Lectures: Els Barrufets - àlbums 7 a 9

Benvingudes i benvinguts a una altra ressenya triple d'àlbums dels Barrufets, un clàssic del còmic francobelga -bé, si ens posem específics és, concretament, belga- que fins ara no havia llegit en el seu format original, però gràcies a la xarxa de biblioteques de la Diputació de Barcelona estic podent reparar aquest greuge amb mi mateix.

Aquest cop toca parlar dels àlbums 7 a 9, i com faig sempre comentaré per sobre cadascun dels recopilatoris, així com les històries que contenen, sense entrar en excessius detalls. 

El primer d'aquesta tongada és L'aprenent de barrufet, originalment de 1971, que comença amb la història que dona nom a l'àlbum i que va ser publicada en revista l'any 1970. 

A aquestes altures ja sabem que els barrufets són, en general, una mica babaus, si més no els que podríem anomenar "estàndards", els que no tenen un adjectiu assignat, vaja. En aquest cas, el protagonista és un d'aquest barrufets, que vol emular el Gran Barrufet i fer pocions, però ignorant els advertiments del líder del poble sobre la seva inexperiència, tira endavant igualment i arriba a límits perillosos que provoquen una incòmoda situació que després serà el barrufet més veterà qui haurà de solucionar.

A continuació, Trampes per a barrufets (1968, ja vam establir que l'ordre de les recopilacions no és el de la publicació original a la revista Spirou), una divertida història d'en Gargamel fent paranys específics per a cada barrufet, que és sorprenent perquè, que nosaltres sapiguem, no els hauria de conèixer amb tant de detall, i Romeus i Barrufeta (1971), un seguit de gags de molt poques pàgines en què diferents barrufets fan intents de conquerir el cor de la Barrufeta.

El vuitè àlbum duu el nom de Històries de barrufets, un títol força genèric publicat originalment el 1972 i que té la particularitat que no conté dues o tres històries, com sempre, sinó una cinquantena.

Podria semblar que això resta interès a la trama, perquè tot l'àlbum està format per gags curts d'una pàgina, i he de reconèixer que abans de llegir-me'l em feia una mica de mandra, perquè em venia de gust una història més desenvolupada.

Però em va sorprendre, perquè si bé les històries que ens expliquen Peyo i Delporte fan més o menys gràcia -tot i que això ja depèn del gust del lector-, el cas és que són molt lleugeres i amenes, de manera que la lectura del llibre sencer és d'allò més ràpida. 

Hi veiem els barrufets amb els seus raonaments ingenus, cometent errors, tenint idees de bomber i qualsevol cosa que podem esperar d'ells, i el llegim amb un somriure a la cara.

Finalment, el novè àlbum, i l'últim d'aquesta entrada, és Clar i barrufet i barrufet i català, curiós i òbviament adaptat títol (l'original es diu Schtroumpf vert et vert Schtroumpf) que es va publicar per primer cop el 1973 i que em tenia molt encuriosit respecte a per on anaven les coses.

Reflectint el conflicte sociolingüístic belga entre les comunitats francòfona i neerlandòfona -segons la Wikipedia, és clar, no és que jo hi hagi caigut llegint aquesta història-, ens mostra una mena de guerra civil -o municipal- lingüística entre els barrufets del nord i del sud, que empren el seu particular idioma de manera diferent i es discuteixen per aquesta qüestió.

A la segona història, Els jocs barrufolímpics, esperava trobar-m'hi un altre relat de certa extensió, amb alguna competició esportiva, però no és ben bé això: es tracta d'un recull de gags que tenen a veure amb situacions més o menys esportives protagonitzades pels barrufets, sense més connexió que el tema general, tot i que, de fet, n'hi ha unes quantes que giren al voltant del tir amb arc i la incapacitat d'un dels barrufets per practicar-lo amb un mínim d'encert.

Són, doncs, tres àlbums més dels Barrufets que m'han agradat i que he llegit de gust, i que continuen consolidant aquest univers de personatges i ens ajuden a anticipar quina mena de coses els poden passar, però alhora hi ha marge per sorprendre'ns amb les premisses argumentals que presenten.

 

Lectures: Batman & Robin Eternal vol. 2

No m'agrada que passi això. Que m'adoni que toca ressenyar un nou volum d'alguna obra de la qual vaig parlar per última vegada fa tant de temps, en aquest cas més de 2 anys. I això també significa que he hagut de repassar el que havia llegit fins ara. Això m'anirà passant amb altres còmics, no en tinc cap dubte, i és que com he dit més d'una vegada, ja no es veuen tantes ofertes de còmic en anglès a Amazon des que el gegant del comerç electrònic va comprar The Book Depository, botiga online d'on em nodria abans.

