Lectures: Els Barrufets - àlbums 7 a 9

Benvingudes i benvinguts a una altra ressenya triple d'àlbums dels Barrufets, un clàssic del còmic francobelga -bé, si ens posem específics és, concretament, belga- que fins ara no havia llegit en el seu format original, però gràcies a la xarxa de biblioteques de la Diputació de Barcelona estic podent reparar aquest greuge amb mi mateix.

Aquest cop toca parlar dels àlbums 7 a 9, i com faig sempre comentaré per sobre cadascun dels recopilatoris, així com les històries que contenen, sense entrar en excessius detalls. 

El primer d'aquesta tongada és L'aprenent de barrufet, originalment de 1971, que comença amb la història que dona nom a l'àlbum i que va ser publicada en revista l'any 1970. 

A aquestes altures ja sabem que els barrufets són, en general, una mica babaus, si més no els que podríem anomenar "estàndards", els que no tenen un adjectiu assignat, vaja. En aquest cas, el protagonista és un d'aquest barrufets, que vol emular el Gran Barrufet i fer pocions, però ignorant els advertiments del líder del poble sobre la seva inexperiència, tira endavant igualment i arriba a límits perillosos que provoquen una incòmoda situació que després serà el barrufet més veterà qui haurà de solucionar.

A continuació, Trampes per a barrufets (1968, ja vam establir que l'ordre de les recopilacions no és el de la publicació original a la revista Spirou), una divertida història d'en Gargamel fent paranys específics per a cada barrufet, que és sorprenent perquè, que nosaltres sapiguem, no els hauria de conèixer amb tant de detall, i Romeus i Barrufeta (1971), un seguit de gags de molt poques pàgines en què diferents barrufets fan intents de conquerir el cor de la Barrufeta.

El vuitè àlbum duu el nom de Històries de barrufets, un títol força genèric publicat originalment el 1972 i que té la particularitat que no conté dues o tres històries, com sempre, sinó una cinquantena.

Podria semblar que això resta interès a la trama, perquè tot l'àlbum està format per gags curts d'una pàgina, i he de reconèixer que abans de llegir-me'l em feia una mica de mandra, perquè em venia de gust una història més desenvolupada.

Però em va sorprendre, perquè si bé les històries que ens expliquen Peyo i Delporte fan més o menys gràcia -tot i que això ja depèn del gust del lector-, el cas és que són molt lleugeres i amenes, de manera que la lectura del llibre sencer és d'allò més ràpida. 

Hi veiem els barrufets amb els seus raonaments ingenus, cometent errors, tenint idees de bomber i qualsevol cosa que podem esperar d'ells, i el llegim amb un somriure a la cara.

Finalment, el novè àlbum, i l'últim d'aquesta entrada, és Clar i barrufet i barrufet i català, curiós i òbviament adaptat títol (l'original es diu Schtroumpf vert et vert Schtroumpf) que es va publicar per primer cop el 1973 i que em tenia molt encuriosit respecte a per on anaven les coses.

Reflectint el conflicte sociolingüístic belga entre les comunitats francòfona i neerlandòfona -segons la Wikipedia, és clar, no és que jo hi hagi caigut llegint aquesta història-, ens mostra una mena de guerra civil -o municipal- lingüística entre els barrufets del nord i del sud, que empren el seu particular idioma de manera diferent i es discuteixen per aquesta qüestió.

A la segona història, Els jocs barrufolímpics, esperava trobar-m'hi un altre relat de certa extensió, amb alguna competició esportiva, però no és ben bé això: es tracta d'un recull de gags que tenen a veure amb situacions més o menys esportives protagonitzades pels barrufets, sense més connexió que el tema general, tot i que, de fet, n'hi ha unes quantes que giren al voltant del tir amb arc i la incapacitat d'un dels barrufets per practicar-lo amb un mínim d'encert.

Són, doncs, tres àlbums més dels Barrufets que m'han agradat i que he llegit de gust, i que continuen consolidant aquest univers de personatges i ens ajuden a anticipar quina mena de coses els poden passar, però alhora hi ha marge per sorprendre'ns amb les premisses argumentals que presenten.

 

Lectures: Els Barrufets - àlbums 4 a 6

Continuem amb les ressenyes múltiples dels àlbums dels Barrufets, que a casa han generat una petita febre entre el material en paper, alguna pel·lícula, peluixos i el viatge a Bèlgica a l'estiu.  

