.

A Gotham Shall Be Judged l'Azrael és el gran protagonista, sí, perquè la primera part del llibre ens explica per una banda com mor i torna a la vida i que n'està preparant alguna de grossa, però també com els Batmen (el de sempre, en Bruce Wayne, i l'actual de Gotham, en Dick Grayson) intenten recultar-lo per al projecte Batman Incorporated.

I aquest és dels que diuen que no, perquè com dèiem té uns altres plans: acabar amb el mal d'una ciutat tan podrida com Gotham. Ho fa com ha estat fent sempre, clavant les seves espases de foc i gel a les persones, que només se'n salven si estan netes de pecat, però "des de dalt" li diuen que espavili i que destrueixi la ciutat d'una vegada per totes.

Per tal de fer-ho ha reclutat un parell d'operatius, el segon dels quals com a arma humana definitiva amb qui primer s'arriba a enfrontar, i ho ha fet amb el suport d'un personatge llegendari que és qui ha estat movent els fils de tot plegat, però ha instaurat una manera de fer que els herois de la ciutat ho evitin, encara que argumentalment està una mica agafat pels pèls: si en Batman, en Red Robin o la Catwoman són jutjats i declarats lliures de pecat Gotham se salvarà.

Naturalment els 3 herois escollits no estan tan nets com ens podríem pensar i tenen els seus propis dimonis o alguna característica o pes a la consciència que els dificulta passar la prova. I no estic fent cap spoiler si dic que no tindria sentit que el primer en intentar-la passar en sortís net i s'acabés l'amenaça, oi? 

El cas és que és un pla concebut des del principi per tal que cap dels 3 no passi la prova, però si no la passen la ciutat de Gotham i tots els seus habitants desapareixeran. Com acabarà tot plegat? Ho anirem veient. 

El més interessant d'aquesta petita saga és veure els nostres protagonistes patint, enfrontant-se a allò que els provoca malestar encara que no ho tinguin constantment al cap a causa del frenetisme de les seves vides, però destaca la trama d'en Dick Grayson, en què veiem un trauma de la seva infantesa que no tan sols no coneixíem, sinó que ell tampoc no recordava. 

Els 2 números de Batman i els 5 d'Azrael són, per a mi, el millor d'aquest Gotham Shall Be Judged, i de fet els d'Azrael m'han provocat curiositat respecte als números que em falten, però pel que fa a les incursions de Red Robin i Gotham City Sirens les trobo més fluixetes. També s'ha de dir que el guionista dels números d'Azrael i Batman és en David Hine, acompanyat a la primera dels dibuixos d'en Cliff Richards i a la segona dels d'en Guillem March, mentre que de les parts de Red Robin i Gotham City Sirens se n'encarreguen els equips habituals, tant els dibuixants com els guionistes.

A més, vaig interrompre la lectura dels seus respectius toms en el punt en què se saltaven els números 22 de totes dues col·leccions, per si els 23 em feien menjar spoilers, però no hi havia cap necessitat de fer-ho, com tampoc no vaig trobar a faltar, en llegir Batman: Eye of the Beholder, els dos números de Batman que es recopilen aquí. Curiosament el volum recopilatori corrersponent de Gotham City Sirens sí que conté el número 22, encara que sense llegir aquesta saga queda fora de context. 

Gotham Shall Be Judged és una lectura amena i interessant, que no afecta les col·leccions que hi aporten números al crossover però que igualment val la pena. Deixa empremta a l'Univers Batman? No pas. Pensarem que hem perdut el temps després d'haver-la llegit? De cap manera.

Superheroïnes contra el càncer de mama

No és cap notícia, no és res que s'hagi publicat avui, sinó fa uns dies, ni tampoc és un contingut que se m'hagi acudit a mi, però en parlaré igualment perquè és un tema que per desgràcia no passa de moda i que, encara que no hagi estat idea meva, s'ha de difondre igualment.

Fa uns dies es va publicar en diversos blocs un conjunt d'il·lustracions fetes per la Maisa Chaves per a l'agència publicitària DDB Moçambique per a una campanya de sensibilització sobre el càncer de mama. A les imatges hi podem veure quatre personatges femenins del còmic de superherois (o de superheroïnes) autoexaminant-se a la cerca de bonys sospitosos. 

Cadascuna d'elles mostra una postura diferent, mentre que el missatge és compartit: "Ningú no és immune al càncer de mama. Quan parlem de càncer de mama no hi ha dones i superdones, tothom s'ha d'autoexaminar mensualment, lluitar amb nosaltres contra aquest enemic i, en cas de dubte, consultar el metge".

El càncer no hi entén, de races, i de fet tampoc de sexes, perquè també hi ha alguns homes que el pateixen. Per tal de reforçar el missatge, o potser són interpretacions meves, podem veure-hi dones de tot tipus: una amazona (la Wonder Woman), una lladre reconvertida en aliada d'en Batman (la Catwoman), una mutant africana (la Storm) i la Hulka, una dona amb superpoders heretats del seu cosí Bruce Banner/Hulk per una transfusió de sang.  