Però aquest cas ha estat diferent. Quan vaig fer l'entrada sobre el primer volum de Batman & Robin Eternal ja tenia el segon, però em vaig anar distraient amb altres coses i, si ja la primera part la vaig ressenyar el 2018, mesos més tard, per al volum 2 de la maxisèrie hem hagut d'esperar a ara, finals de 2020. En fi, repassat el primer recopilatori, per fi he llegit el segon i últim. 

El volum que tanca la maxisèrie de 26 números publicats en 6 mesos conté les grapes individuals Batman & Robin Eternal 13 a 26, originalment de febrer a maig de 2016, atès que era una col·lecció setmanal. La història general és responsabilitat de l'excel·lent tàndem de guionistes format per en James Tynion IV i l'Scott Snyder, tot i que els guions corresponen a diverses persones, i malauradament -i entenc que és inevitable quan es vol fer una sèrie setmanal- el ball de dibuixants és constant i distreu una mica.

En tot cas, si a la primera part de la sèrie se'ns presentava la inquietant premissa d'una traficant de persones que les criava des de petites després de provocar-los traumes i acollir-les, i després les "dissenyava" per encàrrec, i la relació que hi havia entre això i els Robins, aquí, òbviament, la història queda tancada.
 

En aquesta segona part tenim els protagonistes, els companys d'un Batman que només apareix a les escenes del passat -perquè al present està inactiu en haver perdut en Bruce Wayne la memòria després de l'arc argumental Endgame de Batman-, seguint la pista d'aquesta nova i temible malvada, la Mother, mentre ella activa els seus programats "fills" per atacar l'ara espia Dick Grayson, en Red Hood i en Red Robin, que col·laboren amb la Bluebird (Harper Row) i la Cassandra Cain, reintroduïda a l'Univers DC de The New 52 en aquesta maxisèrie precisament, sense cap relació amb el seu paper de Batgirl de fa anys.

Són, aparentment, personatges secundaris d'aquesta història, però també els més interessants, perquè de totes dues se'ns explica el traumàtic passat, sempre lligat a la Mother, i és que al capdavall es van veure involucrades en tot això, al volum 1, perquè eren objectius que l'enemiga volia eliminar. 

Complica, i molt, les coses el fet que la Mother tingui el control mental dels seus "fills", que pot activar com si fossin cèl·lules dorments quan li interessa. Això, combinat amb algun secret que no revelaré i que relaciona els personatges d'una manera que no s'esperaven, és la tempesta perfecta i dona lloc a enfrontaments d'allò més dramàtics i cruels.

En aquesta última part de la història, acorralada pels superherois, la Mother decideix fer neteja i iniciar un nou mètode de control d'adolescents d'arreu del món, i això desborda els protagonistes, que han de recórrer a tots i cadascun dels aliats disponibles.

Així, veiem desfilar també personatges com la Spoiler, la Helena Bertinelli o la Batwoman, a més d'altres de menors que ja se m'escapen una mica perquè estic desconnectat de DC des de fa temps, però no se'ls dona, tampoc, gaire més importància.

A Batman & Robin Eternal el protagonisme el tenen, per una banda, els tres primers Robins -en aquesta nova realitat de The New 52 la Stephanie Brown, la Spoiler, no ho va ser mai, de manera que en Damian és el quart, i no el cinquè, Noi Meravella-, que per culpa dels tractes del seu mentor i la Mother en el passat es qüestionen la seva identitat i el seu propòsit, i per l'altra les esmentades Harper i Cassandra, tot aprofundint en el passat de la primera i presentant-nos, orígens inclosos, la segona. 

Batman & Robin Eternal ens convida a gaudir d'una trepidant saga amb un nombre respectable -però no excessiu- de personatges implicats, es permet reintroduir-ne un parell -l'esmentada Cassandra Cain i també l'Azrael, un Jean-Paul Valley que no havia sortit fins ara a The New 52- i reescriure el passat d'alguns d'ells, o donar-nos-en detalls que no coneixíem i que ens deixen tan estupefactes com als afectats.

És una mica tramposa a l'hora de suggerir la implicació d'en Batman en l'encàrrec d'un nou company a la Mother -vull pensar, i així ho interpreto, que formava part del seu pla de derrotar-la-, i alguna imatge busca generar-nos dubtes sobre el Cavaller Fosc que no hauríem d'haver tingut mai. Per sort, tot plegat serveix per reconciliar en Bruce Wayne amb els seus deixebles, als quals no té costum de dir-los coses gaire agradables, però que també, ho sabem i no en tenim cap dubte, estima com si fossin -i, segons com, ho són-, els seus fills.

Sèries: Gotham (segona temporada)

Quan l'any passat vaig fer la crítica de la primera temporada de Gotham vaig deixar ben clar que, tot i la meva tolerància a les adaptacions més o menys lliures dels còmics al format audiovisual, trobava que amb aquesta n'havien fet un gra massa, amb massa canvis substancials del cànon de l'univers Batman. 