I he trigat una mica en fer aquesta segona entrega, perquè aquests còmics sembla que tenen demanda a les biblioteques i per al cinquè i el sisè àlbum m'he hagut d'esperar força, però per fi els he pogut llegir i procedeixo a compartir amb vosaltres les meves impressions al respecte.

El primer dels àlbums que ressenyo avui és L'ou i els barrufets, publicat originalment en francès el 1968, amb guió d'Yvan Delporte i Peyo i dibuixos del segon, i l'encapçala la història que li dona nom, que havia estat publicada en revista per primer cop el 1960 i que en el total cronològic de la sèrie és la tercera, perquè la recopilació en àlbums d'aquestes històries, a banda d'un redisseny per adaptar-se a l'estàndard que coneixem, també va suposar un reordenament dels capítols.

En aquest primer relat hi tenim el clàssic inici d'història dels barrufets en què el Gran Barrufet demana algun ingredient que falta, en aquest cas un ou per a un pastís, i la cosa s'embolica (si no, no hi hauria història), perquè resulta que el que porten és un ou màgic que concedeix qualsevol desig. Ja ens podem imaginar que, atès el nivell d'immaduresa de la majoria d'habitants del poble, el caos està servit. Certament, una història que es llegeix amb un somriure als llavis.

A la segona història, El barrufet sense cua, ens trobem amb un infiltrat, un barrufet aparentment igual que els altres -els "normals", s'entén-, però que s'ha descuidat un petit detall. I és que el nostre entranyable enemic Gargamel torna amb un pla força elaborat per acabar amb els seus odiats i diminuts enemics, però els detalls són importants i li passen factura.

I a la tercera, El barrufet número 100, el Gran Barrufet està neguitós perquè al poble hi ha només 99 barrufets, però en calen 100 per poder dur a terme una important celebració, la festa de la lluna. Un mirall i un llamp s'encarreguen de completar el quòrum, però no sense provocar un problema de comunicació abans d'això.

Passem al segon àlbum d'avui, El gallimarsot, de Peyo i Gos, que en aquest cas conté dues històries. La primera, la del títol, és originalment de 1968 i està protagonitzada per l'animal del títol, que també domina la portada del llibre.

Es tracta d'una mutació provocada per un experiment fallit del Gran Barrufet que encarrega a dos barrufets que facin desaparèixer, però la poca seriositat que caracteritza aquesta espècie fa que la destrucció no sigui completa, ans al contrari, crea un enemic temible dels nostres protagonistes, cosa que dificulta molt la vida al poblat durant uns dies.

La segona història, El barrufamón, de 1969, és més curta i no té en absolut el mateix grau d'interès, tensió ni component aventurer: un dels barrufets s'avorreix i decideix anar a veure món, però accidentalment facilita molt la missió d'en Gargamel... que al seu torn pateix una transformació de caràcter temporal que genera aliances insospitades. 

No està pas malament, és interessant, no vull que sembli que no, però s'entén per què no és la que dona nom al recopilatori.

Finalment tenim l'àlbum anomenat El barrufonauta, una història de 1967 amb guió de Peyo, Yvan Delporte i Gos, i un apartat visual amb l'ajuda de Walthéry i el mateix Gos, en què un barrufet s'encaparra amb viatjar a l'espai i construeix un coet tot esperant que li permeti fer realitat el seu somni.

Com que no funciona, i veient-lo tan deprimit, la resta del poble s'implica en una pantomima per fer-lo feliç, cosa que resulta en una de les històries més divertides que n'he llegit fins ara, i amb un canvi d'escenari refrescant per als barrufets.

La segona història de l'àlbum, que en aquest cas tampoc en té una tercera, és El barrufador de pluja, de 1969, que gira al voltant d'un aparell que permet modificar el clima segons la conveniència dels barrufets, però com passa tantes altres vegades, la cosa se surt de mare i aquests petits i entranyables éssers hauran de fer mans i mànigues per tornar a la normalitat.

En conjunt, es tracta de tres àlbums amb diverses històries que m'han agradat força, i que m'han permès aprofundir en els coneixements de l'obra, que fins fa poc es basaven en els vagues records que tenia d'haver-ne vist la sèrie animada quan era molt petit. I m'alegro d'estar llegint el material original, cosa que continuaré fent, com a mínim, fins que acabi amb els àlbums que va dibuixar el desaparegut Peyo.