Quatre dones ben diferents, més o menys poderoses, dues de DC i dues de Marvel, que s'uneixen per tal de difondre el missatge: totes les dones (i els homes) poden passar per això i cal fer els màxims esforços per tal de prevenir-ho i agafar-ho a temps. És un càncer cada cop més conegut i amb més percentatge de curació, però no s'ha d'abaixar la guàrdia, i aquestes admirades dones del món del còmic ens ho recorden. 

Lectures: Gotham City Sirens - Strange Fruit

Primer de tot em vull disculpar per no haver actualitzat el bloc en 6 dies, però he tingut una setmana força atrafegada. De ganes, però, no me'n faltaven. Dit això, comencem: avui parlaré de la lectura del tercer volum recopilatori de la col·lecció Gotham City Sirens, amb el subtítol Strange Fruit i protagonitzat, com sempre, per la Catwoman, la Poison Ivy i la Harley Quinn. 

Aquest volum conté els números americans 14 a 19 (setembre 2010 - març 2011) de la col·lecció, i es divideix en dues trames. A la primera hi veiem la Poison Ivy perdent els papers i enfrontant-se a la Humanitat, dins la qual inclou les seves dues amigues/companyes de pis. No sorprèn en excés, perquè deixant de banda la Catwoman, que és normal, tenim la Harley, que és boja, i la Poison Ivy que, directament, no és del tot humana. Per tant, havia de passar. 

El que ho desencadena tot és que la infiltració de la Pamela als laboratoris S.T.A.R. comporta el descobriment d'un exemplar aparentment mort d'extraterrestre provinent d'una raça de plantes humanoides. La parella perfecta per a la senyoreta Isley, i és així com ella ho percep. Des que la van transformar en el que és sempre ha estat més en comunió amb les plantes que amb els éssers humans, i per això no li costa gens ajudar el seu nou "xicot" a posar en marxa la invasió de la Terra que era, de fet, la seva missió fins que va ser capturat pel predecessor de la Poison Ivy a S.T.A.R.

Després d'aquella història de dos números arriba la que és la més interessant i la que arriba al final del volum: un intent de segrestar la Catwoman demostra un cop més, com deixa ben clar la Talia al Ghul (que, per cert, en sumar-se a les altres tres completa el repartiment de dolentes principals d'en Batman), que és un perill que la Selina conegui la identitat civil del Cavaller Fosc.

Les seves companyes ja l'hi van intentar arrencar al primer volum de la sèrie, però llavors ens van explicar que precisament la Talia havia ensenyat a la seva rival per l'amor d'en Bruce una tècnica de bloqueig mental que li impedeix revelar-ne la identitat fins i tot sota tortura, llevat que ho vulgui fer per voluntat pròpia.

Però això no vol dir que no l'hi puguin treure la informació mitjançant la màgia, de manera que convenç la Zatanna, un altre dels amors d'en Batman, per tal que li esborri del tot aquest coneixement. Ja sabem que en el passat no només va esborrar informació del cervell del Dr. Light (cosa que va desencadenar un terrabastall a la saga Identity Crisis), sinó que també havia manipulat la mateixa Selina per tal de fer-la tornar bona. 

El cas és que en aquesta història veiem com, després d'un dur debat intern i una conversa amb el seu difunt pare, decideix treure la identitat real d'en Batman de la ment de la Catwoman, mentre la Poison Ivy i la Harley Quinn intenten aconseguir la informació, com també els segrestadors de la Selina. Però... d'on han sortit, aquests enemics que s'han ficat al cap de la Catwoman? Qui els ha enviat? Qui en surt més beneficiat, de la desaparició d'aquesta informació? Ja li està bé, a la Selina? Què s'estima més: recordar en Bruce i el patiment que li provoca la seva indiferència —això diu ella, tot i que jo no estic gens d'acord amb que el tio passi de la Selina— o oblidar-ne l'existència i, de retruc, de sentir el que sent per ell? (bon moment per recomanar la pel·lícula Eternal Sunshine of the Spotless Mind, de la Kirsten Dunst i en Jim Carrey —però drama—, que és del mateix tema)

En conjunt és un volum entretingut però, per a mi, està per sota del nivell dels dos primers. I la resolució de les històries em sembla correcta, però no passarà a l'enciclopèdia de grans moments de la sèrie. Això sí: ens deixa amb un petit cliffhanger, perquè la reflexió de la Catwoman fa pensar la Harley Quinn, que porta temps afirmant que ja no està penjada del Joker, que hi podria haver una manera definitiva de treure-se'l del cap.

En l'apartat tècnic, continua com a guionista en Tony Bedard, que es va fer càrrec de la sèrie a partir del número 12, inclòs al segon recopilatori, i ara tenim l'Andrés Guinaldo com a dibuixant fent equip amb els entintadors Lorenzo Ruggiero (números 14 i 15), BIT (16 i 18) i Walden Wong (17 i 19). Un ball d'entintadors que fa que sembli que els dibuixants també siguin diversos, cosa que com sempre no m'agrada i, per altra banda, tampoc no em sembla que facin una gran feina. Potser és que enyoro en Guillem March, ara només portadista...