I ho deia conscient que, amb uns coneixements del material original clarament més grans que en qualsevol altre univers de còmic -tot i que sempre insuficients i lluny dels autèntics experts-, estava més inclinat a trobar-hi defectes. Però també admetia que, deixant de banda això, com a sèrie era interessant, si bé no pas de les millors que s'havien fet amb un còmic com a inspiració. 

Així, sense deixar d'identificar els seus problemes, vaig voler veure la segona temporada amb uns altres ulls, més relaxat, sense emprenyar-me com amb la primera, i n'he acabat gaudint, sí. Les incongruències hi són, les cronologies rebentades també, i la necessitat de la presència d'en Bruce Wayne és encara més evident que a la primera temporada, però pel que fa a la resta m'he divertit força. 

Gotham, així com els còmics d'en Batman i tots els que hi estan relacionats, confia en bona mesura en la riquíssima galeria de dolents del personatge, però per si no n'hi havia prou amb els que ja van apareixent, a la segona temporada ens presenten en Theo Galavan (James Frain, cara ben coneguda pels seus nombrosos papers secundaris) i la seva germana Tabitha (Jessica Lucas), que és la identitat civil d'aquesta versió de la malvada Tigressa.

Decidits a fer-se amb el control de la ciutat, alliberen els "pacients" d'Arkham i ordeixen plans maquiavèl·lics mentre de cara al públic són respectables membres de l'alta societat.

Mentrestant, al departament de policia de Gotham, el mític GCPD, hi ha un relleu de lideratge forçat que ens porta un nou personatge, el capità Nathaniel Barnes (interpretat per en Michael Chiklis, conegut sobretot pel seu paper protagonista a The Shield, on també feia de policia, però corrupte com ell sol, a les antípodes del seu personatge de Gotham).

Amb l'objectiu implacable d'acabar amb la corrupció, és tan metòdic que arriba a ser irritant i tot, i al seu costat el Jim Gordon de la sèrie, que no és el policia immaculat del tot dels còmics, ens sembla corrupte i tot. De fet, pren algunes decisions que li impedeixen dormir amb normalitat i que l'acaben conduint, encara que fa esforços per a evitar-ho, a la presó. És una temporada en què l'autèntic protagonista de la sèrie paga un preu molt alt, en termes personals i laborals, pels seus errors.

No n'és l'únic culpable, perquè qui precipita part de les seves desgràcies és un Edward Nygma que per fi es destapa com el dolent que és, tot i que el seu carisma encara queda molt lluny del d'un Pingüí que sens dubte continua sent l'estrella del bàndol dels dolents gràcies a una interpretació i una caracterització encertadíssimes. És l'únic cas en què la intencionada teatralitat de la sèrie no costa gens d'acceptar.

Els dolents són els que s'enduen la part més gran del protagonisme d'aquesta temporada, que esdevé una autèntica guerra a diverses bandes, tot i que no necessàriament amb batalles campals, sinó amb petites accions, traïcions i maquinacions.

I si a la primera temporada vèiem com es feia aparèixer una gran quantitat d'enemics clàssics d'en Batman, tant de manera cronològicament equivocada com en forma de fills de dolents que s'entenia que en el futur heretarien les identitats malvades dels seus pares, a la segona no s'han estat de res i fins i tot han gosat presentar en Joker, però també una nova versió, en aquest cas com a idea més que no pas com un personatge concret, encara que el personatge origen d'aquest concepte és interpretat per en Cameron Monaghan (Shameless), que tornava després d'aparèixer en un únic episodi de la primera temporada.

Mentrestant, en Bruce Wayne, que creix poc a poc (si tingués un ritme de creixement com el de l'actor que fa de Bran a Game of Thrones podrien estar presentant un "protoBatman" en un parell de temporades), va madurant gradualment i perdent la por, però encara és un adolescent impulsiu i fa més d'un pas en fals.

L'Alfred, el majordom, cada cop més dur amb ell, no pot evitar, però, que el seu amo surti en missió de cerca i captura dels responsables de l'assassinat dels seus pares, assistit per una Selina Kyle, futura Catwoman, amb qui forma un interessant però prematur tàndem. Encara considero que els segments d'en Bruce són el menys necessari i atractiu de la sèrie.

Com deia al principi he mirat la segona temporada amb uns altres ulls, i considerant Gotham com un producte senzillament inspirat en uns còmics, però sense cap intenció de ser-ne una fidel adaptació, es poden passar per alt les alteracions d'esdeveniments i relacions entre personatges que hi continua havent. Millor mirar-la d'aquesta manera i gaudir amb les picades d'ullet, les versions que presenten de personatges com en Mr. Freeze, el doctor Hugo Strange o la Silver St. Cloud i l'ambientació i el to d'una sèrie que, com a mínim, té personalitat pròpia.