Lectures: Astèrix - La filla de Vercingetòrix

No han fallat ni una vegada: el dibuixant Didier Conrad i el guionista Jean-Yves Ferri han publicat religiosament un àlbum de les aventures d'Astèrix cada dos anys, des que es van fer càrrec de la col·lecció el 2013. Així, el 2019 tocava nou àlbum i el vam tenir, tot i que a mi me'l van regalar els Reis d'Orient ja en aquest 2020, i ara que l'he llegit en faig la ressenya.

Amb el títol de La filla de Vercingetòrix ens arriba la quarta aventura creada per aquest tàndem, i no sé si està fet expressament, però fins ara han alternat una història a l'estranger i una al llogaret gal i rodalies.

Aquest cop els gals reben la visita d'un parell de membres de la tribu gal·la dels arverns amb una acompanyant inesperada: la filla del llegendari general Vercingetòrix, de la qual no coneixien l'existència. La missió que els encomanen és tenir-ne cura mentre ells van a buscar reforços per endur-se-la a Londinium, l'actual Londres, en el seu periple després de molt de temps amagant-la d'uns romans que la busquen per "romanitzar-la" després de derrotar el seu pare en la infame batalla d'Alèsia que tant avergonyeix uns gals que, després d'allò, van ser pràcticament ocupats del tot per Roma, excepte el llogaret protagonista d'aquests còmics.

L'Adrenalina, com es diu la noia, duu una torca rebuda pel seu pare i que és un símbol de la resistència gal·la, així com ella mateixa, i és que esperen que formi part d'un intent de reconquerir la Gàl·lia.

Ella, temperamental i rebel en ser en plena adolescència, no vol saber res de tot això, i duu la torca com qui duu uns auriculars al coll -ignoro si la imatge és intencionada-, però l'únic que vol és que la deixin en pau i, en arribar al poblet, fa amistat amb els fills del ferrer Esautomàtix i el peixater Ordralfabètix, respectivament en Sèlfix i en Blínix.

Aquesta vinyeta és molt representativa del que ens trobem a l'àlbum: l'Astèrix i l'Obèlix -i l'Ideafix, sí- tenen la missió de vigilar que no s'escapi i no li passi res mentre esperen que els arverns tornin per endur-se-la, però tenen un paper més aviat secundari, una innovació o, si més no, una proposta refrescant que ens fan els senyors Ferri i Conrad en la seva línia, que continua sent una barreja de respecte a la tradició de la sèrie -també en l'estructura de les històries- i aportacions petites però interessants, entre les quals els cameos de famosos, en aquest cas del cantant Charles Aznavour, mort un mes abans de la publicació de l'àlbum.

L'arribada de l'Adrenalina ens permet conèixer els gals més joves i retrata d'una manera força divertida l'adolescència, adaptada, és clar, al context de la història, però amb els inevitables jocs de paraules i noms de personatges amb conyes anacròniques.

Per l'altra banda tenim, buscant-la, els romans, però també un traïdor gal ressentit que duu el nom d'Addictalessèrix. Ara bé, les emocions d'aquesta trepidant aventura les genera la mateixa Adrenalina quan, ajudada pels seus nous amics, s'escapa del poblet en un intent de deixar enrere tant els seus perseguidors com els que l'han ajudat fins ara però la volen col·locar en una posició de lideratge que a ella no li crida gens l'atenció. Vol ser lliure, lluny de responsabilitats heretades, decidir per si mateixa.

Tot plegat posa grups de personatges en conflictes creuats i en resulta una aventura intensa, divertida, en alguns moments esbojarrada i, almenys per a mi, més interessant que la competició d'Astèrix a Itàlia, l'àlbum anterior.

Queda per al record aquest nou personatge, adolescent i femení, doble bona notícia per l'originalitat que representa dins la tradició de l'Astèrix, que malauradament no sembla, segons els seus autors, que hagi de tenir continuïtat, atesa la importància que té en aquesta història i la devaluació que suposaria recuperar-la com a secundària.

Tanmateix, ens deixa una bona impressió, tal com fa en tots aquells que la coneixen en aquesta aventura que protagonitza, inclosos els pirates, que ballen al so que ella toca i que aquí tenen un paper força més important dels gags habituals en què apareixen. Personalment, trobo que és un molt bon àlbum d'Astèrix, i no veig cap problema amb què en línies generals sigui continuista amb l'etapa 1959-2013, tal com ho han estat els tres primers llibres dels seus nous responsables.