Lectures: Gotham Shall Be Judged

Una altra lectura relacionada amb l'Univers Batman (no patiu, que aviat en vindrà una que no hi té res a veure), i que em va fer interrompre el consum de dues col·leccions que es creuen en aquesta saga que afecta diversos títols relacionats amb el Cavaller Fosc: es tracta de Batman: Gotham Shall Be Judged. 

Abans de res he de dir que només vaig descartar fer-me una de les col·leccions sorgides de l'esdeveniment Batman: Reborn, i que és precisament al voltant de la qual gira aquest crossover. Estem parlant d'Azrael, que aporta a aquest tom recopilatori els números 14 a 18, que se sumen als números 708 i 709 de Batman, 22 de Red Robin i 22 de Gotham City Sirens. 

Ho dic més que res perquè m'hauria anat bé per tal de conèixer més profundament el personatge en aquesta nova encarnació que no és la d'en Jean Paul Valley (un home que fins i tot havia substituït en Batman als anys 90), però a banda d'aquest afany completista i exhaustiu no hi ha cap necessitat d'haver llegit els 13 números anteriors.

A Gotham Shall Be Judged l'Azrael és el gran protagonista, sí, perquè la primera part del llibre ens explica per una banda com mor i torna a la vida i que n'està preparant alguna de grossa, però també com els Batmen (el de sempre, en Bruce Wayne, i l'actual de Gotham, en Dick Grayson) intenten recultar-lo per al projecte Batman Incorporated.

I aquest és dels que diuen que no, perquè com dèiem té uns altres plans: acabar amb el mal d'una ciutat tan podrida com Gotham. Ho fa com ha estat fent sempre, clavant les seves espases de foc i gel a les persones, que només se'n salven si estan netes de pecat, però "des de dalt" li diuen que espavili i que destrueixi la ciutat d'una vegada per totes.

Per tal de fer-ho ha reclutat un parell d'operatius, el segon dels quals com a arma humana definitiva amb qui primer s'arriba a enfrontar, i ho ha fet amb el suport d'un personatge llegendari que és qui ha estat movent els fils de tot plegat, però ha instaurat una manera de fer que els herois de la ciutat ho evitin, encara que argumentalment està una mica agafat pels pèls: si en Batman, en Red Robin o la Catwoman són jutjats i declarats lliures de pecat Gotham se salvarà.

Naturalment els 3 herois escollits no estan tan nets com ens podríem pensar i tenen els seus propis dimonis o alguna característica o pes a la consciència que els dificulta passar la prova. I no estic fent cap spoiler si dic que no tindria sentit que el primer en intentar-la passar en sortís net i s'acabés l'amenaça, oi? 

El cas és que és un pla concebut des del principi per tal que cap dels 3 no passi la prova, però si no la passen la ciutat de Gotham i tots els seus habitants desapareixeran. Com acabarà tot plegat? Ho anirem veient. 

El més interessant d'aquesta petita saga és veure els nostres protagonistes patint, enfrontant-se a allò que els provoca malestar encara que no ho tinguin constantment al cap a causa del frenetisme de les seves vides, però destaca la trama d'en Dick Grayson, en què veiem un trauma de la seva infantesa que no tan sols no coneixíem, sinó que ell tampoc no recordava. 

Els 2 números de Batman i els 5 d'Azrael són, per a mi, el millor d'aquest Gotham Shall Be Judged, i de fet els d'Azrael m'han provocat curiositat respecte als números que em falten, però pel que fa a les incursions de Red Robin i Gotham City Sirens les trobo més fluixetes. També s'ha de dir que el guionista dels números d'Azrael i Batman és en David Hine, acompanyat a la primera dels dibuixos d'en Cliff Richards i a la segona dels d'en Guillem March, mentre que de les parts de Red Robin i Gotham City Sirens se n'encarreguen els equips habituals, tant els dibuixants com els guionistes.

A més, vaig interrompre la lectura dels seus respectius toms en el punt en què se saltaven els números 22 de totes dues col·leccions, per si els 23 em feien menjar spoilers, però no hi havia cap necessitat de fer-ho, com tampoc no vaig trobar a faltar, en llegir Batman: Eye of the Beholder, els dos números de Batman que es recopilen aquí. Curiosament el volum recopilatori corrersponent de Gotham City Sirens sí que conté el número 22, encara que sense llegir aquesta saga queda fora de context. 

Gotham Shall Be Judged és una lectura amena i interessant, que no afecta les col·leccions que hi aporten números al crossover però que igualment val la pena. Deixa empremta a l'Univers Batman? No pas. Pensarem que hem perdut el temps després d'haver-la llegit? De cap manera.